diumenge, 7 de maig del 2023

Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Errar, equivocar-se és humà i naixem pecadors. Jesús significa un canvi en la concepció del pecat, el Senyor és comprensiu i misericordiós, acull, menja i parla amb pecadors, els perdona els seus pecats i això indigna sovint als fariseus i als mestres de la llei, perquè veuen fer a Jesús allò que està reservat a Déu alhora que no reconeixen la seva divinitat, el seu messianisme, no veuen ni se n’adonen de que tenen davant dels ulls al Fill de Déu. Pere ho sap ben bé, sap que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu (cf. Mt 16,16) i per això mateix li pregunta quantes vegades ha de perdonar i Jesús el sorprèn amb la seva resposta que eleva les possibilitats de perdonar a un número quasi infinit. Escrivia sant Joan Pau II en la seva Encíclica Reconciliatio et Paenitentia, signada el primer diumenge d’Advent de l’any 1984 que: «la reconciliació no pot ser menys profunda de quant és la divisió. La nostàlgia de la reconciliació i la reconciliació mateixa seran plenes i eficaces en la mesura en què arribin, així sanant-la, a aquella laceració primigènia que és l’arrel de totes les altres, la qual consisteix en el pecat.» (RP, 3).

Sant Benet també al llarg de la Regla apunta al perdó, a la capacitat de demanar perdó per les pròpies faltes i a atorgar-lo als altres per les seves faltes i ofenses. Sinó podem dir que perdonar no és humà, al menys podem dir que perdonar ens costa, moltes vegades exigim una reparació, donem un perdó parcial perdonant, diem, però no oblidant i no és tant difícil veure en una comunitat o en una família com la rancúnia destrossa la unitat i la comunió i tot allò que durant anys sembla haver estat oblidat, superat i perdonat, en un moment o altre surt de nou a la llum i acaba per provocar que ferides suposadament guarides, sagnin amb més fluïdesa que en qualsevol altra moment. En la vida no ho podem tenir tot, la vida està plena de renúncies, a vegades materials, a vegades intel·lectuals o conceptuals i assumir-ho hauria de formar part del nostre mateix aprenentatge de monjos, de creients i tanmateix d’homes. Però no obtenir allò que volem i desitgem ens provoca sovint frustració; no som capaços de renunciar en favor de l’altra, de fer-ho en ares a facilitar no ja la felicitat sinó a vegades tant sols la vida als altres. Quantes vegades una frustració en la infantesa o la joventut, percebuda com una injustícia per aquell qui se’n considera víctima, no acaba, anys a venir, per trencar una família. Quantes vegades una cosa no aconseguida per un, dos o tres membres en el si d’una comunitat no acaba mai de provocar tensions. La renúncia tot i formar part de la nostra vida la vivim sovint amb dolor, ens trenca per dins i arrela tant en el nostre cor com la lava d’un volcà que en entrar en erupció arrasa tot allò que troba al seu pas. Aquesta lava que ens crema per dins és la rancúnia i als primers que no deixa viure és a nosaltres mateixos. També les comunitats pateixen d’aquest mal, no en va els qui les formem som homes o dones, humans com qualsevol altre, amb febleses tant físiques com morals, que enlloc d’assumir les nostres debilitats i de ser comprensius amb les d’altri, acabem a vegades per amargar-nos per les faltes pròpies i odiar les dels altres.

