EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al llarg de l’any. Què ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.

Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura. De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu, tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla sant Benet a la Regla, la vida eterna.

La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)

L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència 5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de Pere Abelard, 8,21)

Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta defugir-la.

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estem en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.

Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen, anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.

Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert, però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.

Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat espiritual molt accentuat.

En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora establerta, tot quan toca i on toca.

Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.

Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).

Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell qui estimem per damunt de tot?

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Ante omnia et super omnia»

Abans de tot i per damunt de tot ens diu sant Benet que cal tenir cura dels malalts. Ens ho anat anunciant en els capítols anteriors quan ens ha parlat de la sol·licitud del cellerer vers ells, de les dispenses respecte al menjar en el cas dels malalts o de tenir en conte les febleses físiques a l’hora del treball. Sant Benet és sensible a la malaltia, a la feblesa i per tant també a la vellesa. Al llarg d’aquest capítol ens situa en els dos papers, com a monjos sol·lícits vers aquell germà malalt i també com a malalts que no han de contristar amb les seves exigències als germans que els serveixen. La vellesa, els germans ancians, són una riquesa per a les comunitats, no pas un destorb. Cert que cadascú envelleix de la manera que ha viscut i les reaccions davant la malaltia o la vellesa són tant diverses com diversos són els monjos. Hi ha qui l’accepta amb bonhomia o qui la rebutja i s’hi rebel·la, hi ha qui s’esforça per seguir actiu en la vida comunitària i qui ja li està bé apartar-s’hi; en qualsevol cas no és un capítol cronològic sempre fàcil de portar ni en la nostra vida de monjos ni en la vida de qualsevol persona. Als monestirs encara, gràcies a Déu, convivim amb els germans grans, no sucumbim a la moda d’apartar-los i fins i tot algunes vegades d’oblidar-los i això és també una riquesa.

Sant Joan Pau II fou molt sensible tant a la malaltia com a la vellesa, podríem dir que per experiència pròpia en tocar-li viure un lent declinar i no poques xacres físiques. En la seva carta Salvifici Doloris escrivia presentant un personatge evangèlic que ve a simbolitzar l’actitud que ens cal tenir davant d’aquell que sofreix: «La paràbola del bon Samarità pertany a l’Evangeli del sofriment. Indica, en efecte, quina ha de ser la relació de cadascun de nosaltres amb el proïsme que sofreix. No ens està permès «passar de llarg», amb indiferència, sinó que hem «d’aturar-nos» al costat d’ell. Bon Samarità és tot home, que s’atura al costat del sofriment d’un altre home de qualsevol gènere que aquest sigui. Aquest aturar-se no significa curiositat, sinó disponibilitat. És com l’obrir-se d’una determinada disposició interior del cor, que té també la seva expressió emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment aliè, l’home que «es commou» davant la desgràcia del proïsme. Si Crist, coneixedor de l’interior de l’home, subratlla aquesta commoció, vol dir que és important per a tota la nostra actitud enfront del sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si mateixa aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap al qui sofreix. A vegades aquesta compassió és l’única o principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l’home que sofreix.» (Salvifici Doloris, 28).

En una comunitat hi ha qui té una responsabilitat concreta respecte al malalt o l’ancià, és aquest germà diligent i sol·lícit, temorós de Déu i servidor dels altres, al que es refereix sant Benet. Vetllar un germà en agonia, en les seves darreres hores o els seus darrers dies pot ser certament esgotador però alhora és una riquesa extraordinària; acompanyar a algú, més si és un germà de comunitat o un familiar, en el moment de l’agonia i de la mort crea un vincle especial de manera que quasi podríem dir que viure aquesta situació és un vertader regal de Déu. D’una banda és estar al costat del qui sofreix, i de l’altra viure el moment on el pas d’una vida a l’altra se’ns obre com la porta al gran misteri de la salvació. És aquell moment que sant Joan Pau II al·ludia en la seva Carta als ancians en dir: «Quan Déu permet el nostre sofriment per la malaltia, la solitud o altres raons relacionades amb l’edat avançada, ens dona sempre la gràcia i la força perquè ens unim amb més amor al sacrifici del Fill i participem amb més intensitat en el seu projecte salvífic.» (Carta als ancians, 13).

