AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests Salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets—, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests Salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels Salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els Salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els Salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos. Som tebis? És a dir ni calents, ni freds? Això ens recorda el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan, què ens diu: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te». Apocalipsi 3, 15-16.

Hem d’anar molt en compte en la nostra vida monàstica, en la nostra vida de pregària a no caure en la tebior, en el passotisme, en l’avorriment, en la manca de sentit al que estem pregant. De nits fosques però, sempre en surt la llum, l’esperança, la joia de l’encontre amb el Senyor ressuscitat.

Aquest capítol ens parla també d’ordre. Hem de tenir un ordre establert per recitar els salms, per llegir les lectures, els temps litúrgics, tot ha de estar ordenat, sense cap improvisació.

Sant Benet, tot hi voler establir un ordre dels salms, com és sant i té molt en compte que s’ha de ser humil, ens diu: «Si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera». Ací hi ha una mostra d’humilitat. Sant Benet ens dona un ordre, però si hom creu que pot ser millor un altre, no passa res que es pugui canviar. Podríem dir que ens ajuda a ser adults, a rebutjar allò que tantes vegades hem sentit del tota la vida s’ha fet així.

Ara bé la Regla ens diu que el salteri l’hem de recitar cada setmana. Ara ho fem en dues setmanes. Cal però, esforçar-se a no negligir la nostra pregària, la nostra salmòdia que des de Matines a Completes intercedim davant de Déu per tantes i tantes persones que ens demanen la nostra pregària, que em dona la impressió que cada dia augmenta la demanda.

Aprenem a viure les nostres hores litúrgiques amb bon amor, perquè ens diu Déu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues, doncs, zelós i converteix-te» (Ap 3-19). Sempre som uns necessitats de conversió.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, obrim els ulls a la grandesa de Déu. Escoltem la seva veu en el més íntim de la nit. Obrim els llavis per proclamar la seva lloança.

Els Salms ens hi ajuden a desvetllar-nos. Els salms ens ajuden a deixar-nos abandonats a la voluntat de Déu. Obrim el cor per escoltar les lectures santes i edificants que van degotejant poc a poc en la nostra casa interior. La nostra veu que concordi en la nostra ànima.

La riquesa de l’horari monàstic ens mostra les Vigílies del diumenges com un moment fort en la pregària de la comunitat. Perquè el diumenge recordem la Resurrecció del Senyor. Per això, es fa present l’al·leluia. És dia de festa, és dia assenyalat per la joia de Jesús que ens ha portat la vida. Així, ho hem de viure, des de la serenor de la nit, quan encara no clareja el dia.

Les matines, les vigílies, ens obren els llavis per proclamar les grandeses del Senyor, per fonamentar les bases espirituals del “Dia del Senyor”.

Actualment no resem tants salms, ni tantes lliçons; però el que ens importa és l’escolta, l’aprofitament d’aquestes lectures, la pregària dels salms que ens estant dient alguna cosa.

És en definitiva, la relació que tenim cada monjo individual amb Déu. Però al mateix temps, és la relació que la comunitat monàstica sencera, com a tasca principal ha d’anar pregant amb fe, esperança i caritat cada dia de la nostra vida.

El diumenge és el dia que se’ns ha donat per santificar-lo, per dedicar-lo a Jesús. Hem d’estar agraïts al nostre Déu que ens ha salvat.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. Aquest novè graó de la humilitat ens porta al tema del parlar i del silenci.

És evident que la pràctica del silenci sembla com si no estigués de moda en els nostres dies; perquè tothom opina i diu la seva sense solta ni volta moltes vegades.

Així, el no reprimir la llengua és un mal estes en els nostres dies, fins i tot en les comunitats monàstiques, fins i tot en la nostra petita comunitat. Crec que seria molt bo, viure i plantejar-nos cadascú que puc fer per evitar el pecat de parlar molt.

Perquè sant Benet, prenent la Sagrada Escriptura, el llibre de Jesús fill de Sira, ens avisa: «Hi ha qui calla i passa per savi i n’hi ha que es fan avorrir de tant parlar. Hi ha qui calla perquè no sap què respondre i n’hi ha que callen perquè saben quin és el moment de parlar. L’home savi calla fins que arriba el moment oportú, però el fanfarró i l’estúpid no l’encerten mai» (Siràcida 20, 5-7).

El capítol de la humilitat sempre va marcant les senyals de circulació en la vida monàstica. Cal que nosaltres les complim per no perdre el sentit de la nostra vida espiritual.

Si el silenci fa créixer a les persones, cal saber el moment oportú de parlar. Cal fer doncs examen de consciència sobre el nostre silenci, sobre el nostre parlar, si de la meva boca surten paraules oportunes, o si em comporto com un fanfarró o un estúpid.

Agafem-nos a l’escala de la humilitat i revisem els diferents graons per anar atansant-nos cap al coneixement de Déu, sempre en relació amb els nostres germans de comunitat.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. És que ens convé no perdre el fil d’on estem relligats amb Déu. El fil del Fill nostre Senyor Jesucrist que es feu obedient al Pare, obedient fins a la mort i una mort de creu.

Ara celebrem la Pasqua de la seva Resurrecció. Hem d’obrir els ulls del cor, i les oïdes també, per veure qui és qui ens salva i que és la nostra vida en aquest món.
Hem entrat al monestir voluntàriament, i hem adquirit uns compromisos, que si els abandonem, estem abandonant la nostra vida de monjos. Per això cada vegada que la comunitat es reuneix no podem faltar.

