ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 13 de setembre de 2026

El millor cultiu de la vida del monjo és la humilitat. La humilitat és l’actitud que el monjo ha de viure, cuidar, treballar i pregar cada dia de la seva existència.

L’orgull i la vanaglòria ja floreixen sols. L’orgull i la vanaglòria ens poden sortir al pas en cada cosa que fem.

Els monjos han de viure com a monjos, amb una actitud de conversió continua. L’abat pot veure les necessitats de la comunitat, pot ser que la comunitat necessiti un prevere per servir-la. Per això, l’abat ha de veure d’entre els monjos qui pot, qui podria exercir el sacerdoci, qui podria ser digne d’exercir el servei a la comunitat.

El monjo que ha estat elegit per exercir el sacerdoci en la comunitat, ha de tenir clar, què significa ser monjo, ha de tenir clar que és monjo. Què si és ordenat, no ha d’oblidar, que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular.

Ha de donar més i més exemple. Exemple de santedat per la seva observança regular. Exemple de santedat doble podríem dir. Perquè el monjo cal que sigui un bon exemple per a tothom, amb la seva observança regular.

I això, de vegades, no sé perquè s’oblida. En lloc de donar llum, es dona fum. La persona ordenada com a diaca, o com ha prevere ha de comportar-se com un veritable deixeble i seguidor de Jesús.

Aquest plus de l’ordenació, no és per a pujar l’escala de la vanaglòria o de l’orgull, sinó el graons de la humilitat.

L’exemple és clar: Crist. No pot ser altre. La creu és un signe present en la nostra vida, signe que no hem d’oblidar, signe de reconciliació, signe de vida, signe de salvació.

Perquè Crist va donar la vida per cadascú de nosaltres. Ara som nosaltres, els qui hem de donar la vida per Crist. Crist que se’ns presenta en tantes i tantes ocasions al davant dels nostres ulls.

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 6 de setembre de 2026

El clima i les condicions del lloc marquen els vestits, el calçat, el parament del llit. De fet sempre necessitem més roba a l’hivern i molta menys a l’estiu.

Sant Benet ens posa la base d’un lloc temperat, una cogulla i una túnica per a cadascú i un escapulari per al treball. Ens marca les peces més bàsiques del nostre hàbit.

Aquestes peces, poden ser més fines o més tosques, però l’advertència que ens fa sant Benet l’hem de tenir en compte, perquè sovint podem crear problemes. Per això, ens cal acontentar-nos i donar gràcies a Déu del que tenim. De fet tenim moltes vegades més roba de la que necessitem.

Tal vegada per això, sant Benet ens diu que en rebre els vestits nous, han de retornar els vells, que cal guardar al vestuari. I segueix insistent que basta per a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir.

Hauríem de meditar més sovint la Regla per adonar-nos dels detalls tan senzills però que comporten una actitud davant la vida, una manera de viure al monestir.

Poques coses, les necessàries, res de superflu, per no caure en el vici de la propietat, o de l’acumulació de tota mena de necessitats innecessàries.

Cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, el necessari per a cada monjo. Tot i tenint en compte l’abat la sentencia dels fets dels apòstols, que donava a cadascú segons les seves necessitats.

L’abat ha de vigilar si s’hi trobava res que no s’haguessin apropiat, que no haguessin rebut de l’abat, sant Benet ens diu de sotmetre’l a un càstig. Però, ha d’adonar-se de les necessitats dels febles i no de la mala voluntat dels envejosos.

Tots no som iguals, però crec que el que ens convé és donar gràcies del que tenim i no crear enveges on no calen. Si de cas el que ens hauríem de mirar és en l’actitud de la bona predisposició en la pregària i en l’atenció al servei de la comunitat i dels qui venen al monestir.

Com prego? Em conformo en la roba que tinc? Soc agraït? Visc agraït del do de la vida monàstica? Tot és de Déu.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’abat Rafel Barruè
Poblet, 30 d’agost de 2026

«L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina».

