diumenge, 19 de setembre de 2021

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De l’inflor d’orgull, ens ha dit aquesta setmana sant Pau en la primera carta a Timoteu, neixen antipaties, rivalitats, insults, sospites, disquisicions inacabables de gent que ha perdut l’enteniment, que desconeix la veritat (cf. 1Tm 6,4-5). Sant Benet ens apunta que alguna vegada ens poden ser encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles, fixem-nos que ens diu «si mai son encomanades», que ressalta l’excepcionalitat del fet. Què ho fa doncs que sovint tinguem la sensació de que quasi tot el que ens encomanen ens resulta feixuc o fins impossible? Doncs que ens infla l’orgull, aquell del que ens parla sant Pau, és aquest el que ens impedeix discernir amb claredat el que en cada moment Déu vol de nosaltres, no pas en cap cas el que nosaltres volem de Déu o volem que Déu ens demani. La temptació de que l’orgull, la resistència i la contradicció, com diu sant Benet, ens impedeixin de véreu-hi clar esgota en qualsevol cas la nostra reserva de paciència.
No, no són tantes les vegades que ens demanen coses feixugues, però sovint les possibles les fem nosaltres mateixos impossibles, les lleugeres les acabem fent feixugues. És un tema de voluntat, de prioritat en les voluntats; la de Déu i la nostra entren sovint en conflicte i acabem per imposar-nos a Déu abans de que portats per la caritat confiem en el seu ajut i l’obeïm.

A vegades l’obediència de “la porta del costat” que potser diria el Papa Francesc, l’obediència de les petites coses la practiquem amb poca o escassa mansuetud. Les excuses de seguida ens venen al cap: No m’ho han dit al moment oportú, ni de la manera oportuna, ni la persona oportuna. Però en el fons si ho analitzem serenament, darrera aquesta oposició hi ha el nostre orgull i la nostra resistència, perquè al cap i a la fi potser no és tant difícil anar a la porteria un dia que no ens toca, tancar o obrir una porta quan és oportú, rentar plats, servir taula o llegir quan a qui li toca no ho pot fer i tantes altres petites coses on la nostra voluntat, lluita per imposar-se, i acabem per convertir-les en coses feixugues i impossibles. No són feixugues per elles mateixes, ans al contrari són habitualment lleugeres, però si passem més temps discutint-les que el que ens ocuparia en fer-les, acaben per esdevenir com una llosa; el que vertaderament se’ns fa feixuc és renunciar a la nostra voluntat, a fer la nostra, al nostre caprici; això sí que és veritablement feixuc i sovint impossible.

De ben segur quan el Senyor ens va cridar a la vida monàstica no ens imaginàvem pas que aquesta acabés per esdevenir una successió de sorpreses i de fets que mai no hauríem escollit de viure. Cercàvem la pau i massa sovint ens trobem en lluita contra moltes coses i en diversos fronts; buscàvem la calma i masses vegades estem enmig de la tempesta a voltes amb vents huracanats i calamarsada. Aleshores, què fer? Com es preguntava el Cardenal Pell en la injusta presó recordant el títol d’una famosa i tàctica obra de Lenin. Ens ho diu sant Benet, aleshores cal recórrer a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a la caritat i a la confiança en l’ajut de Déu. En qualsevol cas defugint sempre l’orgull, la resistència i la contradicció. No es tracta en cap cas d’una obediència cega, aquella que fins i tot en règims totalitaris i antinaturals serveix de refugi als executors per eximir la seva responsabilitat adduint que actuaven per obediència deguda, defugint així qualsevol paper que no sigui el de braç executor més irracional que racional. La nostra obediència no és d’aquest tipus, si mai ho ha estat en la vida monàstica o dins de l’Església, aquests temps ja han passat; la nostra és una obediència responsable, sincera, generosa i que segueix un model, el Crist, com no podria ser d’altra manera.

Escriu Aquinata Böckmann que després del Concili Vaticà II va aparèixer en alguns ordes religiosos una certa concepció de l’obediència segons la qual calia que tot fos discutit fins al infinit, i una mica més enllà. Davant d’una concepció de l’obediència rigorista i simplista i d’una posada en qüestió de tota ordre, hi ha el punt just de l’obediència practicada amb reflexió i responsabilitat. Qui és el responsable quan algú no obeeix? Doncs nosaltres mateixos, ni més ni menys. Ara bé, a vegades els resultats de la desobediència els patim tots i a vegades amb escreix paguem un alt preu per la desobediència d’alguns. Com deia un antic anunci sobre els accidents de trànsit, les imprudències es paguen, potser no sempre, potser a vegades ens en sortim sense cap conseqüència, però com diu la dita el que mal comença sovint mal acaba.

No, no és el moment d’esquinçar-nos els vestits, però sí és el moment d’aprendre la lliçó i sobretot de fer propòsit d’esmena, perquè sense aquest no hi ha vertader penediment.
I quan ens manen una cosa, fer-ne cas perquè potser no és cap ordre feixuga i impossible, sinó que portats per la caritat i confiant en l’ajut de Déu podem acomplir-la sense cap dificultat. Obeir té el seu origen en la paraula llatina que vol dir també escoltar, així doncs quan obeïm escoltem o hem de mirar d’escoltar a Déu mateix. Sempre hi haurà lloc per a la mandra, no ens agrada que ens treguin dels plans que ens hem fet; sempre hi haurà lloc per al recel, potser sí que ho podria fer un altre o es podria fer d’altra manera; però al cap i a la fi sempre hi haurà lloc per a la caritat. Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet ha humanitzat l’obediència, no l’ha alleugerit pas, més aviat l’ha radicalitzat. No és l’obediència benedictina una obediència maquinal, és una obediència madura i lliure, arrelada en el Crist, és una obediència que és un camí cap al despullament d’un mateix, treure’s els vestits de l’orgull, la resistència i la contradicció per vestir-nos amb l’armadura de la caritat i la confiança en Déu.