La comunitat es reuneix per pregar, per intercedir pel món, per agrair els benifets, per suplicar, per donar gràcies de la fe en Crist Ressuscitat.

La comunitat es reuneix per compartir l’aliment corporal, en els moments dels àpats, moments de refer les forces per continuar el camí cap a Déu.

La comunitat es reuneix a la recreació, on la comunicació dels béns rebuts son cabdals, per això, tampoc podem posar cap excusa.

La Quaresma ens serveix de temps de preparació per a la Pasqua, ens serveix de temps de conversió, de tornar als vots que hem fet, els vots de la vida monàstica i no els vots de la pròpia voluntat, que de vegades suren com l’oli sobre l’aigua de la professió que hem fet.

La joia Pasqual, la viurem des d’una profunda fe, des d’una profunda conversió a la humilitat, a viure des de i per la humilitat, per amor a Déu. Tot ha de tenir l’impremta de l’amor a Déu, així cada cosa que ha de fer el monjo per obediència al superior no li resultarà estranya, sinó que la farà amb ganes, perquè no la fa pel superior sinó pel Senyor.

Si fem tot el que tenim que fer per amor a Déu, tal vegada ens cansarem, però, adquirirem una felicitat que ningú, ni res ens la podrà treure.

Humilitat més obediència és una molt bona formula magistral per atansar-nos més i més a la imitació de Crist, que és la nostra tasca.

PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aixequem-nos, si aixequem-nos, no ens podem quedar immòbils i quiets. Si obrim l’Escriptura a la lectio divina ens adonem de la força que ens dona, la força que ens hi anima a l’hora nostra, la nostra hora per desvetllar-nos de la foscor, de l’ombra de mort que vol asfixiar el nostre alè de vida espiritual.

La nostra mirada, la nostra oïda, tots els nostres sentits han d’estar atents, oberts per acollir el bo i millor de la Paraula de Déu que ens exhorta personalment a la lectio divina, col·lectivament a les hores litúrgiques, per empènyer-nos a posar el nostre cor en el cor de Déu. No hi ha cosa millor que estar cridats a aquesta felicitat, no hi cosa pitjor que no fer-hi cas, no escoltar, no mirar, no acollir la voluntat de Déu que ens crida.

No endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors. Aixequem-nos, caminem, mentre tenim la llum de la vida, perquè no ens sorprengui les tenebres de la mort. Perquè la mort és mort.

Els Senyor busca els seus operaris, és ell que fa la crida, és ell qui ens ha cridat: ¿Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços? Som lliures d’acceptar i som lliures de rebutjar.

Però, hem sentit aquesta crida? Podem encara sentir la veu del Senyor que ens invita? Diu Déu: Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal, que no diguin res de fals els teus llavis; decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

És la missió que els monjos tenim en aquest món. No ens podem distraure en qualsevol temptació perquè ens podem perdre molt fàcilment i no retrobar el camí.

Decantem-nos del mal i fem el bé perquè els ulls del Senyor siguin damunt nostre i puguem sentir la seva veu: Aquí em teniu. Quina cosa més dolça que sentir la veu del Senyor que ens invita, amb la seva bondat ens mostra el camí clar de la vida. Anem-hi.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo sempre a tenir una actitud pacifica, mansuet de mena perquè viu la joia espiritual de viure com a monjo. Per això, l’horari monàstic, la litúrgia, el treball, l’esbarjo, l’ajuden a viure eixa integració de la seva vida amb la vida de Crist en comunitat.

Jesús va dir on hi hagi dos reunits en el meu nou jo seré en mig d’ells. Jesús és en cada moment de la nostra vida comunitària, en cada moment que la comunitat hi es reunida.

Per això és una falta greu quan un monjo va a la seva. És a dir, la comunitat està reunida a la recreació, i el monjo es creu en dret de no anar-hi, així, va allunyant-se del Crist.

No és una cosa feixuga ni impossible obeir l’horari que la mateixa comunitat va decidir.

El que diu aquest capítol i si ho rellegim varies vegades, veurem clarament l’actitud que ha de tenir el monjo sempre: mansuetud, paciència, obediència, en front a l’orgull, la resistència, la contradicció.

De vegades sembla que el monjo ha d’imposar-se amb orgull sempre que no es fa la seva voluntat.

No hem vingut a fer la nostra pròpia voluntat, l’exemple és el mateix Crist. El qui fa la seva, o el qui va a la seva, sàpiga que va allunyant-se poc a poc del Crist i a la fi enlloc d’abaixar-se amb l’escala de la humilitat, anirà pujant els graus de la supèrbia de l’escala que ens planteja sant Bernat, on acabarà el monjo per viure completament allunyat de la vida monàstica, encara que porti cogulla la seva vida serà una farsa.

Si un monjo li manen una cosa impossible, és el monjo el que amb mansuetud, amb paciència i oportunament ha d’exposar al superior els motius de la seva impossibilitat. Això, no és impossible, parlar les coses bonament sempre va bé.

Però, queda clar també per sant Benet que si el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé. I més encara, el monjo portat per la caritat, perquè sempre ha de ser portat per la caritat en cada cosa que fa, confiant amb l’ajut de Déu, obeeixi.

Davant de qualsevol dificultat el monjo sempre ha de confiar en l’ajut de Déu. De fet, si confia en l’ajut de Déu, la seva tasca, el seu treball serà sempre menys feixuc.

El que ens interessa en aquest capítol també és l’obediència, el saber obeir amb mansuetud i paciència. Això implica el saber donar-se, saber lliurar la vida per Déu, que és el mateix que donar la vida pels altres.

L’exemple sempre és el Crist que no va venir a fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.