COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Algú ha d’acceptar el nom d’abat ens diu sant Benet i a vegades acceptar no és fàcil, es produeix un debat intern entre la voluntat de seguir la vida de monjo i la incertesa d’assumir una responsabilitat que depassa les pròpies capacitats; sols confiar-se al Senyor pot ajudar a acceptar. Apareix el que podríem denominar com a síndrome de Jonàs; un dels problemes de l’Església actual és que quan cal proveir una diòcesis d’un nou pastor alguns o bastants dels candidats a qui se’ls proposa, no accepten l’encàrrec i és que no són temps fàcils perquè a la manca de vocacions s’hi afegeix una imatge de l’Església molt diferent a la de fa uns anys davant de la societat i a més no són pocs els problemes que a un pastor se li poden presentar i no pas lleus, ho veiem ben sovint. En la vida monàstica i no pas ara com a novetat sinó des de sant Benet, la recerca d’un pastor, d’un superior s’ha fet des de sempre de manera un xic diferent a la d’un bisbe. Sant Benet ens parla d’acceptar el nom d’abat, no ens parla pas de postular-se per a esdevenir abat, ni de nomenar-lo un altre superior, ni d’imposar la voluntat pròpia per ser-ho, ni de cap lobby impulsor, ni de cap cosa similar tant a la moda avui en tants camps. Però potser la part més difícil és veure a vegades darrera les decisions humanes, en aquest cas les d’una comunitat, la voluntat de Déu, perquè al cap i a la fi és aquesta la que hem vingut a complir i no pas cap altra, ni encara menys a satisfer una ambició personal que en qualsevol cas sempre estaria fora de lloc.

Fa uns mesos una de les persones que s’han acostat a nosaltres darrerament per a conèixer i tal volta compartir la nostra vida em deia que tenia una forta incertesa, aquesta no era pas motivada per saber si Déu el cridava a la vida monàstica o no, la incertesa venia de no saber quina tasca li seria encomanada un cop fos profés solemne; pensem que estava parlant de sis anys enllà. Ingenuïtat o error, en aquest cas no pas menor, perquè al monestir venim a ser monjos i no pas a desenvolupar aquell o l’altre ofici, encara menys venim a ser abats o priors i tal volta si ho haguéssim pensat així potser hauríem fet com els candidats a bisbes que responen negativament al nunci apostòlic quan aquest els fa la proposta, es a dir hauríem abandonat de seguida, esfereïts de terror, com diu també sant Benet al pròleg, patint el síndrome de Jonàs. Deia en la homilia d’inici de pontificat el Papa Francesc: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei» i sant Benet ho explicita una mica més dient-nos que cal viure aquest servei, fer-ne experiència vital. No és pas sempre fàcil perquè tots, absolutament tots, som humans amb les nostres virtuts, més aviat escasses, i amb els nostres defectes, més aviat nombrosos. A més sempre plana sobre nosaltres l’Evangeli de Lluc que escoltàvem ahir mateix, un fariseu satisfet de sí mateix i enaltit per ell mateix però que no aconsegueix el perdó i un publicà que profundament humiliat és perdonat pel Senyor.

Escriu sant Agustí «si d’una banda em terroritza el que soc per a vosaltres, per un altre em consola el que soc amb vosaltres. Soc bisbe per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició de bisbe connota una obligació, la de cristià un do; la primera comporta un perill, la segona una salvació.» (Sermó 340,1). Una idea que sant Bernat ens expressa amb altres paraules però el mateix fons: «el monjo el fa la professió, l’abat la necessitat» (Sermó IX, 33). Des de cap responsabilitat, des de cap servei podem perdre de vista, de cap manera podem oblidar que som cristians i som monjos i que el veritable do és la fe, mentre que segons quina responsabilitat tinguem pot acabar per esdevenir un perill per a les nostres ànimes.

