diumenge, 5 de maig del 2024

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.
6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.

diumenge, 28 d’abril del 2024

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix agafant-nos de la mà de la humilitat.
Què n’és de gran el fer-se petit.

Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem coneixent-nos més i més.

Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder donar-nos amb una donació pura a la pregària.

Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en contra de nosaltres davant de la pregària.

Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.

Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans, que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la dignitat de fill.

Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.

Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.

Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra obertura cap a Déu.

Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.

Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més particular.

diumenge, 14 d’abril del 2024

LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist.
Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana.
Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.