LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escrivia l’Abat Maur Esteva en el seu testament: «Ara no em queda altra cosa que acollir-me a la misericòrdia de Déu, ja que no puc fer cap acte de reparació. No hi ha temps per a rectificar, ni puc tornar enrere perquè la vida camina en sentit únic. Solament em queda assumir els meus desencerts, reconèixer la trama de miserables accions que preferiria no recordar, de tant defectuoses, imperfectes, errònies, nècies, ridícules com són, és a dir, palla seca, cremada lentament al caliu de Crist foc, i prou!».

Assumir la imperfecció, els defectes de fàbrica, les pròpies misèries no és tasca fàcil. Sant Benet ens posa el llistó molt alt i quan llegim o escoltem el capítol segon o aquest seixanta-quatre sembla com si demanés que l’abat hagués de ser algú amb unes virtuts tan excel·lents que tots sabem que no es poden donar en ningú en tant alta qualitat. Ja tant sols escoltar que l’elecció d’un abat sigui seguint les raons del mèrit de vida i la saviesa de doctrina ens pot posar alerta sobre el criteri de valoració que puguem tenir d’una persona, perquè més que mèrits el que hem de parlar i sobretot demanar és la misericòrdia de Déu, de la qual no hem mai de desesperar.

La figura de l’abat o millor dit l’estructura d’una comunitat, esdevé avui quasi bé una excepció dins de l’Església, però en els primers anys del cristianisme i fins entrada l’edat mitjana també s’elegien els bisbes i els capítols catedralicis eren quasi bé assimilables a una comunitat monàstica; un sistema ben bé diferent del que podem viure en els nostres dies amb seus episcopals vacants durant llarg temps i un procés de nomenament que molts qualifiquen d’opac. Abans de sant Benet els sistemes eren també diversos, així Aquinata Böckmann ens parla de que un superior era elegit per l’anterior superior, encara en vida com si elegís un hereu en línia amb certes monarquies de l’antiguitat o de l’alta edat mitjana, o bé era escollit pels superiors de les cases o monestirs més propers i fins i tot pel propietari o el donador de les terres del monestir; sembla que aquestes fórmules es prestaven a una certa manipulació. El risc de la manipulació no ha desaparegut pas i a vegades i amb sorpresa un se n’adona que determinada conversa amb determinada persona aliena al monestir s’encamina en una direcció que no és la més apropiada sobretot perquè des de fora es desconeixen moltes circumstàncies que impedeixen un anàlisis lúcid i real.

El que ens deixa clar sant Benet tant en aquest capítol com en el conjunt de la Regla, és que s’han d’impedir de totes, totes els desordres. Al desordre no s’hi arriba de manera directe, o al menys la major part de les vegades no s’hi arriba directament, al desordre correm el risc d’arribar-hi poc a poc, pas a pas. Vivim sempre en un equilibri inestable que a més de la gràcia divina precisa del nostres esforç per obrir-nos a ella. És humana, ben humana, la temptació d’anar provant diguem-ne que la resistència de l’abat o del prior; exemples d’accions més o menys puerils tots els podem tenir al cap. Per exemple arribo tard a l’Ofici Diví o a la lectura de col·lació i qui sap si no em diuen res i així poc a poc el retard esdevé costum i el costum acaba per generar l’absència. No hem d’arribar puntuals, no hem d’assistir i participar de la manera més participativa que puguem en la pregària o en el treball per evitar la reprensió del superior, que dit sigui de pas veiem que per sant Benet no és que en tingui el dret sinó que té el deure de reprendre d’una manera o altra al incomplidor; sinó que anem a l’Ofici Diví, anem al treball, a la recreació, a l’assaig de cant o a qualsevol lloc que toqui, quan toqui, perquè mirem sempre de ser fidels a la nostra vocació.

Hem vingut a ser monjos, o millor dit a mirar de viure com a monjos, a aquesta vocació ens hi sentim cridats pel mateix Senyor; però ja ens ho diu sant Benet, som ànimes malaltisses i la temptació del vici, sigui major o menor, no ens abandona mai. En la nostra vocació hi hem de posar cada dia el zel per Déu en un primer pla, aquell bon zel del que ens parla la Regla al capítol setanta-dos que és el que ha de guiar tota la nostra vida, dia a dia, hora a hora, sense fer mai vacances del zel per Déu; vivint aquesta relació nostra amb el Senyor no pas com una càrrega, ans al contrari, l’hem de viure com un regal que el mateix Senyor ens ha fet. Deixar de donar importància a petits vicis molts cops acaba per generar grans vicis i això sobretot genera en nosaltres, quan hi caiem, Déu no ho vulgui, una inestabilitat espiritual que acaba per fer perillar no ja la nostra vocació, sinó també la nostra ànima.

