De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han
de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin
en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un
volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums
s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o
dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es
dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona
sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit
per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així
-Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava,
que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres
escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a
hores indegudes. 22
El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan
posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós
que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a
fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls
ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la
feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de
tenir en consideració llur feblesa.
Comentari
de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no
és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un
horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al
llarg de l’any. Què
ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun
cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona
consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment
de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball
com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el
concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per
Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant
quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha
fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.
Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb
monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al
contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem
amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda
convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de
menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot
acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de
monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa
pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als
altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura.
De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment
evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el
que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra
d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu,
tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres
adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera
inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o
per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens
hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no
sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla
sant Benet a la Regla, la vida eterna.
La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el
servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida
monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i
hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a
model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext
per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i
rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que
pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es
troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar
el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu
en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu
no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)
L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en
expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el
seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és
frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència
5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de
la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat
per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en
conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o
una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la
nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps,
també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza
lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva
Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a
la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la
mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de
Pere Abelard, 8,21)
Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a
una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual,
perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si
aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer
això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser
servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de
la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses
de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En
paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència
els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos
personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada
solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les
ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de
sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca
fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem
ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge
cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I
la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta
defugir-la.
diumenge, 28 de maig de 2023
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
diumenge, 21 de maig de 2023
ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant
qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé
que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi
res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del
glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a
poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el
darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals
negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop
acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem
cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los
tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori,
potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s
a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més
que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A
les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del
verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi
al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi
ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat
li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable
satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots
plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per
negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta
fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de
participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots,
menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i
s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu
després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure
abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a
algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna
altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Estem
en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi
penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar
relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després
de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna
manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar
tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra
cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han
de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet
aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes
lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com
perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan
toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.
Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra
jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici
Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases
clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte
comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la
predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la
manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal,
deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran
rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan
toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint
fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que
correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de
perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i
tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen,
anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que
som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni
de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de
fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre
horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de
llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar
mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim
sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem
de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap
allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap
rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.
Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben
tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant
ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una
dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert,
però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la
negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.
Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de
la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és
reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de
que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la
mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist
ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat
espiritual molt accentuat.
En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No
anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix
no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i
alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet
en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora
establerta, tot quan toca i on toca.
Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta
relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o
satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i
avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.
Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns
definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el
Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de
seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la
Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos
bíblics que el contenen. La referència sempre és
al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de
Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el
seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i
profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la
vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la
paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).
Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui
seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització
de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici
Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els
àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor
compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb
pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per
trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell
qui estimem per damunt de tot?
diumenge, 14 de maig de 2023
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal
manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix
digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests
meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que
pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves
exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb
paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat
posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts
tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i
sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui;
en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en
tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè
es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és
costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no
negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els
deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ante omnia et super omnia»
Abans de tot i per damunt de tot ens diu sant Benet que cal tenir cura dels
malalts. Ens ho anat anunciant en els capítols anteriors quan ens ha parlat de
la sol·licitud del cellerer vers ells, de les dispenses respecte al menjar en
el cas dels malalts o de tenir en conte les febleses físiques a l’hora del
treball. Sant Benet és sensible a la malaltia, a la feblesa i per tant també a
la vellesa. Al llarg d’aquest capítol ens situa en els dos papers, com a monjos
sol·lícits vers aquell germà malalt i també com a malalts que no han de
contristar amb les seves exigències als germans que els serveixen. La vellesa,
els germans ancians, són una riquesa per a les comunitats, no pas un destorb.
Cert que cadascú envelleix de la manera que ha viscut i les reaccions davant la
malaltia o la vellesa són tant diverses com diversos són els monjos. Hi ha qui
l’accepta amb bonhomia o qui la rebutja i s’hi rebel·la, hi ha qui s’esforça
per seguir actiu en la vida comunitària i qui ja li està bé apartar-s’hi; en
qualsevol cas no és un capítol cronològic sempre fàcil de portar ni en la
nostra vida de monjos ni en la vida de qualsevol persona. Als monestirs encara,
gràcies a Déu, convivim amb els germans grans, no sucumbim a la moda d’apartar-los
i fins i tot algunes vegades d’oblidar-los i això és també una riquesa.
Sant Joan Pau II fou molt sensible tant a la malaltia com a la vellesa, podríem
dir que per experiència pròpia en tocar-li viure un lent declinar i no poques
xacres físiques. En la seva carta Salvifici Doloris escrivia presentant un
personatge evangèlic que ve a simbolitzar l’actitud que ens cal tenir davant d’aquell
que sofreix: «La paràbola del bon Samarità pertany a l’Evangeli del sofriment.