I un perill per a aquesta tasca el veu sant Benet en fer accepció de persones. Sant Benet sembla que no està per les amistats particularment estretes, ni per les camarilles, ni pels alters egos, ni per les eminències grises en l’ombra; els sols barems dels que parla sant Benet són les bones obres i l’obediència, no parla pas de simpaties, antipaties o debilitats. Sembla que hi pot haver sempre qui cerqui d’actuar de poder en l’ombra, aleshores cal recórrer al que ens diu el Papa Francesc, no hi ha altra poder que el servei i el servei s’ha de traduir en bones obres i en obediència, com diu sant Benet. Ens ho deia ahir sant Gregori de Nazianz a Matines: «el que s’ofereix de mala gana i per força no resulta de cap manera agradable ni té bellesa. Hem d’alegrar-nos, no pas entristir-nos quan prestem algun benefici.» (Sermó 14). Certament això pot condemnar a l’abat a una certa solitud però això és tant sols una aparença, primer perquè tenint a Déu no estem mai sols, i després que aplicar una mateixa caritat amb tothom, aplicar a tots una mateixa norma segons els costums és l’eix d’una vertadera vida fraterna, sana i lliure de pertorbacions. En paraules de sant Joan Pau II «Sant Benet recorre a aquesta via mestra a través de la qual, en l’àmbit de la vida monàstica, es va cap a Déu. Ara bé, la convivència monàstica, anomenada pel propi sant ambient singular en el qual els cors dels qui formen part d’ella es dilaten en l’exercici de la pròpia obediència, està moguda i estimulada per un vehement amor al proïsme, pel qual cadascun se sent impel·lit a dedicar-se al bé del germà, oblidant les seves pròpies conveniències.» (Sanctorum altrix, 2).

No som una colla d’amics, no ens hem triat, som diversos en edats, orígens, formació i maneres de ser i de fer; ara bé tenim un mateix objectiu, cercar Déu, i és això el que ens uneix, no pas res més. Intentem de cercar Déu amb uns mateixos costums, viscuts de manera particular cadascú a la seva manera, però amb una mínima uniformitat, que és del tot necessària. Avui en dia la nostra societat planteja múltiples fórmules de vida, per tant el monestir no és de cap manera un subterfugi per a viure el que tal volta no hem tingut el valor de viure enmig de la societat. Aquí venim a cercar a Déu i s’equivocava aquell candidat que en la fase més inicial de la vida monàstica, quan li calia aplicar allò que tan clar diu sant Benet que «es preocupi de veure si cerca Déu de veritat» (RB 58, 7) el seu maldecap era que seria d’ell, que faria ell en el monestir. Quantes vegades també nosaltres tenim la temptació de dir-li a Déu el que ha de fer, el que ens ha de dir que hem de fer, en lloc de confiar-nos a Ell i a la seva gràcia. Aquesta coherència que demana sant Benet a l’abat entre paraules i obres és extensiva a tots els monjos. Viure en Crist és viure per a Crist. En paraules també de sant Joan Pau II «Sant Benet no proposa una certa visió teològica abstracta, sinó que, partint de la veritat de les coses, com sol fer, inculca fortament en les ànimes una manera de pensar i d’obrar pel qual la teologia es trasllada al viure quotidià. No li interessa tant parlar de la veritat de Crist, quant viure amb plena veritat el misteri de Crist i el “cristocentrisme” que d’això es deriva.» (Sanctorum altrix, 3).

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquí acaba la lectura de la Regla, la que fem quatre cops l’any de manera regular al capítol diari. Però el mateix sant Benet ens ve a dir que de fet no hem acabat res, ans al contrari que un cop llegida la Regla comença la nostra feina perquè tenim en la Regla només un inici, tant sols un començ de vida monàstica. Talment com quan al capítol 58 ens diu sant Benet que qui truca a la porta del monestir ha d’escoltar dos cops la Regla tota sencera per saber ben bé la llei sota la qual vol militar i un cop coneguda i acceptada aquesta llei començar a militar, començar a viure-la. La vida del monjo, la nostra vida, és un camí cap a Déu que no acaba si no és amb la mort, amb la vida eterna aquella a la qual demanem al Senyor que ens hi porti tots junts. Al llarg de la Regla hi ha coses dures, tal volta aspres, el camí estret del que ens parla sant Benet, i que potser no és tant que es vagi eixamplant amb el temps com que nosaltres ens anem acostumant a l’estretor. Però resulta que amb tota la seva possible feixuguesa la Regla no és sinó un començ i que si volem afanyar-nos cap a la perfecció ens cal recórrer a l’Escriptura i als Pares amb els seus ensenyaments.

