LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Bruno Fabio, professor de Dret Canònic de la facultat sant Pius X de Venezia, que el dret canònic té una particularíssima funció que és didàctica i formativa alhora i que aquesta funció s’estén a tot el poble de Déu ja sigui quan s’identifiquen conductes irregulars, ja sigui quan són prescrites mesures punitives (Diritto penale canonico). En la Constitució Apostòlica Les lleis de la Sagrada Disciplina de sant Joan Pau II amb la qual promulgava el nou Codi de Dret Canònic el 25 de gener de 1983, fa tot just quaranta anys, s’hi pot llegir: «La finalitat del Codi no és de cap manera substituir en la vida de l’Església i dels fidels la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat. Per contra, el Codi mira més aviat de crear en la societat eclesial un ordre tal que, assignant la part principal a l’amor, a la gràcia i als carismes, faci alhora més planer el creixement ordenat d’aquests en la vida tant de la societat eclesial com també de cadascuna de les persones que pertanyen a ella.»

A un home avesat al món legal, com fou sant Benet, no li podia pas passar per alt que a l’hora d’establir unes normes que ell volia forçosament rectíssimes i que alhora sabia sols un principi per a la vida monàstica, calia contemplar i establir un sistema penal a partir del qual una comunitat es pogués defensar d’actituds anticomunitàries per part de membres concrets i també ajudar al qui falta a reintegrar-se en la comunió. Així, per aquesta raó utilitarista però també profundament espiritual, apareix al llarg del text de la Regla el que s’ha vingut a denominar com a codi penal benedictí. Situada en el seu moment històric aquesta legislació, lluny d’aparèixer com a inhumana, està marcada per la caritat vers cada individu i sobretot vers el conjunt de la comunitat. Certament determinades actituds individuals de caire improcedent o directament il·legals, poden acabar per afectar al conjunt d’una comunitat i deixar-la tacada i tocada davant del seu entorn, davant de l’Església i davant del conjunt de la societat. A tots ens passen pel cap exemples concrets que desgraciadament podem conèixer de manera directa, indirecte o a través dels mitjans de comunicació.

Escrivia el Papa Benet XVI, ja emèrit i al redós de la reunió dels presidents de les conferències episcopals convocats el febrer de l’any 2019 pel Papa Francesc per parlar sobre la crisi dels abusos sexuals a l’Església: «El Senyor ha iniciat una història d’amor amb nosaltres i vol recapitular tota la creació en l’amor. L’oposició al mal, que ens amenaça a nosaltres i al món sencer, en darrer terme pot consistir només en el fet que ens abandonem a aquest amor. Ell és la veritable força d’oposició contra el mal. La potència del mal sorgeix a través de la nostra negació de l’amor de Déu. Se salva qui es confia a l’amor de Déu. El nostre no ser salvats es deu a la incapacitat d’estimar a Déu. Aprendre a estimar a Déu és per tant el camí de la redempció de l’ésser humà.» (L’Església i l’escàndol dels abusos sexuals).

Aquesta relació entre l’amor de Déu i el trencament de la comunió en una comunitat, una diòcesis o en el conjunt de l’Església és la mateixa que apunta sant Benet en el capítol de la Regla que avui ens surt al pas. I és que la falta, qualsevol falta sigui lleu o greu, però evidentment molt més si és greu, trenca la comunió amb Déu i amb els germans, trenca els lligams de l’amor. Aquest és l’origen i alhora la conseqüència de tota falta, la manca de comunió i d’amor. Però a una falta greu, a arribar a cometre una falta greu no si arriba de cop, hi ha un camí en el que les faltes lleus es van acumulant, van esdevenint quotidianes, la nostra consciència es va relaxant poc a poc, pas a pas, i acaba per no donar-los-hi ja importància i és aleshores quan arriba el moment de la falta greu, perquè ens hem anat acostumant a faltar i ja no ens ve d’aquí de cometre una falta greu. En el magisteri de l’Església ho podríem calibrar en l’habitud de cometre pecats venials que pot acabar per desembocar en la comissió d’un o més pecats mortals, aquells que deterioren la nostra relació amb Déu de manera important, fonamental i que no tenen altra sortida per restablir la comunió i l’amor amb el Senyor i la comunitat, sigui al nivell que sigui, que la contricció, el penediment i la reparació.