Sant Benet és conscient de que el malalt o l’ancià ha de donar testimoni de la seva fe també en les circumstàncies adverses, no contristant amb les seves exigències, pensant en que és per l’honor de Déu que és servit, agraint les atencions rebudes. A vegades, més inconscientment que volgudament, quan ens veiem limitats, quan se’ns priva de fer quelcom pel nostre bé i el de la nostra salut reaccionem culpant d’aquesta situació a aquell qui tenim més a prop i posem a prova la seva diligència, la seva sol·licitud i el seu temor de Déu. També el malalt i l’ancià tenen amb els seus drets, les seves obligacions; dret a ser atesos, a mitigar el seu règim alimentici per tal de que es refacin, a descansar, a rebre l’atenció espiritual com ara l’Eucaristia; però també el deure de no contristar, ni exigir als qui el serveixen coses fora de lloc. Escrivia l’Abat Maur Esteve al respecte: «En el crepuscle de la vida només em queda la creu que m’ha acompanyat amb el seu aclaparador pes, una creu que no he volgut reconèixer sempre i que moltes vegades l’he carregat als altres, perquè no l’he acceptat de bon grat, sinó per força, o tal vegada he fet fumera per a no veure-la, creant humorístiques compensacions per a ocultar-la, que eren com a marques d’opressió.» (18 de setembre de 2003).

«Curam autem maximam habeat»

Tenir-ne la màxima cura. Emmalaltir, envellir forma també part de la vida monàstica, que sigui un capítol més o menys agradable dependrà de diversos factors. De l’atenció i de la cura que té la comunitat dels malalts i ancians certament, però alhora de la fortalesa de la nostra fe en el lent o ràpid declinar de les forces físiques sigui en el moment i l’edat que sigui. La malaltia no és mai desitjada, podríem dir que és com el martiri, ni el màrtir es fa màrtir a sí mateix ni el malalt es fa malalt a sí mateix. Déu ens posa a prova? Déu no juga amb nosaltres, no hi juga mai, som massa valuosos per a Ell per fer-ho. Però la nostra fe, com la del pacient Job, no és per a viure-la tant sols quan la vida ens somriu, és per a viure-la en cada moment de la nostra existència terrena. Com escriu sant Joan Pau II hi ha: «alguns exemples de situacions que porten el signe del sofriment, sobretot moral són: el perill de mort, (...) l’escarni i la irrisió cap a qui sofreix, la solitud i l’abandó.» (Salvifici Doloris, 6). Són aquests també els camps d’actuació davant la malaltia i la vellesa: acompanyar i compartir, animar i socórrer. Amb la màxima cura perquè no sofreixin, com ens diu sant Benet. Atendre al malalt com el bon samarità (Cf. Lc 10,33), suportar la malaltia amb la paciència de Job (Cf. Jb 42,2), donar gràcies al Senyor per la millora en la salut com el samarità agraït per la guarició de la lepra (Cf. Lc 17,16) i sempre confiats en la resurrecció com Marta vora el sepulcre de Llàtzer (Cf. Jn 11,27).

En paraules del Papa Benet: «Sant Bernat afirma: «Déu no pot patir, però pot compadir.» Déu, la Veritat i l’Amor en persona, va voler patir per nosaltres i amb nosaltres; es va fer home per a poder com-patir amb l’home, de manera real, en carn i sang. En cada patiment humà hi ha d’entrada algú que comparteix el sofriment i dóna suport; en cada sofriment es difon la consolació, la consolació de l’amor partícip de Déu per a fer sorgir l’estel de l’esperança (cf. Spe salvi, 39).» (Missatge del Papa Benet XVI amb motiu de la XIX Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2011).

Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Errar, equivocar-se és humà i naixem pecadors. Jesús significa un canvi en la concepció del pecat, el Senyor és comprensiu i misericordiós, acull, menja i parla amb pecadors, els perdona els seus pecats i això indigna sovint als fariseus i als mestres de la llei, perquè veuen fer a Jesús allò que està reservat a Déu alhora que no reconeixen la seva divinitat, el seu messianisme, no veuen ni se n’adonen de que tenen davant dels ulls al Fill de Déu. Pere ho sap ben bé, sap que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu (cf. Mt 16,16) i per això mateix li pregunta quantes vegades ha de perdonar i Jesús el sorprèn amb la seva resposta que eleva les possibilitats de perdonar a un número quasi infinit. Escrivia sant Joan Pau II en la seva Encíclica Reconciliatio et Paenitentia, signada el primer diumenge d’Advent de l’any 1984 que: «la reconciliació no pot ser menys profunda de quant és la divisió. La nostàlgia de la reconciliació i la reconciliació mateixa seran plenes i eficaces en la mesura en què arribin, així sanant-la, a aquella laceració primigènia que és l’arrel de totes les altres, la qual consisteix en el pecat.» (RP, 3).

Sant Benet també al llarg de la Regla apunta al perdó, a la capacitat de demanar perdó per les pròpies faltes i a atorgar-lo als altres per les seves faltes i ofenses. Sinó podem dir que perdonar no és humà, al menys podem dir que perdonar ens costa, moltes vegades exigim una reparació, donem un perdó parcial perdonant, diem, però no oblidant i no és tant difícil veure en una comunitat o en una família com la rancúnia destrossa la unitat i la comunió i tot allò que durant anys sembla haver estat oblidat, superat i perdonat, en un moment o altre surt de nou a la llum i acaba per provocar que ferides suposadament guarides, sagnin amb més fluïdesa que en qualsevol altra moment. En la vida no ho podem tenir tot, la vida està plena de renúncies, a vegades materials, a vegades intel·lectuals o conceptuals i assumir-ho hauria de formar part del nostre mateix aprenentatge de monjos, de creients i tanmateix d’homes. Però no obtenir allò que volem i desitgem ens provoca sovint frustració; no som capaços de renunciar en favor de l’altra, de fer-ho en ares a facilitar no ja la felicitat sinó a vegades tant sols la vida als altres. Quantes vegades una frustració en la infantesa o la joventut, percebuda com una injustícia per aquell qui se’n considera víctima, no acaba, anys a venir, per trencar una família. Quantes vegades una cosa no aconseguida per un, dos o tres membres en el si d’una comunitat no acaba mai de provocar tensions. La renúncia tot i formar part de la nostra vida la vivim sovint amb dolor, ens trenca per dins i arrela tant en el nostre cor com la lava d’un volcà que en entrar en erupció arrasa tot allò que troba al seu pas. Aquesta lava que ens crema per dins és la rancúnia i als primers que no deixa viure és a nosaltres mateixos. També les comunitats pateixen d’aquest mal, no en va els qui les formem som homes o dones, humans com qualsevol altre, amb febleses tant físiques com morals, que enlloc d’assumir les nostres debilitats i de ser comprensius amb les d’altri, acabem a vegades per amargar-nos per les faltes pròpies i odiar les dels altres.