Indica, en efecte, quina ha de ser la relació de cadascun de nosaltres amb el
proïsme que sofreix. No ens està permès «passar de llarg», amb indiferència,
sinó que hem «d’aturar-nos» al costat d’ell. Bon Samarità és tot home, que s’atura
al costat del sofriment d’un altre home de qualsevol gènere que aquest sigui.
Aquest aturar-se no significa curiositat, sinó disponibilitat. És com l’obrir-se
d’una determinada disposició interior del cor, que té també la seva expressió
emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment aliè, l’home que «es
commou» davant la desgràcia del proïsme. Si Crist, coneixedor de l’interior de
l’home, subratlla aquesta commoció, vol dir que és important per a tota la
nostra actitud enfront del sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si
mateixa aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap al qui
sofreix. A vegades aquesta compassió és l’única o principal manifestació del
nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l’home que sofreix.» (Salvifici
Doloris, 28).
En una comunitat hi ha qui té una responsabilitat concreta respecte al malalt o
l’ancià, és aquest germà diligent i sol·lícit, temorós de Déu i servidor dels
altres, al que es refereix sant Benet. Vetllar un germà en agonia, en les seves
darreres hores o els seus darrers dies pot ser certament esgotador però alhora
és una riquesa extraordinària; acompanyar a algú, més si és un germà de
comunitat o un familiar, en el moment de l’agonia i de la mort crea un vincle
especial de manera que quasi podríem dir que viure aquesta situació és un
vertader regal de Déu. D’una banda és estar al costat del qui sofreix, i de l’altra
viure el moment on el pas d’una vida a l’altra se’ns obre com la porta al gran
misteri de la salvació. És aquell moment que sant Joan Pau II al·ludia en la
seva Carta als ancians en dir: «Quan Déu permet el nostre sofriment per la
malaltia, la solitud o altres raons relacionades amb l’edat avançada, ens dona
sempre la gràcia i la força perquè ens unim amb més amor al sacrifici del Fill
i participem amb més intensitat en el seu projecte salvífic.» (Carta als
ancians, 13).
Sant Benet és conscient de que el malalt o l’ancià ha de donar testimoni de la
seva fe també en les circumstàncies adverses, no contristant amb les seves
exigències, pensant en que és per l’honor de Déu que és servit, agraint les
atencions rebudes. A vegades, més inconscientment que volgudament, quan ens
veiem limitats, quan se’ns priva de fer quelcom pel nostre bé i el de la nostra
salut reaccionem culpant d’aquesta situació a aquell qui tenim més a prop i
posem a prova la seva diligència, la seva sol·licitud i el seu temor de Déu.
També el malalt i l’ancià tenen amb els seus drets, les seves obligacions; dret
a ser atesos, a mitigar el seu règim alimentici per tal de que es refacin, a
descansar, a rebre l’atenció espiritual com ara l’Eucaristia; però també el
deure de no contristar, ni exigir als qui el serveixen coses fora de lloc.
Escrivia l’Abat Maur Esteve al respecte: «En el crepuscle de la vida només em
queda la creu que m’ha acompanyat amb el seu aclaparador pes, una creu que no
he volgut reconèixer sempre i que moltes vegades l’he carregat als altres,
perquè no l’he acceptat de bon grat, sinó per força, o tal vegada he fet fumera
per a no veure-la, creant humorístiques compensacions per a ocultar-la, que
eren com a marques d’opressió.» (18 de setembre de 2003).
«Curam autem maximam habeat»
Tenir-ne la màxima cura. Emmalaltir, envellir forma també part de la vida
monàstica, que sigui un capítol més o menys agradable dependrà de diversos
factors. De l’atenció i de la cura que té la comunitat dels malalts i ancians
certament, però alhora de la fortalesa de la nostra fe en el lent o ràpid
declinar de les forces físiques sigui en el moment i l’edat que sigui. La
malaltia no és mai desitjada, podríem dir que és com el martiri, ni el màrtir
es fa màrtir a sí mateix ni el malalt es fa malalt a sí mateix. Déu ens posa a
prova? Déu no juga amb nosaltres, no hi juga mai, som massa valuosos per a Ell
per fer-ho. Però la nostra fe, com la del pacient Job, no és per a viure-la
tant sols quan la vida ens somriu, és per a viure-la en cada moment de la
nostra existència terrena. Com escriu sant Joan Pau II hi ha: «alguns exemples
de situacions que porten el signe del sofriment, sobretot moral són: el perill
de mort, (...) l’escarni i la irrisió cap a qui sofreix, la solitud i l’abandó.»
