Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 66. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 66. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de setembre del 2025

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.

diumenge, 15 de juny del 2025

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cada capítol de la Regla va ajudant-nos a meditar la nostra vida monàstica. La tasca, l’ofici de porter, no és una feina qualsevol. Pensem que el porter és el primer rostre que la persona troba al tocar a la porta del monestir.

Per tant el porter ha d’estar atent a respondre al qui truca a la porta, o actualment també al qui truca al telèfon. Sant Benet ens demana maduresa per exercir l’ofici de porter, però, per qualsevol ofici se’ns demana maduresa.

És important saber estar en l’ofici encomanat. No cal dir que neci seria un porter que en lloc d’estar atent al seu lloc anés rondant per la plaça o posant-se a xerrar en les turistes com si fos un bufó de la cort de Pere el Cerimoniós, fora de test.

És important saber estar, saber tractar els afers amb tota la dolcesa del temor de Déu, saber fer l’encàrrec que li encomanin. I això, ho tem de tenir en compte en qualsevol ofici que se’ns demana.

El fer bé l’ofici és una virtut, el negligir en l’ofici encomanat acaba sent un pecat.

Aquest capítol també ens demana una consciència neta i pura de saber que vivim en un lloc privilegiat de pau i de relació íntima amb el nostre Senyor. Per això, ens posa l’accent que els monjos no rondin d’un cantó a l’altre, no corrin per fora del monestir, perquè això, no ajuda a les nostres ànimes ha estar pacificades i orientades a la contemplació de Déu.

Als qui ens toca sortir del monestir, tal vegada ens n’adonem més de la riquesa del lloc de silenci i quietud. És fonamental per al monjo el saber viure en pau i estable en el seu lloc, és el saber viure a la presència de Déu en definitiva.

Per això, treballem amb amor en cada cosa que fem en el monestir, fent sempre el més bé possible el nostre treball, perquè així anirem atansant-nos més i més a Crist.

diumenge, 17 de setembre del 2023

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.
5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.

Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir, de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes. Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la nostra vida comunitària.

Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.

En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església. (...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.

Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat, del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.

Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.

Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al llarg de la Regla.

La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui motiu de vergonya i de confusió.

diumenge, 13 de març del 2022

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

S’explica que durant la redacció de la Constitució espanyola de 1876, la dita de la Restauració, es va produir una curiosa anècdota atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, en aquells dies president del govern; a l’hora de definir qui són els espanyols, el mateix president del Govern va suggerir amb sarcasme: «Posin que són espanyols els qui no poden ser una altra cosa». Vingui l’anècdota a tall de que a vegades podem pensar que qui fa de porter és perquè no pot fer una altra tasca i això no és cert ni pel que fa a que no puguin fer-ne una altra, ni pel que fa a que la feina de porter sigui menor. Certament tots hem notat com en els darrers anys han disminuït les visites físiques a la comunitat, al menys les que passen per la porteria, un fet que té relació amb la desaparició dels nostres germans més grans de comunitat; podríem dir també que el filoteisme d’altres moments ha anat molt de baixa o quasi ha desaparegut. Malgrat tot la porteria tant pel que fa a rebre als qui visiten la comunitat, com a rebre trucades, com a rebre els hostes o als passants, té la mateixa importància que anys enrere. Certament a vegades han fet aquest servei germans grans de la comunitat, tots recordem alguns dels darrers, però de ben segur que tots coincidirem en que el feien amb zel i interès. No endebades sant Benet demana per al porter seny, maduresa i capacitat per rebre i donar encàrrecs. La porteria ve a ser quelcom com la façana, l’aparador del monestir, la primera imatge que hom té quan arriba o si volem dir-ho d’una altra manera com els títols inicials d’una pel·lícula cinematogràfica. De ben segur, a tall d’exemple, que tots recordem qui hi havia a la porteria el dia que nosaltres mateixos vam arribar al monestir per a ser monjos i això mateix és de per sí tot un exemple.

De porters, com de monjos, n’hi ha i n’hi ha hagut de tota mena, el discret, el simpàtic, el qui era un xic esquerp o fins i tot el qui s’amagava darrera un pilot de llibres per no ser vist des de fora. Sant Benet no ho considera pas un ofici menor, ans al contrari, li demana que estigui sempre disponible, és a dir que acompleixi l’horari establert, que no rondi d’un lloc a l’altre, sinó que s’estigui on li toca estar i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu, amb fervor i caritat. No s’entendria un porter que rondés a la caça dels turistes per exemple i si n’hi ha hagut així, al final algun problema o d’altre han acabat provocant.

