ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.

Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir, de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes. Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la nostra vida comunitària.

Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.

En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església. (...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.

Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat, del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.

Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.

Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al llarg de la Regla.

La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui motiu de vergonya i de confusió.

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha fet al llarg dels darrers segles.

No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners, propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles «Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna» (Lc 18,29-30).

El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.

A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem per no pertorbar la nostra vida de monjos.

Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.

La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal; però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments, de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer, sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser present mai en la nostra vida monàstica.

Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida monàstica? Ens ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). Però d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem cada cop més lliures per avançar vers Crist.

En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.

O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança, sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència general 1 de juny de 2005).