LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: “El savi es fa conèixer per les poques paraules”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«No ser amic de parlar molt.» és un dels instruments de les bones obres. Sant Benet sap que l’ocasió fa al lladre i en aquests seus graons de la humilitat en dedica tres, del novè a l’onzè, al parlar o millor dit a la contenció en el parlar per tal d’evitar l’ocasió de pecar. El silenci monàstic o la taciturnitat si volem emprar un altre terme molt lligat a la nostra vida i a com sant Benet vol que sigui aquesta nostra vida, no és quelcom que sigui fàcil ni aparegui com per art de màgia; el silenci, la contenció en el parlar, el riure neci o aixecar la veu són coses a les que estem acostumats i que ens costa i a vegades bastant de contenir-nos-hi.

Sense anar més lluny tots sabem que al refetor, com diu sant Benet, cal que s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res; però que si de cas ens cal alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu; perquè al refetor ningú no gosi preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa (Cf. RB 38,5-8) i afegeix sant Benet una frase ben simptomàtica i expressiva «perquè no comencin». Està fora de lloc doncs que servint taula no ens en puguem estar de comentar amb els qui servim de dir-los alguna cosa, quelcom que més aviat sembla més proper a allò que demana sant Benet per la Quaresma d’estar-se’n, és a dir «de parlar molt, de bromejar» (RB 49,7) o també hi està que no acabem d’aprendre a demanar quelcom sense necessitat de dir cap mot perquè a la fi es produeix un murmuri que fins i tot algun cop fa aturar al lector. Tot vol pràctica, però per practicar-ho cal que ens hi posem, si no ho intentem mai o si baixem la guàrdia amb certa promptitud poc avançarem en aquests i en d’altres aspectes.

També ens hauríem de plantejar que ens porta a aquest parlar molt davant del parlar poc del que ens parla sant Benet. Sant Bernat ens hi ajuda tot dient-nos amb la seva acostumada contundència verbal: «Si a la vanitat li dona per prendre cos i continua inflant-se la bufeta, s’arriba a un grau de dilatació tal que es precisa un orifici major. En cas contrari, podria rebentar. Això ocorre en el monjo que depassa la vana alegria. Ja no en te prou amb el simple forat del riure o dels gestos; i prorromp amb l’exclamació d’Elihú: El meu interior és com a vi sense fuita que fa rebentar els odres nous. Si no parla, rebenta. Està carregat de xarrameca i l’aire del seu ventre el constreny. Camina famolenc i assedegat cercant un auditori al qual pugui llançar les seves vanitats, llançar tot el que sent i donar-se a conèixer en el que és i en el que val. A la primera ocasió, si la temàtica versa sobre ciències, treu a col·lació sentències antigues i noves i engega un discurs amb el ressò de paraules ampul·loses. S’avança a les preguntes; respon fins i tot a qui no li pregunta. Proposa qüestions; les resol ell mateix, i talla al seu interlocutor, sense deixar-li acabar el que havia començat a dir. Quan sona el senyal i es requereix interrompre la conversa, l’hora llarga transcorreguda li sembla un instant. Demana permís per a tornar a les seves històries fora del temps assenyalat. Clar que no ho fa per a edificar a ningú, sinó per a cantar la seva ciència. Podria edificar, però això ni ho pretén. No tracta d’ensenyar-te o aprofitar-se dels teus coneixements, sinó de demostrar-te que sap alguna cosa, la sàpiga o no. Si la conversa versa sobre religió, de seguida treu a relluir visions i somnis. Després elogia el dejuni, recomana les vigílies i es fa llengües de l’oració. Diserta àmpliament sobre la paciència, la humilitat i sobre cadascuna de les virtuts amb una lleugeresa esbalaïdora. Si tu l’escoltes, diries que el que desborda del cor ho parla per la boca; i que l’home bo treu coses bones del seu magatzem de bondat. Si la conversa declina en mera diversió, llavors es mostra com un fenomen de loquacitat que domina qualsevol matèria d’allò més bé. Si el sents, diràs que la seva boca és com un torrent de vanitat, una allau de ximpleries, fins al punt de provocar la lleugeresa fins i tot en les persones més assenyades i pudoroses. Resumint breument tot el que s’ha dit: En el molt parlar es descobreix la jactància. Al llarg d’aquestes línies tens descrit i enumerat el quart grau. Fuig d’ell, però recorda el seu contingut.» (Graons de la humilitat i la supèrbia 41,3).

