diumenge, 28 de novembre de 2021

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana de boca de sant Lleó el Gran: «entén bé quina ha de ser la teva conducta i quin és el premi que se’t promet. El qui és la misericòrdia vol que siguis misericordiós, el qui és la justícia desitja que siguis just, perquè el creador vol veure’s reflectit en la seva criatura i Déu vol veure reproduïda la seva imatge en el mirall del cor humà mitjançant la imitació que tu acompleixes de les obres divines» (Sermó sobre les benaventurances). Aquesta imatge de Déu que portem dins nostre la desfigurem quan pequem i l’enterbolim quan faltem; és a dir quan deixem de ser justos o misericordiosos.

Sembla que sant Benet estableix una gradació de les nostres culpes, culpes que són sempre fruit de les nostres febleses tant físiques com morals, i si bé hi ha faltes molt greus i faltes greus, el més habitual és que fem faltes lleus, mancances, petites coses que qui sap si més per comoditat que per maldat ens allunyen també de Déu. Aquest sentir-se sempre en presència de Déu del que ens parla sant Benet l’hem de mantenir tothora i en tot lloc i mirar de no cometre cap mancament. Inevitablement però, el cometrem i aleshores el més important és reconèixer-ho i donar-ne satisfacció, com diu sant Benet; no es tracta tant d’una mena d’humiliació pública com del fet d’adonar-nos-en de la mancança, és aquest un pas ineludible i imprescindible per a fer propòsit d’esmena i poder seguir avançant cap al Crist. Sant Benet destaca aquí l’espontaneïtat del reconeixement de la falta, superant la temptació natural d’ocultar-la o fins i tot, Déu no ho vulgui, d’intentar d’atribuir-la a un altre. Potser són actituds una mica infantils aquestes d’ocultar o carregar a un altre les nostres faltes, però que si hi pensem una mica, sovint ens passen pel cap, al menys les cometem de pensament sinó d’obra.

Errar és humà, reconèixer l’error és profundament cristià. Reconèixer no pel simple fet de reconèixer-lo i quedar-nos aquí, sinó reconèixer-lo per esmenar-nos, per no caure en la temptació de preocupar-nos profundament per mantenir la nostra imatge idealitzada i acabar per tenir problemes per tolerar qualsevol tipus de desaprovació o crítica, sentint-la com un atac personal generador de rancor. La clau és reconèixer nosaltres mateixos la nostra mancança i no esperar a que sigui un altre qui la descobreixi, perquè tant sols així mostrem que no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que no desconfiem de la seva misericòrdia que és infinita.

Sant Benet però fa distincions, fa accepció de faltes, perquè diu que hi ha faltes i faltes; n’hi ha algunes que afecten al secret de l’ànima, aquelles que ens provoquen ferides que no es guareixen pas descobrint-les i fent-les públiques, sinó tant sols amb ajut espiritual. Hem de ser doncs també prudents a l’hora de descobrir les faltes dels altres no sigui que ho fem per creure’ns destinats a la grandesa tendint a creure que som naturalment especials, que formem part d’una classe diferent, d’una mena d’elit i que nosaltres ho fem tot bé i que mereixem el millor; no sigui que això ho fem moguts en sentir-nos superiors als altres i impulsats per una recerca incessant per mostrar el nostre domini, mentre ens neguem a ser responsables dels nostres errors i mal comportament i en culpem als altres d’aquest nostre mancament.

No hem de perdre mai de vista que el que cerquem, reconeixent una nostra falta o descobrint-ne la del germà; no pot pas ser per sentir-nos obligats a mostrar els nostres assoliments; cercant de destacar de manera generosa les nostres qualitats i buscant d’edificar una visió idealitzada de la nostra pròpia persona, pensant de merèixer sempre un tracte especial que ens fem a mida de la nostra conveniència i que a la pràctica consisteix en blasmar, difondre o fer mofa de les faltes dels altres i a dissimular, amagar o minimitzar les nostres pròpies. El que hem de buscar reconeixent les nostres de faltes és avançar més i més cap a Déu, mirar de recuperar aquella imatge divina que hi ha en nosaltres i que massa sovint oblidem de cuidar-la cada dia, a cada moment, en cada instant de la nostra vida. No podem descansar mai de Déu, no podem fer mai vacances de Déu si volem viure la nostra vida de cristians, de seguidors del Crist, en plenitud i amb sinceritat de cor. Ens ho diu sant Benet: en qualsevol feina i en qualsevol lloc; sempre som imperfectes seguidors del Crist, sempre ens hem d’intentar emmirallar en el Crist, sempre hem d’estar atents i disposats a guarir tant les ferides pròpies com les dels altres i sobretot disposats a no ferir als altres.

Iniciem avui un nou any litúrgic, el temps d’Advent per preparar-nos a la celebració del naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. El fet de l’Encarnació de Déu que es fa home com nosaltres, ens mostra el realisme de l’amor de Déu. L’obrar de Déu, en efecte, no es limita a les paraules, és més, podríem dir que Ell no es conforma amb parlar, sinó que se submergeix en la nostra història i assumeix sobre seu la limitació i el pes de la vida humana, la nostra limitació i la nostra càrrega. El Fill de Déu es va fer veritablement home, va néixer de la Verge Maria, en un temps i en un lloc determinats, va créixer en una família concreta, va formar un grup de deixebles, va instruir als Apòstols per a continuar la seva missió, i va acabar la cursa de la seva vida terrena a la creu, és a dir va morir com nosaltres morirem. Aquesta manera d’obrar de Déu és el model per a interrogar-nos sobre la realitat de la nostra fe, que no ha de limitar-se a l’àmbit del sentiment, de les emocions, de les paraules; sinó que ha d’entrar en el concret de la nostra existència, ha de tocar la nostra vida de cada dia i orientar-la també de manera pràctica; no podem viure una fe de façana. Déu no es va quedar en paraules, sinó que ens va indicar com viure-les, compartint la nostra mateixa experiència, menys en el pecat. La fe té un aspecte fonamental que afecta no sols la ment i el cor, sinó tota la nostra vida. (Cf. Benet XVI, Audiència General 9 de gener de 2013).

El nostre obrar, si som, si volem ser realment imitadors del Crist no es pot limitar a les paraules, s’ha de concretar en cada moment de la nostra vida, en qualsevol moment d’aquesta. No és fàcil, la temptació a ser cristians en horari laboral, a fer vacances, a descansar de Crist sempre existirà, però mai hauria d’existir. Si realment Crist és el centre i l’objectiu de la nostra vida, si estem enamorats d’Ell, ni voldrem ni podrem fer vacances del Crist, el tindrem sempre present. Això sembla una tasca impossible, però tant sols amb l’ajut de l’Esperit la podem anar fent possible dia a dia, allí on estiguem en cada moment de la nostra vida, allí on Déu ens cridi en cada etapa del nostre camí cap a Ell.