De la Regla de sant Benet
Capítol 66
1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que
sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un
cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè
els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú
truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic,
4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb
tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita
ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és
possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a
dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior
del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per
fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta
Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar
ignorància.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer
de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una
banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i
alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels
cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres
centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a
dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la
muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En
el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim
els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de
manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle
hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra
podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva
intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots
observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les
trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en
cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic
que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades
telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex
de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de
visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una
altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no
aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè
tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.
Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix
essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir
sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir,
de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre
hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal
monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació
personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no
ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per
definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que
podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa
que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en
homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura
la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada
de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant
Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els
monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes.
Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser
aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot
acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la
nostra vida comunitària.
Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra
prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la
pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el
treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no
essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari
ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el
nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el
porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i
mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia
de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia
que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense
deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer
la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la
comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a
representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.
En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la
intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de
l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha
assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una
realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat
sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església.
(...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de
responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut
lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals
conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació
professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb
menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques
sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple
de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat
civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en
els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la
persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això
segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les
coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que
poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.
Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase
important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que
en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant
Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat,
perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem
la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en
determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat,
del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no
pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda
espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.
Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que
ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és
altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els
ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van
escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen
Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts
temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.
Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la
reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare
amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i
per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser
puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor
de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no
acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al
refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet
sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi
malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al
llarg de la Regla.
La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de
sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no
prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma
rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de
vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant
Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra
tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui
motiu de vergonya i de confusió.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 17 de setembre de 2023
ELS PORTERS DEL MONESTIR
diumenge, 10 de setembre de 2023
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi
encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit
abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà
del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus
béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells
mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li
facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir
alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació
dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit.
6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant
cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem
per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que
no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el
seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una
agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant
Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor
dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant
Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap
esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva
actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant
com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne
conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte
lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i
privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no
és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot
plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i
molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels
ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als
postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que
tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot
la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha
fet al llarg dels darrers segles.
No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine
i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que
Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els
deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una
cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor
al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot
trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de
difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un
camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu»
(Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè
com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò
que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és
comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de
riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners,
propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles
«Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans,
pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la
vida eterna» (Lc 18,29-30).
El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant
brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la
possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta
tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel
materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem
sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement
mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli
i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que
sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per
experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes
comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.
A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot
interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que
no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos
conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres
capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui
a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa
sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses
supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i
no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de
fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar
a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa
del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint
espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem
per no pertorbar la nostra vida de monjos.
Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir
un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra
el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada
com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de
si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a
ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una
altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un
determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.
La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és
un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la
vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar
determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o
de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal;
però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una
renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així
nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments,
de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la
cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist
en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos
en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per
coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer,
sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és
ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser
present mai en la nostra vida monàstica.
Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és
ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona
feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida
monàstica? Ens
ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a
Déu» (Lc 18,27). Però
d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament
incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar
lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials
que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres
mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions
materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem
cada cop més lliures per avançar vers Crist.
En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem
dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau
que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La
humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor
misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el
mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany
de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.
O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa
no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la
nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre
esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la
nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança,
sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir
els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència
general 1 de juny de 2005).
diumenge, 27 d’agost de 2023
EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 47
1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal
per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta
missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2
Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells
que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a
llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de
manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb
humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Aquinata
Böckmann escriu respecte a aquest capítol que forma part de la darrera secció
de la Regla. Sant Benet després de tractar de la litúrgia en els capítols 8 al
20, torna aquí a parlar del senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, com
abans ha parlat de no fer-hi tard o de com satisfer quan ens hi equivoquem. Té
aquest capítol dues parts ben definides, la primera fa referència directament
al senyal que cal fer per començar l’Ofici, la segona part parla de com recitar
els Salms, cantar-los o llegir les lliçons.
Ens pot semblar curiós que sant Benet presti una atenció concreta al senyal que
cal fer per començar l’Ofici Diví, encarregant aquesta tasca al mateix Abat o a
aquell a qui ell ho mani, que ha de ser un germà prou zelós per tal de que tot
es faci a les hores corresponents. Dit d’una altra manera aquells qui fan tard
a l’Ofici Diví, que ja són advertits per sant Benet al capítol XLIII,
evidentment no semblen els més indicats per rebre aquest encàrrec, ja que
sempre suposaria un destorb no començar a l’hora corresponent. L’al·lusió de
sant Benet de que estigui a càrrec de l’abat tant de dia com de nit fer el
senyal, avui ens pot semblar qui sap si supèrflua per una raó ben senzilla, en
la nostra època el rellotge té en certa manera un poder sobre nosaltres molt
superior al que podia tenir en època de sant Benet l’exactitud de les hores.
Així Sor Michaela Puzicha parla al respecte de l’exactitud de l’hora, com d’un
tema vertaderament important en l’antiguitat al que avui ja no veiem com a tal,
acostumats com estem a que el rellotge i el campanar marquin el ritme de la
nostra jornada, ens manin com a representants de la veu de Déu. La mateixa
Escriptura, assenyala aquesta comentarista de la Regla, ens parla de com en l’antiguitat,
es feia un senyal per anunciar i convidar a la lloança. La crida no es feia
tant sols amb la veu, s’empraven diferents instruments com ara la trompa, les
trompetes o els corns. En tenim referències ben concretes per exemple als Salms
on per citar-ne tant sols un exemple el Salm 81 ens diu «Toqueu els corns per
la lluna nova i per la lluna plena, anunciant la diada de gran festa.» (Salm
81,1).