La turbulència, el neguit, l’exageració, l’obstinació, la suspicàcia acaben per generar la pèrdua de la pau. Ens ho diu sant Benet com un risc, no pas teòric sinó ben real per a l’abat, però també ho és per a qualsevol responsable d’una degania, si emprem el llenguatge de sant Benet, i també ho és per a qualsevol monjo. Perquè al cap i a la fi l’abat, el prior, el majordom o qualsevol degà no deixen de ser monjos, millor dit tenen una determinada responsabilitat pel fet de ser monjos i és aquesta seva condició de monjos la que han de preservar per damunt de qualsevol altra cosa. Com podem ajudar-nos a mantenir un bon nivell de vida monàstica? Si és que ho podem expressar així. Ens hi ajuda mantenir el ritme de vida, la jornada tant sàviament dissenyada per sant Benet. Pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans; són quatre eixos que marquen o quatre pilars que sostenen la nostra vida de monjos; és a dir vida en i per Déu viscuda en comunitat. Descurar-ne un pot ser ocasió ja de neguit o de turbulència, fer-ho amb més d’un és ja entrar en situació de risc. I un monjo, sigui l’abat o sigui qui sigui, en situació de risc espiritual esdevé un risc per a tota la comunitat. Caure pel pendent de la indolència, de la rutina o de la banalització és el camí segur cap a la crisi. Viure la vida monàstica amb discreció, ens ho diu sant Benet, és viure-la virtuosament i és camí cap a la vida eterna.

Com escrivia l’abat Maur en el seu testament: «Fer la lectura del propi comportament de tota la vida, de les actituds mantingudes, dels sentiments que les han alimentat, de les motivacions que m’han dut a obrar gairebé per una mena de determinisme sota l’impuls del defecte de fàbrica, es començar la recapitulació en Crist i trobar noves motivacions, nous sentiments, noves actituds, nou comportament, en fi, la transformació en Crist.» El Crist com a punt de partida i com a meta, no n’hi pot haver altra de millor i amb aquesta centralitat en Crist, que està en cada capítol i en cada frase de la Regla de sant Benet, hem d’analitzar la nostra vida de monjos i de creients; conscients de la distància que ens separa del model, sabedors de que no podrem arribar mai ase com Ell; però també intentant sempre d’emmirallar-nos-hi per molt difícil que ho veiem d’acostar-nos-hi. Ens hi pot ben bé ajudar mantenir en tots els seus punts aquesta Regla, a tots els monjos i per suposat a l’abat que al cap a la fi és un monjo més; perquè com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació, a l’abat el servei.

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La comunitat és com un sol cos amb molts membres, a imatge del Crist que és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, siguem molts o pocs, formem un sol cos. Tots nosaltres hem estat cridats per l’Esperit a la vocació monàstica per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. Ara bé com el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts; també una comunitat consta de membres diversos. Si el cuiner deia: «Com que no sóc porter, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. I si l’hostatger deia: «Com que no sóc infermer, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. Si tota la comunitat fos bugader, com podria obrir la porta? Si tot la comunitat fos majordom, com podria atendre als hostes? Però Déu ha distribuït en la comunitat cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tota la comunitat es reduís a un sol membre, on seria la comunitat? Així, doncs, els membres són molts, però el cos, la comunitat, és una de sola. El cuiner no pot dir al infermer: «No em fas cap falta», ni tampoc l’hostatger al porter: «No em fas cap falta.» Ben al contrari, els membres de la comunitat que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen poc preuats, tenen més honor; i els que tenim per menys necessaris han de ser els membres més reconeguts. Déu ha disposat la comunitat de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en la comunitat no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, nosaltres formem ara i aquí el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En la comunitat al cap i a la fi és Déu qui ha posat, en primer lloc uns, en segon lloc uns altres, en tercer lloc, aquells. Som tots cantors? O tots infermers? O tots sagristans? Tots cuinem? Tenim tots l’encàrrec d’atendre als hostes? Tots atenem l’hort? O tots rentem roba? Però sí que entre tots hem de procurar fer-ho tot de la millor manera possible i el que hem d’anhelar tots junts és aquell do més gran del que ens parla l’Apòstol: l’amor. (Cf. 1Co 12,12-31).

