L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A l’oratori no s’hi pot fer res més que no sigui pregar, sant Benet és molt clar. La nostra església, donades les condicions en que ens fou cedit en usdefruit el monestir, té diguem que un ús compartit; durant unes hores en podem gaudir en plenitud, durant algunes altres hem de respectar que sigui visitat turísticament. Aquesta situació ambivalent d’una gran part de les dependències del monestir ens resulta a vegades incòmode, certament, però tinguem també sempre present que a canvi de compartir els espais gaudim de poder fer la nostra vida monàstica en un marc singular, construït fa quasi nou segles per hostatjar una comunitat de monjos per cercar-hi Déu i aquesta finalitat es manté a hores d’ara. Tampoc podem dir que aquesta servitud de la dualitat del nostre monestir, monument patrimoni mundial visitable i casa d’una comunitat, ens impedeixi de portar la nostra vida amb rigor i fidelitat. Tenim altres espais, altres oratoris, si a vegades, per exemple, no podem accedir a l’església per pregar, aleshores podem fer-ho en altres capelles de la casa, on tampoc s’hi ha de fer res més que senzillament entrar-hi i pregar.

La pregària forma part essencial de la nostra vida de monjos, és d’alguna manera la saba que li dona vida; en primer lloc la pregària comunitària, l’Ofici Diví, però tampoc no em de descurar la pregària personal que no està tal volta tant pautada ni regulada, perquè a vegades ens cal dedicar-li més temps i a vegades una mica menys, però sempre ens cal. Quan ens assalta el desassossec interior i ens crea sentiments adversos cap a un altre germà o cap a nosaltres mateixos, ens hauríem de confiar abans que res a la pregària íntima, personal; com escoltarem aquest proper dimecres en l’Evangeli de sant Mateu: «quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà. » (Mt 6,5-6).

La vida monàstica és un equilibri entre la pregària i les obres, entre la vida interior i la vida exterior. Una doble dimensió de l’home que s’ha de traduir en un equilibri espiritual. L’ideal seria aconseguir convertir tota la nostra activitat en veritable pregària, donant un estil profund, espiritual a totes les nostres activitats, santificant cada moment de la nostra vida. Si ho aconseguim, només ho farem des d’una bona disposició a la que tant sols podrem arribar-hi amb la pràctica de la pregària. La nostra pregària, sigui personal o sigui comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, del treball a la Lectio, de l’estudi a qualsevol altra activitat; mirant de fer-ho tot des de Déu i per a Déu.

Però la pregària té potents enemics; tals com el cansament, la distracció o la inquietud interior. Segons quina activitat portem a vegades ens sentim com a incapaços de poder centrar la nostra atenció en la pregària, és aleshores que oblidem una premissa molt important, si la desitgem la podrem aconseguir, desfent-nos de les nostres limitacions amb la convicció de que si per nosaltres sols res no podem fer, obtindrem la força necessària per pregar, cercant en Déu la nostra força. Quan una inquietud inexplicable s’apodera de nosaltres, qualsevol que sigui la causa: sigui la temptació, sigui el nerviosisme, o sigui la incredulitat, Déu no ho vulgui; cal deslliurar-nos d’ella tot pregant. Quan altres pensaments ens sobrevenen durant la pregària, i ens n’adonem que la nostra ment està ocupada en qualsevol altra cosa menys en pregar; cal no abandonar esfereïts i perseverar. Tant més quan en la nostra pregària personal podem recórrer a pregàries com ara el rosari que en moments concrets i més o menys sovint ens hi poden ajudar. Déu té sempre la darrera Paraula, davant dels nostres problemes sempre hi ha una sortida: buscar l’ajut de Déu i aquest arriba tot pregant.

Hi ha altres dos enemics importants per a pregar: El descoratjament i la mandra. El descoratjament és una arma que ens paralitza moltes vegades, quan oblidem que la fe, la confiança i l’esforç provenen del Senyor. La mandra porta a la impotència, quan el primer que ens ve al cap és que no podrem pregar; aquí de nou desconfiem de l’ajut del Senyor, lluitem per no deixar-nos a les seves mans, perquè si no acudim a Ell amb senzillesa, sinó el busquem en la mateixa pregària, certament no el trobarem. Sols si cerquem amb força aquest ajut, l’Esperit Sant anirà avivant la brasa que mai s’acaba d’apagar dins nostre i un cop viu el foc de nou, la mandra desapareixerà i donarà pas a la concentració, a centrar-nos en la pregària, a centrar-nos en el Senyor.

