QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El silenci fa créixer a la persona, perquè el silenci és cosa de l’ànima. Per això, els monjos hem de cultivar el silenci. Ara bé, hi ha unes hores que podríem dir de gran silenci son les hores de la nit, des de Completes a Laudes. Per això, en aquestes hores hem de mantenir el silenci, que ningú no parli després de Completes.

Com ho podem fer? Simplement sortint de l’església amb gravetat, anant en silenci pel claustre, que això sempre ens convé, i seguir el camí cap a la cella sense fer cap comentari pel camí si coincideixes amb un altre monjo. Ja sabem que pel claustre hem d’anar d’un en un i mai de dos en dos ni parlant.

El silenci ho hem de veure com una ajuda per a obrir-nos al transcendent, a Déu que va dient les seves coses, per això ens cal el silenci per poder escoltar.

Aquest capítol ens parla també del moment després de sopar, de la lectura de les Collacions o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients. Aquest moment, que nosaltres a Poblet llegim la Regla entre setmana, seguit per la lectura espiritual, també ens convé no negligir aquest breu moment en que la comunitat està reunida, on de vegades he de dir alguna cosa.

És un acte comunitari important perquè anem escoltant la Regla que ens guia en el nostre dia. Vivim una vida comunitària i això implica que no podem estalviar-nos d’assistir a cap acte comunitari. Seguim la regla de sant Benet i no hem d’anteposar res a Crist, que es fa present en cada acte comunitari.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

«Déu meu, veniu a ajudar-me, no tardeu a defensar-me» (Sl 69).

En tot el que fem cada dia sempre hauríem de tenir present qui ens ajuda. Per molt insignificant que sigui el que fem, sigui portar un cobert , un plat, repartir el pa de cada dia, rentar els plats, deixar-los ben nets, sempre és Crist a qui servim. L’ajuda ens vindrà del Senyor, quan sabem a qui estem servint.

Rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus, mantenir en bon estat els atuells del seu ofici, servir els germans sense murmuració, tot cal fer-ho en pau.

L’escola de la Regla de sant Benet ens empeny a servir en tot moment amb alegria. Si el servei és l’essència del cristianisme, els monjos ho tenim que tenir molt clar que com Jesús la nostra vida és una vida de servei.

Evidentment algunes tasques poden ser més agradables que d’altres. Però, si posem els cinc sentits i amb l’ajuda de Déu podem fer-ho tot amb joia espiritual.

El qui servim sempre és Crist, si tallem ceba o fem macarrons, al final de tot servei sempre està Crist esperant la nostra donació, el nostre amor pels altres que és i sempre serà amor per ell.

La pràctica del servei ens farà adquirir una més gran caritat. La recompensa ens està esperant en la vida amb Crist, ara ja podem albirar-la i aspirar amb delit a la vida eterna.

De moment hem de servir-nos mútuament els uns als altres amb pau, amor i sense murmuració. Ens cal fer-ho tot per amor a Crist que és a qui hem vingut a servir al monestir.

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ni la Regla, ni l’abat, ni ningú pot dir que he obrat malament. Jo estic per damunt de tot. Jo suro com l’oli sempre.

Aquesta podria ser l’actitud d’aquell monjo que no vol corregir-se, no vol fer cas de la correcció que li han fet, que li estant fent, ni la que li faran.

L’orgull és el seu pecat. L’orgull és molt mal company de viatge en la vida monàstica. A l’orgull cal humiliació i més humiliació. Si el germà ha estat corregit fins a la fi, amb exhortacions, amb les Escriptures divines, amb l’excomunió, amb els assots que ja no podem fer avui, si veia l’abat que no pot la seva traça, què cal fer doncs?

La pregaria d’ell i de tota la comunitat, perquè és el Senyor qui fa i desfà. El Senyor és el qui pot donar seny, guarició, salut a aquest germà que no vol corregir-se en el seu error.

Si, ni així es guaria, l’abat ha d’extirpar el malvat perquè no contagi els altres germans. Perquè diràs tu, que allò que de cap manera es corregeix es pot arribar a pensar que sigui lícit. I de cap manera ho és, per això el malvat ha de ser separat del bo, com el blat del jull.

Si l’infidel es vol separar que se separi. En l’ordenament de la Regla està clar que per regular la vida del monjo cal humilitat, cal fe, cal estima per uns costums, per un lloc, per una comunitat que t’acull.

Cal endinsar-nos en el camí de la humilitat, perquè l’orgull sigui història remota.

Cal prestar una obediència sana, sincera, amorosa i plena de fe, de confiança en el qui vol ajudar-te a créixer amb esperança.

ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 25 de gener de 2026

Com han de ser els degans? Els germans de bona reputació i de vida santa son els qui han de ser degans.

Els monjos hauríem de tenir bona reputació? Crec que els monjos hauríem de tenir molt bona reputació. Bona reputació vol dir, o comporta una vida santa. El monjo ha de buscar la santedat, cada vegada que no la busca interromp la seva vocació. El cristià està cridat a la santedat i el monjo és cristià primer de tot.

Potser que en l’encàrrec de la seva degania el porti a allunyar-se del camí de la santedat, potser. Per això, hem de tenir clar la vocació que hem estat cridats a viure, la vocació de la santedat. I això, cada dia i cada minut.