Ens cal estar atents a no perdre la comunió i l’amor i per estar atents ens cal estar amatents al dia a dia de la nostra vida. Certament ja ho escrivia Evagri Pòntic: «El dimoni dit dimoni meridià, és aquell que causa el pitjor dels conflictes. Projecta el seu atac en el monjo cap a la quarta hora i assetja la seva ànima fins a la vuitena hora. Per començar fa que sembli que el sol no es mou gens o gairebé gens i que el dia consta de cinquanta hores. Alhora obliga al monjo a mirar constantment per la finestra, a sortir de la cel·la, a observar el sol amb deteniment per determinar quan falta per a la novena hora, a mirar aquí i allà, per veure si potser podem sortir per fer això o l’altra.» No es pas nou, aquesta és una malaltia crònica de la vida monàstica i no sols de la vida monàstica, i neix del descuit de la salut espiritual, del descuit de la pregària personal, de l’abandó d’aquella virtut que és la puntualitat o aquella altra que és la regularitat i així se’ns va fent feixuc obeir la campana que ens crida a Matines o mantenir el silenci o la concentració davant de la Paraula que aleshores lluny de parlar-nos, ens acaba per avorrir o decebre. D’aquí a cometre una falta lleu hi ha un petit pas, si és que no considerem ja falta l’absentisme en l’Ofici Diví o qualsevol altra d’aquests símptomes de crisi interior. És aleshores quan ens habituem a cometre faltes lleus que esdevenen per a nosaltres allò de lo més natural i habitual i les justifiquem en l’actitud d’aquell o de l’altra germà i poc a poc, pas a pas, Déu no ho vulgui, caiem en la falta greu, és a dir pequem greument. I en pecar trenquem la comunió i l’amor. Per exemple de tant murmurar podem caure en el menyspreu als germans i de tant menysprear-los podem arribar fins i tot, Déu no ho vulgui, a odiar a aquell o a l’altre. Ens ho mostra sant Benet en aquest capítol, al cap i a la fi, molts cops som nosaltres mateixos els qui ens excloem de la taula o de l’oratori, els qui ens excomuniquem i no pas esclatem en plor de penitència, ans al contrari, quasi ho fem en crits de joia per sentir-nos qui sap si alliberats. Però és vertaderament aleshores quan som esclaus, quan estem ben lluny de ser lliures, perquè som presoners de les nostres passions.

No són riscos imaginaris, són ben reals i als que tots, absolutament tots, estem exposats en un moment o altre. El risc de caure per l’escala de la humilitat i fer cap de sobte al primer graó sempre el correm; aleshores cal espolsar-se la pols de l’autoreferencialitat i ben agafats a la barana de l’escala, que és la Regla, i fits els ulls en qui ens espera al capdamunt, que és el Crist, aixecar-nos i iniciar de nou la pujada amb passos segurs, ben fonamentats en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Escriu sant Bernat: «Sol succeir, i ni ho diem ni ho constatem sense gran dolor, que alguns, al principi de la seva conversió, són molt timorats i diligents fins que s’inicien, en un cert grau, en la vida monàstica. I precisament quan haurien de ser majors els seus anhels, segons aquelles paraules: els qui em mengen quedaran afamats de mi, comencen a comportar-se com si es diguessin: per a què lliurar-li més, si ja tenim el que ens va prometre? Si sabessis el poc que posseeixes encara i què aviat ho podries perdre, de no conservar-t’ho el que t’ho va donar! Sols aquestes dues raons haurien de ser-nos suficients per a ser molt més gelosos i submisos a Déu. Així no pertanyerem a aquesta mena de persones que no habiten a l’empara de l’Altíssim, perquè pensen que no el necessiten: són els que no esperen en el Senyor.» (Sobre l’ascesi i la contemplació, I,3).

I perdre l’esperança en el Senyor és el pitjor dels pecats. És desesperar de la misericòrdia de Déu, és pecar contra l’Esperit Sant i d’això el mateix Jesús ens diu: «El qui parli contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parli contra l’Esperit Sant no serà perdonat ni en aquest món ni en l’altre.» (Mt 12,32).

LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
 
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu un autor espiritual: «La pau interior demana despreniment, un despreniment que s’expressa en el silenci i en la solitud, la pobresa i l’obediència, la castedat i la pregària. En la nostra vida tot tendeix a obrir de bat a bat la porta del nostre cor al Senyor, a asseure’ns tranquil·lament als seus peus per escoltar la seva paraula, a deixar-nos lliures per viure en íntima comunió amb Ell.» (El camí de la vertadera felicitat, p. 135).

