ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 25 de gener de 2026

Com han de ser els degans? Els germans de bona reputació i de vida santa son els qui han de ser degans.

Els monjos hauríem de tenir bona reputació? Crec que els monjos hauríem de tenir molt bona reputació. Bona reputació vol dir, o comporta una vida santa. El monjo ha de buscar la santedat, cada vegada que no la busca interromp la seva vocació. El cristià està cridat a la santedat i el monjo és cristià primer de tot.

Potser que en l’encàrrec de la seva degania el porti a allunyar-se del camí de la santedat, potser. Per això, hem de tenir clar la vocació que hem estat cridats a viure, la vocació de la santedat. I això, cada dia i cada minut.

Tenim eines per tornar o retornar a Crist el nostre salvador. Tenim el sagrament del perdó i la reconciliació. És molt clar, que si no sabem demanar perdó, no anem pel camí de la vida monàstica, ni se’ns eixamplarà el cor, més bé quedarem apartats de la comunió fraterna.

Parla el capítol dels degans, però aquestes coses que sant Benet exigeix als degans ens serveixen per prendre consciència cada monjo. Perquè avui podràs encarregar-te d’una degania i demà d’una altra; però monjo, el que es diu monjo segueixes sent.

L’abat ha de compartir amb ells, refiat, les seves càrregues. Confiança, molta confiança cal tenir i ha de viure refiat, per això cal parlar, parlar-se, dir-se les coses, que de vegades, pots pensar que son evidents, però no ho son.

El tema de l’antiguitat en la vida monàstica, de vegades, s’ha entès malament. Cal molta humilitat, no oblidar el camí de la santedat, i aquest camí és el que ens hem d’esforçar per practicar i ensenyar amb la pràctica.

Sant Benet ens insisteix en el mèrit de la vida del monjo, en la saviesa de doctrina, la bona reputació i la vida santa tot davant del perill que té la persona humana, el perill de l’orgull.

De vegades sense adonar-nos, el nostre orgull s’infla tant que no semblem ni nosaltres. L’orgull és un problema per al monjo. Cal reconèixer el nostre orgull, veure’l i saber que això, no pot ser. Cal buscar la humilitat, la pau, la reconciliació, la fe, l’esperança, cada gota anirà fent el seu camí cap a la comunió amb u mateix, amb la comunitat i amb Déu.

Siguem monjos degans o no; però cada capítol de la Regla ens interpel·la en la nostra vida monàstica.

Adonem-nos-en de la necessitat que tenim de conversió. L’evangeli d’aquest diumenge ens diu: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 4, 17).

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 18 de gener de 2026

Què animen el monjo? Què ha de fer el monjo? Com ha de viure?

Una Regla comuna i l’exemple dels majors. Dues coses a tenir cada dia en compte.

1. La Regla és comuna per a tota la comunitat, per a tots els monjos, per a tots els monestirs, l’Orde cistercenc, els de l’estricta observança i els benedictins en general.

Cadascú som un món, no és qüestió de fer una interpretació de la Regla per a cada mentalitat. No! Sinó més bé mirar de que cadascú convergeixi en la Regla de sant Benet.

Som molt diferents, però el nostre treball és el de la convergència en una comunitat concreta que treballa el camp de la humilitat.

2. L’exemple dels majors és fonamental. Els fills petits miren els pares que fan i que deixen de fer. Nosaltres que ja hem entrat al monestir adults, fins i tot amb més estudis que els monjos majors, podríem imaginar-nos que ho sabem tot i que l’exemple dels majors no ens va ni ens ve, o està de sobra.

Sant Bernat de Claravall en un dels seus comentaris diu que sempre  hauríem de mantenir l’esperit de novici. De fet, el novici és el que està en la novetat de la vida monàstica i viu a l’expectativa, tot és nou, tot sorprèn, tot ho rep com a do, com a gràcia de Déu.

És veritat que la vida del cristià, que la vida del monjo, sempre ha de ser de novetat davant la voluntat de Déu. Sempre hem d’estar com a nous, com a admirats, sorpresos per la novetat que cada dia Déu ens ofereix. Altrament moriríem en la desídia de l’avorriment.

L’exemple del majors és fonamental, per saber, per veure, per discernir el que ens ha d’ajudar o no en el nostre camí d’aprenentatge, que mai no s’acaba, de la vida monàstica. Ja que és la humilitat la base de la nostra vida hem d’ajudar-nos  per discernir tot des de l’objectiu, com en una càmera fotogràfica, des de l’objectiu, tota la nostra vida enfocada des de la humilitat.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El model a seguir l’abat en el seu ensenyament ha de ser el de l’apòstol. En la segona carta a Timoteu sant Pau en diu: “proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar” (2Tm 4, 2).

Cada monjo som fills d’una família diferent, ens hem criat en un lloc geogràfic distint els uns dels altres, hem aprés uns costums, unes maneres de viure diferent.

Ara bé, el que ens ha fet arribar a la porta del monestir és el mateix, Crist, el rei veritable a qui volem seguir i seguir sense perdre cap segon de la nostra vida.

Aleshores, viure com a monjo, ens comporta a tots a ser obedients fins a la mort, és adoptar la Regla de vida de l’evangeli i la mateixa Regla de sant Benet amb una seriositat fidel i amorosa.

Però, de vegades els nostres camins no se perquè poden desviar-se del seguiment de Crist.

L’abat no és un carceller i els monjos uns presos en les seves pròpies cledes i no en les del Senyor.

L’abat és un pare, per això ha de mostrar tendresa, ha de ser el mestre de la comunitat, per això ha d’anar filant els capítols de la Regla en els seus comentaris. L’abat ha de ser un cor amb una orella que escolti els cors dels monjos.

