diumenge, 4 de desembre de 2022

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La professió monàstica no està qualificada com un dels set sagraments, ni encara menys com un dels tres que imprimeixen caràcter. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «El caràcter sacramental és un segell espiritual, conferit pels sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde. Constitueix promesa i garantia de la protecció divina. En virtut d’aquest segell, el cristià queda configurat al Crist, participa de diverses maneres en el seu sacerdoci i forma part de l’Església segons estats i funcions diversos.
Queda, per tant, consagrat al culte Diví i al servei de l’Església. Com que el caràcter és indeleble, els sagraments que l’imprimeixen només poden rebre’s una vegada en la vida.» (CEC, 1121). Aquesta configuració amb Crist i amb l’Església, realitzada per l’Esperit, és indeleble segons ja el Concili de Trento i és molt important l’afirmació de que els sagraments que imprimeixen caràcter no poden ser repetits o reiterats. Alguna cosa canvia per sempre en qui els rep; per tant, la seva eficàcia és de particular relleu per al bé de l’Església.

Doctrinalment doncs no podem dir que la professió monàstica sigui un sagrament, ni tampoc que imprimeixi caràcter, en el sentit teològic del terme. Mentre que una dispensa de vots pot acabar amb el compromís adquirit davant del Senyor i posat sobre l’altar amb la cèdula el dia de la nostra professió; tot i poder apostatar o ser suspès del ministeri, els efectes del sagrament del baptisme o de l’orde persisteixen en qui els ha rebut. No és pas que sant Benet vagi en contra d’aquest principi, tot i que ell no el veiés definit doctrinalment en la seva totalitat; però si que en aquest capítol que avui hem escoltat i en el següent, ens ve a dir que ser monjo no és quelcom que depengui del lloc on som, sempre temporal, o del que estiguem fent puntualment; som monjos sempre i en tot lloc i això és quelcom que s’ha de manifestar en dos aspectes: la pregària i el comportament, evitant els excessos, com diria el mateix sant Benet. La pregària ens ha de marcar la jornada tant si som al monestir, és a dir si podem anar a l’oratori, com si som fora o no podem anar-hi. No sempre és fàcil això, si el motiu és el treball costa deixar el que tenim entre mans per pregar a una hora determinada i si estem de viatge s’hi afegeix la dificultat de trobar un cert grau d’intimitat amb el Senyor, ja que això no és sempre fàcil en segons quins llocs. El mateix sant Benet ho veu així quan ens diu que fem l’Ofici com puguem i aquí el fonamental és no negligir-lo, evitant de pensar que si estem fora del monestir tampoc no ens cal resar-lo en privat i sobretot mirar de que no ens passi per alt aquest compliment. La raó de fons és que l’Ofici Diví és per a nosaltres quelcom com el contacte amb la Paraula de Déu, és a dir quelcom absolutament necessari per a poder viure cada dia com a monjos; és el nostre aliment espiritual. Tot i que ser monjo no imprimeixi caràcter, en el sentit teològicament estricte del terme; sí que modifica el nostre caràcter; tenim no ja una obligació, sinó sobretot una necessitat de pregar.

La Constitució Apostòlica Laudicus Canticum de sant Pau VI ens diu: «Aquells, malgrat això, que han rebut de l’Església el mandat de celebrar la Litúrgia de les Hores han de seguir tots els dies escrupolosament el curs de la pregària fent-lo coincidir, en la mesura que sigui possible, amb el temps veritable de cadascuna de les hores.» (LC, 8). No som doncs uns fidels que quan ho necessiten, els ve de gust o poden preguen l’Ofici Diví, cosa que està molt bé per a ells. Per a nosaltres pregar és quelcom necessari, quelcom que hem de desitjar en qualsevol situació i en qualsevol lloc, fent el que puguem per fer-ho a les hores prescrites, fent el que puguem per fer-ho amb respecte, sentint-nos sempre davant de Déu i sobretot no negligint-ho.

El capítol següent va en la mateixa línia, però en aquest cas ens parla de la contenció en hàbits com ara el menjar, evitant de menjar a fora, encara que algú ens ho pregui molt. I sant Benet no sembla que ho consideri un tema menor, ans al contrari, ja que parla d’excomunió en cas de fer-ho sense el permís de l’abat. Són dues cares de la mateixa moneda: la part interior o espiritual i la part exterior o corporal, que han de complementar-se; perquè evidentment que asseguts a taula davant un àpat suculent la nostra ment no anirà massa en la línia de pensar que hem de pregar.