Sant Benet ens mostra avui com és arribar a aquesta pau espiritual pujant el darrer graó de la humilitat, arribant a aquella caritat de Déu que, de tant perfecta com és, foragita el temor i ens fa complir no ja per temença, sinó per costum, naturalment, sense esforç. Esdevenir nets de vicis i de pecats no és tasca fàcil, l’egoisme, l’enveja, l’ambició, la temptació d’aconseguir el que volem sigui com sigui sempre ens assetja; però esdevenir nets de tot això no és pas impossible perquè tenim l’exemple dels sants, de tots els sants, dels reconeguts i dels de la casa del costat, que diu el papa Francesc, i sobretot tenim l’exemple del mateix Crist nascut humanament sense pecat però que visqué com a vertader home i que coneix a fons la naturalesa humana i per tant les nostres flaqueses i els nostres temors.

Per imitar aquests exemples sant Benet ens mostra un camí en positiu, el de la humilitat, que sant Bernat ens explica en negatiu, el de la supèrbia. No és aquest el de la humilitat un camí ni planer, ni fàcil; és un camí que sovint recorrem caient, retrocedint i ensopegant un cop i un altre amb les mateixes pedres i que fins i tot a vegades estem temptats a abandonar, cercant falses dreceres que lluny de portar-nos al Crist, ens porten a la nostra autorefencialitat, això és a la supèrbia. Escoltàvem fa uns dies a Teresa Forcades dir en una de les seves cartes a Francesc Torralba que malgrat portar ja uns anys de vida monàstica se sentia sovint al primer graó. Aquesta sensació ens assalta a tots i si no la tenim pot voler dir que ens creiem no ja al dotzè graó sinó que anem pel vint-i-quatrè, però és quan ens hem equivocat d’escala i estem ben enfilats en la de la supèrbia que costa molt menys de pujar però molt més de baixar, ens hi trobem enfilats quan volem aconseguir per mitjans il·lícits allò que no se’ns ha donat i creiem que de dret ens pertoca i no dubtem fins i tot a manipular als nostres germans, Déu no ho vulgui, fent mal als altres i a nosaltres mateixos.

No ens podem refiar mai de les nostres soles forces, fins i tot el monjo que ens pot semblar més observant pot relliscar escales avall i trobar-se de nou al primer graó de manera sobtada. Quan ens succeeix ho podem reconèixer perquè travessem un desert en el nostre contacte amb la Paraula, ens pesa i fa basarda anar a l’Ofici i mirem d’arribar-hi el més just possible o de cercar i creure’ns qualsevol petita excusa per no anar-hi; se’ns fa costerut servir als germans i tot és mirar el que fan als altres per poder justificar-nos.

I és que la vida monàstica té bastant de rutinària, un horari que es repeteix dia rere dia; unes lectures que podem trobar en un moment o altra, quan ens assalta l’apatia, allunyades del que voldríem escoltar i així tantes altres coses que ens fan donar la culpa de tot plegat a qualsevol altre, menys a nosaltres mateixos que som alhora causants i víctimes d’aquesta situació. La rutina de la vida monàstica no és ni ha de ser un obstacle, ans al contrari ens ha de ser d’ajuda per centrar-nos en el vertader i fonamental objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè aquesta rutina no és pas monotonia, en la nostra vida cada dia tenim la possibilitat de descobrir quelcom de nou, d’avançar un pas més cap al Crist i per aconseguir-ho ens cal ser fidels a allò que és fonamental en el nostre dia a dia: la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

A vegades cerquem fora del monestir quelcom que ens sorprengui, que ens tregui de la rutina i si ens afalaga molt millor; un nouvingut a Vespres, un hoste al qui interpel·lar, un amic exterior al qui confiar-nos. Els monjos no som illes, parafrasejant a Thomas Merton, tampoc fortaleses amb merlets punxeguts, però hem d’estar sempre alerta davant del risc de perdre la centralitat de la nostra vida en coses banals, que de fet no ens interessen. Ho veiem en els nostres germans ancians o malalts, quan arriba l’hora en que les forces impedeixen de portar una vida comunitària plena hi ha qui ho viu en la plenitud de la comunió, bé seguint els oficis de la comunitat, bé portant una vida de pregària personal cada cop més intensa. Però també és cert que hi pot haver qui tingui vertaderes dificultats perquè la pràctica de la pregària comunitària l’ha perduda fa temps i sols anhela una relació externa que, siguem sincers, no és en cap cas el centre de la vida del monjo. Ens ho diu sant Benet en aquesta conclusió del capítol setè sobre la humilitat, el monjo ho és vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, set dies a les setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta sis dies l’any i això es mostra en la pràctica: a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o drets.