A pregar, a vèncer totes aquestes temptacions ens hi ajuda tenir un lloc on pregar, un lloc on no s’hi faci res més que pregar. Certament tota la nostra vida hauria de ser una pregària, però també és cert que ens calen moments i espais privilegiats, on protegits del desassossec que ens pugui envair, puguem posar-nos en especial disposició per a pregar. Per això cal que en el lloc destinat a la pregària no s’hi faci cap altra cosa, que hi hagi silenci, que s’hi guardi reverència, que no s’inoportuni ni es destorbi al qui prega, que no s’hi faci res que no sigui pregar amb efusió de cor. En paraules del Papa Benet XVI: «l’oració no està vinculada a un context particular, sinó que es troba inscrita en el cor de tota persona i de tota civilització. Naturalment, quan parlem de l’oració com a experiència de l’home com a tal, del homo orans, és necessari tenir present que és una actitud interior, abans que una sèrie de pràctiques i fórmules, una manera d’estar enfront de Déu, abans que de realitzar actes de culte o pronunciar paraules. L’oració té el seu centre i enfonsa les seves arrels en el més profund de la persona; per això no és fàcilment desxifrable i, pel mateix motiu, es pot prestar a malentesos i mistificacions. També en aquest sentit podem entendre l’expressió: resar és difícil. De fet, l’oració és el lloc per excel·lència de la gratuïtat, del tendir cap a l’Invisible, l’Inesperat i l’Inefable. Per això, per a tots l’experiència de l’oració és un desafiament, una «gràcia» que invocar, un do d’Aquell al qual ens dirigim.» (Audiència general 11 de maig de 2011).

EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ofici Diví i zel van units; el zel per l’Ofici Diví és un dels barems per valorar la sinceritat de la vocació de qui es presenta al monestir per fer-se monjo, juntament amb l’obediència i les humiliacions, un barem per tenir clar si qui truca a la porta del monestir cerca Déu de veritat. Perquè un dels llocs on cerquem Déu, un dels moments privilegiats amb l’Eucaristia com a cimal i la Lectio Divina en lloc també central, és l’Ofici Diví, aquell al que no hem d’anteposar res, com ens diu sant Benet (Cf. RB 43,3). Si no hi anteposem res, el que avui ens demana sant Benet ens serà fàcil de complir, començar-lo a l’hora, amb puntualitat tant bon punt s’ha fet el senyal. Fer el senyal ja és per sí mateix un indicador de quelcom, no vol pas sant Benet que ens anem afegint ara l’un ara l’altre a l’Ofici Diví, no vol pas això, vol que el comencem tots junts a l’hora que toca i per complir això el primer, òbviament, és ser-hi, anar-hi a l’Ofici Diví i no pas quedar-nos al llit si és al matí o ocupant-nos en altres coses, segurament honorables però que deixen de ser-ho quan no és ja el moment de fer-les, sinó anant-hi tant bon punt hem escoltat la campana que ens hi convoca, que actua a manera de la veu de Déu que ens hi crida i un bon exemple és que quan falla la campana, com va passar fa uns dies, ens sentim una mica com a esmaperduts. De fet és la campana la que fa el senyal d’inici de l’Ofici Diví, el senyal del superior és tant sols un gest preceptiu perquè és Déu mateix qui dona el tret de sortida amb la campana que indica l’hora que pertoca a cada ofici.