A tot plegat el context social no ens hi ajuda, millor dit ens ho dificulta; a vegades amb una diguem-ne que desencaminada bona voluntat d’algú que pot pensar estar fent-nos un favor convidant-nos a taula forastera o aconsellant-nos que per fallar en una o dues pregàries un dia no passa res perquè “ja preguem prou” i “un dia és un dia”.
Això neix d’un cert paternalisme mal entès, si és que hi pot haver un paternalisme ben entès fora del que ve de Déu Pare. Amics, companys o coneguts, com hauria dit algun membre de la nostra comunitat, creuen saber el que hem de fer millor que nosaltres, quan de fet el que demostren, per molt que creguin el contrari, és desconèixer dos trets fonamentals de la vida del monjo: la pregària i la sobrietat. No crec que ningú s’escandalitzés si declinéssim una invitació tot dient-li que gràcies per l’oferiment o la companyia, però que ens cal un temps de certa solitud i de silenci per poder assolir aquest respecte davant de Déu del que ens parla sant Benet. O potser encara millor, ser nosaltres qui convidem, convidant-lo a pregar amb nosaltres; mostrant-li que la pregària no és pas quelcom exòtic o puntual, sinó que per a nosaltres és un hàbit que en aquest cas sí que fa al monjo.

Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet és ben conscient de la dificultat de recitar les hores quan estem de viatge tant per l’hora com per la manera de fer-ho. Aquí hem d’afegir que en temps de sant Benet era impensable poder-se endur un petit llibre, un breviari, sota el braç, i evidentment encara menys una aplicació al mòbil, i calia recitar de memòria l’Ofici. Afegeix Aquinata Böckmann que aquest capítol és important per a nosaltres perquè avui és més freqüent que en època de sant Benet desplaçar-se; però que ens cal tenir present un altre aspecte: La comunió. És a dir, que quan la comunitat prega al cor, a l’oratori, ho fa també en comunió amb els germans absents: malalts o de viatge; com nosaltres recordem a Matines i a Completes i d’altres comunitats ho fan en cada hora de l’Ofici. Estem en comunió els uns amb els altres; els que resten al monestir i preguen com cal l’Ofici Diví recorden als absents i aquests, estiguin onsevulla que estiguin, pregant en privat o amb el germà amb qui comparteixin sortida, estan en comunió amb la resta de la comunitat que s’ha quedat al monestir.

Certament la professió monàstica no imprimeix caràcter, en el sentit doctrinal del terme, però per ser sincera, per viure-la en profunditat, ha de modificar el nostre caràcter i modelar-lo al del Crist, tot i la distància abismal que ens hi separa, Ell és sempre el model, l’ideal del monjo. Ell s’apartava de la multitud, cercava un lloc solitari i es posava a pregar. Això és el que ens demana sant Benet que imitem, satisfent així la tasca d’aquesta servitud.

diumenge, 27 de novembre de 2022

ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Equivocar-se és humà, ens passa a tots en un moment o altra i de manera freqüent. La major part de les vegades ens equivoquem perquè no prestem la suficient atenció al que fem o al que diem i la nostra ment vaga en altres coses. Sant Benet ens diu que quan salmodiem, quan estem a l’Ofici Diví, a l’oratori mantinguem-nos de tal manera que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu (cf. RB 19,7). Això no ens resulta sempre fàcil i a vegades pensament i veu van per camins distints i acaba per succeir que la veu ni tant sols concorda al cent per cent amb el text que tenim davant dels ulls.

Ens equivoquem de pensament.

L’origen dels nostres errors està molt sovint en una falta de pensament. La nostra ment divaga en altres coses, potser en el que hem de fer més endavant, en el que hem deixat per fer o en si hi ha aquell o l’altra a vespres o a laudes. És aleshores quan oblidem les paraules de sant Benet a la Regla quan ens diu: «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Caure en la rutina, anar a l’Ofici en certa manera desmotivats pot acabar per afectar no tant sols a la nostra veu física, que ja de per si seria important, sinó sobretot a la nostra veu espiritual. Al Senyor li plau la pregària, li plau que el lloem, certament no és que ho necessiti, sinó que lloant-lo, pregant-li ens hi apropem i no hi pot haver res millor per a nosaltres que sentir-nos prop seu. Quan la nostra ment divaga en altres preocupacions és com si tenint Déu davant dels ulls no li féssim cas i això de produir-se, Déu no ho vulgui, més que una falta, més que un error, és un pecat.

Però concentrar-nos no és sempre fàcil, ni ha estat mai fàcil. Així diuen que «van interrogar els germans a l’abbà Agató dient-li: “Quina és la virtut, pare, que exigeix un major esforç?” Els va dir: “Perdoneu-me, penso que no hi ha altre esforç més gran com el de pregar a Déu sense distraccions. Perquè cada vegada que l’home vol pregar, l’enemic s’esforça per impedir-li, ja que sap que només el deté l’oració a Déu. I en tot gènere de vida que practiqui l’home amb perseverança, arribarà al descans, però en la oració es necessita combatre fins a l’últim sospir”.» (Llibre dels ancians, 12,2)

Ens equivoquem de paraula.

Els errors de pensament són els que ens porten als errors de paraula. A vegades no ens n’adonem del que diem de tal manera que caiem en errors que ben bé podríem qualificar de teològics. Un error freqüent és quan canviem el pronom personal i acabem dient que Jesús és el nostre fill i no pas el fill del Pare o alguna cosa per l’estil. No és que de sobte siguem heretges, Déu no ho vulgui, tant sols és el resultat, la visualització o materialització d’una divagació de la nostra ment que distreta com està no para esment en el que diem. És cert que a vegades algun text, especialment patrístic, per posar un exemple, pot presentar certa dificultat en la lectura, però si l’analitzem bé té el seu sentit i sovint profund. En certa manera podríem dir que ens cal posar-nos en el paper del qui ha escrit el text i per tant sempre en el paper del salmista que a hores clama, a hores suplica, a hores lloa.

Ens equivoquem per omissió.

Però no pas tots els errors són per acció, a vegades pequem per omissió. En primer lloc quan la nostra boca es clou i per tant no preguem, perquè quan ens succeeix això no pas és perquè la nostra ment estigui abstreta en el text, ans al contrari, hi resta allunyada qui sap si entre el tedi, l’avorriment o la llunyania. Però si ens hi parem a pensar, com podem estar o sentir-nos, millor dit, lluny del Senyor en moments tant intensos com són els de la pregària? Si vertaderament el Crist és el centre i el nord de la nostra vida, com ens hi poden allunyar de manera conscient o negligent? Sant Tomàs distingeix entre l’atenció a les paraules, per la qual cal tenir cura en la bona pronunciació, i és la que cal procurar en primer lloc; l’atenció al sentit, que es refereix al significat de les paraules, i l’atenció a Déu, que és la més necessària. (ad Deum et ad rein pro qua oratur . II-II, q. 83, a. 13.)

També alguns cops sentim la temptació d’ometre gestos que de fet ens ajuden a la reverència en la pregària. Escriu el P. Columbà Marmion: «Quan l’ànima, per contra, està posseïda de veritable devoció, es prostra interiorment davant de Déu i a Ell s’ofereix tota sencera, amb lloances magnifiques que són l’embadaliment dels àngels. Així mateix inclinar-nos a la fi de cada salm al Gloria Patri, és com el resum i compendi de tota la nostra lloança i devoció. Santa Magdalena de Pazzi sentia tal devoció en recitar-ho, que se la veia empal·lidir en aquell moment; tanta era la intensitat amb què sentia el lliurament que d’ella feia a la Santíssima Trinitat. Succeirà, no obstant això, que malgrat tot el nostre fervor ens vegem assaltats de distraccions: Què fer llavors? Les distraccions són inevitables. Som febles i són molts els objectes que sol·liciten l’atenció i dissipen la nostra ànima; però si són efecte de la nostra fragilitat no cal que ens torbem». (Jesucristo ideal del monje). Aquestes distraccions voluntàries o involuntàries al cap i a la fi ens empobreixen i ho fan encara més si, Déu no ho vulgui, són fruit de la nostra presumpció d’imposar un caprici propi per damunt dels costums establerts al monestir i a l’Orde.

Les mancances o les equivocacions ni són tant sols pròpies del nostre Orde ni tampoc dels nostres temps. Escrivia santa Teresa de Jesús: «Media culpa es si alguna al coro, dicho el primer salmo, no viniere; y cuando entraren tarde, hanse de postrar, hasta que la madre priora mande que se levanten. Media culpa si alguna presumiere cantar o leer de otra manera de aquello que se usa. Media culpa si alguna, no siendo atenta al oficio divino con los ojos bajos, demostrare la liviandad de la mente.» (Constituciones, 14,1-3). Sempre és un consol que tot plegat ho consideri santa Teresa media culpa, però millor no habituar-s’hi perquè la mateixa santa Teresa afegeix: «Y las que tuvieren por costumbre cometer leve culpa, séales dada la penitencia de mayor culpa.»

diumenge, 20 de novembre de 2022

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet vol que a taula, a part del menjar i la beguda, en moderació; no ens falti tampoc la lectura, és a dir l’aliment espiritual. Perquè la lectura doni fruit en l’escolta, cal un llibre a llegir, un lector i un auditori. Del tipus de lectura sant Benet no ens en parla en aquest capítol, però no fa falta, ens n’ha parlat en altres capítols i per tant ja sabem que la lectura ha de ser edificant, ens ha dit que hem d’escoltar amb gust les lectures santes (cf. RB. 4,55), que en hores ben determinades ens dediquem a la lectura divina (cf. RB 48,1), a l’estiu des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, (cf. RB 48,4), a l’hivern fins a l’hora segona completa i a quaresma fins a l’hora tercera (cf. RB 48,14), o que el diumenge ens dediquem encara més a la lectura (cf. RB 48,22). Dona tanta importància a la lectura que la uneix en un mateix nivell amb l’oració amb llàgrimes, la compunció del cor i l’abstinència, I no vol pas que la negligim de tal manera que si un germà no es dóna a la lectura i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres, ha de ser castigat (cf. RB 48,18). Són tant sola alguns exemples de la importància que sant Benet dona a la lectura, en privat i comunitàriament.

En aquest capítol defineix al lector i estableix com s’ha de comportar l’auditori per tal que la lectura sigui veritablement profitosa. El lector ha de servir la comunitat en aquest ofici al llarg de tota la setmana, com la resta del que ara anomenem serveis comunitaris, i per tal de que el seu servei sigui vertaderament edificant no tant sols s’ha d’allunyar de la vanitat sinó que per aconseguir-ho li cal la benedicció i la pregària, perquè sovint per la seva boca sortiran paraules santes o bé provinents de l’Escriptura o bé dels sants Pares i ha de ser conscient de que esdevé així instrument, veu, d’un missatge que ha d’ajudar a formar als seus germans. Rebre la benedicció i demanar la pregària significa alhora que la lectura al refetor presenta certa dificultat, per tant no pot ser un lector elegit a l’atzar i això compromet als lectors a esforçar-se en fer-ho el millor possible. Que és una tasca dificultosa ens ho mostra sant Benet per exemple quan ens diu que abans begui una mica de vi amb aigua, per la feixuguesa de llegir dejú.

Cal doncs que el lector setmaner hi posi els cinc sentits en la seva tasca, que si erra, cosa ben humana i que ens passa a tots, s’esmeni i ho faci avinent als altres. Quan llegim tots tenim la temptació de tirar pel dret una vegada o altre, com si no ens escoltés ningú i pocs són els qui quan han errat demanen perdó i rectifiquen, fet que evidencia d’una banda la humilitat i de l’altra el vertader esperit de servir als germans, no sigui cas que algú prengui per bo allò que el lector ha afirmat per error i no estava pas en el text o qui sap si l’autor deia precisament el contrari quan hem omès una negació, per citar tant sols un exemple del que ens pot succeir. Però si el lector ha d’estar concentrat en el que fa, no menys concentrats hem d’estar els oïdors.

Per dir-ho d’una manera col·loquial la lectura al refetor no és l’equivalent a escoltar la ràdio o la televisió per part d’una família a la seva llar quan mengen plegats. Aquí la lectura esdevé formativa i per tant l’escolta ha de ser atenta. Sant Benet sempre ens vol amb l’orella atenta, a l’Ofici Diví, a l’Eucaristia, a la Col·lació i també al refetor i amb l’orella interior ben atenta quan ens dediquem a la lectura en privat, tant més si aquesta és de la Paraula de Déu. Al refetor no si ha de sentir cap soroll excessiu, per tant cal també que els servidors tinguin sempre present que els altres germans estant escoltant i evitin sorolls innecessaris. Dient que no s’hi ha de sentir cap murmuri ni cap més veu que la del que llegeix; sant Benet es refereix a que no s’hi senti ni un simple xiuxiueig i no cal dir que no s’hi ha de sentir cap murmuració, el vici al que sant Benet es refereix tretze vegades en el text de la Regla i que defineix com a vertader mal.

La temptació de murmurar sobre la lectura, si ens plau o ens desplau, o sobre el lector, si s’equivoca o si el seu to té un determinat caràcter que no ens agrada, no ens abandona; aquí cal fer sempre un esforç per centrar-nos en la lectura, en el seu sentit ja que sempre és bo escoltar el magisteri de l’Església o vides edificants o reflexions teològiques que ens poden enriquir. Ens pot agradar més un autor que un altre, més un lector que un altre; però per damunt d’això no hem d’oblidar que la gran majoria de lectures formen part del magisteri o de la vida de l’Església, passada o present, i això sempre és enriquidor d’escoltar, a no ser que també els oients caiguin en la vanagloria, com, Déu no ho vulgui, el lector hi pot caure. Les dues majors dificultats aquí són la humilitat i el silenci i sobre aquestes insisteix sant Benet al llarg del capítol. Ens podria semblar que la lectura és prescindible però sant Benet ho deixa ben clar en la primera frase quan diu: «a taula no ha de faltar mai la lectura.»

La lectura al refetor, escriu Aquinata Böckmann, és considerada en la tradició monàstica com una certa decadència perquè a l’antic Egipte els monjos menjaven en silenci i fou a Capadòcia on s’incorporà la lectura al refetor per tal que el silenci dels monjos es mantingués i s’evitessin així les paraules ocioses i fins i tot les disputes. No té doncs segurament un origen tan espiritual com li suposem, però de fet la lectura fou establerta per aconseguir un silenci efectiu i ja sant Agustí plantejarà la idea dels àpats com un moment d’alimentació física i espiritual, on l’aliment físic entra per la boca i l’espiritual per l’orella. Així el text actual de la Regla de sant Agustí ens diu: «Des que us asseieu a la taula fins que us aixequeu d’ella, escolteu sense conteses ni murmuracions el que de costum es llegeix; per tal que no sols rebi aliment la boca, sinó també les oïdes de la Paraula de Déu.» (RA 4,2). No oblidem, ens diu Aquinata Böckmann, els signes que estableixen un cert paral·lelisme entre els àpats i la litúrgia eucarística; l’altar i la taula. L’Eucaristia i els àpats comporten determinats rituals, pregàries, cants o lectures. La comunitat reunida al voltant de l’altar té com a conseqüència la comunitat reunida al voltant de la taula; la Paraula de Déu es proclamada en un lloc i en un altre; el pa i el vi són presents en ambdós llocs; en definitiva els àpats són entesos com una prolongació de la comunió viscuda en comunitat on no hi ha de faltar mai l’aliment de la Paraula.

diumenge, 13 de novembre de 2022

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De golut, vanitós, violent, injust, cançoner o pròdig no ho hauria de ser cap monjo. Tots hauríem de ser temorosos de Déu, assenyats, madurs, sobris. Tots hauríem de complir el que ens encomanen i no fer res sense encàrrec de l’abat; tots ens hauríem d’esforçar en no contristar als germans, ni menysprear-los; tots hauríem de vetllar per la nostra ànima i tenir present, ben present sempre, que haurem de donar compte de tot el dia del judici. Sant Benet no vol pas que estiguem esperant que ens ho facin tot, ni vol que siguem tan cançoners que donem la culpa als altres de qualsevol cosa, per petita o per gran que sigui, eludint la nostra responsabilitat en la marxa de la comunitat, perquè tots en som responsables, cadascú en la seva parcel·la, en la seva responsabilitat, mai millor emprada l’expressió.

Però si el porter s’ha d’esmerçar en atendre bé al qui truca a la porta o al telèfon, si l’hostatger ha d’acollir als hostes com al Crist, si els cuiners han de preparar els àpats amb estima, si els cantors han de procurar donar el to i ajudar als altres germans a donar-lo, si el bibliotecari ha de tenir cura dels llibres com si fossin vasos sagrats, si l’infermer ha de tenir cura amorosa dels germans malalts i així cadascú en la seva responsabilitat; els denominats oficials majors, és a dir el Prior i el majordom, han de exercir el seu càrrec amb discreció i segons les ordres de l’abat, i no cal dir el que sant Benet espera o vol del mateix abat, que supera qualsevol força humana. El que avui escoltem pel majordom ens ho hem d’aplicar també cadascun de nosaltres i això no vol pas dir que el majordom no tingui més obligacions que la resta de la comunitat, que sí que les té, sinó que cadascun de nosaltres és responsable en la tasca que se li ha encomanat i sobretot és responsable de viure amb fidelitat i amb autenticitat la seva vocació de monjo, és al que ens ha cridat el Senyor, no és pas una feina o una activitat, és una vocació de servir al Senyor i als germans i amb això ja està tot dit.