No és una tasca fàcil la de l’abat, perquè en el nostre món les coses han canviat molt, en l’aspecte de la nostra societat i la societat en que va escriure la Regla sant Benet.

Si imposarem els assots i els altres càstigs corporals que indica la Regla per als obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, segurament l’abat faria cap a la presó. I els monjos seguirien sent orgullosos i desobedients.

Crec que és l’enamorament, l’amor sense mesura en que ens estima Déu el que hem de fer nostre, sentir-lo nostre per poder viure sota una Regla i un abat.

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Renunciant als propis volers cada monjo anirà escoltant, anirà treballant l’obediència, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable.

Cal renunciar els nostres volers per els volers de Crist. De fet la felicitat sols l’aconseguirem si ens deixem portar per Crist, deixant de banda els nostres propis volers.

Per això, ens cal sempre i en tot moment la pregària ben insistent. La pregària, no ja la que considerem litúrgica, tampoc la pregària personal, sinó la pregària del cor que contínuament hem de tenir present mentre ens movem, mentre treballem, mentre atenem a una altra persona.

És a dir, ens cal viure en pregària perquè puguem atansar-nos a la voluntat de Crist. Perquè ell sempre és l’exemple, no va fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

La pregària ens ajudarà a fer les coses bé. Crec que fins i tot en podem fer experiència moltes vegades, com la pregària ens ha ajudat a poder fer el treball més bé del que esperàvem.

La pregària és escolta. La pregària és acollir de bon grat l’exhortació del pare amorós i saber portar-la a la pràctica. De fet, Déu ens ha donat uns talents, ha posat en nosaltres uns dons, perquè els fem fructificar, perquè el seguim a la glòria.

Tenim el perill de distraure’ns en els nostres propis volers. Això porta a la pena eterna, com a servents malvats, que no l’hem volgut seguir.

Per això, ens cal escoltar, ens cal viure atents a la pregària, a l’obediència de la voluntat de Déu. La Regla ens ajuda cada dia en les seves exhortacions.

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que els socors de Déu sigui sempre amb nosaltres i amb els nostres germans absents. Sempre hem de pregar pels nostres germans absents. Perquè formen part de la comunitat i no son presents en la pregària.

Encara recordo que fèiem un pregària abans de marxar de viatge i una altra al tornar. Recordo perfectament quan vaig marxar a fer el recés abans de la Professió Solemne, davant l’altar i els monjos pregaven pel teu viatge i al tronar també agenollat amb la pregària al final de l’hora canònica que tocava.

No sé com, o perquè es va deixar de fer.  Crec que era molt adien per motiu de saber que com a membre de la comunitat tens uns germans que t’acullen en la pregària en el teu viatge.

Sant Benet ens insisteix que ningú no s’atreveix a contar res del que ha vist o sentit fora del monestir. Perquè ell sabia els desastres que podia provocar. Perquè el monjo que no ha vist ni sentit el que li content pot fer volar la imaginació més encara de la realitat del conte.

I no és que sigui estrany que, al cap i a la fi, a fora es viu millor, a l’altre monestir si que son observants, la litúrgia si que és veritable litúrgia, els monjos tots son sants. Així, es pot afegir el que vulguis, arrastrant al monjo que no surt mai a un neguit innecessari. La discreció sempre serà un bon instrument per a la vida monàstica.

Sant Benet pauta una vida monàstica ben assenyada i ben clara. El problema és quan no ens recordem del fonament de la nostra vida. Crist és la font de la nostra vida. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Per això, també la sortida del monestir ha d’estar acordada amb l’abat, qui és el que fa les vegades de Crist al monestir.

Aquest capítol, em fa reflexionar sobre les sortides virtuals que podem fer, que després podem comentar i que també poden fer molts desastres, incitant a sortir virtualment del monestir cada vegada més, fins que al final no pots viure amb pau en la vida que havies professat en el seguiment de Crist.

Crist, l’hem de tenir en compte sempre i en tot el que fem cada moment del nostre dia a dia. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Crist ens parla escoltem-lo. Para-hi l’orella del cor i posa en pràctica el que has sentit de la seva veu.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Hem d’acollir més el Crist. I una manera molt sana d’acollir-lo és observant totes les prescripcions de la Regla. Aquest capítol tracta de l’acolliment dels sacerdots que volen ser admesos al monestir. La vida sacerdotal amb el seu caire apostòlic pastoral és prou diferent a la vida discreta d’un monjo en un monestir. Tots seguim les petjades del Crist però amb perspectives diferenciades notablement.
Per això, sant Benet ens diu que no ha de ser gents fàcil accedir al desig del sacerdot que vol ser monjo.

Què has vingut a fer? És la pregunta que cada dia ens hem de fer nosaltres també. Però per al sacerdot que vol ser admès a la vida monàstica li cal tenir-ho present abans de donar un pas cap a l’entrada al monestir.

Perquè en la vida monàstica primer és el monjo, després pot ser que algun monjo sigui ordenat sacerdot en bé del servei de la comunitat. Ara bé, si el qui entra al monestir ja és sacerdot, ha d’acceptar les prescripcions de la Regla per als monjos, sense mitigar res.

La Regla és l’observança del seguiment de Crist en el monestir. El sacerdot si vol entrar a la vida monàstica ha d’acceptar la Regla amb totes les prescripcions. S’ha de considerar un monjo com els altres sense cap privilegi per ser sacerdot.

El sacerdot està sotmès a l’observança regular i per tant, ja que té un recorregut eclesial com a sacerdot ara si vol ser monjo i lligar-se a la comunitat, més bé ara ha de donar exemple de més humilitat.

Exemple d’humilitat que ningú hem de perdre en la vida que portem lligada a l’experiència de Déu dintre de la comunitat.