Parlem massa sovint per vanitat, per demostrar que sabem moltes coses quan també massa sovint parlem per parlar sense dubtar a recórrer a la manca de veritat, això és a la falsedat, per tal de mantenir una opinió determinada o per cridar l’atenció. No és que la nostra societat ens hi ajudi massa a tot plegat, anomenades tertúlies omplen, sembla ser, espais televisius on la gent opina del que sap i del que no sap, més aquesta darrera opció; polítics i dirigents socials o econòmics no dubten en dir allò que els sembla que pot agradar als seus oients, més que interlocutors, sense importar-los massa el grau de veracitat del que diuen. Tot plegat ens pot donar la imatge de que estem en un món on el valor de la paraula és quelcom devaluat; qui sap si això no forma part també del neguit per la provisionalitat de tot plegat i allò que dic avui demà o bé puc dir que no ho vaig dir o bé que ara tinc una altra nova informació que em fa dir el contrari. Diu l’antic proverbi que rectificar és de savis, però no diu pas que sigui de savis argumentar en fals. Fins i tot la nostra societat s’ha acostumat a desconfiar dels currículums i així més d’un cop títols adduïts són falsos o inventats i és que a vegades quan escoltem alguna biografia, el biografiat no ha pogut tenir ni tant sols temps material de fer tantes coses en tant poc temps. I en tot això correm el perill de que entri o arribi al monestir i fem el pas de l’exageració a la falta de veracitat.

Prestem atenció a les paraules humilment i amb gravetat que coronen aquest onzè graó de la humilitat i ajuntem-hi els qualificatius de poques i assenyades. Escriu Aquinata Böckmann que aquests adjectius són característics de sant Benet; l’expressió original es podria traduir més fidelment per raonables tot i que la paraula assenyades expressi molt bé el significat. I és que raonablement és un mot que sant Benet empra en altres capítols de la Regla, quan parla de l’abat, del nomenament del prior o de la tasca del cellerer. El seny, la racionalitat, ha de ser un element present en el nostre dia i no hi ha d’haver lloc al parlar desassenyat.

De nou sant Bernat, de forta paraula però sempre assenyada, ens diu que aquells que parlen molt: «No pensen més que en el que els agrada, i són incapaços de contenir el riure i de dissimular l’alegria ximple. S’assemblen a una bufeta plena d’aire; si la punxes amb una agulla i l’estrenys, fa soroll mentre es desinfla. L’aire, al seu pas per aquest invisible forat, produeix freqüents i originals sons. Això mateix succeeix al monjo que ha inflat el seu cor de pensaments i d’obertures jactancioses. La disciplina del silenci no els deixa expulsar lliurement l’aire de la vanitat. Per això el llança forçat i entre riallades per la seva boca. Moltes vegades, avergonyit, amaga el rostre, comprimeix els llavis, estreny les dents, riu constret i deixa anar riallades com a la força. Encara que tanca la boca amb els seus punys, deixa escapar alguns esclats de nas.» (Graons de la humilitat i la supèrbia 40,3).

