LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al cristià.

El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat, que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.

S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.

D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.

L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal adonar-nos-en.

L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.

La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.

Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.

No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen. No és fàcil.

Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se completament a Déu. Déu fa i desfà.

PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem, mentre tenim la llum de la vida.

Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist. Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços ?

De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.

Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.

Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del Senyor.

Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.

Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos forasters ens interpel·len. Cada monestir té uns costums, perquè cada comunitat té unes maneres de fer pròpies que tal vegada per a una altra comunitat no encaixarien bé.

L’horari d’una comunitat, la manera de celebrar la litúrgia, vull dir l’estructura de la salmòdia o bé el tipus de cant, el treball manual, fins i tot l’atenció als hostes pot haver-hi les seves diferències entre monestirs.

El monjo foraster si s’acontenta amb allò que troba i no pertorba el monestir no hi ha cap problema que resti per un temps amb la comunitat com a hoste.

El monjo foraster pot raonablement, amb una caritat humil, fer veure alguna cosa que no va bé, i l’abat ho ha de considerar amb prudència, perquè el Senyor tal vegada l’ha enviat per això.

És el Senyor qui ens envia aquest monjo, és el Senyor qui ens envia l’hoste, el transeünt i qualsevol que se’ns atansa la monestir, per qualsevol motiu, és el Senyor que ens interpel·la mitjançant els altres.

La comunitat també per la seva part pot conèixer bé la vida d’aquest monjo i discernir si arriba el cas, perquè ell ho demanava, l’admissió a la comunitat.

La comunitat és mestra i pot veure molt clarament si aquest és un bon monjo que pot ser exemple per al altres, o bé pel contrari trobar en ell una persona exigent, viciós que més bé pot perjudicar la convivència en la vida monàstica. En aquest cas se li dirà que se´n vagi, però amb delicadesa. Perquè pot ser no encaixi en aquest monestir i tal vegada encaixi en un altre, o bé en una altra forma de vida religiosa més activa per exemple.

Ara bé, si fos el cas d’admetre un monjo d’un altre monestir, o bé que ja ha estat en una altra Ordre religiosa, s’ha de procurar unes lletres de recomanació del lloc d’on ve. Perquè està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

La informació sobre el qui vol entrar al monestir és fonamental, sigui ja clergue, vingui ja de la vida religiosa, o simplement sigui la primera vegada que s’atansa per començar la vida monàstica com a postulant.

Per això, cal un temps de coneixement d’aquesta persona i això sols es pot aconseguir quan el qui vol entrar va fent diverses estades en el monestir i va ajudant en diferents tasques a la comunitat.

La disponibilitat és fonamental. Si la persona està disponible a tota hora vol dir que no té cap problema en servir amb alegria a tothom i en qualsevol cosa que se li mani; si la persona busca excuses davant de qualsevol treball, ja es veu clarament que no està feta per a una escola del Servei Diví. La disponibilitat de la persona ho diu tot.

Però, a més de la disponibilitat cal veure el zel per l’ofici diví, la paciència davant les adversitats i l’alegria i la joia d’adonar-se que aquest lloc és el seu lloc en el món.

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos poden acceptar o no poden acceptar de cap manera res de res?

Sant Benet ens pauta en la seva Regla les facultats de l’abat. L’abat és el pare de la comunitat. És l’abat qui té l’autoritat de disposar, de fer avinent i d’autoritzar que el monjo pugui acceptat cartes o alguna altra cosa.

Ens els nostres dies podríem fer-nos la pregunta: Vols dir que això cal?

A més a més d’aquest capítol ens trobem en molts d’altres capítols que podríem fer una pregunta semblant: Aquest control cal?

Però sant Benet ens pot fer una pregunta més profunda: Com és la teva relació amb l’abat?

La comunitat de sant Benet és una comunitat de germans amb un pare l’abat, qui ha de fer de Crist entre els germans. Aleshores ens podem preguntar quina relació tinc amb el Crist?

Perquè si som cristians ens agradaria tenir una relació ben unida al Crist. Sant Benet ens pregunta: Quina relació tinc amb l’abat? Puc confiar amb l’abat? Tinc la llibertat de comentar-li a l’abat si he rebut una cosa, m’han donat o he rebut un regal?

Perquè, ho vivim en la llibertat de fills de Déu, amb tot el despreniment de les coses, coses materials en definitiva que no ajuden a caminar cap al Crist, ho vivim empresonats en l’afany de posseir més i més coses que et fan caure en el parany del diable, en el cap de la divisió, de la separació, de la confusió, de l’autodestrucció com a persona de fe.

Som lliures, hem elegit lliurement viure la professió monàstica, hem acceptat viure atents a l’escolta de les prescripcions del mestre.

No ens contristem mai, alegrem-nos i donem gràcies de poder compartir amb tots els altres membres de la comunitat allò que he rebut o m’han donat. Sempre hi ha més alegria donat. La qüestió és viure amb alegria.