Sant Benet sap que un dels riscos dels artesans i qui diu artesans pot dir qualsevol dels oficis o responsabilitats que puguem tenir dins de la comunitat, és l’orgull. Tant malament veu aquesta falta sant Benet que parla de que aquest tal sigui tret de l’ofici i que no s’hi torni a posar sinó s’ha humiliat i l’abat li ho assenyala de nou. I és que a vegades perdem el nord, el rumb o oblidem la raó per la qual exercim una responsabilitat. Si el cuiner cuinés sols el que li agrada a ell o el que li plau a qui pugui tenir per més proper, Déu no ho vulgui, no serviria pas a la comunitat; si l’hostatger tant sols acollís als seus amics, no serviria a la comunitat; si el cantor tant sols cantés el que li plau tingui a veure amb el temps litúrgic o no, no serviria a la comunitat; si el mestre de novicis es mirés a qui truca a la porta del monestir com si cerqués un amic i no mirant d’esbrinar si cerca o pot cercar a Déu de veritat, no serviria a la comunitat; si el cellerer no volgués comprar allò que lli demanen raonablement, no serviria a la comunitat; si l’infermer canviés a consciència les medicacions, no serviria a la comunitat; i no cal dir-ho ja del majordom, el prior o l’abat.

Certament un artesà pot sucumbir a l’orgull o fins i tot a la temptació del frau; és allò que subliminalment es traspua de la frase “t’ho faig” o “t’ho dono”. És com si un administrador que amb diners de la comunitat, és a dir de tots, emprés aquesta frase no tat sols amb freqüència sinó a més amb total convenciment. Una altra manera de caure en l’orgull pot ser aquell artesà que supostament necessiti d’una quantitat enorme de mitjans, a totes llums desproporcionats en nombre per a la seva tasca; es tracta aquí d’una mena de síndrome de Diògenes on acumular el que altres poden rebutjar queda substituir aquí per acaparar tot el que es pugui treure de la comunitat, actua en aquest cas també aquella màxima del “per si de cas”; fins i tot en alguna ocasió algun artesà monàstic pot tenir la temptació de vantar-se de que de tal abat n’ha tret el que ha volgut, li fos necessari o no; i això no deixa de ser caure en l’orgull i en l’avarícia perquè potser altres monjos també necessiten coses i, prudentment, se n’estan.

És l’arrogància de la que parla sant Bernat quan escriu: «L’arrogant creu tot el que de positiu es diu d’ell. Elogia tot el que fa i no el preocupa el que pretén. S’oblida de les motivacions del seu obrar. Es deixa arrossegar per l’opinió dels altres. Es fia més de si mateix que dels altres; només quan es tracta de la seva persona creu més als altres que a si mateix. Encara que la seva vida és pura xerrameca i ostentació, es considera com l’encarnació mateixa de la vida monàstica, i en l’íntim del seu cor es té pel més sant de tots. Quan lloen algun aspecte de la seva persona, no l’atribueix a la ignorància o benevolència del qual l’encomia, sinó arrogantment als seus propis mèrits.» (Els graus de la humilitat i de l’orgull, 43,1). Un artesà o algú amb una tasca determinada legítimament encarregada, també s’ha de formar i és aquest un aspecte important i que pot significar per a la comunitat esmerçar molts recursos materials i temporals. I a vegades la formació és una inversió malmenada, si el monjo, Déu no ho vulgui, no persevera, ja que queda per un cantó el monjo format i per l’altra el material ingent a l’espera de que algun altra sigui format en aquell ofici, cosa que no es fa d’un dia per l’altre, i ni monjo per un cantó, ni per material per l’altre per separat tenen massa sentit. La formació, sigui per a la tasca o responsabilitat que sigui, cal que sigui d’alguna manera reglada perquè la formació autodidacta és una formació no contrastada, tot i que pugui tenir un punt de bona voluntat, no acaba passant pel sedàs d’una avaluació, no tant sols pel sentit estricte del terme, que pot ser útil ja de per si, sinó sobretot perquè no confrontar uns coneixements adquirits per un mateix, tot sol, sempre és un risc de fer-nos-els a mida i qui sap si a conveniència. Com diu la Declaració de l’Orde el que hem de procurar és «fer bé la feina de cada dia, la qual actualment moltes vegades ens demana tant de sacrifici, que amb raó la podem comparar amb les austeritats de la vida monàstica antiga.» (Declaració, 66)

Llegint alguns capítols de la Regla, podríem arribar a la conclusió de que sant Benet és un malpensat, un desconfiat, un profeta de calamitats que arreu veu perills i la realitat no és pas que sant Benet es malfiï, sinó que coneix molt bé la naturalesa humana i sap de les nostres febleses tant físiques com morals. I per reblar el clau afegeix que no hem de permetre que s’infiltri el mal de l’avarícia i que hem de donar les coses a un preu més baix que no ho poden donar els seglars. Aquí ja per a algun artesà pot arribar l’astorament en haver confiat que ho bé podria cobrar amb escreix materialment o bé se’n podria valdre per a comprar en certa manera favors a altri, es a dir cobrant en espècies. No és que sant Benet vulgui ofegar qualsevol vocació a l’artesanat, i qui diu a l’artesanat pot dir a qualsevol responsabilitat dins de la comunitat, ell vol tant sols advertir-nos dels riscos. I un altre risc no pas menor és el de fugir d’estudi davant la responsabilitat que se’ns pugui demanar. El principi de subsidiarietat, un principi fonamental en la doctrina social de l’Església, significa en la pràctica ser responsables del que ens pertoca fer, del que ens han manat de fer, en tots els seus matisos i el que és més important fer-ho sempre conscients de formar part d’un cos, sense el qual per nosaltres mateixos no seriem res o ben poca cosa. No aprofitant-nos, no oblidant que som monjos i que com a tals no tenim sentit aïllats, sols, malgrat l’etimologia del mateix terme.

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La professió monàstica no està qualificada com un dels set sagraments, ni encara menys com un dels tres que imprimeixen caràcter. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «El caràcter sacramental és un segell espiritual, conferit pels sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde. Constitueix promesa i garantia de la protecció divina. En virtut d’aquest segell, el cristià queda configurat al Crist, participa de diverses maneres en el seu sacerdoci i forma part de l’Església segons estats i funcions diversos. Queda, per tant, consagrat al culte Diví i al servei de l’Església. Com que el caràcter és indeleble, els sagraments que l’imprimeixen només poden rebre’s una vegada en la vida.» (CEC, 1121). Aquesta configuració amb Crist i amb l’Església, realitzada per l’Esperit, és indeleble segons ja el Concili de Trento i és molt important l’afirmació de que els sagraments que imprimeixen caràcter no poden ser repetits o reiterats. Alguna cosa canvia per sempre en qui els rep; per tant, la seva eficàcia és de particular relleu per al bé de l’Església.

Doctrinalment doncs no podem dir que la professió monàstica sigui un sagrament, ni tampoc que imprimeixi caràcter, en el sentit teològic del terme. Mentre que una dispensa de vots pot acabar amb el compromís adquirit davant del Senyor i posat sobre l’altar amb la cèdula el dia de la nostra professió; tot i poder apostatar o ser suspès del ministeri, els efectes del sagrament del baptisme o de l’orde persisteixen en qui els ha rebut. No és pas que sant Benet vagi en contra d’aquest principi, tot i que ell no el veiés definit doctrinalment en la seva totalitat; però si que en aquest capítol que avui hem escoltat i en el següent, ens ve a dir que ser monjo no és quelcom que depengui del lloc on som, sempre temporal, o del que estiguem fent puntualment; som monjos sempre i en tot lloc i això és quelcom que s’ha de manifestar en dos aspectes: la pregària i el comportament, evitant els excessos, com diria el mateix sant Benet. La pregària ens ha de marcar la jornada tant si som al monestir, és a dir si podem anar a l’oratori, com si som fora o no podem anar-hi. No sempre és fàcil això, si el motiu és el treball costa deixar el que tenim entre mans per pregar a una hora determinada i si estem de viatge s’hi afegeix la dificultat de trobar un cert grau d’intimitat amb el Senyor, ja que això no és sempre fàcil en segons quins llocs. El mateix sant Benet ho veu així quan ens diu que fem l’Ofici com puguem i aquí el fonamental és no negligir-lo, evitant de pensar que si estem fora del monestir tampoc no ens cal resar-lo en privat i sobretot mirar de que no ens passi per alt aquest compliment. La raó de fons és que l’Ofici Diví és per a nosaltres quelcom com el contacte amb la Paraula de Déu, és a dir quelcom absolutament necessari per a poder viure cada dia com a monjos; és el nostre aliment espiritual. Tot i que ser monjo no imprimeixi caràcter, en el sentit teològicament estricte del terme; sí que modifica el nostre caràcter; tenim no ja una obligació, sinó sobretot una necessitat de pregar.

