diumenge, 22 de setembre del 2019

QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.

L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.

Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.

Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.

L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.

L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.

diumenge, 15 de setembre del 2019

LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.

En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).

Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.

Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.

Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.

Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.

diumenge, 8 de setembre del 2019

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els comentaristes no es posen d’acord en que vol dir exactament quan parla d’artesans sant Benet en aquest capítol. Pot voler dir monjos amb habilitats manuals que realitzen tasques per a la comunitat o bé monjos artistes l’art dels quals és posat al servei del monestir, la pintura o l’escultura, per exemple. Sigui quin sigui el sentit exacte, tenim que sant Benet ens treu a col·lació algunes idees fonamentals que ens serveixen per a qualsevol tasca dins la comunitat. En primer lloc posar els dons i talents al servei de tots, no pas renunciar-hi sinó veure’ls amb una nova perspectiva, potser diferent de com ho veu el conjunt de la societat actual; ja no es tracta d’escalar socialment, de cercar el reconeixement extern o de tants d’altres valors similars, sinó de que en totes les coses que emprenguem sigui Déu el glorificat, no pas nosaltres. Aquí enllaça amb la segona idea, potser la central del capítol, que és la de exercir-ho tot amb humilitat, fent-ho tot amb permís de l’abat, sense envanir-se.

Les comunitats estem formades per gent molt diversa, amb edats, formacions o habilitats diverses, fins i tot amb concepcions monàstiques un xic diverses en els matisos. Les comunitats no són una colla d’amics que s’han reunit per a viure junts, que també seria legítim, en primer lloc perquè no ens hem triat els uns als altres, és Déu qui ens ha escollit a uns i a d’altres per cercar-lo tots junts al clos del monestir. Això significa potser en la pràctica duplicitat en algunes habilitats o mancança en d’altres, perquè no entrem al monestir pel nostre currículum acadèmic o laboral, sinó cridats per a viure-hi la nostra vocació.

Sant Benet sap prou bé que els trets característics de la naturalesa humana no estan absents en el monjo, que ens cal treballar i molt per superar les nostres febleses, tant físiques com morals. D’elles poden sorgir els perills de l’envaniment o de l’avarícia, contra els que sant Benet ens alerta en aquest capítol de manera essencial i concreta. Tenim la sort, Déu ens ha fet la gràcia, de tenir en la nostra comunitat membres amb diverses habilitats. Uns han anat muntant tallers que amb el seu esforç i formació estant esdevenint punts de referència fora del monestir. Potser el cas més evident sigui el taller d’enquadernació que ha assolit un nivell de qualitat important alhora que ha pogut anar adquirint bon material per a fer la seva tasca. També el taller de ceràmica ha vist com l’esforç del monjo encarregat ha aconseguit uns primers resultats. És important i és bo que això sigui així. També tenim d’altres activitats, no menor la bugaderia, per esmentar la que té més projecció externa. Però també és molt bo tenir diversos monjos capaços d’atendre la cuina per nosaltres mateixos, de fer reparacions, que és un gran estalvi en temps i diners, d’organitzar eficaçment la infermeria o d’atendre als monjos quan els hi cal; tot això és molt important. Certament sempre podrem pensar que el que hauríem de fer és aquella altre cosa però hem de tenir clar que cal optimitzar els recursos, és a dir aprofitar al màxim allò que ja s’ha començat i alhora els recursos humans, allò que som capaços de fer per aptituds i temps. Fa uns anys la comunitat centrava la seva vida laboral en la impremta, l’hort o la granja; per circumstàncies diverses aquestes activitats o bé s’han abandonat del tot o bé han quedat sinó com a testimonials, sí de consum intern, que també és important. Competir en un sistema econòmic complex com és l’actual no sempre és fàcil, cal realitzar fortes inversions per mantenir els sistemes de producció competitius; això s’ha vist pel que fa a la impremta o a la granja. També cal tenir present que la comunitat, que Déu més que nosaltres ha anat formant, és diversa i té unes limitacions i uns talents concrets. Potser a nosaltres ens abelliria un altre tipus de comunitat amb uns altres talents, però és la que és; així el P. Abat Maur va veure que calia abandonar els conreus i donar-los a tercers, en canviar substancialment les característiques dels monjos. També potser ens abelliria una altre activitat i especialment dirigir-la nosaltres, però en aquest aspecte si decidim o bé potenciar al màxim els tallers o feines que ara fem o bé emprendre una altre activitat concreta ens cal decidir-ho en comunitat i valorant molt bé tots els aspectes, dels quals els econòmics no són pas els menors.