Tenim eines per tornar o retornar a Crist el nostre salvador. Tenim el sagrament del perdó i la reconciliació. És molt clar, que si no sabem demanar perdó, no anem pel camí de la vida monàstica, ni se’ns eixamplarà el cor, més bé quedarem apartats de la comunió fraterna.

Parla el capítol dels degans, però aquestes coses que sant Benet exigeix als degans ens serveixen per prendre consciència cada monjo. Perquè avui podràs encarregar-te d’una degania i demà d’una altra; però monjo, el que es diu monjo segueixes sent.

L’abat ha de compartir amb ells, refiat, les seves càrregues. Confiança, molta confiança cal tenir i ha de viure refiat, per això cal parlar, parlar-se, dir-se les coses, que de vegades, pots pensar que son evidents, però no ho son.

El tema de l’antiguitat en la vida monàstica, de vegades, s’ha entès malament. Cal molta humilitat, no oblidar el camí de la santedat, i aquest camí és el que ens hem d’esforçar per practicar i ensenyar amb la pràctica.

Sant Benet ens insisteix en el mèrit de la vida del monjo, en la saviesa de doctrina, la bona reputació i la vida santa tot davant del perill que té la persona humana, el perill de l’orgull.

De vegades sense adonar-nos, el nostre orgull s’infla tant que no semblem ni nosaltres. L’orgull és un problema per al monjo. Cal reconèixer el nostre orgull, veure’l i saber que això, no pot ser. Cal buscar la humilitat, la pau, la reconciliació, la fe, l’esperança, cada gota anirà fent el seu camí cap a la comunió amb u mateix, amb la comunitat i amb Déu.

Siguem monjos degans o no; però cada capítol de la Regla ens interpel·la en la nostra vida monàstica.

Adonem-nos-en de la necessitat que tenim de conversió. L’evangeli d’aquest diumenge ens diu: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 4, 17).

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 18 de gener de 2026

Què animen el monjo? Què ha de fer el monjo? Com ha de viure?

Una Regla comuna i l’exemple dels majors. Dues coses a tenir cada dia en compte.

1. La Regla és comuna per a tota la comunitat, per a tots els monjos, per a tots els monestirs, l’Orde cistercenc, els de l’estricta observança i els benedictins en general.

Cadascú som un món, no és qüestió de fer una interpretació de la Regla per a cada mentalitat. No! Sinó més bé mirar de que cadascú convergeixi en la Regla de sant Benet.

Som molt diferents, però el nostre treball és el de la convergència en una comunitat concreta que treballa el camp de la humilitat.

2. L’exemple dels majors és fonamental. Els fills petits miren els pares que fan i que deixen de fer. Nosaltres que ja hem entrat al monestir adults, fins i tot amb més estudis que els monjos majors, podríem imaginar-nos que ho sabem tot i que l’exemple dels majors no ens va ni ens ve, o està de sobra.

Sant Bernat de Claravall en un dels seus comentaris diu que sempre  hauríem de mantenir l’esperit de novici. De fet, el novici és el que està en la novetat de la vida monàstica i viu a l’expectativa, tot és nou, tot sorprèn, tot ho rep com a do, com a gràcia de Déu.

És veritat que la vida del cristià, que la vida del monjo, sempre ha de ser de novetat davant la voluntat de Déu. Sempre hem d’estar com a nous, com a admirats, sorpresos per la novetat que cada dia Déu ens ofereix. Altrament moriríem en la desídia de l’avorriment.

L’exemple del majors és fonamental, per saber, per veure, per discernir el que ens ha d’ajudar o no en el nostre camí d’aprenentatge, que mai no s’acaba, de la vida monàstica. Ja que és la humilitat la base de la nostra vida hem d’ajudar-nos  per discernir tot des de l’objectiu, com en una càmera fotogràfica, des de l’objectiu, tota la nostra vida enfocada des de la humilitat.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El model a seguir l’abat en el seu ensenyament ha de ser el de l’apòstol. En la segona carta a Timoteu sant Pau en diu: “proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar” (2Tm 4, 2).

Cada monjo som fills d’una família diferent, ens hem criat en un lloc geogràfic distint els uns dels altres, hem aprés uns costums, unes maneres de viure diferent.

Ara bé, el que ens ha fet arribar a la porta del monestir és el mateix, Crist, el rei veritable a qui volem seguir i seguir sense perdre cap segon de la nostra vida.

Aleshores, viure com a monjo, ens comporta a tots a ser obedients fins a la mort, és adoptar la Regla de vida de l’evangeli i la mateixa Regla de sant Benet amb una seriositat fidel i amorosa.

Però, de vegades els nostres camins no se perquè poden desviar-se del seguiment de Crist.

L’abat no és un carceller i els monjos uns presos en les seves pròpies cledes i no en les del Senyor.

L’abat és un pare, per això ha de mostrar tendresa, ha de ser el mestre de la comunitat, per això ha d’anar filant els capítols de la Regla en els seus comentaris. L’abat ha de ser un cor amb una orella que escolti els cors dels monjos.

No és una tasca fàcil la de l’abat, perquè en el nostre món les coses han canviat molt, en l’aspecte de la nostra societat i la societat en que va escriure la Regla sant Benet.

Si imposarem els assots i els altres càstigs corporals que indica la Regla per als obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, segurament l’abat faria cap a la presó. I els monjos seguirien sent orgullosos i desobedients.

Crec que és l’enamorament, l’amor sense mesura en que ens estima Déu el que hem de fer nostre, sentir-lo nostre per poder viure sota una Regla i un abat.