diumenge, 4 de desembre de 2022

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La professió monàstica no està qualificada com un dels set sagraments, ni encara menys com un dels tres que imprimeixen caràcter. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «El caràcter sacramental és un segell espiritual, conferit pels sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde. Constitueix promesa i garantia de la protecció divina. En virtut d’aquest segell, el cristià queda configurat al Crist, participa de diverses maneres en el seu sacerdoci i forma part de l’Església segons estats i funcions diversos.
Queda, per tant, consagrat al culte Diví i al servei de l’Església. Com que el caràcter és indeleble, els sagraments que l’imprimeixen només poden rebre’s una vegada en la vida.» (CEC, 1121). Aquesta configuració amb Crist i amb l’Església, realitzada per l’Esperit, és indeleble segons ja el Concili de Trento i és molt important l’afirmació de que els sagraments que imprimeixen caràcter no poden ser repetits o reiterats. Alguna cosa canvia per sempre en qui els rep; per tant, la seva eficàcia és de particular relleu per al bé de l’Església.

Doctrinalment doncs no podem dir que la professió monàstica sigui un sagrament, ni tampoc que imprimeixi caràcter, en el sentit teològic del terme. Mentre que una dispensa de vots pot acabar amb el compromís adquirit davant del Senyor i posat sobre l’altar amb la cèdula el dia de la nostra professió; tot i poder apostatar o ser suspès del ministeri, els efectes del sagrament del baptisme o de l’orde persisteixen en qui els ha rebut. No és pas que sant Benet vagi en contra d’aquest principi, tot i que ell no el veiés definit doctrinalment en la seva totalitat; però si que en aquest capítol que avui hem escoltat i en el següent, ens ve a dir que ser monjo no és quelcom que depengui del lloc on som, sempre temporal, o del que estiguem fent puntualment; som monjos sempre i en tot lloc i això és quelcom que s’ha de manifestar en dos aspectes: la pregària i el comportament, evitant els excessos, com diria el mateix sant Benet. La pregària ens ha de marcar la jornada tant si som al monestir, és a dir si podem anar a l’oratori, com si som fora o no podem anar-hi. No sempre és fàcil això, si el motiu és el treball costa deixar el que tenim entre mans per pregar a una hora determinada i si estem de viatge s’hi afegeix la dificultat de trobar un cert grau d’intimitat amb el Senyor, ja que això no és sempre fàcil en segons quins llocs. El mateix sant Benet ho veu així quan ens diu que fem l’Ofici com puguem i aquí el fonamental és no negligir-lo, evitant de pensar que si estem fora del monestir tampoc no ens cal resar-lo en privat i sobretot mirar de que no ens passi per alt aquest compliment. La raó de fons és que l’Ofici Diví és per a nosaltres quelcom com el contacte amb la Paraula de Déu, és a dir quelcom absolutament necessari per a poder viure cada dia com a monjos; és el nostre aliment espiritual. Tot i que ser monjo no imprimeixi caràcter, en el sentit teològicament estricte del terme; sí que modifica el nostre caràcter; tenim no ja una obligació, sinó sobretot una necessitat de pregar.

La Constitució Apostòlica Laudicus Canticum de sant Pau VI ens diu: «Aquells, malgrat això, que han rebut de l’Església el mandat de celebrar la Litúrgia de les Hores han de seguir tots els dies escrupolosament el curs de la pregària fent-lo coincidir, en la mesura que sigui possible, amb el temps veritable de cadascuna de les hores.» (LC, 8). No som doncs uns fidels que quan ho necessiten, els ve de gust o poden preguen l’Ofici Diví, cosa que està molt bé per a ells. Per a nosaltres pregar és quelcom necessari, quelcom que hem de desitjar en qualsevol situació i en qualsevol lloc, fent el que puguem per fer-ho a les hores prescrites, fent el que puguem per fer-ho amb respecte, sentint-nos sempre davant de Déu i sobretot no negligint-ho.

El capítol següent va en la mateixa línia, però en aquest cas ens parla de la contenció en hàbits com ara el menjar, evitant de menjar a fora, encara que algú ens ho pregui molt. I sant Benet no sembla que ho consideri un tema menor, ans al contrari, ja que parla d’excomunió en cas de fer-ho sense el permís de l’abat. Són dues cares de la mateixa moneda: la part interior o espiritual i la part exterior o corporal, que han de complementar-se; perquè evidentment que asseguts a taula davant un àpat suculent la nostra ment no anirà massa en la línia de pensar que hem de pregar.

A tot plegat el context social no ens hi ajuda, millor dit ens ho dificulta; a vegades amb una diguem-ne que desencaminada bona voluntat d’algú que pot pensar estar fent-nos un favor convidant-nos a taula forastera o aconsellant-nos que per fallar en una o dues pregàries un dia no passa res perquè “ja preguem prou” i “un dia és un dia”.
Això neix d’un cert paternalisme mal entès, si és que hi pot haver un paternalisme ben entès fora del que ve de Déu Pare. Amics, companys o coneguts, com hauria dit algun membre de la nostra comunitat, creuen saber el que hem de fer millor que nosaltres, quan de fet el que demostren, per molt que creguin el contrari, és desconèixer dos trets fonamentals de la vida del monjo: la pregària i la sobrietat. No crec que ningú s’escandalitzés si declinéssim una invitació tot dient-li que gràcies per l’oferiment o la companyia, però que ens cal un temps de certa solitud i de silenci per poder assolir aquest respecte davant de Déu del que ens parla sant Benet. O potser encara millor, ser nosaltres qui convidem, convidant-lo a pregar amb nosaltres; mostrant-li que la pregària no és pas quelcom exòtic o puntual, sinó que per a nosaltres és un hàbit que en aquest cas sí que fa al monjo.

Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet és ben conscient de la dificultat de recitar les hores quan estem de viatge tant per l’hora com per la manera de fer-ho. Aquí hem d’afegir que en temps de sant Benet era impensable poder-se endur un petit llibre, un breviari, sota el braç, i evidentment encara menys una aplicació al mòbil, i calia recitar de memòria l’Ofici. Afegeix Aquinata Böckmann que aquest capítol és important per a nosaltres perquè avui és més freqüent que en època de sant Benet desplaçar-se; però que ens cal tenir present un altre aspecte: La comunió. És a dir, que quan la comunitat prega al cor, a l’oratori, ho fa també en comunió amb els germans absents: malalts o de viatge; com nosaltres recordem a Matines i a Completes i d’altres comunitats ho fan en cada hora de l’Ofici. Estem en comunió els uns amb els altres; els que resten al monestir i preguen com cal l’Ofici Diví recorden als absents i aquests, estiguin onsevulla que estiguin, pregant en privat o amb el germà amb qui comparteixin sortida, estan en comunió amb la resta de la comunitat que s’ha quedat al monestir.

Certament la professió monàstica no imprimeix caràcter, en el sentit doctrinal del terme, però per ser sincera, per viure-la en profunditat, ha de modificar el nostre caràcter i modelar-lo al del Crist, tot i la distància abismal que ens hi separa, Ell és sempre el model, l’ideal del monjo. Ell s’apartava de la multitud, cercava un lloc solitari i es posava a pregar. Això és el que ens demana sant Benet que imitem, satisfent així la tasca d’aquesta servitud.