Com a filosofia general sant Benet ens diu avui que hem de fer la feina el millor que sapiguem, no envanir-nos-en mai i no sucumbir al pecat de l’avarícia o del frau. No es tracta en el nostre cas de fer moltes coses i potser a mitges, sinó del treball ben fet, una idea en la que l’abat Josep va insistir múltiples vegades, treballar sense preses deia ell, sense sentir-nos estressats però sí a gust perquè fem quelcom útil a l’alçada de les nostres possibilitats personals i de temps; aquesta és la característica de la nostra feina davant d’altres activitats del nostre món, no tenir presa i valorar la feina ben feta. Perquè davant del que diuen que “quien mucho abarca poco aprieta” puguem posar la bona feina.

En la nostra vida tot conflueix en la recerca de Déu tant la pregària com la trobada més directa amb els homes mitjançant el treball; Déu és el centre de tots dos aspectes. Com deia santa Teresa “entre pucheros anda Dios”, com també darrera d’un ordinador per portar la comptabilitat, la biblioteca o la pàgina web, d’una rentadora, d’unes tisores de podar, d’una aixada, d’uns estris de paleta, del tractor o a la mateixa porteria, la sagristia i així arreu. Els diners formen part de la vida dels monjos, com de la de tots els homes, per això el treball, l’activitat econòmica forma part de la vida del monestir; però ho hem de viure com a monjos no pas subjectes a d’altres paràmetres. Viure-ho ara i aquí, amb unes característiques ben concretes; nosaltres som en una casa que no és nostra, que ho havia estat durant segles però que per circumstàncies històriques va deixar de ser-ho; i avui per habitar-la hem d’acomplir unes condicions determinades, com per exemple la visita turística, activitats que no hem triat i potser si poguéssim no escolliríem, però sí que podem aprofitar-les en qualsevol cas per mostrar la nostra vida de la millor manera possible, és a dir per fer present a Déu enmig del nostre món mitjançant el nostre testimoni de vida.

Per tal d’assolir-ho sant Benet ens convida a treballar sempre amb traça, a aportar guanys al monestir; però a fer-ho amb humilitat, sense envanir-nos, sense frau ni avarícia. Tot plegat no deixa de ser un bon programa no tant sols per als monjos sinó per a tot cristià.

diumenge, 1 de setembre del 2019

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Joan Cassià que «tot l’edifici de les virtuts (es refereix a la tranquil·litat immòbil en la ment i a una inviolable puresa d’ànima) s’aixeca amb la finalitat d’arribar a la perfecció de la pregària. I és que si la pregària no sosté aquest edifici ni sosté totes les seves parts conjugables, unint-les entre si, no podrà ser aquest edifici, ferm i sòlid, ni subsistir per massa temps. Aquesta tranquil·litat estable i aquesta pregària contínua de la que parlem —escriu Joan Cassià— no pot adquirir-se sense aquestes virtuts; i aquestes virtuts, a la vegada, que són com els fonaments, no poden abastar-se sense la pregària.»

La pregària, sigui comunitària o personal, és un dels eixos, dels fonaments de la nostre vida com a monjos. Sant Benet hi insisteix molt en que no hi anteposem res, en que quan la campana ens hi convoca deixem el que estiguem fent per anar delerosos a l’ofici diví, a l’encontre del Senyor. En aquest capítol insisteix sobre el mateix, ens diu que fins i tot si estem lluny, per un motiu laboral justificat i entès així pel mateix abat, o si hem estat enviats de viatge, no ens hem d’oblidar mai de la pregària, que allí on ens trobem l’acomplim el millor que puguem, amb respecte davant de Déu, no negligint aquesta tasca com a servents del Senyor que som.