La temptació, les temptacions existeixen i a vegades aquell refrany castellà que diu “la ocasión hace al ladrón” pot ser cert. De fet dolorosament sabem que és cert i lamentablement un majordom pot, essent golut o viciós, esdevenir dissipador del patrimoni de la comunitat en benefici propi, és a dir per tal de satisfer els seus capricis, per no dir vicis. Aquella frase de sant Bernat de que «al monjo el fa la vocació i al prelat el servei», la podem ben bé aplicar també al majordom, com al prior i a qualsevol altre, perquè al cap i a la fi tots tenim una responsabilitat o altre i així el majordom no ha d’oblidar mai que és monjo, que ha vingut al monestir per viure com a monjo i que la majordomia o qualsevol altra responsabilitat és temporal i caduca. Per això ha d’estar sempre atent a que no se’l mengi l’avarícia, perquè aquesta com escriu sant Joan Clímac al setè graó de la Escala Espiritual aquesta: «genera ídols, és filla de la infidelitat, inventora de malalties, profeta de la vellesa, generadora de l’esterilitat de la terra i de la fam per venir.» El majordom ha de donar raó de les coses amb humilitat, ni contristant, ni encara menys menyspreant, Déu no ho vulgui; tenint sempre una bona paraula, que és el millor present i un present del que tots som sovint, per no dir molt sovint, avars en donar-lo.

Un majordom doncs que es procurés per a ell capricis personals, és a dir coses sense necessitar-les, per petites que siguin, i alhora negués el mateix als altres germans que potser sí que ho han de menester, seria un mal majordom. Un majordom que invoqués el nom de l’abat en va, sols per treure’s del damunt al germà que li demana alguna cosa, o per fer, Déu no ho vulgui, la seva voluntat, seria un mal majordom. Un majordom que no tingués cura de no dissipar el patrimoni del monestir; seria també un mal majordom. Un majordom que no procurés les coses o ho fes amb altivesa i amb retard, seria un mal majordom. En definitiva un majordom que escandalitzés, no administraria bé i no es guanyaria un bon lloc al Regne que és on interessa estar ben situat i alhora acabaria per perdre la seva majordomia perquè quan els errors es van acumulant a la fi arriba l’inevitable.

La temptació de pensar que som imprescindibles, que si nosaltres no fem allò que ens han manat de fer cap altra no ho podrà fer, existeix. És cert, no som tants i ens cal de l’esforç de tots per tirar endavant, seria potser millor una rotació més gran en les deganies, però per a algunes cal tenir unes certes aptituds o coneixements que de no tenir-los poden afectar al bon funcionament de la comunitat. Però estiguem alerta que això no significa una impunitat en la nostra responsabilitat, això no ha de significar un enorgulliment i un aparcament de la humilitat que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos. El que realment significa és una responsabilitat, amb totes les lletres de la paraula, un compromís davant de la comunitat i també i sobretot davant del Senyor, d’aquell que tot ho veu i sap amb quina intenció fem cada cosa, aquell que sap el que fem i el que ometem, aquell a qui no podem enganyar amb vanes explicacions o justificacions, aquell a qui de res serveix dir “és que és aquell altre qui ho ha dit i qui té la culpa”; perquè a Ell no el podem enredar mai.

Escriu sant Joan Clímac en el vuitè graó de la seva Escala Espiritual: «Nombrosos són els que m’han engendrat, jo tinc més d’un pare. Les meves mares són la vanaglòria, l’amor als diners, la gola i moltes vegades la luxúria. El nom del meu pare és ostentació. Els meus fills són el rancor, l’enemistat, la tossudesa, el desamor. Quant als meus adversaris, els que ara em tenen pres, són la mansuetud i la dolçor; i aquella que em posa el parany es diu humilitat.»

El majordom s’ha de deixar empresonar per la mansuetud i la dolçor i ha de caure en el parany de la humilitat; sols així podrà exercir el seu servei amb temor de Déu. I el que val per a ell val per l’abat, pel prior, pels degans i per cada germà de la comunitat.