De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava».
2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho
vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui
no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el
qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no
s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran
en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu,
sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és
sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Les necessitats de cadascú son diverses, perquè cadascú tenim unes virtuts que
ens fa ser diferents. Ningú és igual a ningú, perquè com a fills de Déu cadascú
tenim els nostres dons, els nostres talents, la nostra manera de relacionar-nos
amb Déu i amb els homes.
Les necessitats que podem tenir en la nostra vida de monjos no ens son moltes,
diria que les necessitats bàsiques les tenim a l’hora convenient. Tenim cadascú
un llit i flassada, una estança per cadascú, el menjar al refectori a taula, i
clar l’horari de la litúrgia al seu temps.
Ara bé, sempre hi haurà qui necessiti alguna cosa més clar. Sense fer accepció
de persones, s’ha de tenir en consideració les febleses.
Però, cal veure com sant Benet ens indica el comportament que com a persona hem
de tenir: El qui no necessiti tant que doni gràcies a Déu i no es posi trist;
el qui necessita més que senti humiliació de l seva feblesa i mai per mai s’enorgulleixi
de la comprensió que li tenen, perquè el que ens cal a uns que no en necessiten
tant i a d’altres que en necessiten més, sempre cal la pau.
Els monjos han de viure en pau, pacificats i donats a donar la pau. Una pau que
brolli del cor perquè s’expandeixi a els altres membres de la comunitat i a
qualsevol que ens podem trobar en el dia a dia.
La pau és necessària per trobar Déu i els homes. Perquè sense pau es pot
manifestar el mal de la murmuració. I aquest mal de la murmuració és com un
corc que pot destruir qualsevol relació entre persones i com no entre els
membres d’una comunitat.
Per sant Benet la murmuració és un mal que s’ha de sotmetre a un càstig ben
rigorós. I de vegades hi caiem amb molta facilitat en aquest mal. No sé si
seria qüestió de tallar la llengua, les mans o els peus perquè la lepra de la
murmuració no s’expandeixi tant.
Ens cal practicar la pau, no tenir enveja perquè l’altre tingui coses que tu no
tens, no cal posar en el nostre cor el vici de l’enveja ni deixar lliure la
llengua al mal de la murmuració. Pau, pau, pau, és la única cosa que ens pot
fer avançar en la vida monàstica cap a l’encontre definitiu amb Déu, que és
Pare que ens espera, Fill que ens acompanya, Esperit Sant que ens defensa.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 34. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 34. Mostrar tots els missatges
diumenge, 16 de novembre del 2025
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
diumenge, 7 de febrer del 2021
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessari, innecessari o superflu semblen paraules o conceptes asèptics, ben definits i delimitats en el seu significat, objectius. Però si entrem en la casuística, en el terreny d’allò concret, potser ja no ho són tant i van adquirint bastant de subjectius. Rebre tots per igual les coses necessàries vist des del punt de vista del conjunt de la humanitat seria la situació ideal, una societat en la que cadascú rebés allò que necessita seria un somni fet realitat. Malauradament sabem prou bé que això és encara un somni, no pas una realitat i que en el conjunt de la població mundial hi ha uns pocs que tenen molt més del necessari i una gran majoria que no tenen ni allò imprescindiblement necessari; hi ha qui llença menjar i qui passa fam; qui té més de dos residències i qui no té un sostre on aixoplugar-se, qui té garantit el dret a l’atenció sanitària i qui no i així tantes altres coses. L’ideal de la comunitat apostòlica era que cadascú rebés allò que necessitava; però també dins de la mateixa Església aquest ideal s’ha anat perdent o com a mínim s’ha desdibuixat i no s’acompleix suficientment. Sant Benet no pot ser pas considerat el precursor d’un comunitarisme social, ni encara menys l’ideòleg de cap sistema polític que tingués aquest ideal igualitari com a fonament, a part de que els que nasqueren amb aquest sentit al llarg del segle XX aviat perderen de vista aquest origen i van acabar per esfondrar-se ofegats per la manca de llibertat. Sant Benet beu en l’Evangeli i ens proposa de viure en aquest igualitarisme asimètric que ens va plantejant al llarg de tota la Regla, fent opció pels febles, pels pobres. Però gran part del sentit del que és o no és necessari depèn de nosaltres mateixos més que de cap mesura externa i ara, tot i que posar cap exemple concret sense que algun de nosaltres se sentís al•ludit seria difícil, segur que ens venen al cap molts casos concrets que afecten als altres però que si ho mirem amb una mica d’interès veurem que també ens toquen a nosaltres mateixos.