Tots un moment o altre hem fet l’experiència de pregar l’ofici diví al cotxe, en una àrea de servei d’una autopista, al tren, en un aeroport o en un hospital; és un moment de comunió amb Déu i amb la nostra comunitat de la que restem absents; acomplint-lo no deixem de dedicar la nostra jornada a Déu, siguem on siguem, fem el que fem. Notem que sant Benet insisteix en que els absents per treball tenen un impediment justificat per acudir a l’oratori, reconegut a més pel superior, i els qui estan de viatge hi ha estat enviats, no pas hi estan ni uns ni d’altres absents per iniciativa pròpia; per tant no entén una absència indeguda o negligent de l’ofici diví.

La pregària ens apropa a Déu, ens centra en Déu; la presència de Déu en la nostra vida no ens ha de semblar quelcom fora del nostre abast, un ideal inabastable. El podem fer present en la vida de cada dia, de manera planera, en l’ofici diví, en la Lectio i en el treball, en totes i cadascunes de les nostres activitats diàries, i sobretot i de manera fonamental en l’Eucaristia.

Un vida centrada en Crist i al servei de Crist. Som monjos, o intentem de viure com a monjos no pas a temps parcial, sinó full time, com es diu, tota la jornada, tota la nostra vida fins al final, un final que no és altra cosa que el començament de la vertadera vida en Crist. No és pas una tasca fàcil, potser ho és encara menys avui tal i com es mou la nostra societat, amb els paràmetres en que es mou. L’Església, les comunitats, els monestirs, no són ens aliens al nostre món, la gent que formem les comunitats som part del món i per tant portem a sobre els defectes de fàbrica de la societat a la que pertanyem. Veiem com per exemple l’Església es veu sacsejada pels impulsos, no pas sempre positius, que mouen el nostre món. Massa sovint s’empra per exemple la desqualificació, quan no l’insult, per atacar al Sant Pare o al col·legi episcopal. Sempre en podem discrepar, mantenir opinions no coincidents, però no oblidem mai que la mateixa doctrina de l’Església ens convida a reconèixer en el successor de Pere o en el col·legi apostòlic precisament això, la continuïtat de l’Església. També hem de tenir present que som monjos quan expressem les nostres opinions al respecte; avui és un bisbe, demà en serà un altre; avui és un Papa i demà un altre; però tots son anelles en la vida d’una Església que ve de Crist i va cap a Crist. Ho deia el Papa Francesc el dia de Pentecosta «En lloc de buscar l’Esperit tractem de mantenir-nos a flotació, pensant que tot anirà millor si s’acaba aquest problema, si ja no veig a aquesta persona, si es millora aquesta situació. Però això és romandre en la superfície: una vegada que acaba un problema, en vindrà un altre i la inquietud tornarà. El camí per a tenir tranquil·litat no està a allunyar-nos dels que pensen diferent a nosaltres, no és resolent el problema del moment com tindrem pau. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit. (...) Està de moda adjectivar, lamentablement també insultar. Podem dir que vivim en una cultura de l’adjectiu que oblida el substantiu de les coses; i també en una cultura de l’insult, que és la primera resposta a una opinió que jo no comparteixo - diu el Papa -. Després ens adonem que fa mal, tant al qui és insultat com també al qui insulta. Retornant mal per mal, passant de víctimes a botxins, no es viu bé. Per a ser espirituals, per a trobar l’harmonia de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per sobre de la nostra. Llavors tot canvia i amb l’ajut de l’Esperit, l’Església és el Poble sant de Déu.» (9 de juny de 2019). A assolir aquest objectiu ens hi ajuda i molt la pregària, la centralitat de Crist en la nostra vida i l’escolta atenta de la seva Paraula. Sant Benet ens convida avui a no oblidar-ho ni negligir-ho mai, ni de viatge ni de lluny estant del monestir, per qualsevol motiu que sigui. La fidelitat a la pregària és l’indicador més fiable de la fidelitat a la nostra vida de monjos, de la nostra fidelitat al Crist.