Ho hem escoltat fa uns dies en paraules de san Joan Cassià: «Heus aquí una altra observança que compleixen al peu de la lletra. Estan potser asseguts a les seves cel·les i aplicats al treball o a la meditació. Si escolten al qui truca a la porta o a la dels veïns, convidant-los a la pregària, al mateix moment s’aixequen tots. Amb tanta prestesa, que si tal volta algun està ocupat escrivint, no s’atreveix a acabar la lletra començada. En el mateix instant en el que la veu del qui crida arriba a les seves oïdes, s’aixeca ràpidament, sense prendre’s el temps necessari per acabar el traç que havia començat a escriure. Així, deixant-lo sense acabar, s’apressa a complir el precepte amb tot ardor i emulació de la que és capaç. Com es veu estan menys interessats en avançar en la seva tasca que en complir exactament la veu de la obediència. Aquesta virtut la prefereixen no tant sols al treball manual, a la lectura, al silenci i al retir de la cel·la, sinó també a totes les altres. Abunden en la idea de que a tot s’ha d’anteposar i tota pèrdua els sembla insignificant con tal de conculcar aquesta virtut de l’obediència.» (Institucions 4,12). Sant Benet tampoc vol però que ens precipitem, cal fer cada cosa quan toca exactament i esperar al senyal per començar tots junts la pregària comuna. Sembla que hàgim perdut algun molt estimat monjo impacient, que Déu hagi acollit a la seva glòria després d’una vida monàstica ben fecunda, però també sembla com si alguns arquetips monàstics s’anessin repetint i no és pas que un monjo transmeti el seu mestratge en aquest sentit a un altre, tal com Elies va llençar el seu mantell sobre Eliseu (Cf. 1Re 19,19), però sempre correm el risc de que sorgeixen de nou per exemple el monjo impacient que no gaudeix de la pregària pensant en preparar els llibres per la del dia següent; de la mateixa manera que sembla que sempre ha d’estar coberta la plaça de monjo rondinaire a qui res no plau, o la del desconfiat que creu que li regiren les seves coses, o la del que podríem anomenar com a monjo apocalíptic, en el sentit col·loquial del mot, aquell que el simple degoteig d’una aixeta l’anuncia com si fos el diluvi universal i als qui al final acabem per no fer cas, potser massa agosaradament perquè algun dia potser poden tenir raó qui sap. I així tants d’altres arquetips que sembla mentida com es van repetint de comunitat en comunitat i de generació monàstica en generació. Tot plegat s’allunya de la mesura, la consciència i la plenitud amb que sant Benet vol que fem totes les coses; però és evident que això forma part també del camí monàstic en el que cal anar avançant passa a passa, on el més important és no aturar-se mai, no donar-se mai per satisfet amb el que hem aconseguit i on el més perillós, a part del conformisme o del cofoisme, és a dir sentir-nos en excés contents de nosaltres mateixos sense cap esperit crític o de contricció del que podríem millorar en la nostra vida, és tirar enrere i haver de començar de nou cada dia sense haver après res del dia anterior. Escriu el P. André Louf que no és possible cap dubte, anunciar l’ora de la pregària en comú revesteix una importància gran als ulls de sant Benet i el que ens diu aquí s’uneix al que ens diu al capítol XLIII que tan bon punt hàgim sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguem entre mans, acudim amb la més gran rapidesa a l’Ofici Diví; i afegeix André Louf que com si sant Benet s’hagués adonat que aquesta rapidesa pot fer perdre un xic la compostura diu tot seguit que hi acudim amb rapidesa, sí, però alhora amb gravetat, per no donar peu a facècies.

I això serveix també per la segona part d’aquest capítol on sant Benet ens parla del salmista o del cantor. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol ens recorda que cal, tot i saber llegir o cantar bé, llegir i meditar el text de l’Escriptura i fer-ho de manera aprofundida. Humilitat, gravetat i respecte ens diu sant Benet i diu bé, perquè un cantor o un salmista envanit, irrespectuós amb els germans o precipitat no es pas mostra d’aquest aprofundiment en l’Escriptura de la que ens parla Aquinata Böckmann. Podríem dir que ens cal fer nostra la pregària, la salmòdia; però ull, sense perdre de vista mai que la preguem en comunitat, sense fervorins innecessaris, per fer servir una expressió que anys enrere emprava un monjo d’aquesta casa. Al llarg de tota la Regla sant Benet deixa ben clara la importància de l’Ofici Diví, la promptitud per arribar-hi; la puntualitat del senyal per començar-lo, la humilitat, gravetat i respecte en el moment de pregar-lo. Perquè com diu sant Pau VI: «Aquesta oració rep la seva unitat del cor de Crist. Va voler, en efecte, el nostre Redemptor «que la vida iniciada en el cos mortal, amb les seves oracions i el seu sacrifici, continués durant els segles en el seu cos místic, que és l’Església»; d’on se segueix que l’oració de l’Església és «oració que Crist, unit al seu cos, eleva al Pare». És necessari, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres.» (Laudis Canticum).

