L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança Quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de Quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Viure en tot temps responent a una observança quaresmal pot semblar a priori una manera feréstega de sant Benet de plantejar la vida monàstica. Res més lluny de la realitat si entenem la Quaresma en el seu estricte sentit com un camí cap a la Pasqua, com un camí de conversió. I és que la vida del monjo és precisament i fonamentalment això, un camí de conversió, un camí cap a la Pasqua, cap a la vida eterna. El mateix sant Benet ens adverteix però de que recorrent aquest camí no estem exempts de riscos. Hi ha una manera espiritualment sana de fer-lo que inclou la pregària, l’abstinència, la privació d’alguna cosa sempre amb un objectiu clar: oferir una cosa a Déu i això fent-ho per pròpia voluntat i amb goig de l’Esperit Sant. Hi pot haver però la temptació de tirar pel dret, d’agafar una drecera que estalviant-nos passos creguem que ens porta més directament cap a la vida eterna; però ull que ja sant Benet ens ve a dir que aquest no és un camí de conversió, sinó que quan sucumbim a la temptació d’agafar la drecera, al cap i a la fi estem caient en la presumpció i la vanaglòria i que per tant aleshores lluny d’anar pel camí recte deixem de ser dignes de recompensa. I aquí estableix un barem que és el de fer les coses amb el consentiment de l’abat i no pas per pròpia iniciativa ja que aquesta, si no contrastem l’opinió, ens pot fer caure en aquesta vanagloria i aquesta presumpció sobre la que ens alerta la Regla.

Segurament per la concepció que em temps de sant Benet es tenia dels temps litúrgics, era innovadora aquesta concepció de la vida com una Quaresma. Però si tenim clar que la vida del monjo és camí i que la Quaresma és també camí, el paral·lelisme queda ben clar. Però tot i que sant Benet no ho apunti pas també podríem repensar la vida monàstica com un temps d’Advent indefinit, durant el qual també estem convidats a retraure’ns de tota mena de vicis i a donar-nos a l’oració i a la lectura. La Quaresma com a camí cap a la Pasqua i l’Advent com a temps d’esperança fixats els ulls en l’adveniment, són dos camins a recórrer en la nostra vida. Perquè la Pasqua és el moment de l’encontre amb el ressuscitat i a qui esperem és precisament a Ell, a nivell personal i a nivell de comunitat.

Viure doncs els temps litúrgics forts d’una manera especial, d’una manera més intensa és una bona manera de viure’ls i d’aprofundir en la nostra vida de monjos. Ens hi ajuda la nostra dinàmica diària i ens hi ajuda també la litúrgia que la mateixa Església ens proposa. Quan iniciem el camí cap al Nadal, és a dir durant el temps d’Advent; quan iniciem el camí cap a la Pasqua, és a dir durant el temps de Quaresma; ens hem de sentir encara més empesos a viure la litúrgia d’una manera més intensa, sempre l’hem de viure amb intensitat, però d’una manera més especial en aquests temps forts i arribats al Nadal i a la Pasqua no pas creure’ns haver arribat ja a l’adveniment definitiu o a la resurrecció, sinó ser capaços de fer-ne un tast, d’imaginar que aquest goig que tal volta puguem viure no és sinó una infinitíssima part del que si Déu ens ho concedeix, podrem viure de manera definitiva i plena.

L’Ofici Diví i la Lectio són dos bastons on recolzar-nos per poder avançar amb seguretat en aquest camí anual, símbol del camí vital que hem de recórrer. Els himnes i les antífones, pròpies d’aquets temps ens van situant en el seu sentit just; les lectures que l’Església ens proposa en cada Eucaristia ens van marcant les fites per avançar amb seguretat. Si tota la nostra vida hauria de ser una Quaresma i si més no també un Advent, no podem no viure amb intensitat espiritual aquests dos temps forts, perquè sense viure’ls de manera intensa no podrem gaudir amb la necessària profunditat del Nadal i de la Pasqua.

Tenim el marc: el mateix monestir, el cor on preguem l’Ofici Diví, la cel·la on fer la Lectio, la capella on pregar una mica més del que fem habitualment; tenim les eines: la Salmòdia, l’Escriptura; a nosaltres però ens cal posar-hi quelcom de la nostra part, la voluntat de fer d’aquests temps quelcom especial, Això no ens vindrà donat per ningú, ha de brollar de dins nostre aquest neguit, aquesta necessitat d’anar una mica més enllà de la mesura que tenim prescrita, d’oferir alguna cosa més a Déu del que habitualment ja li oferim i tot amb l’objectiu d’esperar amb deler espiritual el Nadal i la Pasqua i quan arribi gaudir-lo.

Advent i Quaresma no tenen el mateix sentit, certament. Però tots dos són temps de preparació, per això cal aprofundir en cada temps. En l’Advent, ens centrem a viure l’esperança de la vinguda de Crist, mentre que a la Quaresma, el centre és avançar en una vida de conversió; però tots dos temps ens preparen per a comprendre millor el misteri de la salvació.

Com reflexionava el Papa Benet, l’Advent, aquest temps litúrgic fort que estem començant, ens convida a aturar-nos, en silenci, per a captar una presència. És una invitació a comprendre que els esdeveniments de cada dia són gestos que Déu ens dirigeix, signes de la seva atenció per cadascun de nosaltres. Un altre element fonamental de l’Advent és l’espera, una espera que és al mateix temps esperança. L’Advent ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història com a ocasió propícia per a la nostra salvació. L’Advent és sobretot el temps de la presència i de l’espera de l’etern. (Cf. Homilia 28 de novembre de 2009).

Una invitació doncs a guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, a ser més curosos encara en l’assistència i la puntualitat al cor, a posar tots els sentits en el que preguem i amb quin sentit ho preguem; a prioritzar el temps de contacte amb la Paraula de Déu durant la Lectio al matí i al vespre; a viure en definitiva, amb més intensitat encara, aquesta vida nostra que tota ella ha de ser camí de conversió i d’esperança.

En paraules de sant Bernat: «Si és així com guardes la paraula de Déu, no hi ha dubte que ella et guardarà a tu. El Fill vindrà a tu en companyia del Pare, vindrà el gran Profeta, que renovarà Jerusalem, el que ho fa tot nou. Tal serà l’eficàcia d’aquesta vinguda, que nosaltres, que som imatge de l’home terrenal, serem també imatge de l’home celestial. I així com el vell Adán es va difondre per tota la humanitat i va ocupar a l’home sencer, així és ara precís que Crist ho posseeixi tot, perquè ell ho va crear tot, ho va redimir tot, i ho glorificarà tot.» (Sermó 5 en el Adveniment del Senyor, 1-3).

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori, és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori, en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia, ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.

La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s per terra. Consisteix en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps. Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat, de penitència o de súplica davant Déu.
En l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).

La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi, són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que «es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.

En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat, moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de súplica. És també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser perdonats.

Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet, «propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la culpa. El gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la comunió.

Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església, molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.

En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència general 7 de març de 1984),
La manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos, que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin esmenar-se.

També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de garrot.

Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és. Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor.»

Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari, però poca cosa més.

Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.

I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana, entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7 anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble. La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al mateix matrimoni.

I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat, la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels monjos.

Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa, també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià; qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi ha.

I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas amb total serenitat.

Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que, amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat. Malgrat això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva d’aquest pas. (...) Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).

A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena maduresa. Són anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als ancians, 16).

Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida, talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.