(Salvifici Doloris, 6). Són aquests també els camps d’actuació davant la
malaltia i la vellesa: acompanyar i compartir, animar i socórrer. Amb la màxima
cura perquè no sofreixin, com ens diu sant Benet. Atendre al malalt com el bon
samarità (Cf. Lc 10,33), suportar la malaltia amb la paciència de Job (Cf. Jb
42,2), donar gràcies al Senyor per la millora en la salut com el samarità
agraït per la guarició de la lepra (Cf. Lc 17,16) i sempre confiats en la
resurrecció com Marta vora el sepulcre de Llàtzer (Cf. Jn 11,27).
En paraules del Papa Benet: «Sant Bernat afirma: «Déu no pot patir, però pot
compadir.» Déu, la Veritat i l’Amor en persona, va voler patir per nosaltres i
amb nosaltres; es va fer home per a poder com-patir amb l’home, de manera real,
en carn i sang. En cada patiment humà hi ha d’entrada algú que comparteix el
sofriment i dóna suport; en cada sofriment es difon la consolació, la
consolació de l’amor partícip de Déu per a fer sorgir l’estel de l’esperança
(cf. Spe salvi, 39).» (Missatge del Papa Benet XVI amb motiu de la XIX
Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2011).
diumenge, 7 de maig de 2023
Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de
prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores
que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si
se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però
sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
«Pere
preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les
ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó
setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Errar, equivocar-se és humà i naixem
pecadors. Jesús significa un canvi en la concepció del pecat, el Senyor és comprensiu
i misericordiós, acull, menja i parla amb pecadors, els perdona els seus pecats
i això indigna sovint als fariseus i als mestres de la llei, perquè veuen fer a
Jesús allò que està reservat a Déu alhora que no reconeixen la seva divinitat,
el seu messianisme, no veuen ni se n’adonen de que tenen davant dels ulls al
Fill de Déu. Pere ho sap ben bé, sap que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu
(cf. Mt 16,16) i per això mateix li pregunta quantes vegades ha de perdonar i
Jesús el sorprèn amb la seva resposta que eleva les possibilitats de perdonar a
un número quasi infinit. Escrivia sant Joan Pau II en la seva Encíclica
Reconciliatio et Paenitentia, signada el primer diumenge d’Advent de l’any 1984
que: «la reconciliació no pot ser menys profunda de quant és la divisió. La
nostàlgia de la reconciliació i la reconciliació mateixa seran plenes i
eficaces en la mesura en què arribin, així sanant-la, a aquella laceració
primigènia que és l’arrel de totes les altres, la qual consisteix en el pecat.»
(RP, 3).
Sant Benet també al llarg de la Regla apunta al perdó, a la capacitat de
demanar perdó per les pròpies faltes i a atorgar-lo als altres per les seves
faltes i ofenses. Sinó podem dir que perdonar no és humà, al menys podem dir
que perdonar ens costa, moltes vegades exigim una reparació, donem un perdó
parcial perdonant, diem, però no oblidant i no és tant difícil veure en una
comunitat o en una família com la rancúnia destrossa la unitat i la comunió i
tot allò que durant anys sembla haver estat oblidat, superat i perdonat, en un
moment o altre surt de nou a la llum i acaba per provocar que ferides
suposadament guarides, sagnin amb més fluïdesa que en qualsevol altra moment.
En la vida no ho podem tenir tot, la vida està plena de renúncies, a vegades
materials, a vegades intel·lectuals o conceptuals i assumir-ho hauria de formar
part del nostre mateix aprenentatge de monjos, de creients i tanmateix d’homes.
Però no obtenir allò que volem i desitgem ens provoca sovint frustració; no som
capaços de renunciar en favor de l’altra, de fer-ho en ares a facilitar no ja
la felicitat sinó a vegades tant sols la vida als altres. Quantes vegades una
frustració en la infantesa o la joventut, percebuda com una injustícia per
aquell qui se’n considera víctima, no acaba, anys a venir, per trencar una
família. Quantes vegades una cosa no aconseguida per un, dos o tres membres en
el si d’una comunitat no acaba mai de provocar tensions. La renúncia tot i
formar part de la nostra vida la vivim sovint amb dolor, ens trenca per dins i
arrela tant en el nostre cor com la lava d’un volcà que en entrar en erupció
arrasa tot allò que troba al seu pas. Aquesta lava que ens crema per dins és la
rancúnia i als primers que no deixa viure és a nosaltres mateixos. També les
comunitats pateixen d’aquest mal, no en va els qui les formem som homes o
dones, humans com qualsevol altre, amb febleses tant físiques com morals, que
enlloc d’assumir les nostres debilitats i de ser comprensius amb les d’altri,
acabem a vegades per amargar-nos per les faltes pròpies i odiar les dels
altres.