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 39 i 40 de la Regla formen una mena de díptic dins de l’apartat que sant Benet dedica al menjar, al com, al quan i al que cal escoltar durant els àpats, és a dir a la lectura al refetor. Com al llarg de tota la Regla aquí hi trobem dos principis bàsics: la mesura i l’igualitarisme asimètric, en aquest cas referit als ancians i als malalts en positiu i als infants en negatiu. Aquests principis queden ja evidents en la primera frase citant a l’Apòstol quan diu «Prou voldria que tothom fos com jo, però cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre.» (1 Co 7,7) I partint d’aquesta frase sant Benet se sent escrupolós en haver de donar una instrucció massa concreta al respecte; té ben present la flaquesa tant la que prové de la feblesa humana com la que està motivada per circumstàncies tals com la feixuguesa del treball, les condicions del lloc o la meteorologia. Sant Benet és ben sensible a tots aquests condicionants, però no per això renuncia als màxims, que en aquest cas seria de poder estar-se’n de beure vi i marca alhora els mínims que en aquest cas seria no arribar mai a la sacietat o a l’embriaguesa; de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a la mesura en el menjar parla de que siguin suficients dos plats cuits o una bona lliura de pa evitant sempre agafar un enfit i caure en la disbauxa, ambdues coses ben contràries a un cristià i per tant molt més a un monjo.

«Veig que sovint estàs malalt: no beguis aigua sola; una mica de vi t’ajudarà a fer la digestió.» (1 Tm 5,23) escriu paternalment sant Pau a Timoteu i aquest breu text ens remet també a la mesura que ens recomana sant Benet. És un costum cartoixà de beure aigua amb una mica de vi barrejat, sembla que per compensar l’abstinència de carn; és el que abans s’anomenava una consolació, però que ha de mantenir-se sempre en la mesura. Sant Benet parla en el capítol 38 també de l’aigua barrejada amb vi com a remei per a evitar la feixuguesa de la seva tasca al lector setmaner. En aquesta línia escriu sant Agustí: «en el cas de que una malaltia d’estómac impedís beure aigua, no seria més honest emprar amb moderació el vi acostumat que cercar altres licors no per elegir una beguda més pura sinó per menysprear la més frugal?» (Sermó 210 sobre el dejuni quaresmal). La Regla no veu de grat el consum de vi, ara bé entén que això a vegades no es pot fer entendre i que en determinades circumstàncies i llocs cal consentir de beure, però sempre amb mesura.

«Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor.» (Lc 21,34) digué Jesús als seus deixebles. Sant Benet el que condemna és l’excés, en tot allò que depassa el necessari per a viure, sigui menjar, beure, roba o estris. Però potser ens caldria plantejar-nos quina és la raó per la que a vegades un monjo, un religiós, un prevere, cau en un excés. Podríem limitar-nos a respondre que per vici i tal volta en algun cas fos cert; però quan se cerca una “consolació” és que alguna cosa de la nostra vida espiritual no funciona prou bé i si no funciona moltes vegades és a causa de que en negligim algun aspecte com ara l’Ofici Diví, la Lectio divina, el treball o la nostra pregària personal. Quan no ens sentim satisfets, quan no estem bé espiritualment moltes coses fins llavors secundàries adquireixen un paper central i aquesta centralitat esdevé causa de neguit, perquè tant sols Crist ha de ser el centre, res més que Crist i la seva imatge reflectida en els germans. Com escriu l’Apòstol als Filipencs «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals.» (Fl 3,19) I no han de ser les coses terrenals el nostre centre, sinó el Crist. Quan per exemple el que se’ns serveix al refetor passa a ser tema del nostre interès per damunt d’altres coses que haurien de ser-ho més, és que alguna cosa no funciona en la nostra vida monàstica i arribar al límit de cercar en la beguda i el menjar la consolació de la nostra vida deficitària en el terreny espiritual seria aquesta desviació portada al màxim. Tanmateix com en la vida laical, quan algú cau en excessos de beguda, per citar el cas del que ens parla sant Benet avui en aquest capítol, pot ser ben bé de que hi hagi un dèficit en la part sentimental, un treball fet a desgrat, una situació familiar difícil o tantes altres coses que en un moment donat ens poden semblar centrals, quan de fet són tant sols circumstancials i en les que en qualsevol cas ens hauríem de confiar al Senyor, a la seva gràcia, això sí, posant-hi de la nostra part per tal de superar la situació, segur que difícil però molt sovint no insuperable.

«Ja heu passat prou temps complint la voluntat dels pagans i vivint enmig de llibertinatges, passions, embriagueses, orgies, borratxeres i idolatries abominables. Ara ells troben estrany que no correu al seu costat cap a disbauxes sense fre, i no paren d’injuriar-vos.» (1P 4,3-4) escriu sant Pere i sembla que tot això hauria de quedar enrere quan entrem al monestir. Prou sabem que no és així, que molts d’aquests perills ens assetjaran sempre i que quan entrem en el monestir no assolim la santedat, sinó que seguim lluitant per ella. S’explica que quan sant Joan Pau II començava a tenir problemes de salut greus i els seus col·laboradors intentaven que baixés el ritme de la seva activitat li digueren que es preocupaven per sa Santedat i ell respongué que mai no deixava de preocupar-se per la seva santedat, una simple anècdota banal però que ens mostra que mai hem de deixar de preocupar-nos per la nostra santedat, no hem de baixar mai la guàrdia per la salut de la nostra vida espiritual, de la que la vida corporal és sovint un reflex. Els perills sempre són presents i sempre hi seran, perquè la nostra vida de fe no és sinó una lluita de la que tant sols sabrem si en sortim guanyadors el darrer dia.

Com escriu sant Doroteu: «les coses són així. Encara que siguin moltes les virtuts que un home posseeix, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai no trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres i perdrà el mèrit de les seves fatigues.» (Instrucció 7, sobre l’acusació de si mateix.) I ens cal evitar l’aflicció que ve sobretot per la murmuració de la que de nou sant Benet ens prevé en el verset final d’aquest capítol.

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De fet a la Regla de sant Benet no es demana al monjo un vot explícit de pobresa, de la manera com es demana un bon d’obediència per exemple. Entra dins del que traduït al català coneixem com a conversió de costums i aquesta peculiaritat és en sí mateixa tot un símbol del que la pobresa o l’absència de possessió, de propietats, significa en la vida monàstica. Quan venim al monestir deixem enrere un seguit de coses i entre elles està la concepció de la propietat entesa com ho entén la major part de la població. Tots sabem que això no implica necessàriament cap mancament del necessari, ans al contrari, sinó més aviat una socialització dels béns, encara que avui aquest terme pugui resultar més anacrònic que revolucionari. Renunciem a posseir, a considerar les coses com a nostres però en canvi rebem tot allò que ens cal i a vegades fins allò que no ens caldria i que desitgem de tenir. Sant Benet no ens diria que la propietat és un robatori, com escrivia Pierre Joseph Proudhon l’any 1840 escandalitzant a la societat del seu temps i unes dècades abans de que Karl Marx ho digués amb unes altres paraules, més aviat sant Benet ens ve a dir que la propietat és un vici, que el desig de posseir per posseir no és propi de monjos.

Del que ens parla sant Benet és d’un cert deseiximent, valorar les coses que rebem, tractar com vasos sagrats tot allò que hi ha al monestir però no ambicionar de posseir allò que no ens cal. No és pas fàcil enmig d’una societat on el valor de la possessió és ben present i a vegades nosaltres també hi caiem; voldríem tenir per a un taller o una activitat la millor eina sense posar-nos a pensar en un altre terme econòmic important i que cal tenir present i aquest és l’amortització. Això és si la inversió realitzada en aquella o tal altra compra és realment necessària o si sense aquesta despesa ens en sortiríem d’igual manera. Quantes vegades creiem que amb un altre llum aquí, una mica més de pressió de l’aigua allí o amb tal estri més la nostra tasca se simplificaria i el nostre confort augmentaria de manera lineal. I no, no es tracta de privacions, es tracta més aviat de contenció, de deseiximent, de no caure en un pur materialisme que acaba per provocar el no donar valor a les coses.