Com a tot el llarg de la Regla sant Benet cerca en la nostra vida la moderació, la sensatesa, la coherència i evitar els excessos, també en el parlar no sigui que per parlar massa acabem caient en algun pecat pitjor. Parlar humilment, amb gravetat, amb poques paraules i assenyades; no és mal consell.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Els graus de la humilitat als quals sant Benet redueix tota l’espiritualitat de la seva regla no fan sinó detallar-ne l’aprofundiment progressiu. Es tracta en suma d’establir-se i de mantenir-se en el pensament fonamental que la nostra vida parteix d’un error, d’una falta.», escriu Louis Bouyer, (El sentit de la vida monàstica, pàg. 210). L’obediència es practica, és una eina, no pas un concepte teòric al que referir-se vocalment o mentalment. Teoritzar sobre ella seria com aquell monjo que lloa la pregària de Matines però que no hi participa quasi bé mai, Déu no ho vulgui. L’obediència és una eina que ens ajuda quan apareixen les contradiccions, les dificultats, les injustícies i es manifesta en l’exercici d’una altra virtut molt estimada per sant Benet, la paciència, aquella mitjançant la qual participem dels sofriments del Crist.

La reacció més habitual i alhora la més natural davant de dificultats i contradiccions és la fugida, fer-se enrere ens diu sant Benet. La nostra societat ho practica cada cop amb més assiduïtat; tot dura mentre dura, és a dir mentre no sorgeixi la dificultat. I la dificultat tampoc no és quelcom teòric, és una cosa ben pràctica perquè ens surt al pas cada dia. La fidelitat, la perseverança no són pas valors en alça en el nostre entorn i també en la vida monàstica aquests valors corren el risc de ser apartats i menysvalorats, de ser vistos com quelcom que fa nosa, que impedeix l’exercici de la nostra voluntat, de la nostra llibertat. No és que sovint les dificultats, les contradiccions o les injustícies siguin enormes; més aviat cada cop més qualsevol cosa que contradigui la nostra voluntat, el nostre caprici, ens predisposa al defalliment i ens porta a la reacció, massa sovint infantil, de manifestar aquest rebuig amb ves a saber quina reacció.

Què falla aleshores? La resposta ràpida i fàcil és dir-nos que fallen els altres, perquè nosaltres no fallem pas; no ens atrevim potser a dir que som perfectes però és aquesta la idea que rau darrera la nostra autodefensa, aquest és el fil argumental. I som mestres en argumentar-ho fins i tot podem arribar a dir que el mal, el maligne, habita en aquell o en l’altra germà perquè és evident que si no cau subjugat als meus encants no pot ser pas per cap altra raó que per estar posseït pel maligne. No, no és això, aquí ens falta aquest reconeixement de culpa del que ens parla Louis Bouyer; aquí ens falla la confiança en aquell qui ens estima, en aquell pel qui podem sortir-nos-en vencedors davant de qualsevol dificultat, contradicció o injustícia. Si aspirem a una vida sense dificultats és que no tenim una idea massa adequada i realista de la vida, perquè la vida és lluita, lluita per mantenir la fidelitat i la perseverança; i això no desapareix ni està pas absent en la vida monàstica, en la vida comunitària, perquè aquesta és sobretot una vida exigent, una vida d’un alt compromís i no pas amb aquell o altre germà, sinó amb aquell qui ens estima, amb el Crist que és a qui hem vingut a seguir.

No agrada ser depurat com la plata al foc, no és agradable caure al parany, no ve de gust carregar un feix insuportable, ni encara menys portar homes damunt els nostres caps. Perquè tot això per sí mateix ni té sentit, ni va enlloc; el que dona sentit a les dificultats, a les contradiccions, a les injustícies és superar-les amb l’ajut d’aquell qui ens estima; sinó són per superar-nos de res no serveixen, a no ser per fugir esfereïts. Escriu sant Joan Crisòstom «el que hem de repetir nosaltres en qualsevol contratemps que tinguem; tant si es tracta d’un revés de fortuna o d’una malaltia corporal, d’un ultratge o de qualsevol altra desgràcia humana, repetim: El Senyor havia donat, el Senyor ha tornat a prendre; s’ha succeït com ha plagut al Senyor: que el nom del Senyor sigui beneït per tots els segles.» (Homilia sobre el paralític baixat pel sostre)

Pensem en el que ens diu sant Benet en els graons de la humilitat immediatament anteriors a aquest: mantenir el temor de Déu no deixant-nos dominar pels nostres desigs, no estimar la pròpia voluntat complaent-nos en satisfer els nostres desigs; per amor de Déu obeir. Els graons de la humilitat sant Benet no els estableix a l’atzar; tenen un sentit cadascun d’ells, però sobretot el tenen com a camí, com a itinerari espiritual; sols així esdevenen aquest nucli espiritual de la Regla.

