De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de
prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores
que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si
se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però
sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Sant Benet dona l’opció de poder readmetre un germà que ha marxar del monestir.
Ara bé, aquest germà ha de penedir-se i esmenar-se de la causa que el va
provocar sortir.
Perquè cal en tot un penediment i una reinserció autèntica. El monjo ha de
tenir clar el seu compromís en la vida monàstica. Perquè la vida sigui més
viscuda en els camins de l’evangeli. Clar que som lliures i pot ser que el
monjo marxi perquè creu que no és el que volia trobar en el monestir.
Pot ser que després canviï de parer i vulgui tornar. Sant Benet el deixa que
esbrini el seu compromís i la seva fidelitat, per això deixa el marge de poder
entrar en la comunitat fins i tot a la tercera vegada que ho sol·licita.
Ara bé també ho deixa molt clar, que després d’haver-s’ho pensat tres vegades
ja n’hi ha prou. Ens podem equivocar però tot té un límit i no cal romandre
tota la vida entrant i sortint del monestir dia sí, dia també.
Per això, cal molt de discerniment per veure si Déu ens està cridant a aquesta
vida santa o és un caprici particular el viure en un monestir.
Ho dic perquè en els anys de mestre de novicis aquest punt de la Regla, l’admissió
i la readmissió en alguns casos costava de discernir si era voluntat de Déu o
voluntat de la persona. I la voluntat de la persona de vegades és molt forçada
portada per falses il·lusions sense fonament.
Per això, sant Benet segueix insistint en provar al candidat, o bé al monjo que
vol tornar a entrar, cal provar la seva humilitat. La humilitat és la mesura de
la vocació, cada dia de la nostra vida.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 2 de febrer del 2025
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
diumenge, 26 de gener del 2025
COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits
d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és
possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho
permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin
per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5
Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre
dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6
i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin
sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví,
bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin
els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici
diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels
dormidors.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Dormir és la font de la vida. És necessari dormir per poder viure. Per això,
sant Benet estipula com han de dormir els monjos. I ho descriu detalladament:
Que tingui cadascú el seu llit. En aquella època no en totes les cases hi havia
llits per a tots.
Sant Benet ens posa un llit per a cadascú, per poder dormir i descansar de tot
el treball de la jornada.
El parament dels llits haurà de ser d’acord amb l’estil de vida, segons la
disposició de l’abat. Les regions més càlides menys flassades i les fredes més.
En tot hi ha la mesura.
El lloc, sant Benet ho estableix en un mateix lloc, sols cal veure el nostre
dormitori. Ara en els nostres temps seria impensable, a no ser per algun motiu
concret. Alguns monjos van dormir en el camí de sant Jaume tots en un mateix
poliesportiu i alguns dies en espais més petis, de deu en deu o de vint en
vint. Però, en el monestir l norma actual és que cada monjo té la seva cel·la.
La cel·la amb el llit, els llençols, i la flassada que faci falta. Hem que
viure agraïts, per tenir un llit on reposar. No cal anar molt lluny per veure
les persones que no tenen llit, ni sostre on descansar. Cada dia els tenim al
davant dels nostres ulls i ens interpel·len.
Per això, hauríem de viure agraïts. Agraïts per poder tenir un espai per a nosaltres
i descansar. Hem de descansar i molt. Per què?
Perquè hem d’estar sempre a punt i, un cop fet el senyal, ens hem d’afanyar per
a l’ofici diví. Som monjos, sempre a punt, ens hem d’anticipar els uns al
altres per a l’ofici diví. Què bonic dormir, descansar, per estar a punt, per
desvetllar el nostre cor per a l’ofici diví.
Obriu-me els llavis Senyor. I proclamaré la vostra lloança. La lloança és l’alè
que respirem, la lloança és el goig del cor que vivim, la lloança és la glòria
que ens espera cada dia fins a la vida eterna.
Ara fa un any que se’n va anar, un gran enamorat. També tenia la seva cel·la i
el seu llit, dormia i descansava, però sempre estava a punt per a l’ofici diví.
Un exemple de monjo.
diumenge, 19 de gener del 2025
LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58
56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de
parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que
l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home
enraonador no encertarà el camí sobre la terra».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i
fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la
persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.
Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font
de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de
la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més
lluny.
Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i
també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria
la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.
Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el
pecat.
Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li
qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo
amb l’hàbit extern i prou?
A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor.
Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de
mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies
siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de
persona sana.
La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en
el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de
les paraules que han de sortir per la meva boca.
El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens
ajudarà a tots.
diumenge, 12 de gener del 2025
LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat,
l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els
fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva
voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La
voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist
perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja
esdevenir sant.
En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment,
de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre,
del qui ens mana.
La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del
món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a
satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com
tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o
escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I,
8-9).
Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que
ens convé és discernir.
Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no
cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin
acompleixin els meus desitjos.
Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes
paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó
la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).
Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem
discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?
La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la
seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu,
viure lliure seguint la seva voluntat.
Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el
saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de
complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del
bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida
eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.
diumenge, 5 de gener del 2025
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com
l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que
sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes
i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un
altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el
temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a
tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat,
sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot,
que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són
encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques,
34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà
de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s
que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això
us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que
sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne
compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva
cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar
compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39
I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té
encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels
seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell
mateix es va esmenant dels seus defectes.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist
perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol
seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la
vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al
cristià.
El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens
atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat,
que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.
S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant
Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.
D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat
ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però
aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de
dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.
L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè
Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal
adonar-nos-en.
L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè
els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de
la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.
La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al
Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.
Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més
ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.
No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també
és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels
seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell
mateix es va esmenant dels seus defectes.
La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat
també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el
monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen.
No és fàcil.
Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se
completament a Déu. Déu fa i desfà.
diumenge, 29 de desembre del 2024
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient:
«Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem
amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama:
10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui
té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I
doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del
Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin
les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a
qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida
i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et
diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i
que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca
la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits
damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i
abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a
nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20
Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem,
mentre tenim la llum de la vida.
Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist.
Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja
veure dies feliços ?
De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de
part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la
llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.
Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres
hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a
una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu
en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens
hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.
Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats
dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la
vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.
Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de
la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar
una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer
sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del
Senyor.
Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat
monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en
pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns
farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra
vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.
Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.