Què necessito realment? Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar sovint juntament amb una segona pregunta, aquell altre germà que necessita? I encara n’hi podríem afegir una tercera de pregunta, si tots necessiten el que jo necessito és sostenible el monestir? Per emprar el mot sostenible, a l’ús avui per avui. Aquest capítol de la Regla no el podem deslligar dels dos immediatament anteriors, la cura de les eines i dels objectes del monestir i no tenir res de propi. Si el que ja tenim ho cuidem, en tenim cura, és un primer pas per que no necessitem més coses i si tot ho considerem d’ús comú moltes coses no ens caldran perquè de fet ja les tenim. Tota aquesta realitat en les circumstàncies que vivim actualment estan lluny de ser una teoria sinó que són ben bé una realitat, una pràctica. Estem en una situació de crisi sanitària que té greus conseqüències econòmiques; la nostra mateixa capacitat econòmica ha minvat considerablement en un any i ara, com mai, ens cal mirar prim alhora de demanar alguna cosa, alhora de decidir que ens és necessari i que no. Moltes vegades quan ens cal afrontar una tasca pensem que si disposéssim d’aquest o d’aquell altre mitja o eina seria més fàcil fer-la i que sense aquesta és molt difícil fer el que ens demanen. Tant se val de la tasca que ens correspongui, ja sigui a la bugaderia, a la cuina, a l’hort, o en qualsevulla de les feines que ens toquen portar a terme i potser abans de demanar ens podríem preguntar si amb el que ja tinc puc fer-ho, si la despesa per adquirir aquesta o aquella altra eina és realment necessària, o en termes econòmics si l’amortitzarem amb el seu ús.
Això que és vàlid per a les coses materials pot ser extrapolable en els recursos humans o en els recursos temporals. Sovint voldríem tenir dos o tres ajudants en la nostra tasca, però la comunitat és la que és, som els que som i som, com som; ens cal atendre múltiples activitats i hem d’afrontar-ho amb els recursos humans que tenim ara per ara. Perquè si hem de recórrer a suports externs el seu cost és d’allò més elevat i grava la nostra economia, tant més en les actuals circumstàncies que no són per malgastar sinó per estalviar en tot allò que es pugui.
També en els recursos temporals podem aplicar aquest principi de prioritzar el més necessari. Tots tenim tasques sempre pendents, però això no ens ha de fer oblidar mai que és el més important, que és el que hem vingut a fer al monestir. No anteposar res a l’Ofici Diví és la millor manera que tenim de no anteposar res al Crist. Per tant tinguem la responsabilitat que tinguem, la feina que tinguem, que segur que serà molta i molt útil, abans que res som monjos i el nostre objectiu és cercar el Crist en un triple equilibri entre pregària, lectura de la Paraula de Déu i treball. Sempre hi ha d’haver un equilibri i en cap cas el treball, que no hem pas de negligir, s’ha d’imposar sobre la pregària i la lectura; perquè si caiem en aquest parany podem acabar secs espiritualment. Sense l’aigua de la pregària i l’adob de la Lectio Divina la nostra vida espiritual pot assecar-se i morir o bé vegetar sense il•lusió. No és fàcil renunciar a posseir, a disposar de coses, d’eines i d’estris; però nosaltres no podem ser esclaus de la propietat, no podem anteposar el tenir, ja siguin objectes materials o temporals, al mateix Crist. La multiplicitat d’una comunitat no significa uniformitat, altrament sorgeix el mal de la murmuració, que neix de l’orgull i que ens fa viure sense pau. No ens entristim si no necessitem, no ens enorgullim si ens cal més. A la fi de la nostra vida, com diu el Papa Francesc, no ens endurem res més que l’amor, tota altra cosa és supèrflua.
diumenge, 12 de maig del 2019
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.
Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.
Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.
Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.
Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.
Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.
Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»
diumenge, 14 d’agost del 2016
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No fer accepció de persones, considerar les febleses, donar gràcies a Déu si no necessitem quelcom, no posar-nos tristos, no murmurar; tot plegat per a la fi poder viure en pau. La necessitat de l’un no és necessariament la necessitat d’un altre; cada germà, sigui quina sigui o hagi estat la seva funció i el seu lloc en la comunitat, se n’ha de sentir membre de la mateixa manera que els altres monjos, no pas superior ni tampoc inferior. Aquesta és la teoria, la idea de sant Benet, però a la pràctica creiem satisfetes les nostres necessitats? Què és el que de debò ens cal i què necessitem? Som nosaltres mateixos uns observadors imparcials per a decidir-ho? Certament el risc d’atorgar-nos privilegis, cercar favoritismes, apropiar-se diguem-ne indegudament d’actituds, de material i de funcions per al propi interès i la pròpia satisfacció no ens és aliè a cap de nosaltres i cadascun podem comprovar-ho si mirem dins nostre, al nostre pensament interior que a voltes no concorda amb el que diem. La igualtat és un dels fonaments de la vida en comú, per això el tracte de favor, el privilegi i el favoritisme susciten ben aviat gelosies i rancúnies. L’igualitarisme que ens proposa sant Benet és un igualitarisme asimètric, anivellador des del seu punt de partida seguint el consell dels apòstols «segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45 i 4,35). El monjo, ens ve a dir en aquest capítol sant Benet, no descansa fins que no veu que el desequilibri comunitari està compensat i les necessitats, les vertaderes necessitats, estan satisfetes; certament un programa revolucionari si el portéssim a terme en la nostra societat i en el nostre món, acabaríem amb les injustes desigualtats i amb la fam i la pobresa.
Compaginar la igualtat i el respecte a la diversitat; dos conceptes que poden aparèixer com a oposats però que cal que coexisteixin; d’una banda el respecte a la igualtat i de l’altra el reconeixement a la diferència segons la persona, la vida que porta, la seva activitat, les seves aptituds. Tots som fills de Déu, creats a imatge seva i afectats per igual pel pecat. En l’Escriptura l’única diferència ve per la crida, per la vocació, i tots nosaltres l’hem tingut i l’hem sentit, convé no oblidar-ho mai. El reconeixement de la diferència anivella la igualtat; aquí rau gran part de l’equilibri de la vida comunitària, tots iguals sigui quin sigui l’origen, l’edat, la cultura; però alhora diversos. Saber si ens cal una cosa o una altra, si en tenim o no vertadera necessitat, no és fàcil d’esbrinar-ho i alhora concedir-ho per qui toca sense caure en favoritismes és ben complicat. Certament no són iguals, això es fa evident en les reaccions quan es demana una cosa a un germà; hi ha qui està ancorat en el no de manera sistemàtica, ho creu tot impossible, oblidant sovint que ell mateix en el passat ha encomanat coses que altres aleshores consideraven impossibles o ho farà en el futur; però la memòria és fràgil i sempre intenta afalagar-nos i alhora creiem que mai no caurem en els errors d’altri. Hi ha qui quan és ell qui proposa normes o comportaments és rigorós en exigir als altres el seu acompliment, però malgrat això quan és a ell a qui se li demana o mana una cosa respon rebecament i de manera infantil i cerca la provocació amb l’incompliment; segurament no ha escoltat el que ens deia avui Cohèlet «allò que és tort no serveix per redreçar» (Coh 1,15). Realment són sempre coses impossibles les que ens demanen? O potser és que no ens vénen de gust i comencem a demanar una llista de coses que necessitem imaginàriament per fer-les, quan el que realment succeeix és que volem evitar-les? Sovint no fem de la necessitat virtut sinó excusa i és quan demanem mitjans i diem «jo ho faria però és que em caldria tal i tal altra cosa», o bé demanem temps perquè «això no és cosa d’un dia» i aleshores ja ni ens plantegem de començar-ho com si sabéssim del cert que la nostra vida no arribarà tan lluny, potser ni a la posta del sol, al nostre entendre, tot i que hi arriba amb escreix; o comencem l’escriptura de la llarga llista de greuges, és que aquell em va dir o em va fer tal cosa tal dia per tant jo ara faig el que vull. A la fi excuses de mal pagador que ens converteixen en apòstols de la necessitat, com podem ser apòstols del pessimisme o de la murmuració o profetes de l’apocalipsi diari que pot ser vaticinat amb l’únic argument que aquell dia el dinar no és del nostre grat. Avançar en l’obediència i en la humilitat està a les nostres mans, per això hem vingut, per tenir-les com a eina per caminar vers Crist, si no ens ve de gust pensem bé en la nostra vocació i en el que hi fem aquí.
Parlar de necessitat en la nostra societat és parlar sovint, quan no sempre, de consumisme, d’afany de possessió, d’egoisme i evidentment això arriba als monestirs i també ho portem i incorporem nosaltres mateixos en arribar-hi. En un món on la pobresa és un mal i la riquesa, la possessió i fer la pròpia voluntat són un valor social no és difícil que aquest criteri acabi influint en la nostra vida diària. Posar-hi fre, apartar-nos-en, forma part del nostre procés de conversió personal, del nostre camí monàstic vers Crist.
Cal que també tinguem present que no tot són necessitats materials; podem necessitar també més atenció dels superiors o dels altres germans, sortir més sovint del monestir i tantes altres coses. Hi ha qui per exemple té necessitat de contacte amb els forasters, pateix xenofília, és a dir no pot passar sense el contacte amb els hostes, tingui o no el permís de l’hostatger, fent-ne com l’onzè manament de la Llei que li dicta «interroga qualsevol hoste que vingui al monestir». Potser al capdavall cerca només l’afalac del qui ens visita.
Poc sovint mirem si el que vertaderament necessitem és més pregària, més silenci, més contacte amb la Paraula de Déu, més treball, que sempre és un bon tema per plantejar-nos, és a dir, més acompliment de la jornada monàstica; a la fi plantejar-nos si tenim necessitat de ser més monjos, d’avançar més en el nostre camí cap a Déu. Sempre tenim aquesta necessitat o l’hauríem de tenir i de sentir, tot i que no ocupi precisament un lloc d’honor en la nostra llista de demandes o vagi molt endarrere tenint per endavant moltes altres coses fugisseres i banals. Perquè sovint, fins i tot aquí, allò immediat no deixa lloc per allò realment important, en el nostre cas cercar Déu. Si necessitem cal que sentim la humiliació de la nostra feblesa i no ens enorgullim per la comprensió que ens tenen; aprenguem a distingir el que és certament important, tenir necessitat de Déu, del contacte amb Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, a través del contacte diari amb la seva Paraula; posant al centre de la nostra jornada l’Eucaristia i vivint-ho amb esperit de servei a Déu i als germans. Aquesta és la vertadera necessitat i si la sentim, tota altra cosa ens semblarà ximpleria; ens cal retornar cada dia a l’ideal dels orígens de la nostra vocació, sense ella no farem res, com també ens deia avui Cohèlet «amb el que manca, no hi pots comptar» (Coh 1,15).
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No fer accepció de persones, considerar les febleses, donar gràcies a Déu si no necessitem quelcom, no posar-nos tristos, no murmurar; tot plegat per a la fi poder viure en pau. La necessitat de l’un no és necessariament la necessitat d’un altre; cada germà, sigui quina sigui o hagi estat la seva funció i el seu lloc en la comunitat, se n’ha de sentir membre de la mateixa manera que els altres monjos, no pas superior ni tampoc inferior. Aquesta és la teoria, la idea de sant Benet, però a la pràctica creiem satisfetes les nostres necessitats? Què és el que de debò ens cal i què necessitem? Som nosaltres mateixos uns observadors imparcials per a decidir-ho? Certament el risc d’atorgar-nos privilegis, cercar favoritismes, apropiar-se diguem-ne indegudament d’actituds, de material i de funcions per al propi interès i la pròpia satisfacció no ens és aliè a cap de nosaltres i cadascun podem comprovar-ho si mirem dins nostre, al nostre pensament interior que a voltes no concorda amb el que diem. La igualtat és un dels fonaments de la vida en comú, per això el tracte de favor, el privilegi i el favoritisme susciten ben aviat gelosies i rancúnies. L’igualitarisme que ens proposa sant Benet és un igualitarisme asimètric, anivellador des del seu punt de partida seguint el consell dels apòstols «segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45 i 4,35). El monjo, ens ve a dir en aquest capítol sant Benet, no descansa fins que no veu que el desequilibri comunitari està compensat i les necessitats, les vertaderes necessitats, estan satisfetes; certament un programa revolucionari si el portéssim a terme en la nostra societat i en el nostre món, acabaríem amb les injustes desigualtats i amb la fam i la pobresa.