No és fàcil presentar l’altra galta quan ja hem rebut en una; ni cedir el mantell quan ens han pres la túnica; ni fer dues milles quan ja hem estat requerits per a fer-ne una. Tot això no és fàcil, però sense l’amor d’aquell qui tant ens estima és impossible, és del tot impossible assolir-ho. Tanmateix com la nostra vida sense l’amor al Crist perd tot sentit i per arribar a aquest amor ens cal reconèixer la nostra culpa i convertir-nos. Escriu sant Bernat: «Em preguntes de que t’has de convertir? Aparta’t de la teva voluntat» conclou (Sermó 15 sobre diverses matèries). Per vèncer la nostra voluntat no hi ha altra camí que apropar-nos a la voluntat de Déu i aquesta la coneixerem apropant-nos-hi a Ell mateix; com escriu sant Ambrós: «Anhela Déu qui repeteix les seves paraules i les medita en el seu interior. Parlem sempre d’Ell. Si parlem de saviesa, Ell és la saviesa; si de virtut, Ell és la virtut; si de justícia, Ell és la justícia; si de pau, Ell és la pau; si de veritat, de la vida, de la redempció, Ell és tot això.» (Comentari sobre el Salm 36).

Mantenir-nos ferms, que el nostre cor no defalleixi, aguantar en el Senyor, beneir als qui ens maleeixen; són les mostres, les evidències de que anem per bon camí; no som pas perfectes, però al menys així ens reconeixem en falta i intentem d’apropar-nos a aquell qui tant ens estima. D’altra manera, aferrats amb ungles i dents a la nostra voluntat, no fem sinó allunyar-nos de l’objectiu de la nostra vida; perquè si morim cada dia és per apropar-nos més i més a la recompensa divina, no perdent mai l’esperança. Sempre hi haurà passos enrere, caigudes i defalliments; però sempre hi ha a la vora esperant per ajudar-nos aquell qui tant ens estima.

Amb aquest quart graó acaben els graons podríem dir preparatoris i a partir del cinquè graó comença l’ascens fonamentat en coses concretes. Però sense aquests primers quatre graons no hi ha res a fer, és inútil intentar de pujar la resta, els pujaríem desequilibrats i com escriu Louis Bouyer l’equilibri que cerca el monjo és l’equilibri escatològic de la resurrecció i l’únic camí per assolir-lo segueix essent sempre la creu, qualsevol altre equilibri és quimèric. (Cf. El sentit de la vida monàstica, pàg. 213).

QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar.4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers.13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb aciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell - Déu no ho vulgui - faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia el Papa Benet XVI que: «Sant Benet qualifica la Regla com a «mínima Regla que hem redactat com un començament» (RB 73,8); però, en realitat, ofereix indicacions útils no sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. En buscar el veritable progrés, escoltem també avui la Regla de sant Benet com una llum per al nostre camí. El gran monjo continua sent un veritable mestre que ensenya l’art de viure, el veritable humanisme”.» (Audiència general 9 d’abril de 2008).

Allò essencial, aquests mínims, tenen un fonament espiritual: els graons de la humilitat; tenen un marc, un escenari que és el clos del monestir; una meta, la vida eterna, i uns instruments per arribar-hi com ara l’obediència, el silenci, la pregària, el treball o la vida comunitària. Però no ens podem conformar amb fiar-ho tot a la vida eterna; la nostra vocació, el nostre camí ha de mostrar fruits ja aquí mateix. I aquest capítol en recull els mínims, allò que és essencial en la vida monàstica, partint del marc genèric del que ha de ser la vida cristiana.