Treball i lectura divina dos exercicis monàstics diaris que no han de faltar. En el temps de quaresma s’intensifica la lectura divina, lectura que ens ha d’obrir el cor a un coneixement més íntim amb el misteri de Déu. Un misteri que ens toca a la porta del cor, que ens somou i ens interpel·la en la nostra vida de monjos i ens fa donar una resposta a la crida que un dia vam rebre.

Quaresma és un temps fort per a la lectura i l’estudi de la Sagrada Escriptura, per això sant Benet vol que cada monjo rebi un llibre de la biblioteca, per llegir-lo per ordre i tot sencer. És a dir, no és un llibre qualsevol, per fullejar-lo, llegir-lo per damunt, sinó amb interès meditant-lo per ordre i tot sencer.

Aquest llibre ha de donar-nos un profit espiritual, per ajudar-nos a nosaltres, i amb la nostra relació amb Déu i amb els germans. Per això, sempre ens cal elegir un llibre que ens pugui moure el cor.

Sant Benet insisteix en la importància de la lectura per als monjos, no sols en quaresma sinó en tot temps. El diumenge, que es dediquin a la lectura, sinó hi ha altre servei.

També podem adonar-nos que el qui no vol o no pot estudiar o llegir, que no se li permeti romandre peresós, sinó que se li ha de donar alguna feina, perquè no estigui ociós.

Hem d’adonar-nos de la riquesa de la vida monàstica, de la riquesa de l’horari establert. Tenim hores per treballar i hores per dedicar-los a la lectura i a l’estudi.

Cada monjo, fins i tot els malalts o de salut delicada han d’ocupar-se en una feina perquè no estiguin ociosos.

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 23 d’agost de 2026

«Que no s’anteposi res a l’ofici diví». Per això vivim, per l’ofici diví. Per això ens movem, per l’ofici diví. Per això som a Poblet, per l’ofici diví. Per això, hem de deixar qualsevol cosa que tinguem entre mans, i acudir amb rapidesa i gravetat a Aquell qui ens crida al seu servei, al servei diví.

Perquè en aquest món és el que hem de fer, per connectar-nos en sintonia amb els àngels dels cel que el lloen contínuament. Nosaltres celebrem l’ofici diví amb les nostres veus, amb les nostres súpliques, amb els nostres sofriments, plors i angoixes, alegries i agraïment. Al mateix temps els àngels del cel recullen les nostres veus i canten eternament la glòria de Déu.

Per això, no hem d’anteposar res a l’ofici diví. El qui arriba tarda, ha d’esmenar-se. A Poblet, encara recordo que el negligent que arribava tard tocava amb la ma a terra, igual com el que s’equivocava en la recitació. Era una manera de penitència amb una satisfacció pública.

La qüestió que ens diu sant Benet és que hi ha d’haver penediment, manifestar-ho públicament i esmenar-se. Sempre que hem faltat en alguna cosa ens convé penedir-nos, reconèixer la falta i esmenar-nos. Així, podrem avançar en el camí cap a Déu.

Per això, insisteix tant sant Benet en que el culpable demani perdó davant de qualsevol negligència.

A taula, com una mena de prolongació de la litúrgia, sant Benet ens demana de preguem tots junts abans de començar. Intento esperar fins que arribin el màxim numero de monjos. És veritat però, que el servidor d’església, segons qui sigui pot retardar-se molt. Però, ens convida sant Benet a adonar-nos de la necessitat d’estar tots a l’hora, a l’ofici diví i a la taula perquè la pregària de tots és signe de comunió, signe d’unió amb els altres germans i amb Déu.

Que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. Aquest darrer punt del capítol, també ens exhorta a la comunió, a treure a fora els vicis de les autosatisfaccions, de les particularitats, que sempre trenquen la comunió i sempre és perjudicial per a la vida comunitària.

Per això, cal menjar a l’hora establerta i no anar a cercar alguna consolació a la cuina quan no cal.

Busquem la puntualitat en l’ofici diví i en cada cosa i viurem en pau.

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 16 d’agost de 2026

La persona pot viure sana, però com som humans també podem posar-nos malalts. En una comunitat hi ha sempre algun germà malalt. Sant Benet ens deixa clar que el malalt és el Crist. Estava malalt i em vas visitar.

El Crist a qui preguem se’ns presenta en el malalt. De malalts hi ha de molts mals. Tal vegada sigui una malaltia física que li impedeix poder desplaçar-se per si sol, tal vegada una malaltia degenerativa, tal vegada l’ancianitat li ha arribat i les forces les va perden poc a poc, tal vegada sigui una malaltia mental que de quan en quan es fa present, i així podem anar sumant malalties.

Realment hi ha algú sa?

Perquè també podríem endinsar-nos en el camí de la nostra vida de fe. També podríem trobar-nos en dificultats que com un mal ens impedeixen viure la fe d’una manera sana.

El germà malalt necessita una atenció. Les malalties físiques, psíquiques i morals, la nostra misèria s’ha d’acollir a la misericòrdia més gran de Déu.

Però, ens cal cercar el mal que tenim per poder buscar els remeis per sanar-lo.

Sant Benet ens diu que l’abat ha de tenir la màxima cura perquè els majordoms i els servidors no negligeixen els malalts, perquè sobre l’abat recau el mancament dels deixebles. L’abat se’n refia dels qui tenen una responsabilitat sobre els malalts. De fet cada monjo en la seva responsabilitat ha de procurar fer les coses el millor possible i no negligir el l’ofici o el càrrec que té.

Evidentment en certs moments, com encara som humans podem equivocar-nos, perdre la paciència, perquè el malalt que havia de fer bondat amb les pastilles, no les ha pres en el moment que tocava. Cal créixer i molt en paciència perquè això sempre ens ajudarà fins i tot a comprendre la tossuderia del germà.

Ara bé els malalts, sempre han de adonar-se que son servits per l’honor de Déu i també per això sant Benet ens diu que no contristin els germans que els serveixin.

Així doncs, siguem sans o malalts la qüestió és no perdre la referència al Crist i saber que el que estem fent a l’altre bo o dolent ho estem fent al Crist que tant ens estima. El monjo ha d’entendre que ha de donar la vida per l’altre, com el Crist ha donat la vida per nosaltres.

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 d’agost de 2026

La persona humana pot tenir molts alts i baixos en la seva vida. El monjo, el qui vol ser monjo no és una excepció. Així, podem trobar monjos que després d’uns anys han deixat la vida monàstica.

Ara bé, si aquest germà de comunitat vol tornar, sant Benet ens deixa la prova de les tres vegades.

Un germà pot tenir aquesta inquietud de després de pensar-s’ho molt i entrar al monestir, al cap d’un temps pensar que no és la seva vida. Però, després pot pensar que ha comès un gran error en abandonar la vida monàstica.

La humilitat com en tants altres capítols de la Regla sempre ens surt al davant. Ens hauríem d’adonar-nos que sense humilitat no podem viure una vida santa.

Per això, les proves que sant Benet ens proposa, tant per aquests germans que han sortit del monestir i volen tornar, com per als qui mai se’ls haguera passat pel cap deixar la vida monàstica, la humilitat ens ha de ser sempre el nivell de la mesura de la vocació.

La humilitat ens porta a admetre la culpa, ens porta a adonar-nos que no podem viure al monestir entrant i sortint segons el propi parer.

Crec que de vegades no s’ha fet un bon discerniment amb el germà que vol entrar al monestir. Sant Benet ens diu en el capítol 58, en la manera d’admetre els germans, que ens n’adonem si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions.

Aquest capítol d’avui, tot i que el monjo no vulgui marxar del monestir, ens hauria de fer reflexionar si estem vivint com a monjos amb bon zel, per l’ofici diví i pels oficis setmanals, per l’obediència i per les humiliacions.

La vida del monjo és molt rica, riquíssima espiritualment, però ens cal espavilar-nos i no adormir-nos, ni entrar en el vici tan nefast de l’intentar viure una vida sense compromís, tancat en el propi claustre del jo.