La Constitució Apostòlica Laudicus Canticum de sant Pau VI ens diu: «Aquells, malgrat això, que han rebut de l’Església el mandat de celebrar la Litúrgia de les Hores han de seguir tots els dies escrupolosament el curs de la pregària fent-lo coincidir, en la mesura que sigui possible, amb el temps veritable de cadascuna de les hores.» (LC, 8). No som doncs uns fidels que quan ho necessiten, els ve de gust o poden preguen l’Ofici Diví, cosa que està molt bé per a ells. Per a nosaltres pregar és quelcom necessari, quelcom que hem de desitjar en qualsevol situació i en qualsevol lloc, fent el que puguem per fer-ho a les hores prescrites, fent el que puguem per fer-ho amb respecte, sentint-nos sempre davant de Déu i sobretot no negligint-ho.

El capítol següent va en la mateixa línia, però en aquest cas ens parla de la contenció en hàbits com ara el menjar, evitant de menjar a fora, encara que algú ens ho pregui molt. I sant Benet no sembla que ho consideri un tema menor, ans al contrari, ja que parla d’excomunió en cas de fer-ho sense el permís de l’abat. Són dues cares de la mateixa moneda: la part interior o espiritual i la part exterior o corporal, que han de complementar-se; perquè evidentment que asseguts a taula davant un àpat suculent la nostra ment no anirà massa en la línia de pensar que hem de pregar.

A tot plegat el context social no ens hi ajuda, millor dit ens ho dificulta; a vegades amb una diguem-ne que desencaminada bona voluntat d’algú que pot pensar estar fent-nos un favor convidant-nos a taula forastera o aconsellant-nos que per fallar en una o dues pregàries un dia no passa res perquè “ja preguem prou” i “un dia és un dia”. Això neix d’un cert paternalisme mal entès, si és que hi pot haver un paternalisme ben entès fora del que ve de Déu Pare. Amics, companys o coneguts, com hauria dit algun membre de la nostra comunitat, creuen saber el que hem de fer millor que nosaltres, quan de fet el que demostren, per molt que creguin el contrari, és desconèixer dos trets fonamentals de la vida del monjo: la pregària i la sobrietat. No crec que ningú s’escandalitzés si declinéssim una invitació tot dient-li que gràcies per l’oferiment o la companyia, però que ens cal un temps de certa solitud i de silenci per poder assolir aquest respecte davant de Déu del que ens parla sant Benet. O potser encara millor, ser nosaltres qui convidem, convidant-lo a pregar amb nosaltres; mostrant-li que la pregària no és pas quelcom exòtic o puntual, sinó que per a nosaltres és un hàbit que en aquest cas sí que fa al monjo.

Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet és ben conscient de la dificultat de recitar les hores quan estem de viatge tant per l’hora com per la manera de fer-ho. Aquí hem d’afegir que en temps de sant Benet era impensable poder-se endur un petit llibre, un breviari, sota el braç, i evidentment encara menys una aplicació al mòbil, i calia recitar de memòria l’Ofici. Afegeix Aquinata Böckmann que aquest capítol és important per a nosaltres perquè avui és més freqüent que en època de sant Benet desplaçar-se; però que ens cal tenir present un altre aspecte: La comunió. És a dir, que quan la comunitat prega al cor, a l’oratori, ho fa també en comunió amb els germans absents: malalts o de viatge; com nosaltres recordem a Matines i a Completes i d’altres comunitats ho fan en cada hora de l’Ofici. Estem en comunió els uns amb els altres; els que resten al monestir i preguen com cal l’Ofici Diví recorden als absents i aquests, estiguin onsevulla que estiguin, pregant en privat o amb el germà amb qui comparteixin sortida, estan en comunió amb la resta de la comunitat que s’ha quedat al monestir.