Avui sant Benet ens parla de les culpes pròpies, de les que poden haver
provocat fins i tot la sortida del monestir. Tot i que sant Benet ens parla al
llarg de la Regla, també al llarg del que s’ha vingut a denominar com a codi
penal, d’advertiments davant les faltes, d’ocasions de satisfer i de rectificar
el rumb; a vegades les situacions acaben per fer-se cròniques, tant tòxiques
que comporten un abandonament, més freqüent que no pas una expulsió. A casa
nostra al llarg dels anys transcorreguts des de la restauració de la vida
monàstica l’any 1940, n’hi ha hagut i moltes de marxes, amb causes diverses i
amb procediments i conseqüències diferents, però sens dubte totes han provocat
dolor a uns o a altres. Fixem-nos que san Benet avui posa en un primer pla que
aquell tipus de germà al que ell es refereix ha de, en primer lloc i de manera
ineludible, reconèixer que ha sortit del monestir per culpa pròpia. Aquest és
el primer pas; però no ho és de fet també en el sagrament de la reconciliació?
De què ens podem confessar si no ens reconeixem pecadors, en falta? En paraules
de sant Joan Pau II: «Reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a
fons en la consideració de la pròpia personalitat, reconèixer-se pecador, capaç
de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per a tornar a Déu.»
(RP,
13). En paraules de sant Agustí: «si et confesses pecador, la veritat està en
tu, i la veritat és llum» (Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).
Sols
reconeixent la pròpia culpa podem donar el segon pas, també indispensable per
una vertadera reconciliació i aquest no és altre que prometre la total esmena d’allò
que hem pogut cometre, en aquests cas del monjo que demana el retorn al
monestir «d’allò per què va sortir», ens diu sant Benet. No hi ha, no hi pot
haver vertader penediment sense propòsit d’esmena, són com dues cares de la
mateixa moneda. De res serviria que algú demanés perdó, de res serveix que
demanem perdó si no ens fem el ferm propòsit de no recaure en la culpa, de no
tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Certament això no garanteix que no
tornem a pecar, que no tornem a cometre fins i tot la mateixa falta, ho sabem
prou quan fem examen de consciència especialment alhora de confessar-nos
sacramentalment, però la voluntat, feble com a humana que és, d’esmenar-se cal
que hi sigui.
Escriu sant Joan Pau II: «l’acte essencial de la Penitència, per part del
penitent, és la contrició, és a dir, un rebuig clar i decidit del pecat comès,
juntament amb el propòsit de no tornar a cometre’l, per l’amor que es té a Déu
i que reneix amb el penediment. La contrició, entesa així, és, doncs, el
principi i l’ànima de la conversió, de la metánoia evangèlica que retorna l’home
a Déu, com el fill pròdig que torna al pare, i que té en el Sagrament de la
Penitència el seu signe visible, perfeccionador de la mateixa atrició. Per
això, «d’aquesta contrició del cor depèn la veritat de la penitència» (RP,
31,3).
El que sovint succeeix davant d’una marxa del monestir és que no hi ha
reconeixement de cap culpa, ni encara menys un propòsit d’esmena. Tornar,
demanar de tornar si hem abandonat el monestir per culpa pròpia, reconèixer-la
aquesta culpa i fer el ferm propòsit d’esmenar-nos demana molta valentia i són
pocs els capaços de demostrar-la de manera pràctica. El remei últim que proposa
sant Benet per a mostrar el penediment i calibrar el propòsit d’esmena és la
humilitat, la millor medicina contra l’arrel del pecat. Escriu Joan Cassià «l’enveja,
com a verí que llança la serp, destrueix la religió i la fe fins a les arrels
de la seva vida, abans que la ferida s’hagi declarat a l’exterior. I dic que fa
malbé la religió i la fe. perquè l’envejós no s’encara amb l’home, sinó amb
Déu. No trobant res a reprendre en el seu germà més que la felicitat en què
viu, censura no la falta d’un home, sinó els judicis de Déu.» (Col·lacions,
L’abat Piamón ens acull en arribar a Diolcos, 17) Satisfent per la humilitat
perquè com escriu sant Joan Pau II: «Les obres de satisfacció que, fins i tot conservant
un caràcter de senzillesa i humilitat, haurien de ser més expressives del que
signifiquen «volen dir coses importants: són el signe del compromís personal
que el cristià ha assumit davant de Déu, en el Sagrament, de començar una
existència nova.» (RP, 31,3). Sant Benet no diu d’admetre setanta
vegades set a qui marxa per culpa seva del monestir, creu que tres oportunitats
són suficients, tres oportunitats per recuperar la senzillesa i la humilitat,
tres oportunitats per reconciliar-se amb Déu, penedint-nos i fent propòsit d’esmena.