AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests Salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets—, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests Salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels Salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els Salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els Salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos. Som tebis? És a dir ni calents, ni freds? Això ens recorda el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan, què ens diu: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te». Apocalipsi 3, 15-16.

Hem d’anar molt en compte en la nostra vida monàstica, en la nostra vida de pregària a no caure en la tebior, en el passotisme, en l’avorriment, en la manca de sentit al que estem pregant. De nits fosques però, sempre en surt la llum, l’esperança, la joia de l’encontre amb el Senyor ressuscitat.

Aquest capítol ens parla també d’ordre. Hem de tenir un ordre establert per recitar els salms, per llegir les lectures, els temps litúrgics, tot ha de estar ordenat, sense cap improvisació.

Sant Benet, tot hi voler establir un ordre dels salms, com és sant i té molt en compte que s’ha de ser humil, ens diu: «Si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera». Ací hi ha una mostra d’humilitat. Sant Benet ens dona un ordre, però si hom creu que pot ser millor un altre, no passa res que es pugui canviar. Podríem dir que ens ajuda a ser adults, a rebutjar allò que tantes vegades hem sentit del tota la vida s’ha fet així.

Ara bé la Regla ens diu que el salteri l’hem de recitar cada setmana. Ara ho fem en dues setmanes. Cal però, esforçar-se a no negligir la nostra pregària, la nostra salmòdia que des de Matines a Completes intercedim davant de Déu per tantes i tantes persones que ens demanen la nostra pregària, que em dona la impressió que cada dia augmenta la demanda.

Aprenem a viure les nostres hores litúrgiques amb bon amor, perquè ens diu Déu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues, doncs, zelós i converteix-te» (Ap 3-19). Sempre som uns necessitats de conversió.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, obrim els ulls a la grandesa de Déu. Escoltem la seva veu en el més íntim de la nit. Obrim els llavis per proclamar la seva lloança.

Els Salms ens hi ajuden a desvetllar-nos. Els salms ens ajuden a deixar-nos abandonats a la voluntat de Déu. Obrim el cor per escoltar les lectures santes i edificants que van degotejant poc a poc en la nostra casa interior. La nostra veu que concordi en la nostra ànima.

La riquesa de l’horari monàstic ens mostra les Vigílies del diumenges com un moment fort en la pregària de la comunitat. Perquè el diumenge recordem la Resurrecció del Senyor. Per això, es fa present l’al·leluia. És dia de festa, és dia assenyalat per la joia de Jesús que ens ha portat la vida. Així, ho hem de viure, des de la serenor de la nit, quan encara no clareja el dia.

Les matines, les vigílies, ens obren els llavis per proclamar les grandeses del Senyor, per fonamentar les bases espirituals del “Dia del Senyor”.

Actualment no resem tants salms, ni tantes lliçons; però el que ens importa és l’escolta, l’aprofitament d’aquestes lectures, la pregària dels salms que ens estant dient alguna cosa.

És en definitiva, la relació que tenim cada monjo individual amb Déu. Però al mateix temps, és la relació que la comunitat monàstica sencera, com a tasca principal ha d’anar pregant amb fe, esperança i caritat cada dia de la nostra vida.

El diumenge és el dia que se’ns ha donat per santificar-lo, per dedicar-lo a Jesús. Hem d’estar agraïts al nostre Déu que ens ha salvat.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. Aquest novè graó de la humilitat ens porta al tema del parlar i del silenci.

És evident que la pràctica del silenci sembla com si no estigués de moda en els nostres dies; perquè tothom opina i diu la seva sense solta ni volta moltes vegades.

Així, el no reprimir la llengua és un mal estes en els nostres dies, fins i tot en les comunitats monàstiques, fins i tot en la nostra petita comunitat. Crec que seria molt bo, viure i plantejar-nos cadascú que puc fer per evitar el pecat de parlar molt.

Perquè sant Benet, prenent la Sagrada Escriptura, el llibre de Jesús fill de Sira, ens avisa: «Hi ha qui calla i passa per savi i n’hi ha que es fan avorrir de tant parlar. Hi ha qui calla perquè no sap què respondre i n’hi ha que callen perquè saben quin és el moment de parlar. L’home savi calla fins que arriba el moment oportú, però el fanfarró i l’estúpid no l’encerten mai» (Siràcida 20, 5-7).

El capítol de la humilitat sempre va marcant les senyals de circulació en la vida monàstica. Cal que nosaltres les complim per no perdre el sentit de la nostra vida espiritual.

Si el silenci fa créixer a les persones, cal saber el moment oportú de parlar. Cal fer doncs examen de consciència sobre el nostre silenci, sobre el nostre parlar, si de la meva boca surten paraules oportunes, o si em comporto com un fanfarró o un estúpid.

Agafem-nos a l’escala de la humilitat i revisem els diferents graons per anar atansant-nos cap al coneixement de Déu, sempre en relació amb els nostres germans de comunitat.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. És que ens convé no perdre el fil d’on estem relligats amb Déu. El fil del Fill nostre Senyor Jesucrist que es feu obedient al Pare, obedient fins a la mort i una mort de creu.

Ara celebrem la Pasqua de la seva Resurrecció. Hem d’obrir els ulls del cor, i les oïdes també, per veure qui és qui ens salva i que és la nostra vida en aquest món.
Hem entrat al monestir voluntàriament, i hem adquirit uns compromisos, que si els abandonem, estem abandonant la nostra vida de monjos. Per això cada vegada que la comunitat es reuneix no podem faltar.

La comunitat es reuneix per pregar, per intercedir pel món, per agrair els benifets, per suplicar, per donar gràcies de la fe en Crist Ressuscitat.

La comunitat es reuneix per compartir l’aliment corporal, en els moments dels àpats, moments de refer les forces per continuar el camí cap a Déu.

La comunitat es reuneix a la recreació, on la comunicació dels béns rebuts son cabdals, per això, tampoc podem posar cap excusa.

La Quaresma ens serveix de temps de preparació per a la Pasqua, ens serveix de temps de conversió, de tornar als vots que hem fet, els vots de la vida monàstica i no els vots de la pròpia voluntat, que de vegades suren com l’oli sobre l’aigua de la professió que hem fet.

La joia Pasqual, la viurem des d’una profunda fe, des d’una profunda conversió a la humilitat, a viure des de i per la humilitat, per amor a Déu. Tot ha de tenir l’impremta de l’amor a Déu, així cada cosa que ha de fer el monjo per obediència al superior no li resultarà estranya, sinó que la farà amb ganes, perquè no la fa pel superior sinó pel Senyor.

Si fem tot el que tenim que fer per amor a Déu, tal vegada ens cansarem, però, adquirirem una felicitat que ningú, ni res ens la podrà treure.

Humilitat més obediència és una molt bona formula magistral per atansar-nos més i més a la imitació de Crist, que és la nostra tasca.