Certament la professió monàstica no imprimeix caràcter, en el sentit doctrinal del terme, però per ser sincera, per viure-la en profunditat, ha de modificar el nostre caràcter i modelar-lo al del Crist, tot i la distància abismal que ens hi separa, Ell és sempre el model, l’ideal del monjo. Ell s’apartava de la multitud, cercava un lloc solitari i es posava a pregar. Això és el que ens demana sant Benet que imitem, satisfent així la tasca d’aquesta servitud.

ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Equivocar-se és humà, ens passa a tots en un moment o altra i de manera freqüent. La major part de les vegades ens equivoquem perquè no prestem la suficient atenció al que fem o al que diem i la nostra ment vaga en altres coses. Sant Benet ens diu que quan salmodiem, quan estem a l’Ofici Diví, a l’oratori mantinguem-nos de tal manera que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu (cf. RB 19,7). Això no ens resulta sempre fàcil i a vegades pensament i veu van per camins distints i acaba per succeir que la veu ni tant sols concorda al cent per cent amb el text que tenim davant dels ulls.

Ens equivoquem de pensament.

L’origen dels nostres errors està molt sovint en una falta de pensament. La nostra ment divaga en altres coses, potser en el que hem de fer més endavant, en el que hem deixat per fer o en si hi ha aquell o l’altra a vespres o a laudes. És aleshores quan oblidem les paraules de sant Benet a la Regla quan ens diu: «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Caure en la rutina, anar a l’Ofici en certa manera desmotivats pot acabar per afectar no tant sols a la nostra veu física, que ja de per si seria important, sinó sobretot a la nostra veu espiritual. Al Senyor li plau la pregària, li plau que el lloem, certament no és que ho necessiti, sinó que lloant-lo, pregant-li ens hi apropem i no hi pot haver res millor per a nosaltres que sentir-nos prop seu. Quan la nostra ment divaga en altres preocupacions és com si tenint Déu davant dels ulls no li féssim cas i això de produir-se, Déu no ho vulgui, més que una falta, més que un error, és un pecat.

Però concentrar-nos no és sempre fàcil, ni ha estat mai fàcil. Així diuen que «van interrogar els germans a l’abbà Agató dient-li: “Quina és la virtut, pare, que exigeix un major esforç?” Els va dir: “Perdoneu-me, penso que no hi ha altre esforç més gran com el de pregar a Déu sense distraccions. Perquè cada vegada que l’home vol pregar, l’enemic s’esforça per impedir-li, ja que sap que només el deté l’oració a Déu. I en tot gènere de vida que practiqui l’home amb perseverança, arribarà al descans, però en la oració es necessita combatre fins a l’últim sospir”.» (Llibre dels ancians, 12,2)

Ens equivoquem de paraula.

Els errors de pensament són els que ens porten als errors de paraula. A vegades no ens n’adonem del que diem de tal manera que caiem en errors que ben bé podríem qualificar de teològics. Un error freqüent és quan canviem el pronom personal i acabem dient que Jesús és el nostre fill i no pas el fill del Pare o alguna cosa per l’estil. No és que de sobte siguem heretges, Déu no ho vulgui, tant sols és el resultat, la visualització o materialització d’una divagació de la nostra ment que distreta com està no para esment en el que diem. És cert que a vegades algun text, especialment patrístic, per posar un exemple, pot presentar certa dificultat en la lectura, però si l’analitzem bé té el seu sentit i sovint profund. En certa manera podríem dir que ens cal posar-nos en el paper del qui ha escrit el text i per tant sempre en el paper del salmista que a hores clama, a hores suplica, a hores lloa.

Ens equivoquem per omissió.

Però no pas tots els errors són per acció, a vegades pequem per omissió. En primer lloc quan la nostra boca es clou i per tant no preguem, perquè quan ens succeeix això no pas és perquè la nostra ment estigui abstreta en el text, ans al contrari, hi resta allunyada qui sap si entre el tedi, l’avorriment o la llunyania. Però si ens hi parem a pensar, com podem estar o sentir-nos, millor dit, lluny del Senyor en moments tant intensos com són els de la pregària? Si vertaderament el Crist és el centre i el nord de la nostra vida, com ens hi poden allunyar de manera conscient o negligent? Sant Tomàs distingeix entre l’atenció a les paraules, per la qual cal tenir cura en la bona pronunciació, i és la que cal procurar en primer lloc; l’atenció al sentit, que es refereix al significat de les paraules, i l’atenció a Déu, que és la més necessària. (ad Deum et ad rein pro qua oratur . II-II, q. 83, a. 13.)

També alguns cops sentim la temptació d’ometre gestos que de fet ens ajuden a la reverència en la pregària. Escriu el P. Columbà Marmion: «Quan l’ànima, per contra, està posseïda de veritable devoció, es prostra interiorment davant de Déu i a Ell s’ofereix tota sencera, amb lloances magnifiques que són l’embadaliment dels àngels. Així mateix inclinar-nos a la fi de cada salm al Gloria Patri, és com el resum i compendi de tota la nostra lloança i devoció. Santa Magdalena de Pazzi sentia tal devoció en recitar-ho, que se la veia empal·lidir en aquell moment; tanta era la intensitat amb què sentia el lliurament que d’ella feia a la Santíssima Trinitat. Succeirà, no obstant això, que malgrat tot el nostre fervor ens vegem assaltats de distraccions: Què fer llavors? Les distraccions són inevitables. Som febles i són molts els objectes que sol·liciten l’atenció i dissipen la nostra ànima; però si són efecte de la nostra fragilitat no cal que ens torbem». (Jesucristo ideal del monje). Aquestes distraccions voluntàries o involuntàries al cap i a la fi ens empobreixen i ho fan encara més si, Déu no ho vulgui, són fruit de la nostra presumpció d’imposar un caprici propi per damunt dels costums establerts al monestir i a l’Orde.

Les mancances o les equivocacions ni són tant sols pròpies del nostre Orde ni tampoc dels nostres temps. Escrivia santa Teresa de Jesús: «Media culpa es si alguna al coro, dicho el primer salmo, no viniere; y cuando entraren tarde, hanse de postrar, hasta que la madre priora mande que se levanten. Media culpa si alguna presumiere cantar o leer de otra manera de aquello que se usa. Media culpa si alguna, no siendo atenta al oficio divino con los ojos bajos, demostrare la liviandad de la mente.» (Constituciones, 14,1-3). Sempre és un consol que tot plegat ho consideri santa Teresa media culpa, però millor no habituar-s’hi perquè la mateixa santa Teresa afegeix: «Y las que tuvieren por costumbre cometer leve culpa, séales dada la penitencia de mayor culpa.»

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet vol que a taula, a part del menjar i la beguda, en moderació; no ens falti tampoc la lectura, és a dir l’aliment espiritual. Perquè la lectura doni fruit en l’escolta, cal un llibre a llegir, un lector i un auditori. Del tipus de lectura sant Benet no ens en parla en aquest capítol, però no fa falta, ens n’ha parlat en altres capítols i per tant ja sabem que la lectura ha de ser edificant, ens ha dit que hem d’escoltar amb gust les lectures santes (cf. RB. 4,55), que en hores ben determinades ens dediquem a la lectura divina (cf. RB 48,1), a l’estiu des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, (cf. RB 48,4), a l’hivern fins a l’hora segona completa i a quaresma fins a l’hora tercera (cf. RB 48,14), o que el diumenge ens dediquem encara més a la lectura (cf. RB 48,22). Dona tanta importància a la lectura que la uneix en un mateix nivell amb l’oració amb llàgrimes, la compunció del cor i l’abstinència, I no vol pas que la negligim de tal manera que si un germà no es dóna a la lectura i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres, ha de ser castigat (cf. RB 48,18). Són tant sola alguns exemples de la importància que sant Benet dona a la lectura, en privat i comunitàriament.

En aquest capítol defineix al lector i estableix com s’ha de comportar l’auditori per tal que la lectura sigui veritablement profitosa. El lector ha de servir la comunitat en aquest ofici al llarg de tota la setmana, com la resta del que ara anomenem serveis comunitaris, i per tal de que el seu servei sigui vertaderament edificant no tant sols s’ha d’allunyar de la vanitat sinó que per aconseguir-ho li cal la benedicció i la pregària, perquè sovint per la seva boca sortiran paraules santes o bé provinents de l’Escriptura o bé dels sants Pares i ha de ser conscient de que esdevé així instrument, veu, d’un missatge que ha d’ajudar a formar als seus germans. Rebre la benedicció i demanar la pregària significa alhora que la lectura al refetor presenta certa dificultat, per tant no pot ser un lector elegit a l’atzar i això compromet als lectors a esforçar-se en fer-ho el millor possible. Que és una tasca dificultosa ens ho mostra sant Benet per exemple quan ens diu que abans begui una mica de vi amb aigua, per la feixuguesa de llegir dejú.