Avui sant Benet ens parla de les culpes pròpies, de les que poden haver provocat fins i tot la sortida del monestir. Tot i que sant Benet ens parla al llarg de la Regla, també al llarg del que s’ha vingut a denominar com a codi penal, d’advertiments davant les faltes, d’ocasions de satisfer i de rectificar el rumb; a vegades les situacions acaben per fer-se cròniques, tant tòxiques que comporten un abandonament, més freqüent que no pas una expulsió. A casa nostra al llarg dels anys transcorreguts des de la restauració de la vida monàstica l’any 1940, n’hi ha hagut i moltes de marxes, amb causes diverses i amb procediments i conseqüències diferents, però sens dubte totes han provocat dolor a uns o a altres. Fixem-nos que san Benet avui posa en un primer pla que aquell tipus de germà al que ell es refereix ha de, en primer lloc i de manera ineludible, reconèixer que ha sortit del monestir per culpa pròpia. Aquest és el primer pas; però no ho és de fet també en el sagrament de la reconciliació? De què ens podem confessar si no ens reconeixem pecadors, en falta? En paraules de sant Joan Pau II: «Reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia personalitat, reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per a tornar a Déu.» (RP, 13). En paraules de sant Agustí: «si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum» (Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sols reconeixent la pròpia culpa podem donar el segon pas, també indispensable per una vertadera reconciliació i aquest no és altre que prometre la total esmena d’allò que hem pogut cometre, en aquests cas del monjo que demana el retorn al monestir «d’allò per què va sortir», ens diu sant Benet. No hi ha, no hi pot haver vertader penediment sense propòsit d’esmena, són com dues cares de la mateixa moneda. De res serviria que algú demanés perdó, de res serveix que demanem perdó si no ens fem el ferm propòsit de no recaure en la culpa, de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Certament això no garanteix que no tornem a pecar, que no tornem a cometre fins i tot la mateixa falta, ho sabem prou quan fem examen de consciència especialment alhora de confessar-nos sacramentalment, però la voluntat, feble com a humana que és, d’esmenar-se cal que hi sigui.

Escriu sant Joan Pau II: «l’acte essencial de la Penitència, per part del penitent, és la contrició, és a dir, un rebuig clar i decidit del pecat comès, juntament amb el propòsit de no tornar a cometre’l, per l’amor que es té a Déu i que reneix amb el penediment. La contrició, entesa així, és, doncs, el principi i l’ànima de la conversió, de la metánoia evangèlica que retorna l’home a Déu, com el fill pròdig que torna al pare, i que té en el Sagrament de la Penitència el seu signe visible, perfeccionador de la mateixa atrició. Per això, «d’aquesta contrició del cor depèn la veritat de la penitència» (RP, 31,3).

El que sovint succeeix davant d’una marxa del monestir és que no hi ha reconeixement de cap culpa, ni encara menys un propòsit d’esmena. Tornar, demanar de tornar si hem abandonat el monestir per culpa pròpia, reconèixer-la aquesta culpa i fer el ferm propòsit d’esmenar-nos demana molta valentia i són pocs els capaços de demostrar-la de manera pràctica. El remei últim que proposa sant Benet per a mostrar el penediment i calibrar el propòsit d’esmena és la humilitat, la millor medicina contra l’arrel del pecat. Escriu Joan Cassià «l’enveja, com a verí que llança la serp, destrueix la religió i la fe fins a les arrels de la seva vida, abans que la ferida s’hagi declarat a l’exterior. I dic que fa malbé la religió i la fe. perquè l’envejós no s’encara amb l’home, sinó amb Déu. No trobant res a reprendre en el seu germà més que la felicitat en què viu, censura no la falta d’un home, sinó els judicis de Déu.» (Col·lacions, L’abat Piamón ens acull en arribar a Diolcos, 17) Satisfent per la humilitat perquè com escriu sant Joan Pau II: «Les obres de satisfacció que, fins i tot conservant un caràcter de senzillesa i humilitat, haurien de ser més expressives del que signifiquen «volen dir coses importants: són el signe del compromís personal que el cristià ha assumit davant de Déu, en el Sagrament, de començar una existència nova.» (RP, 31,3). Sant Benet no diu d’admetre setanta vegades set a qui marxa per culpa seva del monestir, creu que tres oportunitats són suficients, tres oportunitats per recuperar la senzillesa i la humilitat, tres oportunitats per reconciliar-se amb Déu, penedint-nos i fent propòsit d’esmena.