COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.

Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.

Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el tercer i el noranta-quatre.

Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a les vigílies nocturnes.

Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.

Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu cap al cel.

La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.

Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i de la nostra societat.

La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.

Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Paraula de Déu ocupa un lloc central en la nostra vida, en la nostra jornada diària; cada acte de la nostra vida és una resposta a la interpel·lació directa de la Paraula de Déu, en l’Escriptura és Ell qui ens parla i aquesta Paraula adquireix un sentit ple en la litúrgia, en l’Ofici Diví, aquell que sant Benet ens diu que no li hem d’anteposar mai res. Amb sant Benet la litúrgia adquireix un lloc encara més important en l’espiritualitat monàstica i aquí destaca dos aspectes per damunt de cap altre: La importància del número dotze i el lloc essencial de la salmòdia en la recitació de l’Ofici Diví. Sant Benet ens parla de recitar una quantitat determinada de Salms sense oblidar la particularitat de l’estació de l’any en que ens trobem en cada moment, com sempre els detalls són també presents en l’ordenament que fa sant Benet de la nostra vida. Distribueix l’any en dos grans estacions a partir d’un criteri temporal però sobretot litúrgic: Una part de l’any va de Pasqua fins al primer de novembre i una segona del primer de novembre a Pasqua. Al llarg de tota la Regla sant Benet té present que hi ha uns mesos durant l’any en que els dies són més llargs i d’altres en que ho són les nits; la litúrgia, les hores de dormir i també les de menjar s’adeqüen a aquesta variabilitat, per fer algunes coses amb llum de dia, com la darrera refecció i d’altres en la foscor de la nit, com és el cas de la lloança nocturna.

En aquest capítol concret queda clar però que hi ha uns mínims a complir, en aquest cas els dotze Salms, xifra també ben present al llarg de la Regla; es poden escurçar les lliçons i els responsoris però no pas els Salms. Sant Benet segueix les pautes donades per Cassià, la part essencial de l’Ofici Diví són els Salms, si cal guanyar temps ambdós estableixen que sigui reduint a una les lectures, però no pas reagrupant dos Salms en un de sol o recitant tant sols alguns versets i no pas el Salm tot sencer; la conclusió és ben evident i és que els Salms són més importants que les lectures perquè per sant Benet, per la Regla del Mestre o per Cassià són un resum de tota l’Escriptura i per tant un element essencial de la presència del Crist. Sant Benet acaba amb una precisió també important, el Salm tercer i el noranta-quatre no s’han pas de negligir i no entren en el grup dels dotze. Darrera hi ha també la idea de sant Benet de que dotze salms cada nit són els necessaris si volem pregar un salteri al llarg de la setmana. Pregar cada dia, a cada hora del dia per tal de que tant de bo nosaltres, tebis, arribem a acomplir en tota una setmana el que podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia (Cf. RB 18,25).

Entre les prescripcions puntuals d’aquest capítol trasllueix la idea de fons que té sant Benet, recollint la tradició monàstica, de la centralitat de la salmòdia en l’Ofici Diví. Les successives reformes de l’estructura de la lloança nocturna i de tota la Litúrgia de les Hores han primat la qualitat de la pregària per damunt del nombre, però tal volta la litúrgia s’ha vist en part afeblida. Avui el nostre Ofici no fa diferenciacions entre estiu i hivern, de la mateixa manera que no se’n feia en l’època de sant Benet tanmateix en les catedrals.

En qualsevol cas la idea de fons d’aquest capítol de la Regla segueix ben vigent, la centralitat de l’Escriptura en la nostra vida i molt especialment la importància de la salmòdia en la nostra pregària.

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Dues idees destaquen en aquest breu capítol de la Regla. D’una banda la sensibilitat de sant Benet adequant l’horari a l’època de l’any i a la llum natural. Durant la primavera i l’estiu les nits són més curtes i per tant no hi ha tanta estona per dedicar-hi a la primera hora de l’ofici diví, sense restar hores de son. D’aquí que sant Benet opti per reduir de tres a una les lliçons. Un segon aspecte és que sant Benet dona prioritat a la salmodia, ho considera la part més essencial de l’Ofici Diví, i no vol que s’escurci sinó que es mantingui tant hivern com estiu en dotze Salms. Destaca també la importància de la xifra, dotze, un paper el de la numerologia en el Salteri en el que ha insistit abastament la germana Olga al llarg d’aquest curs. L’objectiu és adonar-nos-en de que els Salms formen un conjunt, no estan pas reunits a l’atzar, sinó que tot ells formen un itinerari espiritual cap a Déu, o una pujada vers Jerusalem si ho preferim així.

De fet aquest període estiuenc coincideix entre Pasqua i Advent, no es tracta dels temps forts sinó del que avui s’anomena de durant l’any i abans del Concili Vaticà II, de després de Pentecosta. Un temps durant el qual la Regla del Mestre permetia reagrupar dos Salms en un de sol o recitar tant sols alguns versets d’un Salm. Per sant Benet en canvi el salteri no s’ha d’escurçar o obviar o negligir, perquè és com un resum de tota l’Escriptura, allí on Crist es fa especialment present; no són pas una part entre iguals de l’Ofici, sinó el centre i per això no li abelleix que s’escurcin.

Tot ho disposa sant Benet seguint el gran model d’home de pregària que és Crist. Aquesta faceta de Crist com a home de pregària és recollida en nombroses ocasions en els Evangelis. Es retira tot sol a pregar, passa les nits pregant, ensenya als seus deixebles a pregar, empra els Salms per pregar. El mateix Crist és el gran orant model d’oració per al monjo. A pregar ens hi convida el mateix Jesús a l’Evangeli de Lluc dient-nos «pregueu en tot moment» (Lc 21,36) i sant Pau diu als cristians en la Primera Carta als Tessalonicencs «pregueu contínuament» (1Te 5,17), i partint d’aquí i tenint com a model al mateix Crist i la comunitat apostòlica, sant Benet estableix la nostra vida centrada en la pregària.

La tradició de la pròpia vida monàstica i dels pares del monacat lentament va explicitar i va buscar l’equilibri en la vida cenobítica, en la qual s’havia d’integrar pregària i treball, vida interior i vida exterior. La frase ora et labora que explicita aquesta doble dimensió expressa la recerca d’aquest equilibri espiritual. L’objectiu és encara molt més profund, és aconseguir convertir tota la nostra vida en una veritable oració, és donar un valor espiritual a totes les nostres activitats. La pregària, ja sigui personal o comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, perquè tant el treball, la Lectio o l’estudi es realitzin des de Déu i per a Déu, és a dir es converteixin en veritable oració. Tot això se’ns fa una mica més fàcil si som fidels a l’Ofici Diví, ja ens ho diu sant Benet quan parla de discernir si un candidat a la vida monàstica cerca Déu de veritat; i en aquest bon zel la recitació dels Salms, ens ajuda a mantenir viva la presència de Déu. Si anem negligint la participació activa en cada hora de l’Ofici Diví la nostra vida espiritual es va assecant i comencem a aparèixer les malalties espirituals, la insatisfacció, la murmuració o l’accídia.

Déu ens parla en la salmodia, cal que l’escoltem. Com diu sant Agustí: «perquè l’home lloés dignament a Déu, Déu es va lloar a si mateix; i, perquè es va dignar lloar-se, per això l’home va trobar la manera de lloar-ho» (In Psalmis. 144 n. 1.)

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.

Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.

Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.

En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.

Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).

Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.

Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.

És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.