De la Regla de sant Benet
Capítol 49
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança Quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta
fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests
dies de Quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les
negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota
mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la
compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies
alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries
particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú,
ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia
voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una
part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una
joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú
ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el
seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual
serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10
Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Viure
en tot temps responent a una observança quaresmal pot semblar a priori una
manera feréstega de sant Benet de plantejar la vida monàstica. Res més lluny de
la realitat si entenem la Quaresma en el seu estricte sentit com un camí cap a
la Pasqua, com un camí de conversió. I és que la vida del monjo és precisament
i fonamentalment això, un camí de conversió, un camí cap a la Pasqua, cap a la
vida eterna. El mateix sant Benet ens adverteix però de que recorrent aquest
camí no estem exempts de riscos. Hi ha una manera espiritualment sana de fer-lo
que inclou la pregària, l’abstinència, la privació d’alguna cosa sempre amb un
objectiu clar: oferir una cosa a Déu i això fent-ho per pròpia voluntat i amb goig
de l’Esperit Sant. Hi pot haver però la temptació de tirar pel dret, d’agafar
una drecera que estalviant-nos passos creguem que ens porta més directament cap
a la vida eterna; però ull que ja sant Benet ens ve a dir que aquest no és un
camí de conversió, sinó que quan sucumbim a la temptació d’agafar la drecera,
al cap i a la fi estem caient en la presumpció i la vanaglòria i que per tant
aleshores lluny d’anar pel camí recte deixem de ser dignes de recompensa. I
aquí estableix un barem que és el de fer les coses amb el consentiment de l’abat
i no pas per pròpia iniciativa ja que aquesta, si no contrastem l’opinió, ens
pot fer caure en aquesta vanagloria i aquesta presumpció sobre la que ens
alerta la Regla.
Segurament per la concepció que em temps de sant Benet es tenia dels temps
litúrgics, era innovadora aquesta concepció de la vida com una Quaresma. Però
si tenim clar que la vida del monjo és camí i que la Quaresma és també camí, el
paral·lelisme queda ben clar. Però tot i que sant Benet no ho apunti pas també
podríem repensar la vida monàstica com un temps d’Advent indefinit, durant el
qual també estem convidats a retraure’ns de tota mena de vicis i a donar-nos a
l’oració i a la lectura. La Quaresma com a camí cap a la Pasqua i l’Advent com
a temps d’esperança fixats els ulls en l’adveniment, són dos camins a recórrer
en la nostra vida. Perquè la Pasqua és el moment de l’encontre amb el
ressuscitat i a qui esperem és precisament a Ell, a nivell personal i a nivell
de comunitat.
Viure doncs els temps litúrgics forts d’una manera especial, d’una manera més
intensa és una bona manera de viure’ls i d’aprofundir en la nostra vida de
monjos. Ens hi ajuda la nostra dinàmica diària i ens hi ajuda també la litúrgia
que la mateixa Església ens proposa. Quan iniciem el camí cap al Nadal, és a
dir durant el temps d’Advent; quan iniciem el camí cap a la Pasqua, és a dir
durant el temps de Quaresma; ens hem de sentir encara més empesos a viure la
litúrgia d’una manera més intensa, sempre l’hem de viure amb intensitat, però d’una
manera més especial en aquests temps forts i arribats al Nadal i a la Pasqua no
pas creure’ns haver arribat ja a l’adveniment definitiu o a la resurrecció,
sinó ser capaços de fer-ne un tast, d’imaginar que aquest goig que tal volta
puguem viure no és sinó una infinitíssima part del que si Déu ens ho concedeix,
podrem viure de manera definitiva i plena.
L’Ofici Diví i la Lectio són dos bastons on recolzar-nos per poder avançar amb
seguretat en aquest camí anual, símbol del camí vital que hem de recórrer. Els
himnes i les antífones, pròpies d’aquets temps ens van situant en el seu sentit
just; les lectures que l’Església ens proposa en cada Eucaristia ens van
marcant les fites per avançar amb seguretat. Si
tota la nostra vida hauria de ser una Quaresma i si més no també un Advent, no
podem no viure amb intensitat espiritual aquests dos temps forts, perquè sense
viure’ls de manera intensa no podrem gaudir amb la necessària profunditat del
Nadal i de la Pasqua.