Cal doncs que el lector setmaner hi posi els cinc sentits en la seva tasca, que si erra, cosa ben humana i que ens passa a tots, s’esmeni i ho faci avinent als altres. Quan llegim tots tenim la temptació de tirar pel dret una vegada o altre, com si no ens escoltés ningú i pocs són els qui quan han errat demanen perdó i rectifiquen, fet que evidencia d’una banda la humilitat i de l’altra el vertader esperit de servir als germans, no sigui cas que algú prengui per bo allò que el lector ha afirmat per error i no estava pas en el text o qui sap si l’autor deia precisament el contrari quan hem omès una negació, per citar tant sols un exemple del que ens pot succeir. Però si el lector ha d’estar concentrat en el que fa, no menys concentrats hem d’estar els oïdors.

Per dir-ho d’una manera col·loquial la lectura al refetor no és l’equivalent a escoltar la ràdio o la televisió per part d’una família a la seva llar quan mengen plegats. Aquí la lectura esdevé formativa i per tant l’escolta ha de ser atenta. Sant Benet sempre ens vol amb l’orella atenta, a l’Ofici Diví, a l’Eucaristia, a la Col·lació i també al refetor i amb l’orella interior ben atenta quan ens dediquem a la lectura en privat, tant més si aquesta és de la Paraula de Déu. Al refetor no si ha de sentir cap soroll excessiu, per tant cal també que els servidors tinguin sempre present que els altres germans estant escoltant i evitin sorolls innecessaris. Dient que no s’hi ha de sentir cap murmuri ni cap més veu que la del que llegeix; sant Benet es refereix a que no s’hi senti ni un simple xiuxiueig i no cal dir que no s’hi ha de sentir cap murmuració, el vici al que sant Benet es refereix tretze vegades en el text de la Regla i que defineix com a vertader mal.

La temptació de murmurar sobre la lectura, si ens plau o ens desplau, o sobre el lector, si s’equivoca o si el seu to té un determinat caràcter que no ens agrada, no ens abandona; aquí cal fer sempre un esforç per centrar-nos en la lectura, en el seu sentit ja que sempre és bo escoltar el magisteri de l’Església o vides edificants o reflexions teològiques que ens poden enriquir. Ens pot agradar més un autor que un altre, més un lector que un altre; però per damunt d’això no hem d’oblidar que la gran majoria de lectures formen part del magisteri o de la vida de l’Església, passada o present, i això sempre és enriquidor d’escoltar, a no ser que també els oients caiguin en la vanagloria, com, Déu no ho vulgui, el lector hi pot caure. Les dues majors dificultats aquí són la humilitat i el silenci i sobre aquestes insisteix sant Benet al llarg del capítol. Ens podria semblar que la lectura és prescindible però sant Benet ho deixa ben clar en la primera frase quan diu: «a taula no ha de faltar mai la lectura.»

La lectura al refetor, escriu Aquinata Böckmann, és considerada en la tradició monàstica com una certa decadència perquè a l’antic Egipte els monjos menjaven en silenci i fou a Capadòcia on s’incorporà la lectura al refetor per tal que el silenci dels monjos es mantingués i s’evitessin així les paraules ocioses i fins i tot les disputes. No té doncs segurament un origen tan espiritual com li suposem, però de fet la lectura fou establerta per aconseguir un silenci efectiu i ja sant Agustí plantejarà la idea dels àpats com un moment d’alimentació física i espiritual, on l’aliment físic entra per la boca i l’espiritual per l’orella. Així el text actual de la Regla de sant Agustí ens diu: «Des que us asseieu a la taula fins que us aixequeu d’ella, escolteu sense conteses ni murmuracions el que de costum es llegeix; per tal que no sols rebi aliment la boca, sinó també les oïdes de la Paraula de Déu.» (RA 4,2). No oblidem, ens diu Aquinata Böckmann, els signes que estableixen un cert paral·lelisme entre els àpats i la litúrgia eucarística; l’altar i la taula. L’Eucaristia i els àpats comporten determinats rituals, pregàries, cants o lectures. La comunitat reunida al voltant de l’altar té com a conseqüència la comunitat reunida al voltant de la taula; la Paraula de Déu es proclamada en un lloc i en un altre; el pa i el vi són presents en ambdós llocs; en definitiva els àpats són entesos com una prolongació de la comunió viscuda en comunitat on no hi ha de faltar mai l’aliment de la Paraula.