En el primer apartat tenim els dos grans manaments. Sobre quins eren els manaments més grans el mateix Senyor va dir: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.» (Mc 12,29-31) És per tant lògic que sant Benet situï aquets dos grans manaments en el primer i més destacat lloc. Segueixen tot just darrera els punts principals dels manaments de la llei del Senyor, per acabar arrodint-ho tot dient «Honorar tothom. Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre » (RB 4, 8-9); estimar a Déu i als altres significa honorar-los i fer-los allò que voldríem que ens fessin ells a nosaltres.

Per aconseguir tot això cal no deixar-nos dominar pel cos, per la carn, pel propi voler. Sant Benet ens proposa per tant negar-nos, castigar el cos, no donar-se als plaers o estimar el dejuni. Que no es tracta d’una escenificació, d’una postura de cara a la galeria, ho veiem quan tot seguit ens parla de practicar les obres de misericòrdia, com enterrar als morts, visitar als malalts o vestir al qui no té amb que vestir-se. Deia sant Bernat: «no creguis que és molt el que has aconseguit; no et consideris fart, no fos cas que vomitessis i perdessis així el que pensaves posseir, per haver deixat de cercar massa aviat.» (Sermó 15 sobre diverses matèries).

El punt fontal de tot plegat els el dona el mateix sant Benet: apartar-se de les maneres de fer del món i no anteposar res a l’amor del Crist. I com demostrar que ens apartem de les maneres de fer del món i no anteposem res a l’amor del Crist? Deixant la ira, el ressentiment, l’engany, la pau fingida, la mentida, la venjança, l’ofensa, la maledicció, l’orgull, la peresa, la murmuració o la crítica. Si doncs ens domina alguna d’aquestes coses, si les practiquem, ve a dir-nos sant Benet que anteposem el nostre orgull a l’amor del Crist i que fem o que vivim a la manera del món. Evidentment que som part del món però no hem vingut al monestir per exemple a portar una conducta més pròpia d’un adolescent al qui la mateixa adolescència porta a una actitud burlesca i menyspreadora envers els altres; no podem oblidar en cap moment que hem vingut al monestir a seguir al Crist i perquè això sigui així sant Benet ens dona un altre seguit de recomanacions: Veure en Déu allò que tenim de bo i tenir per nostre el mal que puguem fer, o no oblidar la finitud d’aquesta vida i la possibilitat de l’infern.

Això pot sonar avui com a “políticament incorrecte”, fa un cert mal a les nostres orelles; però no per això deixa de ser cert, la nostra vida és una lluita contra el maligne. Ho escriu el Papa Francesc a l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exsultate: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereix força i valentia per a resistir les temptacions del diable i anunciar l’Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegada que el Senyor venç en la nostra vida. No es tracta només d’un combat contra el món i la mentalitat mundana, que ens enganya, ens fa tontets i ens torna mediocres sense compromís i sense goig. Tampoc es redueix a una lluita contra la pròpia fragilitat i les pròpies inclinacions (cadascun té la seva: la mandra, la luxúria, l’enveja, la gelosia, i altres). És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal. Jesús mateix celebra les nostres victòries. S’alegrava quan els seus deixebles aconseguien avançar en l’anunci de l’Evangeli, superant l’oposició del Maligne, i deia joiós: «Estava veient a Satanàs caure del cel com un llamp» (Lc 10,18).» (GE, 158). D’aquí que sant Benet ens parli d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments i confessar-los per tal de foragitar-los i vèncer així al maligne. A vèncer-lo ens hi ajuda confessar-nos i esmenar-nos o no voler ser anomenats sants abans de ser-ho, que són d’altres consells de sant Benet.

Si cada nit agaféssim aquest capítol i amb absoluta sinceritat de cor anéssim llegint-lo i mirant on hem fallat cap de nosaltres podria sortir-se’n indemne. Fallem i moltes vegades ho fem moguts per l’orgull, la mandra, l’enveja o la gelosia; tot això sant Benet ho sap molt bé. La nostra lluita contra el maligne no acabarà sinó en la darrera batalla, quan tant de bo puguem dir com l’Apòstol: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7).