Un monjo no neix, un monjo es fa, es va fent poc a poc deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina i ajudant-hi mirant tant com pugui d’enderrocar aquelles tanques que impedeixen l’accés al Senyor al fons dels nostres cors. Els nostres enemics en aquest camí no són pas imaginaris, sant Bernat ens els enumera ben clarament, els nostres enemics, aquells contra els que hem de lluitar cada dia són: la curiositat o la tafaneria si volem dir-ho d’una manera més col·loquial, la lleugeresa d’esperit i la indiscreció de la llengua, el riure fàcil i l’alegria tonta, la jactància, la recerca de la pròpia glòria singularitzant-nos, l’arrogància de creure’ns millors que els altres o imprescindibles, la presumpció i el desig de posar-nos allí on no se’ns demana, excusar els propis pecats i exagerar els dels altres, no acceptar les coses que ens poden semblar aspres i dures, donar la culpa de tot el que ens passa als altres i a la fi sant Bernat ho resumeix tot plegat en els dos darrers graons de la supèrbia parlant d’adquirir el costum de pecar a partir de considerar-nos lliures per pecar.

La vida monàstica ha tingut i té en sant Benet i la seva Regla un vertader marc, aquest text esdevé com un manual que ens permet concretar aquella que és vertaderament la nostra norma rectíssima de vida, l’Evangeli, és a dir la Paraula de Déu. No ens proposa sant Benet ni un camí planer, ni un camí on tot ens plagui; ans al contrari ens diu que és un camí estret, forçosament estret, però ens va indicant els passos a seguir perquè a la fi si atenem els seus consells i ens obrim a la voluntat de Déu, aquesta serà també la nostra i el camí s’anirà eixamplant. Ens ho diu ben clarament quan conclou aquest capítol parlant de que l’amor de Déu ha de ser el nostre únic motiu per a viure com a monjos, cercant amb gust la virtut.

Escriu Joan Cassià que: «La veritable discreció no s’adquireix més que a canvi d’una veritable humilitat. (...) Hem de procurar amb obstinació, adquirir el bé de la discreció, mitjançant la virtut de la humilitat. És l’únic que pot preservar-nos de les extralimitacions, tant en el vici com en la virtut, o, cosa que és el mateix, deslliurar-nos de les faltes, tant per excés com per defecte» (Col·lacions).

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que “rectificar és de savis” sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un “equivocar-se és de savis”; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (…) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha dues menes de monjos, dues maneres de viure la vida monàstica de manera correcta: els cenobites i els anacoretes. Per contra n’hi ha unes altres dues que són incorrectes i perilloses per a l’ànima: els sarabaïtes i els giròvags, amb una vida que sant Benet titlla de miserable i de la qual quasi no val la pena ni parlar. El cenobitisme es va anar imposant com la fórmula per excel·lència per a la vida monàstica i aquesta generalització es deu en gran part a la Regla amb la que sant Benet establí una norma rectíssima de vida per als monjos. Sant Benet no escriu un text, la Regla, com una mena de norma teòrica o abstracta, la seva Regla, que és la nostra, parteix i neix de l’experiència espiritual i vital. Hi ha aquí una primera contradicció ja que si sant Benet estableix que per viure la forma de vida monàstica de l’anacoreta cal passar primer per una llarga prova al monestir i ens parla dels perills de no fer-ho així, tots sabem que ell mateix ho feu a l’inrevés, visqué primer com a anacoreta i després en comunitat, precisament per això sabia molt bé de que parlava i dels perills que no són en cap cas teòrics sinó sempre ben reals. Segurament al llarg de la seva vida de recerca de Déu, partint de la seva pròpia experiència com a anacoreta, es degué topar amb sarabaïtes i amb giròvags que l’acabaren de convèncer de que aquells no eren bons camins per arribar a Déu, molt rectes potser però al cap i a la fi acabaven per portar quasi bé a l’infern.

