diumenge, 17 d’octubre de 2021

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua» ens diu el Salm 39. Pecat i llengua són dues paraules molt ben relacionades ja en l’Escriptura. No és d’estranyar per tant que en aquest novè graó de la humilitat ens en parli sant Benet. Fixem-nos però en un mot concret que apareix en el text llatí, un mot clau en la Regla: taciturnitatem, traduït aquí per guardar el silenci. Taciturnitat la defineix el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans com la qualitat de taciturn i aquest mot es definit com la persona habitualment silenciosa i que defuig conversar i el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu del taciturn que és aquell callat, silenciós, que li molesta parlar o que és trist, melancòlic i afeixugat. El seu sentit originari llatí va estretament lligat al verb taceo, callar i el sentit també amb la idea de conservar la calma i fer silenci.

Sant Benet demana al monjo de studere silentium, ho fa en el capítol 42, on ens ve a dir que el silenci cal que sigui conreat, cuida’t, mimat, creat, construït. La finalitat d’aquest silenci és doble ja que per un cantó ens obre a l’escolta meditativa de la Paraula de Déu i per l’altre ens facilita la caritat envers els germans. La llengua cal doncs, segons sant Benet, controlar-la, saber-la emprar tant en el moment com en el contingut de les paraules per evitar així el pecat. Ens ho deixa ben clar sant Benet, un mal us de la llengua ens pot portar a pecar de paraula; perquè com diu el llibre dels Proverbis «Mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18, 21). El silenci entès en el sentit de taciturnitat és la renúncia a emprar el poder de la paraula en benefici propi. El nostre Abat General fa servir en la definició una expressió més forta i escriu que és un desarmar-se davant dels altres de manera que les paraules entre nosaltres no siguin com armes de destrucció massiva que cerquen sempre duels en els quals inevitablement cal un vencedor i un vençut, dinàmica que provoca la revenja i l’eternització del conflicte, o l’enquistament si volem emprar un mot del llenguatge de la política internacional avui en ús.

Sant Benet sap molt bé que a vegades pot ser millor callar que no pas passar a l’ofensiva amb una arma del gruixut calibre com pot esdevenir la nostra llengua. El problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres, massa sovint escapa al nostre control. Per aconseguir aquest control sobre la nostra llengua, per refrenar-la en el moment en que carrega paraules pecaminoses, ens cal una conversió del cor que talli el poder pervers de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i la converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu que amb la força de la Paraula creà cada cosa i la creà bona (cf. Gn 1). Per afavorir aquest desarmament unilateral, sant Benet ens proposa essencialment dues coses: callar i escoltar; ens proposa un silenci no pas estèril sinó un silenci constructiu, un silenci atent a l’escolta de la Paraula de Déu perquè sigui aquesta qui transformi els nostres cors i de resultes d’aquesta conversió faci sortir de la nostra boca tant sols paraules assenyades i justes, sempre en el moment oportú. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma en mans de la nostra llengua, sinó com un do per transmetre el bé; però per arribar a aquest punt ens cal fonamentar-nos del tot en la Paraula que rebem; en la Paraula de Déu que tant sols podem escoltar en el silenci. Per sant Benet sense escolta no hi ha silenci i sense silenci no hi pot haver escolta. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en nosaltres mateixos, perquè això té per resultat habitualment escoltar tant sols la nostra pròpia veu; sinó que el silenci atent és un acte de relació, una taciturnitas; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar a l’altre, per escoltar essencialment a Déu. Per tant el silenci ha de néixer de la humilitat de reconèixer que la paraula de l’altre pot ser més important que la nostra o al menys tant important com la nostra. Però a això només hi arribem si cultivem l’escolta de Déu, l’escolta de la Paraula de Déu.

El silenci per sí mateix és res, en si mateix és pur buit. Però és un buit que fa relació a alguna cosa, la qual cosa vol dir que és un buit capaç d’alguna cosa. Hi ha buits tancats i buits capaços de ser omplerts. Nosaltres som capaços de Déu però per poder percebre i acollir la seva presència ens cal voler acollir-la, i aleshores per més separats i allunyats que estiguem d’Ell ho aconseguirem sempre que el silenci interior i exterior ens hi predisposin. Perquè no s’hi val tant sols a tancar la boca, cal fer un silenci interior que apagui la remor dels nostres mals pensaments que descontrolats acaben per sortir per la nostra boca en forma de paraules pecadores. El pitjor enemic de la vida comunitària, ho repeteix sant Benet al llarg de tota la Regla, és la murmuració i el pitjor enemic de la murmuració, la millor arma contra ella és la taciturnitat. Com escriu el nostre Abat General, sant Benet ens demana, sobretot, treballar contra el soroll interior i aquest soroll no és altre que la murmuració. Quan ens neguem a fer una mica d’espai, quan no volem desprendre’ns de cap dels nostres sorolls, de les nostres idees, de les nostres veritats, defugint d’acceptar qüestionar-nos i ser qüestionats, llavors no deixem lloc ni per a Déu ni per als altres. Quan construïm una defensa agressiva dels nostres punts de vista, no deixem lloc per a aprendre i correm un greu risc, el d’estar sobreïxin de nosaltres mateixos amb un ego desmesurat que com un volcà en erupció no és capaç de contenir-se envaint els espais d’altres i tancant la porta a Déu. El Papa Francesc també ha parlat moltes vegades de la murmuració com d’un dels grans mals de l’Església. En paraules seves «Moltes vegades, ho sabem, és més fàcil o més còmode percebre i condemnar els defectes i els pecats dels altres, sense adonar-nos-en dels nostres amb la mateixa claredat. Sempre amaguem els nostres defectes, també a nosaltres mateixos; en canvi, és fàcil veure i manifestar els defectes dels altres. La temptació és ser indulgent amb un mateix i dur amb els altres. (...) Tots tenim defectes: tots. Hem de ser conscients d’això i, abans de condemnar als altres, mirar dins de nosaltres mateixos. Així, podem actuar de manera creïble, amb humilitat, donant testimoniatge de la caritat. (...) Qui és bo treu del seu cor i de la seva boca el bé i qui és dolent en treu el mal, practicant l’exercici més nociu entre nosaltres, que és la murmuració, el xafardeig, parlar malament dels altres. Això destrueix; destrueix la família, destrueix l’escola, destrueix el lloc de treball, destrueix el veïnat. Per la llengua comencen les guerres.» (Àngelus 3 de març de 2019).