Alguns germans nostres estant fent aquets darrers mesos vida a fora del monestir, sigui per temes familiars o per altres causes. Un comentari compartit és que troben a faltar la certa comoditat de tenir un plat a taula, la roba neta i planxada, el cotxe a disposició sense haver de preocupar-se de comprar, de rentar i planxar o d’omplir el dipòsit del cotxe. Potser l’expressió «trobar a faltar» no és la més correcta, però si que els nostres germans absents se n’adonen ràpidament de que al monestir d’una part de les coses necessàries, d’una gran part, no se n’han de preocupar, mentre que fora del monestir ocupen una part i no pas menor de les seves sinó preocupacions sí al menys ocupacions diàries. Tal volta ens habituem aviat a demanar i a tenir allò que ens cal i realment es deure dels encarregats de procurar-nos-ho amb diligència i promptitud.

Si sant Benet no pensa en la pobresa com en un vot pròpiament dit, amb personalitat pròpia, sí que pensa que la possessió i sobretot l’afany per posseir pot arribar a ser un greu inconvenient per a la vida monàstica. Però el deseiximent va més enllà de les coses purament materials. Jesús a l’Evangeli diu als seus deixebles: «No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.» (Mt 10,10), però afegeix tot seguit: «El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin.» Segurament la idea de sant Benet va per aquí, no ambicionar amb la seguretat de que no ens ha de mancar el necessari, òbviament en la mesura de les possibilitats de cada comunitat i de cada moment concret. Però la renúncia va més enllà de les coses materials i abasta també al discurs al respecte. Podem fer un posat humil, podem tenir un discurs rabiosament contrari a qualsevol tipus de possessió però alhora reclamar allò que volem com absolutament imprescindible i urgent. El deseiximent intel·lectual, per definir-lo d’alguna manera, o volitiu si volem fer servir una altra expressió, ha de quadrar amb el material. La pobresa de cor és quelcom que també costa i aquesta no es limita a les coses materials sinó que abasta molt més enllà i es transforma en una lluita constant per imposar sinó la nostra voluntat particular sí al menys el nostre punt de vista de totes, totes.

Sant Benet, escriu el P. Alexandre Masoliver, defineix amb una vehemència desacostumada per a qui té habitualment un llenguatge sobri i contingut, la propietat com un vici i hi afegeix que és nefand i que cal extirpar-lo de soca-rel; és a dir dels nostres cors, per acomodar-nos a l’estrictament necessari. Però el concepte de necessari pot ser bastant relatiu i discrecional. Escrivia el nostre P. Alexandre al respecte: «Sens dubte, trobarem la regla d’or en una austeritat sense excessos, en una frugalitat i parquedat o discreció en tot el referent a l’aliment, el vestit, el mobiliari i, en general, el gènere de vida que s’adigui a la nostra condició de monjos, que és curiosament millor del que haurien gaudit la majoria dels monjos —a l’època de sant Benet— de restar a casa.» (Si cerques Déu de veritat...)

Com sempre en sant Benet tot rau en la discreció i la simplicitat material i espiritual. Escriu sant Bernat: «Hi ha tres classes de pobresa: la inevitable, la voluntària i la fingida; la que distribueix equitativament i dona el que es deu, la rebutjada per fingida, suportada per inevitable, abraçada per voluntària; la que es torna pobre d’esperit i cerca el Regne de Déu que portava en el seu interior, però el perdé.» (Tercera sèrie de sentències, 2).

Hem de practicar la pobresa voluntària, defugir la fingida i suportar si ens cal la inevitable, abraçant-la com ens diu sant Bernat, amb puresa de cor i donant-li sempre gràcies per tot allò que rebem d’Ell de manera directa o a través dels germans. Sense contristar-nos mai, com diria sant Benet.