I aquesta experiència vital de sant Benet va fins i tot més enllà de la vida monàstica i com digué el Papa Benet XVI: «l’obra de sant Benet, i especialment la seva Regla, van ser un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més allà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, el rostre d’Europa, suscitant després de la caiguda de la unitat política creada per l’Imperi Romà una nova unitat espiritual i cultural, la de la fe cristiana compartida pels pobles del continent. D’aquesta manera va néixer la realitat que anomenem Europa». (Audiència General, 9 d’abril de 2008). En el fons rau la qüestió de sotmetre’s a la voluntat de Déu o de tractar d’imposar de totes, totes la nostra pròpia voluntat. Per cercar Déu no hi ha capa altra camí que deixar-se portar per Ell, tot i que a vegades ens podem arribar a enganyar a nosaltres mateixos i ens arribem a creure que la voluntat de Déu coincideix exactament, fil per randa amb la nostra. Però desenganyem-nos perquè habitualment no és pas així malgrat que fins i tot puguem verbalitzar-ho o raonar-ho amb grandiloqüència i una certa radicalitat de façana; la voluntat de Déu sovint és una i la nostra amb sort no és coincident i sense tanta sort és contrària. Per aquesta raó sant Benet creu oportú plantejar-nos que per cercar a Déu amb certes garanties cal seguir una Regla, obeir un abat i viure-ho tot plegat en una comunitat. No vol pas dir això que així ja hagin de desaparèixer les dificultats, sinó que tal volta les podrem afrontar en millors condicions.

Sempre podem tenir la temptació de viure l’experiència dels sarabaïtes, malgrat viure en comunitat podem tenir la temptació i qui sap si l’oportunitat de mirar de viure en el monestir guardant fidelitat encara al món, portant una tonsura o un hàbit més com una aparença que com una realitat i ajuntar-nos amb dos o tres amics per recloure’ns en les cledes del nostre orgull, la nostra voluntat i el nostre egoisme i no tenir altra llei que la satisfacció dels nostres propis desitjos; és a dir viure una vida monàstica tova com el plom on és sant allò que diem nosaltres sant i il·lícit allò que no ens plau. També podem caure en la temptació de seguir al monestir vivint la vida monàstica des de l’òptica dels giròvags, tombant amunt i avall ja sigui físicament o mentalment i coincidint en la raó de fons de la vida dels sarabaïtes, servir els nostres propis volers i aquí fins i tot sucumbint en la gola. Com diria sant Benet no costa gaire de veure com és d’absurd això (cf. RB 65,4). Recollint la idea del Papa Benet XVI; l’objectiu de la vida del monjo era i és buscar a Déu. En temps de sant Benet es trobaven en la confusió d’un temps en què res semblava quedar en peus, i davant d’aquesta crisi de valors i de societat, els monjos volien dedicar-se a allò essencial, a treballar amb tenacitat per trobar el que vertaderament val i roman sempre, trobar aquell qui és la mateixa Vida. Els monjos buscaven i busquen a Déu. Volien i volen passar del secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable. El Papa Benet parlava d’una orientació «escatològica» de la vida monàstica, que no cal entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment; és a dir darrere del provisional buscar allò que és definitiu. Cercar Déu per als monjos i per a tots els cristians, no es tracta d’una expedició per un desert sense camins, una recerca cap al buit absolut. Déu mateix posa senyals de pista, fins i tot aplana un camí, i del que es tracta és de trobar-lo i de seguir-lo aquest camí. Que no és altra que la seva Paraula que, des de les Escriptures, s’obre al cor dels homes. (Discurs al Collège des Bernardins, 12 de setembre de 2008).

Sols cercant Déu, en contacte amb la seva Paraula i en el clos de monestir podrem aprendre a lluitar contra el maligne que pren formes agradables als nostres ulls i als nostres sentits, que sap molt bé com seduir-nos fins a fer-nos pensar que allò que ens proposa és el que toca i cal fer i massa sovint no caiem en que és el que ens ve de gust de fer i per tant moltes vegades no coincideix amb allò que Déu vol i demana de nosaltres. Arribar a bastar-nos sols amb la nostra mà i el nostre braç no és cosa fàcil i encara menys saber-nos bons discernidors dels vicis que ens assalten, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió. En paraules de nou del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. (...) Una vida en el seguiment de Crist no es pot fundar en criteris unilaterals; amb lliuraments a mitges, la persona quedaria insatisfeta i, en conseqüència, potser també espiritualment estèril.» (Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007). Sant Benet ens vol radicalment monjos perquè sap per experiència pròpia i aliena que sols així lliurats en cos i ànima a la recerca del Crist podrem arribar tots junts a la vida eterna o al menys tindrem l’oportunitat d’arribar-hi. Quan els monjos vivim l’Evangeli de manera radical, quan conreem en profunditat la unió amb Crist, arribem a allò que és essencial i té la primacia cercar al Crist i no anteposar res al seu amor. (Cf. Benet XVI 20 de novembre de 2008). Com escriu el Papa Benet en el seu testament espiritual: «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»