Si al monestir hi ha d’haver tot el necessari per evitar rondar, també és cert que cadascú ha d’estar on li toca, quan li toca i fent el que li toca. Sempre tenim la temptació de ser aquella excepció que confirma la regla, però sembla que sant Benet no està perquè a la seva de Regla hi hagi accepcions, no fer accepció de persones és una de les seves frases utilitzada als capítols segon i trenta-quatre, seguint el que diu l’apòstol sant Pau a la Carta als romans «Déu no fa distinció de persones.» (Rm 2,11). I si tenim tot el necessari, si tenim qui ens ho procuri dins de casa, no hi ha lloc a voler cercar de la filotea de torn quelcom per a satisfer la nostra gola, la que mana l’estómac, o el nostre desig de posseir. Això ha d’anar acompanyat de que a qui li pertoca, aquell qui no s’ha de deixar portar per l’avarícia, ni ha de ser pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ni cançoner, aquell qui ho ha de fer tot amb discreció, aquell qui ha de mirar de manera especial de no contristar els germans; aquell qui per si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no l’ha de contristar menyspreant-lo, sinó donant-li raó amb humilitat, i fer-li veure que ho demana indegudament; aquest tal, ha de procurar que res de raonable o necessari falti als germans i els hi ha de lliurar amb promptitud.

La relació del monjo amb l’exterior no sempre és fàcil ni tampoc sempre prudent. Sant Benet no vol que rondem; de fet no rondem i segurament fa uns anys es rondava més el dia de passeig o de vacances o en les sortides, s’anava més per les cases, en famosa expressió. I és cert no hem d’anar per les cases, ni encara menys demanar a ningú coses que no ens calen o que podem obtenir del monestir. Cal un equilibri entre tenir el necessari i que els responsables ens facin a mans el necessari, d’aquest equilibri depèn també una part, no pas menor, del nostre equilibri espiritual.

Una apotegma explica que un home insigne anà d’incògnit a un monestir portant diners que donà a un prevere perquè els repartís entre els germans. El prevere li digué: «Els germans no els necessiten». Donat que la seva insistència va resultar inútil, va posar la bossa amb les monedes d’or a la porta de l’església. I el prevere digué als germans: «El qui en tingui necessitat que agafi el que cregui convenient». Però ningú va tocar els diners, i alguns fins i tot no se’ls van mirar. I l’ancià digué al donant: «Déu ha acceptat la teva ofrena. Ves i dona els teus diners als pobres». I l’home marxà molt edificat.

No cal que fem la prova, no fos cas que quedéssim desencantats, però sí que podem analitzar si nosaltres demanem a gent de fora coses per al nostre ús, si aquestes coses ens calen vertaderament i pensar també en quina és aleshores la idea que de nosaltres es fa el de fora a qui li demanem.

En temps de sant Benet la porteria era l’única entrada per a la gent i també per a les coses. Amb els anys tot ha canviat molt i ara hi ha múltiples llocs per on ens entren coses, moltes altres portes i moltes sense porter assenyat i madur. Potser caldria també ara i avui ampliar aquest no rondar al nivell virtual, com cal adaptar el silenci nocturn també a aquest nivell. Qui sap si aquell «no aneu per les cases» hauria de ser avui un «no aneu per les xarxes socials» perquè al cap i a la fi del que es tracta és de no perdre la centralitat del que venim a fer al monestir, cercar Déu. La temptació sempre està present.

Com diu un altre apotegma: «Un pare va anar un dia a l’abat Teodor i li va dir: “un germà ha tornat al món”. “No t’estranyi això, —li respongué l’abat Teodor—. Admira’t si sents alguna vegada que un germà ha aconseguit fugir de les urpes de l’enemic”». Aquesta temptació concreta la coneix bé sant Benet per això demana que els monjos no tinguem necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes.

diumenge, 20 de desembre del 2020

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El porter ha de ser un monjo assenyat, que sàpiga rebre i donar encàrrecs, madur, que es guardi de rondar d’un cantó a un altre i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu i amb tot el fervor de la caritat.