Avui sant Benet ens parla de les culpes pròpies, de les que poden haver provocat fins i tot la sortida del monestir. Tot i que sant Benet ens parla al llarg de la Regla, també al llarg del que s’ha vingut a denominar com a codi penal, d’advertiments davant les faltes, d’ocasions de satisfer i de rectificar el rumb; a vegades les situacions acaben per fer-se cròniques, tant tòxiques que comporten un abandonament, més freqüent que no pas una expulsió. A casa nostra al llarg dels anys transcorreguts des de la restauració de la vida monàstica l’any 1940, n’hi ha hagut i moltes de marxes, amb causes diverses i amb procediments i conseqüències diferents, però sens dubte totes han provocat dolor a uns o a altres. Fixem-nos que san Benet avui posa en un primer pla que aquell tipus de germà al que ell es refereix ha de, en primer lloc i de manera ineludible, reconèixer que ha sortit del monestir per culpa pròpia. Aquest és el primer pas; però no ho és de fet també en el sagrament de la reconciliació? De què ens podem confessar si no ens reconeixem pecadors, en falta? En paraules de sant Joan Pau II: «Reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia personalitat, reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per a tornar a Déu.»
(RP, 13). En paraules de sant Agustí: «si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum» (Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sols reconeixent la pròpia culpa podem donar el segon pas, també indispensable per una vertadera reconciliació i aquest no és altre que prometre la total esmena d’allò que hem pogut cometre, en aquests cas del monjo que demana el retorn al monestir «d’allò per què va sortir», ens diu sant Benet. No hi ha, no hi pot haver vertader penediment sense propòsit d’esmena, són com dues cares de la mateixa moneda. De res serviria que algú demanés perdó, de res serveix que demanem perdó si no ens fem el ferm propòsit de no recaure en la culpa, de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Certament això no garanteix que no tornem a pecar, que no tornem a cometre fins i tot la mateixa falta, ho sabem prou quan fem examen de consciència especialment alhora de confessar-nos sacramentalment, però la voluntat, feble com a humana que és, d’esmenar-se cal que hi sigui.

Escriu sant Joan Pau II: «l’acte essencial de la Penitència, per part del penitent, és la contrició, és a dir, un rebuig clar i decidit del pecat comès, juntament amb el propòsit de no tornar a cometre’l, per l’amor que es té a Déu i que reneix amb el penediment. La contrició, entesa així, és, doncs, el principi i l’ànima de la conversió, de la metánoia evangèlica que retorna l’home a Déu, com el fill pròdig que torna al pare, i que té en el Sagrament de la Penitència el seu signe visible, perfeccionador de la mateixa atrició. Per això, «d’aquesta contrició del cor depèn la veritat de la penitència» (RP, 31,3).

El que sovint succeeix davant d’una marxa del monestir és que no hi ha reconeixement de cap culpa, ni encara menys un propòsit d’esmena. Tornar, demanar de tornar si hem abandonat el monestir per culpa pròpia, reconèixer-la aquesta culpa i fer el ferm propòsit d’esmenar-nos demana molta valentia i són pocs els capaços de demostrar-la de manera pràctica. El remei últim que proposa sant Benet per a mostrar el penediment i calibrar el propòsit d’esmena és la humilitat, la millor medicina contra l’arrel del pecat. Escriu Joan Cassià «l’enveja, com a verí que llança la serp, destrueix la religió i la fe fins a les arrels de la seva vida, abans que la ferida s’hagi declarat a l’exterior. I dic que fa malbé la religió i la fe. perquè l’envejós no s’encara amb l’home, sinó amb Déu. No trobant res a reprendre en el seu germà més que la felicitat en què viu, censura no la falta d’un home, sinó els judicis de Déu.» (Col·lacions, L’abat Piamón ens acull en arribar a Diolcos, 17) Satisfent per la humilitat perquè com escriu sant Joan Pau II: «Les obres de satisfacció que, fins i tot conservant un caràcter de senzillesa i humilitat, haurien de ser més expressives del que signifiquen «volen dir coses importants: són el signe del compromís personal que el cristià ha assumit davant de Déu, en el Sagrament, de començar una existència nova.»
(RP, 31,3). Sant Benet no diu d’admetre setanta vegades set a qui marxa per culpa seva del monestir, creu que tres oportunitats són suficients, tres oportunitats per recuperar la senzillesa i la humilitat, tres oportunitats per reconciliar-se amb Déu, penedint-nos i fent propòsit d’esmena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada