De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet no deixa res a l’atzar; sap que els monjos han de descansar, que dormir és essencial per a tota persona perquè ens cansem i som febles físicament. El descans, com tot en la nostra vida, ha de ser auster, equilibrat, suficient i còmode. Un llit per a cadascú a l’època medieval era un luxe sols a l’abast de les classes més altes, la major part de la gent dormia en un terra de palla i prop de l’escalf del bestiar. Sant Benet ens mostra en aquest capítol que necessitem un mínim espai per a la nostra intimitat, avui seria la cel•la, un espai on els altres, excepte en cas de força major, no hi han d’entrar, però que alhora nosaltres hem de tenir endreçat i abillat amb una certa simplicitat, o almenys intentar-ho. Un espai per a pregar, estudiar i dormir en solitud, perquè la nostra vida monàstica es composa de moments de solitud i d’altres de vida comunitària, en un cert equilibri, ja que tant l’excés per un cantó com per l’altre pot ser dolent.
Fins i tot en el dormir el monjo ha d’estar en una actitud de servei, d’aquí que sant Benet li mani estar vestit i cenyit, sempre a punt amb un estil de vida suficient però auster, per no caure en la temptació de coses innecessàries. Viure sols per a Crist, sempre a punt per fer la seva voluntat, fins i tot en allò més petit com ara prestar un servei inesperat quan ens hem fet altres plans o deixar el que estem fent just tocar la campana que ens convoca a la pregària. Estar sempre a punt, en estat d’alerta i així estar lliures per servir Crist des de primera hora, sense trigar, competint per ser el primer d’arribar a l’ofici, certament amb gravetat i modèstia i ajudant-nos els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Excusar-nos, que temptador que és quan sentim la campana o els altres llevar-se i donar-nos mitja volta al llit i restar-hi un parell d’hores més; total, segur que algú a Matines hi haurà i jo no hi faig pas especial falta. La vida exigeix que ens anem adonant de mica en mica dels detalls. Fixem-nos que és en relació a l’ofici diví que sant Benet parla de com dormir; ens fa responsables a cadascun de nosaltres de l’ofici diví, perquè depèn de nosaltres, de la nostra promptitud, anticipació, atenció o oblit.
La primera pregària, diu l’abadessa Montserrat Viñas, és la punta de llança que el monjo dirigeix vers el dia que comença; la pregària que, desafiant les tenebres de la nit amb un ritme ferm i tranquil, apunta i s’encamina vers el matí; l’escletxa en la fosca perquè entri el nou dia. Del son de la nit passem a obrir els llavis per lloar Déu i conversar amb Ell; partint d’una consciència endormiscada acabem per viure en plenitud la relació amb Déu. Hem de viure com una joia començar un nou dia en comunió amb Crist ressuscitat, el vertader vencedor de les tenebres. Pensem que també molta gent, quan nosaltres anem a Matines, ha de deixar casa seva de nit per començar una esgotadora jornada de treball, amb un llarg desplaçament en transport públic; o gent que treballa tota la nit als hospitals, fàbriques o tants altres oficis. Quan anem a l’església a primera hora no som els únics que anem pel món però sí que ho podem fer en comunió amb tanta altra gent que en aquella hora treballa, pateix o simplement no pot dormir de tants maldecaps com la vida els dóna. Una hora per pregar i per estar en comunió amb el món, per lloar Déu i per pregar pels altres. Quan en acabar invoquem als germans absents, fem-ho extensiu a tanta gent que en aquella hora pateix la duresa de la vida que la nostra societat els fa viure sense haver-la triat.
Sant Benet sap prou bé que la temptació d’adormir-nos és ben present, que la d’excusar-nos també. Com sempre, revela una llarga experiència i un gran coneixement de la naturalesa humana i destaca de nou la importància absoluta de l’ofici diví, confirmada en diverses ocasions en la Regla, que vol deixar clara i fora de tot dubte.
Que el coltell de la mandra no ens talli la voluntat d’aixecar-nos a l’hora i de posar-nos al servei de Déu amb promptitud.
diumenge, 30 d’abril del 2017
diumenge, 23 d’abril del 2017
EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.
Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.
La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.
La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.
Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció.
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.
Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.
La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.
La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.
Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció.
dilluns, 17 d’abril del 2017
QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
De la Regla de sant Benet
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»
Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.
Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.
La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.
Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.
L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.
La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»
Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.
Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.
La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.
Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.
L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.
La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
diumenge, 2 d’abril del 2017
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.
Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).
La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.
Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.
El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.
D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.
El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.
Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci.
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.
Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).
La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.
Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.
El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.
D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.
El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.
Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)