Parla una llegenda d’un monjo porter de Poblet, d’aquells sempre a punt per a respondre a qui truca a la porta. Així quan un dia el rei Felip II es dirigiria amb una gran comitiva des de Saragossa a Barcelona, en un trasllat lent i laboriós, com eren els viatges aleshores, al passar per Lleida va decidir visitar Poblet, monestir del qual li havien parlat molt, però que no coneixia. El monarca va cridar a l’aposentador reial i li va dir: «Aquí et dono aquesta carta destinada a l’abat de Poblet, Dom Francesc Oliver de Boteller, perquè sàpiga que hi anem i ens prepari allotjament.» L’aposentador va galopar ràpid cap a Poblet per a complir l’encàrrec reial i hi va arribar de matinada, trucant a aquelles intempestives hores a les portes del monestir. El monjo porter tenia com demana sant Benet la cel·la vora la porta per atendre a tot aquell qui trucava fos l’hora que fos, amb precaució abans d’obrir va aparèixer per una petita finestra i li va preguntar al cavaller: «Què voleu a aquestes hores?» Aquest li va respondre amb to majestuós: «Obriu la porta al missatger del rei d’Espanya, perquè em cal que veure a l’abat ara mateix.» La petita finestra es tancà, i al cap d’una bona estona es torna a obrir. El mateix monjo, porter zelós com diu sant Benet, li torna a preguntar al cavaller què volia. «Sóc el missatger del rei d’Espanya», li tornà a dir aquest ja una mica impacient. «De qui dieu?» Preguntà el monjo. «Del rei d’Espanya», repetí el cavaller ara ja una mica contrariat. El monjo li respongué: «No coneixem a aquest senyor». El cavaller tornà tot aïrat i enutjat vers el rei Felip II i li contà el que li havia succeït,esperant que la fúria del rei esclataria contra aquell monjo irrespectuós i imprudent. Però el rei Felip II li respongué de manera pragmàtica, com pertoca a un rei assenyat i prudent: «Per què esteu tan esverat? Torneu a anar-hi i aquest cop digueu que aneu de part del senyor Comte de Barcelona, veureu com us són obertes les portes de Poblet de bat a bat». El cavaller sorprès per la reacció i l’ordre del rei tornà al monestir i hi trucà de nou. El monjo porter, sempre atent al seu servei, obri la finestra i li preguntà altre cop: «Què voleu? En nom de qui veniu?». El cavaller respongué: «De part del Comte de Barcelona, el vostre senyor». Aleshores les portes s’obriren de bat a bat.

La llegenda s’ha anat repetint amb diferents versions al llarg dels temps però el que avui ens interessa d’aquesta és el zel del monjo porter que atenia el seu servei amb tota la dolcesa del temor de Déu, perquè tot i ser de matinada la trucada a la porta, l’atengué i el seu zel el portà a no obrir-la fins que sabé ben bé qui era qui demanava per l’abat a qui transmeté l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.

El porter és sovint el primer contacte d’un nouvingut amb el monestir. La porteria esdevé així el lloc de contacte amb el món, com les antigues portes de les ciutats que eren punt de trobada i de tràfec de persones i de mercaderies. La porteria és sovint el lloc on algunes persones tenen per primer cop contacte directe amb un monjo i el porter esdevé així la representació visible del monestir. De la seva disponibilitat, amabilitat, seny i saviesa dependrà la imatge que el qui truca a la porta s’endugui. Qui truca representa sovint la diversitat de la societat, hi ha qui és vell conegut de la comunitat, qui hi truca per demanar ajuda, perquè ve o vol venir com a hoste i també qui ho pot fer per error o per curiositat. El porter doncs cal que sigui pacient, zelós de l’horari que li cal complir i, com diu sant Benet, que sàpiga rebre i donar encàrrecs. Alhora ha de transmetre en certa manera al visitant la singularitat de la vida monàstica, per tal de no torbar en excés la nostra rutina diària.