A vegades no parem compte de la quantitat d’ensenyaments dels Pares, del magisteri de l’Església o de textos espirituals que escoltem o llegim al llarg de l’any, al llarg de la nostra vida de monjos. Tot plegat no és endebades, és aquesta una veritable formació permanent que va preparant-nos, que va formant-nos amb suavitat però alhora amb constància. Hi ha textos i textos, certament no tots són iguals, tot i que tots siguin formatius, i aquí sant Benet ens fa una mena de selecció, ens mostra els més importants, els imprescindibles, encapçalats com no pot ser d’altra manera per la mateixa Escriptura, l’Antic i el Nou Testament, seguit per les obres dels Pares, destacant-ne les obres de Joan Cassià i de sant Basili. Tot plegat no té un objectiu merament informatiu, sinó un profund sentit formatiu; llegim per a escoltar i escoltem per a assimilar-ho i ho assimilem per avançar cada dia cap a la vida eterna entesa com la plenitud de la vida cristiana.

El primer autor esmentat per sant Benet és Joan Cassià que amb les seves Col·lacions o Conferències intenta establir un diàleg espiritual interior, un recurs conegut pels monjos antics. Planteja la seva obra com a trobades entre un mestre i els seus deixebles, mitjançant el qual l’autor intenta fer més pròxim i versemblant el seu ensenyament, com destaca ell mateix en el prefaci de l’últim grup de Col·lacions escrivint: «Amb aquests volums de les Conferències rebran en les seves pròpies cel·les als seus autèntics autors. En certa manera gaudiran cada dia de la seva companyia, alternant les preguntes i acollint les seves respostes». Recorrent per al seu magisteri a aquest gènere anomenat col·lació monàstica, Joan Cassià cercava de crear una proximitat espiritual entre ell i els seus lectors tenint com a objectiu crear una uniformitat en el monacat d’Occident basada en la tradició oriental, que era el model aleshores.

El mateix Joan Cassià escriu en la presentació de les Col·lacions: «Abans de res, que el lector que llegirà les meves Col·lacions, com va llegir la meva obra precedent, no oblidi aquest advertiment: si algunes coses li semblen impossibles o difícils d’observar, per l’estat i costum que ha abraçat, o també en relació amb l’estil de la vida quotidiana, que sàpiga encarar-les no amb la seva feblesa, sinó amb el mèrit i perfecció dels meus interlocutors. Que pensi en el desig que a aquests els anima, l’ideal que persegueixen, i com, morts en veritat a la vida d’aquest món, estan lliures de tota dependència dels seus pares i de tota ocupació secular. Que consideri el lloc on viuen. Establerts en una solitud inaccessible, segregats enterament del consorci dels homes, estan dotats de grans llums sobrenaturals. Se’ls ha donat de veure i de dir coses que aquells que no tenen ciència ni experiència d’això consideraran tal vegada com a inversemblants, comparant-les amb els principis de vida amb els que es regeix habitualment la seva existència mediocre. No obstant això, si algú vol formar-se una idea exacta d’aquesta manera de viure i desitja comprovar pràcticament fins a quin punt és això possible, que abraci sense tardança la vida dels solitaris, imitant el seu fervor i la seva santa conducta; i veurà que allò que a primera vista semblava excedir les forces humanes, lluny de ser inassequible, és d’una suavitat extrema que garanteix la seva realització.»

També l’altre autor citat per sant Benet, sant Basili, segueix un mètode dialèctic en el que el deixeble pregunta i el mestre respon. Ell es limita a establir una sèrie de principis indiscutibles que han de guiar als monjos en la seva conducta. Coma fonament sempre l’Escriptura; que al seu parer és la base de tota la legislació monàstica, la veritable Regla, una idea que hereta sant Benet. Les preguntes que planteja sant Basili es refereixen generalment a les virtuts que els monjos haurien de practicar i als vicis que haurien d’evitar. La major part de les respostes són tretes de l’Escriptura acompanyades d’un comentari que ajusta el seu significat. Les qualitats més destacables d’aquesta seva Regla són la prudència i la saviesa, mentre que pobresa, obediència, renúncia i abnegació són els pilars de la vida monàstica.

Bevent en aquestes fonts sant Benet conclou que per afanyar-nos doncs per arribar a la pàtria celestial ens cal complir uns mínims; que ens cal complir bé aquesta mínima Regla, i això tant sols ho podrem fer amb l’ajut del Crist, que és sempre el nostre model, sols així i amb la protecció de Déu podrem arribar als cims més elevats de la doctrina i de les virtuts. Però ja ens diu el mateix sant Benet que nosaltres som peresosos, negligents, som motiu de vergonya i de confusió i que vivim malament. No vivim malament per ignorància sinó per la nostra pròpia mandra a complir allò que sabem que hem de complir per arribar als cims celestials i ens resistim a complir. Escriu l’abat Cassià Maria Just que sant Benet en aquest capítol dona una valoració sòbria de la Regla, la ve a descriure com un mínim acceptable en una cursa on hem de donar el màxim de nosaltres mateixos.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

S’explica que durant la redacció de la Constitució espanyola de 1876, la dita de la Restauració, es va produir una curiosa anècdota atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, en aquells dies president del govern; a l’hora de definir qui són els espanyols, el mateix president del Govern va suggerir amb sarcasme: «Posin que són espanyols els qui no poden ser una altra cosa». Vingui l’anècdota a tall de que a vegades podem pensar que qui fa de porter és perquè no pot fer una altra tasca i això no és cert ni pel que fa a que no puguin fer-ne una altra, ni pel que fa a que la feina de porter sigui menor. Certament tots hem notat com en els darrers anys han disminuït les visites físiques a la comunitat, al menys les que passen per la porteria, un fet que té relació amb la desaparició dels nostres germans més grans de comunitat; podríem dir també que el filoteisme d’altres moments ha anat molt de baixa o quasi ha desaparegut. Malgrat tot la porteria tant pel que fa a rebre als qui visiten la comunitat, com a rebre trucades, com a rebre els hostes o als passants, té la mateixa importància que anys enrere. Certament a vegades han fet aquest servei germans grans de la comunitat, tots recordem alguns dels darrers, però de ben segur que tots coincidirem en que el feien amb zel i interès. No endebades sant Benet demana per al porter seny, maduresa i capacitat per rebre i donar encàrrecs. La porteria ve a ser quelcom com la façana, l’aparador del monestir, la primera imatge que hom té quan arriba o si volem dir-ho d’una altra manera com els títols inicials d’una pel·lícula cinematogràfica. De ben segur, a tall d’exemple, que tots recordem qui hi havia a la porteria el dia que nosaltres mateixos vam arribar al monestir per a ser monjos i això mateix és de per sí tot un exemple.

De porters, com de monjos, n’hi ha i n’hi ha hagut de tota mena, el discret, el simpàtic, el qui era un xic esquerp o fins i tot el qui s’amagava darrera un pilot de llibres per no ser vist des de fora. Sant Benet no ho considera pas un ofici menor, ans al contrari, li demana que estigui sempre disponible, és a dir que acompleixi l’horari establert, que no rondi d’un lloc a l’altre, sinó que s’estigui on li toca estar i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu, amb fervor i caritat. No s’entendria un porter que rondés a la caça dels turistes per exemple i si n’hi ha hagut així, al final algun problema o d’altre han acabat provocant.

Si al monestir hi ha d’haver tot el necessari per evitar rondar, també és cert que cadascú ha d’estar on li toca, quan li toca i fent el que li toca. Sempre tenim la temptació de ser aquella excepció que confirma la regla, però sembla que sant Benet no està perquè a la seva de Regla hi hagi accepcions, no fer accepció de persones és una de les seves frases utilitzada als capítols segon i trenta-quatre, seguint el que diu l’apòstol sant Pau a la Carta als romans «Déu no fa distinció de persones.» (Rm 2,11). I si tenim tot el necessari, si tenim qui ens ho procuri dins de casa, no hi ha lloc a voler cercar de la filotea de torn quelcom per a satisfer la nostra gola, la que mana l’estómac, o el nostre desig de posseir. Això ha d’anar acompanyat de que a qui li pertoca, aquell qui no s’ha de deixar portar per l’avarícia, ni ha de ser pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ni cançoner, aquell qui ho ha de fer tot amb discreció, aquell qui ha de mirar de manera especial de no contristar els germans; aquell qui per si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no l’ha de contristar menyspreant-lo, sinó donant-li raó amb humilitat, i fer-li veure que ho demana indegudament; aquest tal, ha de procurar que res de raonable o necessari falti als germans i els hi ha de lliurar amb promptitud.

La relació del monjo amb l’exterior no sempre és fàcil ni tampoc sempre prudent. Sant Benet no vol que rondem; de fet no rondem i segurament fa uns anys es rondava més el dia de passeig o de vacances o en les sortides, s’anava més per les cases, en famosa expressió. I és cert no hem d’anar per les cases, ni encara menys demanar a ningú coses que no ens calen o que podem obtenir del monestir. Cal un equilibri entre tenir el necessari i que els responsables ens facin a mans el necessari, d’aquest equilibri depèn també una part, no pas menor, del nostre equilibri espiritual.

Una apotegma explica que un home insigne anà d’incògnit a un monestir portant diners que donà a un prevere perquè els repartís entre els germans. El prevere li digué: «Els germans no els necessiten». Donat que la seva insistència va resultar inútil, va posar la bossa amb les monedes d’or a la porta de l’església. I el prevere digué als germans: «El qui en tingui necessitat que agafi el que cregui convenient». Però ningú va tocar els diners, i alguns fins i tot no se’ls van mirar. I l’ancià digué al donant: «Déu ha acceptat la teva ofrena. Ves i dona els teus diners als pobres». I l’home marxà molt edificat.

No cal que fem la prova, no fos cas que quedéssim desencantats, però sí que podem analitzar si nosaltres demanem a gent de fora coses per al nostre ús, si aquestes coses ens calen vertaderament i pensar també en quina és aleshores la idea que de nosaltres es fa el de fora a qui li demanem.

En temps de sant Benet la porteria era l’única entrada per a la gent i també per a les coses. Amb els anys tot ha canviat molt i ara hi ha múltiples llocs per on ens entren coses, moltes altres portes i moltes sense porter assenyat i madur. Potser caldria també ara i avui ampliar aquest no rondar al nivell virtual, com cal adaptar el silenci nocturn també a aquest nivell. Qui sap si aquell «no aneu per les cases» hauria de ser avui un «no aneu per les xarxes socials» perquè al cap i a la fi del que es tracta és de no perdre la centralitat del que venim a fer al monestir, cercar Déu. La temptació sempre està present.

Com diu un altre apotegma: «Un pare va anar un dia a l’abat Teodor i li va dir: “un germà ha tornat al món”. “No t’estranyi això, —li respongué l’abat Teodor—. Admira’t si sents alguna vegada que un germà ha aconseguit fugir de les urpes de l’enemic”». Aquesta temptació concreta la coneix bé sant Benet per això demana que els monjos no tinguem necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

48,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

49,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 de març de 2022

La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, una vida per la que participem dels sofriments del Crist amb la paciència, com ens diu sant Benet.

«Ho saps prou bé Senyor com per la paciència participo en els teus sofriments, com es realitza en mi allò que diu l’Apòstol, completo així per la meva paciència i en la meva carn allò que manca als teus sofriments (cf. Col 1,24). Perquè quanta paciència haig de tenir amb els meus germans. És dur suportar aquell germà que quan llegeix s’equivoca o empra aquell to que tant em desagrada, quasi tant dur com els assots que vas rebre al pretori; com n’és de dur sentir aquell altre que tot cantant fa un gall o desafina, quasi tant dur com ser coronat d’espines; com n’és de dur haver d’esperar que aquell germà servidor de taula se n’adoni que em manca la safata, quasi tant dur com el camí cap al calvari; com n’és de dur tornar a menjar aquell plat que a mi no em plau i que sempre prepara aquell altre germà quan li toca cuina, quasi tant dur com el vinagre que vas beure de la creu estant; i no et dic res d’haver d’esperar un dia o dos a que em solucionin aquella averia, quasi tant dur com rebre furients martellades. I menys mal que em puc consolar amb aquell altre germà que com Verònica compassiva acull la meva desolada mirada. Tot ho suporto amb paciència Senyor perquè sé que la paciència ens apropa als teus sofriments i ajudo jo també a edificar per la paciència als meus germans no fixant-me massa bé en el text que tinc davant dels ulls i equivocant-me en llegir-lo perquè així s’edifiquin els altres en la paciència; deixant de banda a aquell germà al refetor en servir taula, perquè així participi per la paciència dels teus sofriments, no passant aquella trucada si estic a la porteria o fent o deixant de fer tantes altres coses; tot per tal de que els meus germans s’edifiquin per la paciència i completin així els teus sofriments».

Seria descabellat que ens passés pel cap viure la Quaresma, viure en Quaresma, amb tals arguments propis del fariseu en el temple i no pas del publicà al que lloa Crist; certament és del tot inversemblant tot i que ho reculli més o menys amb aquestes paraules un autor monàstic. Però per assegurar-nos de que mai sigui així, Déu no ho vulgui, sant Benet ens convida a reforçar en aquest temps privilegiat la nostra vida espiritual i a guardar-la en tota la seva puresa. Per ajudar-nos-hi tenim unes eines privilegiades.