Per anunciar i començar la pregària en el monaquisme antic, com avui, es donava
un senyal. Era molt important saber en quin moment calia donar-lo aquest
senyal, tenint present que en els inicis del monaquisme els rellotges d’aigua o
els de sol eren limitats en la seva precisió i òbviament no aptes per a totes
les hores del dia. D’aquí que es cregui que els grans rellotges de pesos i
rodes van ser inventats a occident cap a finals del segle X pel monjo benedictí
Gerbert, que esdevindria el primer Papa francès de la història amb el nom de
Silvestre II, tot i que es coneixien rellotges mecànics amb anterioritat a l’Imperi
bizantí. D’aquest monjo esdevingut Papa s’escriu que va viatjar a la cort del
comte de Barcelona, Borrell II, on va romandre tres anys residint al monestir
de Santa María de Ripoll, sembla doncs que sabia de la necessitat de donar l’hora
amb certa exactitud. En època de Pacomi un monjo era l’encarregat de donar el
senyal per aixecar-se amb una trompeta o una tuba; en temps de Basili era un
germà qui anava recorrent els llits despertant als monjos, Cassià parla de
trucar a les portes de les cel·les; sempre tots ells orientats tant sols per la
posició dels estels. Al cap i a la fi la paraula Vigílies ve de l’acció de
vigilar, de vetllar donat que algun monjo tenia que restar atent a l’hora i
apercebir-se de que el moment de desvetllar-se i d’anar a l’Ofici arribava.
Serveixin aquestes anècdotes per destacar la importància i alhora la dificultat
de precisar les hores en temps de sant Benet i dels esforços per intentar
determinar-les amb una certa exactitud amb la necessitat de que un cop
establerta el inici del Ofici Diví respongués a un únic senyal fet pel
superior. Avui tot això ens és bastant més fàcil, un rellotge sincronitzat amb
un altra d’exacte, unes campanes que sonen, per no parlar dels rellotges de
polsera o dels despertadors que cadascun pugui tenir a la cel·la, però malgrat
tot això a vegades tenim la temptació de fer orelles sordes i seguir dormint o
retardar el fet d’anar a l’oratori amb el risc de fer-hi tard i destorbar als
germans.
Hi ha una segona part del capítol que és dedicada al recitat de Salms i
antífones. Sant Benet ja ha parlat quan tracta de la lectura al refetor de que
no tothom s’atreveixi a llegir, sinó aquells qui edifiquin als oients. Ara aquí
ens diu també que cal llegir per ordre, ho han de fer els qui tinguin l’encàrrec,
no s’hi ha d’atrevir el qui no pot complir amb aquest ofici de manera edificant
i evidentment, com no podria ser d’altra manera, qui llegeix no ha d’abandonar
la humilitat, la gravetat i el respecte. Edificar al qui escolta, aquest és l’objectiu
i el lector no n’és sinó un instrument, una eina, d’aquí que enorgullir-se de
la seva tasca estigui fora de lloc. Correm sovint la temptació de trencar la
igualtat, la simetria de la comunitat; a vegades ho fem per voluntat pròpia, a
vegades empesos per comentaris d’altres persones alienes al monestir, que ves a
saber quin grau de sinceritat i quin grau d’adulació interessada o de llagot,
de “lisonja” que diuen a Castella, tenen les seves paraules. Escriu Nicet de
Reims: «salmegem amb els sentits ben atents i amb la intel·ligència ben
desperta (...) de manera que el salm ha de ser cantat no tant sols amb “l’esperit”,
és a dir, amb el so de la veu, sinó també amb la “ment”, meditant interiorment
quan salmegem, perquè no succeeixi que, dominada la ment per pensaments
estranys, maldi infructuosament. Tot s’ha de celebrar com qui se sap en
presència de Déu i no amb el desig de plaure als homes o a si mateix.» (Sobre
el bé de la salmòdia).
Avui sant Benet ens centra en l’objectiu de la lectura o del cant que no és ni
ha de ser altre que el d’edificar als oients i això també implica que els
presents han de ser oients atents, no pas passius, sinó ben actius. A uns
lectors edificadors han de correspondre uns oients delerosos de ser edificats,
tant més quan el que escoltem és la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església,
és a dir els dos pilars de la nostra fe: Escriptura i tradició. Recordem aquell
germà nostre, ja a la casa del pare, que llegia amb una determinada cantarella,
molt emprada en l’època en que ell entrà al monestir; quan se li comentava ens
deia “oi que s’entén? Doncs això és el que interessa”, ell tenia molt clar que
la seva funció era edificar, arribar als monjos que l’escoltaven, era per tant
d’aquells qui complia l’ofici de lector de la manera que lloa sant Benet. No
cal repetir cantarelles que avui ens podrien sonar un tant fora de lloc, però
si sempre tenir cura de com llegim o cantem i de quina és la finalitat de la
nostra tasca. Per això al cor, al presbiteri, a la sala capitular o al refetor
cal ser-hi puntuals, evitant les precipitacions i així asserenats ésser ben
conscients de la importància del que anem a fer i fer-ho amb responsabilitat.
Escrivia en la seva obra Nocions de la vida religiosa i monàstica l’abat
Dom Pròsper Guéranguer: «Els germans no estimaran res per sobre del servei de
diví i el veuran com el més noble i útil treball del dia. Comprendran que
després d’haver abandonat tot per Déu, la seva primera cura ha de ser de vagar
a Déu. El zel que posaran en el servei diví donarà la mesura de la seva
fidelitat a la seva vocació.» (Capítol I,2). És per això que sant Benet recalca
la importància de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar res, al que hem d’arribar-hi
puntuals, durant el qual hem d’estar-hi atents per tal de que ens sigui de
profit a nosaltres, als germans de comunitat i també als qui ens escoltin ja
sigui presencialment o ara també pels mitjans telemàtics.