Avui per avui però, la porteria no és l’única porta del monestir. Ja fa anys s’hi va anar unint poc a poc el telèfon, primer localitzat a la mateixa porteria i ara, quan tenim la sort de que funcioni, a qualsevol lloc del monestir. Els darrers anys s’hi ha unit el telèfon mòbil per a alguns i internet per a molts altres. Són portes obertes al món davant les quals ens cal ser a tots porters plens de seny i d’una maduresa que ens guardi de rondar d’un cantó a l’altre. Tot en aquesta vida té el seu cantó positiu i el seu cantó negatiu; les noves tecnologies, les xarxes com habitualment se les anomena o la telefonia mòbil ens poden ajudar però alhora poden ser en un moment o altre un destorb; les hem de veure sinó amb certa prevenció si amb prudència evitant la dispersió. Tanmateix com el que sant Benet demana al monjo porter. Potser avui la porteria va poc a poc perdent aquest caràcter de punt únic de trobada entre la vida monàstica i el món exterior; veiem com les mateixes visites als monjos van disminuint,si recordem el que passava fa uns anys, amb visitants setmanals o fins i tot diaris habituals, i és que la mateixa societat canvia i tard o d’hora aquests canvis arriben també al monestir. Tant la persona que ens visita passant per la porteria, com aquella que ho fa passant per un correu electrònic o una trucada l’hem d’atendre amb tota la dolcesa i caritat que puguem, tal com ens diu sant Benet, perquè poc a poc hem anat esdevenint tots porters del monestir on les portes s’han anat multiplicant. Ens cal però no oblidar la darrera part del capítol, perquè no és casual que sant Benet ens parli aquí de que no tinguem necessitat de córrer per fora, de que això no convé de cap manera a les nostres ànimes. La dolcesa i la caritat vers a qui truca a la porta, física o virtual, no ens ha de fer perdre el ritme de la nostra vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

diumenge, 17 de setembre del 2017

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.

A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.

El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.

Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.

diumenge, 13 de març del 2016

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel•la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Com també quan fa referència a la rebuda dels hostes, sant Benet en aquest capítol és mou entre el consell d’acollir el qui es presenta com si fos el Crist i evitar ensems que la vida del monjo no es vegi alterada per les influències exteriors. Demana diligència per obrir les portes del monestir a qui truqui, per respondre amb caritat i respecte, però alhora no vol que els monjos cerquin fora allò que han de menester. Sant Benet, jugant alternativament amb els aspectes positius i negatius de les relacions dels monjos amb l’exterior, fa del porter la imatge externa de la comunitat i un guardià gelós de la clausura. Un equilibri entre amor a tots els homes, especialment els homes i dones que s’acosten al monestir, però alhora un cert temor que aquests puguin pertorbar amb la seva presència la vida del monjo. Sant Benet no parla mai d’apostolat, en el sentit que avui donem a aquesta paraula, però si que ens indica instruments, com la llei divina i la Paraula, per tal d’edificar els hostes i els qui s’acosten al monestir. La clau està en una vida segons la fe i la Regla, en presència dels homes i dones que s’acosten a nosaltres, el món, que es deia abans, del qual formem part, i fer possible que, a través nostre, els altres puguin veure Déu.

El monestir ha de rebre els hostes i els visitants com el Crist i ha d’evitar que els monjos corrin per fora o que persones alienes corrin pel monestir, aprofitant els propis recursos per tal de tenir-ho tot o el que més es pugui a casa. Avui és difícil poder obtenir dins el monestir totes les coses necessàries per la nostra vida; això no vol pas dir que renunciem a aquest objectiu. Entre els membres de la nostra comunitat hi ha diferents dons i talents i aquests s’han de posar al servei de la comunitat. Un pot cuinar bé, l’altre saber de números, l’altre saber de música, un altre tenir bona veu i saber menys de música; la combinació de tots els elements és el que forma la comunitat. No som pas una suma d’eremites, sinó que a imatge de les primeres comunitats cristianes hem de ser capaços de compartir els dons i talents que cadascun posseïm, i tots en tenim, i així suplir les mancances dels altres, mancances que també tots tenim.

De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones. Ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats, alguns dels coneguts i cap dels amics, si entenem per aquests els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu en Pla, potser dels coneguts però no més enllà.

diumenge, 20 de desembre del 2015

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d'edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d'una maduresa que el guardi de rondar d'un cantó a l'altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s'ha d'establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l'aigua, el molí, el forn, l'hort i els diversos oficis, s'exerceixin a l'interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància. 

Comentari de l'abat Octavi Vilà

Sant Benet situa el capítol que parla del porter tot just darrere del dedicat a l’abat i al prior, destacant així no sols la importància d’aquest ofici sinó també l’atenció que cal posar en la relació del monjo amb tot allò que, essent proper al monestir, li és aliè. Tinguem present que amb aquest capítol acabava la primera redacció de la Regla, fet que encara en destaca més la importància. Sant Benet ens presenta aquí doncs la relació del monjo amb allò extern del monestir en dues direccions: els forasters que truquen a la porta i si els monjos han de cercar fora allò que ja haurien de tenir a casa.