Compaginar la igualtat i el respecte a la diversitat; dos conceptes que poden aparèixer com a oposats però que cal que coexisteixin; d’una banda el respecte a la igualtat i de l’altra el reconeixement a la diferència segons la persona, la vida que porta, la seva activitat, les seves aptituds. Tots som fills de Déu, creats a imatge seva i afectats per igual pel pecat. En l’Escriptura l’única diferència ve per la crida, per la vocació, i tots nosaltres l’hem tingut i l’hem sentit, convé no oblidar-ho mai. El reconeixement de la diferència anivella la igualtat; aquí rau gran part de l’equilibri de la vida comunitària, tots iguals sigui quin sigui l’origen, l’edat, la cultura; però alhora diversos. Saber si ens cal una cosa o una altra, si en tenim o no vertadera necessitat, no és fàcil d’esbrinar-ho i alhora concedir-ho per qui toca sense caure en favoritismes és ben complicat. Certament no són iguals, això es fa evident en les reaccions quan es demana una cosa a un germà; hi ha qui està ancorat en el no de manera sistemàtica, ho creu tot impossible, oblidant sovint que ell mateix en el passat ha encomanat coses que altres aleshores consideraven impossibles o ho farà en el futur; però la memòria és fràgil i sempre intenta afalagar-nos i alhora creiem que mai no caurem en els errors d’altri. Hi ha qui quan és ell qui proposa normes o comportaments és rigorós en exigir als altres el seu acompliment, però malgrat això quan és a ell a qui se li demana o mana una cosa respon rebecament i de manera infantil i cerca la provocació amb l’incompliment; segurament no ha escoltat el que ens deia avui Cohèlet «allò que és tort no serveix per redreçar» (Coh 1,15). Realment són sempre coses impossibles les que ens demanen? O potser és que no ens vénen de gust i comencem a demanar una llista de coses que necessitem imaginàriament per fer-les, quan el que realment succeeix és que volem evitar-les? Sovint no fem de la necessitat virtut sinó excusa i és quan demanem mitjans i diem «jo ho faria però és que em caldria tal i tal altra cosa», o bé demanem temps perquè «això no és cosa d’un dia» i aleshores ja ni ens plantegem de començar-ho com si sabéssim del cert que la nostra vida no arribarà tan lluny, potser ni a la posta del sol, al nostre entendre, tot i que hi arriba amb escreix; o comencem l’escriptura de la llarga llista de greuges, és que aquell em va dir o em va fer tal cosa tal dia per tant jo ara faig el que vull. A la fi excuses de mal pagador que ens converteixen en apòstols de la necessitat, com podem ser apòstols del pessimisme o de la murmuració o profetes de l’apocalipsi diari que pot ser vaticinat amb l’únic argument que aquell dia el dinar no és del nostre grat. Avançar en l’obediència i en la humilitat està a les nostres mans, per això hem vingut, per tenir-les com a eina per caminar vers Crist, si no ens ve de gust pensem bé en la nostra vocació i en el que hi fem aquí.
Parlar de necessitat en la nostra societat és parlar sovint, quan no sempre, de consumisme, d’afany de possessió, d’egoisme i evidentment això arriba als monestirs i també ho portem i incorporem nosaltres mateixos en arribar-hi. En un món on la pobresa és un mal i la riquesa, la possessió i fer la pròpia voluntat són un valor social no és difícil que aquest criteri acabi influint en la nostra vida diària. Posar-hi fre, apartar-nos-en, forma part del nostre procés de conversió personal, del nostre camí monàstic vers Crist.
Cal que també tinguem present que no tot són necessitats materials; podem necessitar també més atenció dels superiors o dels altres germans, sortir més sovint del monestir i tantes altres coses. Hi ha qui per exemple té necessitat de contacte amb els forasters, pateix xenofília, és a dir no pot passar sense el contacte amb els hostes, tingui o no el permís de l’hostatger, fent-ne com l’onzè manament de la Llei que li dicta «interroga qualsevol hoste que vingui al monestir». Potser al capdavall cerca només l’afalac del qui ens visita.
Poc sovint mirem si el que vertaderament necessitem és més pregària, més silenci, més contacte amb la Paraula de Déu, més treball, que sempre és un bon tema per plantejar-nos, és a dir, més acompliment de la jornada monàstica; a la fi plantejar-nos si tenim necessitat de ser més monjos, d’avançar més en el nostre camí cap a Déu. Sempre tenim aquesta necessitat o l’hauríem de tenir i de sentir, tot i que no ocupi precisament un lloc d’honor en la nostra llista de demandes o vagi molt endarrere tenint per endavant moltes altres coses fugisseres i banals. Perquè sovint, fins i tot aquí, allò immediat no deixa lloc per allò realment important, en el nostre cas cercar Déu. Si necessitem cal que sentim la humiliació de la nostra feblesa i no ens enorgullim per la comprensió que ens tenen; aprenguem a distingir el que és certament important, tenir necessitat de Déu, del contacte amb Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, a través del contacte diari amb la seva Paraula; posant al centre de la nostra jornada l’Eucaristia i vivint-ho amb esperit de servei a Déu i als germans. Aquesta és la vertadera necessitat i si la sentim, tota altra cosa ens semblarà ximpleria; ens cal retornar cada dia a l’ideal dels orígens de la nostra vocació, sense ella no farem res, com també ens deia avui Cohèlet «amb el que manca, no hi pots comptar» (Coh 1,15).
diumenge, 7 de febrer del 2016
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
La riquesa d’una comunitat és la seva pluralitat, la seva diversitat; diversitat de temperaments, de caràcters, de nivells socials i culturals. La comunitat és plural, no uniforme, i aquesta riquesa de matisos en la vivència conjunta d’un sol objectiu, la recerca de Déu, fa que tots ens necessitem; fa la comunió entre tots els membres. Si bé no podem pensar que l’altre ha de ser com jo sóc, pensar com jo penso, fer el que jo faig i fins i tot portar l’hàbit i moure’s com ho faig jo, ja que això és un absurd; si que cal un mínim de comportament comú que permeti conviure en unitat i harmonia i no sigui tot plegat un desgavell. Equilibri entre singularitat i comunitat; comunió més que uniformització. Això, en la teoria, ho entenem molt bé, però a la pràctica ja costa més. Cadascun de nosaltres té uns dons i una manera de viure la seva vocació; sols en la mesura que entenguem això veurem la totalitat de la riquesa de la nostra comunitat. Un pot ser polit fins al límit, l’altre destraler en grau; un reflexiu, l’altre impulsiu; un menjador, l’altre sobri; una cantar bé i l’altre emetre sons difícilment identificables amb cap nota musical. Cal cercar el màxim comú denominador per establir els trets característics de la comunitat; així ha de ser la recerca de Déu en el clos del monestir, vivint en pau.
Diu Perfectae caritatis: «A exemple de la primitiva Església, en la qual la multitud dels creients eren un sol cor i una sola ànima, ha de mantenir-se la vida comuna en l’oració i en la comunió del mateix esperit, nodrida per la doctrina evangèlica, per la sagrada Litúrgia i principalment per l’Eucaristia. Els religiosos, com a membres de Crist, han de prevenir-se en el tracte fratern amb mostres de mutu respecte, portant els uns les càrregues de l’altre, ja que la comunitat, com a veritable família, reunida en nom de Déu, gaudeix de la seva divina presència per la caritat que l’Esperit Sant va difondre en els cors. La caritat és la plenitud de la llei i vincle de perfecció i per ella sabem que hem estat traspassats de la mort a la vida. En fi, la unitat dels germans manifesta l’adveniment de Crist i d’ella dimana una gran força apostòlica» (n. 15).
Qui no en necessita tant, que no tingui enveja del qui en necessita més, i el qui en necessita més que no cregui que s’ho mereix sinó que és a causa de la seva feblesa. Una recepta per viure en pau i per no caure en la murmuració. Sant Benet és reiteratiu a no fer accepció de persones, ho demana clarament a l’abat, però això no vol dir que no sigui conscient de les necessitats diverses d’acord amb les pròpies febleses. Aquí rau per sant Benet un dels orígens de renyines i enveges, la font del risc de la murmuració, ja que un pot cobejar el que es doni a un altre, vantar-se del que ha obtingut o vanagloriar-se de no necessitar tant.
Sobre la murmuració i el xafardeig el Papa Francesc deia el següent, improvisant, als religiosos, aquesta setmana passada: «Una manera d’allunyar-se dels germans i de les germanes de la comunitat és aquest: el terrorisme dels xafardejos. Escolteu bé: no al xafardeig, al terrorisme dels xafardejos, perquè qui parla malament és un terrorista. És un terrorista dins la pròpia comunitat, perquè llança com una bomba la paraula contra aquest, contra aquell, i després se’n va tranquil. Qui fa això destrueix com una bomba i ell s’allunya. Això, l’apòstol Sant Jaume deia que era la virtut potser més difícil, la virtut humana i espiritual més difícil de tenir, aquella de dominar la llengua. Si t’entren ganes de dir alguna cosa contra un germà o una germana, llançar una bomba de xafardejos, mossega’t la llengua! Fort! Terrorisme en les comunitats, no! “Però, Pare, si hi ha alguna cosa, un defecte, alguna cosa per corregir”, tu ho dius a la persona en qüestió: tu tens aquesta actitud que em fastigueja o que no està bé. O si no és convenient —perquè de vegades no és prudent— tu ho dius a la persona que ho pot solucionar, que pot resoldre el problema i a cap altre. Entesos? Els xafardejos no serveixen. “Però, al capítol?”. Aquí sí! En públic tot el que creguis que has de dir, perquè existeix la temptació de no dir les coses al capítol i després dir-les a fora: “Has vist la superiora? Has vist l’abadessa? Has vist el superior?...”. Però, per què no ho has dit, aquí, al capítol?... Queda clar?»
Certament potser sentim la temptació sovint de comparar-nos, no sols en coses materials, també quan algun de nosaltres ha d’anar a cuidar els pares per exemple, pensar que surt massa, o si va massa al metge, o tantes altres coses. També sovint el desig de controlar-ho tot, de saber-ho tot dels altres; una mica desconfiem dels altres com si sols nosaltres fóssim complidors i els altres tinguessin una tendència innata a saltar-se les normes, a sortir amb qualsevol excusa, a fer el que volen. Cal que confiem més en el criteri dels germans i dels superiors que sí que saben, o han de saber, el que necessita cadascú i on és cadascú a cada moment, i això vol dir també que cal comunicar-ho al superior quan sortim de casa i confiar-li les necessitats. Passa algun cop que dos monjos van per separat a alguna població propera, es veuen allí, sovint fins i tot dissimulen i es controlen de reüll, i l’un pensa malament de l’altre i a l’inrevés. El que haurien hagut de fer és dir que havien d’anar a tal lloc i potser haurien pogut anar-hi junts. Formem una comunitat i això es veu ben clar en moments en que es mostra dins la diversitat un esperit comunitari, com aquests dies que entre sortides i malalties hem hagut d’anar tapant forats aquí i allà i s’han tapat tots i amb bona cara; això és fer comunitat i és mostra del que ens uneix i que compartim un objectiu comú: cercar Déu en el clos del monestir tots junts.
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
La riquesa d’una comunitat és la seva pluralitat, la seva diversitat; diversitat de temperaments, de caràcters, de nivells socials i culturals. La comunitat és plural, no uniforme, i aquesta riquesa de matisos en la vivència conjunta d’un sol objectiu, la recerca de Déu, fa que tots ens necessitem; fa la comunió entre tots els membres. Si bé no podem pensar que l’altre ha de ser com jo sóc, pensar com jo penso, fer el que jo faig i fins i tot portar l’hàbit i moure’s com ho faig jo, ja que això és un absurd; si que cal un mínim de comportament comú que permeti conviure en unitat i harmonia i no sigui tot plegat un desgavell. Equilibri entre singularitat i comunitat; comunió més que uniformització. Això, en la teoria, ho entenem molt bé, però a la pràctica ja costa més. Cadascun de nosaltres té uns dons i una manera de viure la seva vocació; sols en la mesura que entenguem això veurem la totalitat de la riquesa de la nostra comunitat. Un pot ser polit fins al límit, l’altre destraler en grau; un reflexiu, l’altre impulsiu; un menjador, l’altre sobri; una cantar bé i l’altre emetre sons difícilment identificables amb cap nota musical. Cal cercar el màxim comú denominador per establir els trets característics de la comunitat; així ha de ser la recerca de Déu en el clos del monestir, vivint en pau.
Diu Perfectae caritatis: «A exemple de la primitiva Església, en la qual la multitud dels creients eren un sol cor i una sola ànima, ha de mantenir-se la vida comuna en l’oració i en la comunió del mateix esperit, nodrida per la doctrina evangèlica, per la sagrada Litúrgia i principalment per l’Eucaristia. Els religiosos, com a membres de Crist, han de prevenir-se en el tracte fratern amb mostres de mutu respecte, portant els uns les càrregues de l’altre, ja que la comunitat, com a veritable família, reunida en nom de Déu, gaudeix de la seva divina presència per la caritat que l’Esperit Sant va difondre en els cors. La caritat és la plenitud de la llei i vincle de perfecció i per ella sabem que hem estat traspassats de la mort a la vida. En fi, la unitat dels germans manifesta l’adveniment de Crist i d’ella dimana una gran força apostòlica» (n. 15).
Qui no en necessita tant, que no tingui enveja del qui en necessita més, i el qui en necessita més que no cregui que s’ho mereix sinó que és a causa de la seva feblesa. Una recepta per viure en pau i per no caure en la murmuració. Sant Benet és reiteratiu a no fer accepció de persones, ho demana clarament a l’abat, però això no vol dir que no sigui conscient de les necessitats diverses d’acord amb les pròpies febleses. Aquí rau per sant Benet un dels orígens de renyines i enveges, la font del risc de la murmuració, ja que un pot cobejar el que es doni a un altre, vantar-se del que ha obtingut o vanagloriar-se de no necessitar tant.
Sobre la murmuració i el xafardeig el Papa Francesc deia el següent, improvisant, als religiosos, aquesta setmana passada: «Una manera d’allunyar-se dels germans i de les germanes de la comunitat és aquest: el terrorisme dels xafardejos. Escolteu bé: no al xafardeig, al terrorisme dels xafardejos, perquè qui parla malament és un terrorista. És un terrorista dins la pròpia comunitat, perquè llança com una bomba la paraula contra aquest, contra aquell, i després se’n va tranquil. Qui fa això destrueix com una bomba i ell s’allunya. Això, l’apòstol Sant Jaume deia que era la virtut potser més difícil, la virtut humana i espiritual més difícil de tenir, aquella de dominar la llengua. Si t’entren ganes de dir alguna cosa contra un germà o una germana, llançar una bomba de xafardejos, mossega’t la llengua! Fort! Terrorisme en les comunitats, no! “Però, Pare, si hi ha alguna cosa, un defecte, alguna cosa per corregir”, tu ho dius a la persona en qüestió: tu tens aquesta actitud que em fastigueja o que no està bé. O si no és convenient —perquè de vegades no és prudent— tu ho dius a la persona que ho pot solucionar, que pot resoldre el problema i a cap altre. Entesos? Els xafardejos no serveixen. “Però, al capítol?”. Aquí sí! En públic tot el que creguis que has de dir, perquè existeix la temptació de no dir les coses al capítol i després dir-les a fora: “Has vist la superiora? Has vist l’abadessa? Has vist el superior?...”. Però, per què no ho has dit, aquí, al capítol?... Queda clar?»
Certament potser sentim la temptació sovint de comparar-nos, no sols en coses materials, també quan algun de nosaltres ha d’anar a cuidar els pares per exemple, pensar que surt massa, o si va massa al metge, o tantes altres coses. També sovint el desig de controlar-ho tot, de saber-ho tot dels altres; una mica desconfiem dels altres com si sols nosaltres fóssim complidors i els altres tinguessin una tendència innata a saltar-se les normes, a sortir amb qualsevol excusa, a fer el que volen. Cal que confiem més en el criteri dels germans i dels superiors que sí que saben, o han de saber, el que necessita cadascú i on és cadascú a cada moment, i això vol dir també que cal comunicar-ho al superior quan sortim de casa i confiar-li les necessitats. Passa algun cop que dos monjos van per separat a alguna població propera, es veuen allí, sovint fins i tot dissimulen i es controlen de reüll, i l’un pensa malament de l’altre i a l’inrevés. El que haurien hagut de fer és dir que havien d’anar a tal lloc i potser haurien pogut anar-hi junts. Formem una comunitat i això es veu ben clar en moments en que es mostra dins la diversitat un esperit comunitari, com aquests dies que entre sortides i malalties hem hagut d’anar tapant forats aquí i allà i s’han tapat tots i amb bona cara; això és fer comunitat i és mostra del que ens uneix i que compartim un objectiu comú: cercar Déu en el clos del monestir tots junts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)