Tenim la pregària. Primer la comunitària, l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res i que en aquest temps quaresmal i pasqual hem de procurar no fallar-hi cap dia. A l’Opus Dei cal afegir-hi la nostra pregària personal que en aquest temps de camí cap a la Pasqua hem d’intentar no tant sols no negligir, sinó intensificar. Podem trobar moments privilegiats al llarg de la Quaresma per pregar, com ara la setmana d’exercicis espirituals que cal que esdevingui un vertader recer en el nostre camí cap a la Pasqua. Ens ho deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines: «L’oració és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu, mitjà entre Déu i els homes. Fa que l’ànima s’elevi fins al cel i abraci Déu amb abraçades inefables.» (Homilia 6 sobre l’oració).

Però com també ens deia sant Joan Crisòstom «convé que elevem el cor a Déu no solament quan preguem, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres (...) es converteixin en un aliment del tot agradable al Senyor.» (Homilia 6 sobre l’oració). A això ens hi ajuda i molt la lectura espiritual. Llegir als Pares, als autors espirituals i, evidentment sempre i en primer lloc la mateixa Escriptura. Tot plegat ens ajuda a elevar-nos per damunt de qualsevol mundanitat o estretor de cor i fixar així la vista en Déu, sols en Déu. D’aquí que sant Benet instituís aquest medieval dia del llibre; cap monjo sense el seu llibre per Quaresma, podria haver estat ben bé el lema; però no un llibre per a impressionar amb el seu títol, el seu autor o la seva gruixudesa als altres germans i després oblidar-lo en un calaix; ha de ser un llibre escollit per a llegir-lo tot sencer perquè la finalitat de rebre’l és que ens acompanyi en aquest camí, en aquest temps privilegiat.

El rei Alfons XIII signava un Real Decret de data 6 de febrer de 1926 on es deia: «El dia 7 d’Octubre de tots els anys es commemorarà la data del natalici del Príncep de les lletres espanyoles Miguel de Cervantes Saavedra, celebrant una festa dedicada al llibre espanyol.» Poc després per diverses raons es traslladava la celebració al 23 d’abril, data de la mort de Cervantes, en que se celebra actualment. Però sant Benet havia tingut molts segles abans la mateixa idea per tal d’incentivar la lectura en els monjos. Sabia molt bé que no per a tots seria fàcil dedicar un temps fixe a la lectura, des del matí fins a l’hora tercera completa, i per això mateix estableix que al començament de la Quaresma es reparteixin els llibres i que un o dos ancians vigilin que els monjos dediquen les hores estipulades a la lectura; fins i tot arribant a la correcció de qui destorbi la lectura dels altres, Déu no ho vulgui.

La lectio divina, la lectura de l’Escriptura és fonament de la nostra vida i de la nostra jornada; però no podem tampoc deixar de banda la mateixa tradició de l’Església: els Pares, la teologia, el Magisteri. Escrivia Karl Rahner que: «Existeix un principi catòlic de “sola Scriptura”, ja que la unitat interior de l’objecte de la fe fa inversemblant, i religiosament parlant “estirant-lo”, acceptar dues fonts de fe amb continguts diversos, dues línies de tradició de la fe: l’Escriptura d’una banda i la Tradició per un altre. Aquestes dues fonts de la fe es pertanyen mútuament d’una manera molt més estreta del que imagina la còmoda i primitiva teoria de les dues tradicions de fe, materialment diferents l’una de l’altra: la tradició de Crist i de l’Església primitiva es va plasmar en l’Escriptura i aquesta Escriptura arriba a nosaltres embolcallada i com a nucli germinal en la tradició viva de l’Església.» (Escriptura i tradició). De nou sant Benet s’avançà molts segles als temps i així la Constitució dogmàtica Dei Verbum del Concili Vaticà II ens diu: «la Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura estan íntimament unides i compenetrades. Perquè sorgint totes dues de la mateixa divina font, es fonen en certa manera i tendeixen a un mateix fi. Ja que la Sagrada Escriptura és la Paraula de Déu quan es consigna per escrit sota la inspiració de l’Esperit Sant, i la Sagrada Tradició transmet íntegrament als successors dels Apòstols la Paraula de Déu, a ells confiada per Crist Senyor i per l’Esperit Sant perquè, amb la llum de l’Esperit de la veritat la guardin fidelment, l’exposin i la difonguin amb la seva predicació; d’on se segueix que l’Església no deriva solament de la Sagrada Escriptura la seva certesa sobre totes les veritats revelades. Per això s’han de rebre i venerar totes dues amb un mateix esperit de pietat.» (DV, 9).