El porter del monestir se’ns presenta com l’enllaç entre el món exterior i la comunitat; Benet li demana en concret que sigui assenyat, madur, poc amant d’anar d’aquí cap a allà, dolç, temorós de Déu, ràpid a acomplir els encàrrecs i fervorós. El porter és, en certa manera, la imatge del monestir, és aquell monjo amb el qual topa qui ens ve a veure o qui truca a la nostra porta; és una mica aquell gènere exposat a l’aparador del monestir, com en les botigues. Cal que sigui atent i alhora curós, que obrir la porta al foraster no vulgui dir deixar-lo entrar en la intimitat del monestir, dins la nostra vida comunitària. Mantenir l’equilibri entre la fraternal cordialitat i la nostra privacitat. Escriu Ester de Waal que una fusió massa gran entre hostes i monjos no beneficia a cap dels dos; cal doncs saber mantenir l’equilibri en l’acolliment.

Quasi tots passem un moment o altre per la porteria, els diumenges i festius són porters diferents monjos, això fa que qui truqui a la porta o al telèfon rebi diferents estils d’acolliment, però tots hauríem de tenir un mínim comú denominador, hauríem de transmetre pau i cordialitat. Sant Benet ens demana sempre de veure Crist en l’altre, cal que també el vegem en el qui truca a la nostra porta o al nostre telèfon o ens envia un correu electrònic, sigui un familiar d’un monjo, un amic del monestir o un desconegut.

Aquest acolliment serà tant més profund com més el practiquem acollint també els de dins, els germans de comunitat. A voltes sembla més gratificant, segurament per la novetat, o perquè no ens plantegen problemes de convivència o perquè ens professen una admiració fugissera, acollir els forasters. Sovint aquests forasters ens afalaguen les orelles, ens fan sentir qui sap qui o ens diuen que som qui sap què i marxen impressionats per haver parlat amb un monjo i a nosaltres ens deixen una mica bocabadats. I alhora entre nosaltres mateixos no ens valorem massa. És molt bo haver rebut bé un foraster que ens ha visitat i haver-li transmès una pau serena. Cal però acollir tots els altres com el Crist, aquesta és la idea que sant Benet vol que portem a la pràctica. Escriu el nostre Abat General en la seva carta de Nadal que: «Un cop a casa ens trobem envoltats de germans i germanes que viuen la mateixa experiència. Se’ns demana de caminar plegats per tal d’esdevenir perfectes en la misericòrdia com el Pare.» El monjo ha de tenir present sempre que Crist es troba en els altres, en tots els altres, en els de fora i en els de dins, i aquesta idea supera qualsevol altre plantejament. És el punt clau de la Regla, un text cristocèntric per excel·lència.

Aquest capítol ens presenta també el tema de la nostra separació d’allò que algunes espiritualitats monàstiques anomenaven el món. Som, certament, també part del món però cal que intentem establir una certa protecció a la nostra vida posant uns límits a les visites, a les sortides, especialment en dies i temps d’especial importància litúrgica o per la vida comunitària del nostre monestir; cal que aquesta relació no entorpeixi ni dificulti la nostra vida de monjos i molt especialment la participació en l’Ofici Diví. Així sant Benet ens parla també en aquest capítol de la conveniència per als monjos de no córrer massa sovint per fora del monestir, ens diu que els monjos han de trobar en el clos del cenobi tot allò necessari per tal de poder centrar-se en la vida monàstica. Potser avui dia trobar tot allò material necessari per a la vida dins el monestir resulta bastant difícil, però potser sovint cerquem fora allò innecessari, material o immaterial. Allò que considerem ajudes espirituals alienes a la nostra espiritualitat, coses que a voltes fins i tot ens posen entrebancs per a un progrés interior vertader i perdurable. Cal que cerquem primer dins de casa, dins de l’espiritualitat monàstica, en concret la cistercenca, i que aprenguem de l’experiència, del camí que feren els nostres pares en la vida monàstica, com ens demana el Concili Vaticà II, i després, havent donat els primers passos amb fermesa, ja incorporarem les novetats que ens siguin útils.

El darrer paràgraf d’aquest capítol, el que denota que era la fi d’una primera redacció de la Regla, ens diu que aquest text l’hem de tenir ben mastegat de tant sovint com l’hem de sentir, ben aprehès, que cal que ens el fem nostre. La Regla és el full de ruta de la nostra vida, la carta de navegació del camí vers Crist, el qual, si no li anteposem res absolutament, ens durà tots junts a la vida eterna.