Tenim el marc: el mateix monestir, el cor on preguem l’Ofici Diví, la cel·la on
fer la Lectio, la capella on pregar una mica més del que fem habitualment;
tenim les eines: la Salmòdia, l’Escriptura; a nosaltres però ens cal posar-hi
quelcom de la nostra part, la voluntat de fer d’aquests temps quelcom especial,
Això no ens vindrà donat per ningú, ha de brollar de dins nostre aquest neguit,
aquesta necessitat d’anar una mica més enllà de la mesura que tenim prescrita,
d’oferir alguna cosa més a Déu del que habitualment ja li oferim i tot amb l’objectiu
d’esperar amb deler espiritual el Nadal i la Pasqua i quan arribi gaudir-lo.
Advent i Quaresma no tenen el mateix sentit, certament. Però tots dos són temps
de preparació, per això cal aprofundir en cada temps. En l’Advent, ens centrem
a viure l’esperança de la vinguda de Crist, mentre que a la Quaresma, el centre
és avançar en una vida de conversió; però tots dos temps ens preparen per a
comprendre millor el misteri de la salvació.
Com reflexionava el Papa Benet, l’Advent, aquest temps litúrgic fort que estem
començant, ens convida a aturar-nos, en silenci, per a captar una presència. És
una invitació a comprendre que els esdeveniments de cada dia són gestos que Déu
ens dirigeix, signes de la seva atenció per cadascun de nosaltres. Un altre element
fonamental de l’Advent és l’espera, una espera que és al mateix temps
esperança. L’Advent ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història
com a ocasió propícia per a la nostra salvació. L’Advent
és sobretot el temps de la presència i de l’espera de l’etern. (Cf.
Homilia 28 de novembre de 2009).
Una invitació doncs a guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, a
ser més curosos encara en l’assistència i la puntualitat al cor, a posar tots
els sentits en el que preguem i amb quin sentit ho preguem; a prioritzar el
temps de contacte amb la Paraula de Déu durant la Lectio al matí i al vespre; a
viure en definitiva, amb més intensitat encara, aquesta vida nostra que tota
ella ha de ser camí de conversió i d’esperança.
En paraules de sant Bernat: «Si és així com guardes la paraula de Déu, no hi ha
dubte que ella et guardarà a tu. El Fill vindrà a tu en companyia del Pare,
vindrà el gran Profeta, que renovarà Jerusalem, el que ho fa tot nou. Tal serà
l’eficàcia d’aquesta vinguda, que nosaltres, que som imatge de l’home terrenal,
serem també imatge de l’home celestial. I així com el vell Adán es va difondre
per tota la humanitat i va ocupar a l’home sencer, així és ara precís que Crist
ho posseeixi tot, perquè ell ho va crear tot, ho va redimir tot, i ho
glorificarà tot.» (Sermó 5 en el Adveniment del Senyor, 1-3).
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 3 de desembre del 2023
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
diumenge, 26 de novembre del 2023
COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al
punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la
porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als
peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat
cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà
als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si
l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6
mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa,
si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici
diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I
que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta
satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han
de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins
que els beneeixi i digui “prou”.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Hi
ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus
cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una
exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori,
és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant
Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori,
en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a
dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús
en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia,
ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però
segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors
vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que
tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.
La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s
per terra. Consisteix
en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps.
Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat,
de penitència o de súplica davant Déu.
En
l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per
tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es
prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el
primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per
mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i
el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També
Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu
establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).
La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix
en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi,
són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De
totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a
Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que
«es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà
un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és
doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.
En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici
de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració
i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la
comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels
diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les
lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit
seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre
l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat,
moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de
súplica. És
també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per
exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet
presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i
segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església
primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser
perdonats.
Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet,
«propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que
va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la
culpa. El
gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la
comunió.
Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que
porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i
reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les
paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament
de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció
del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església,
molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a
passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.
En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una
existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva
realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves
manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els
diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència
general 7 de març de 1984),
La
manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en
les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant
Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del
legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si
en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard
intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos,
que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin
esmenar-se.
També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea
d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al
món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la
pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat
mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a
les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una
falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un
rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de
garrot.
Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal
de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell
mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el
penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn
del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant
Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la
comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per
ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la
comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).
diumenge, 19 de novembre del 2023
ELS VELLS I ELS INFANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió
envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant,
que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha
de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir
per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers
ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Sant
Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea
general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra
al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no
prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al
monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és.
Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un
esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al
capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament
per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al
més jove allò que és millor.»
Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al
contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar
en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el
que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del
menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que
deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena
d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari,
però poca cosa més.
Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat
respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos
educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant
Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les
portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i
perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una
frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.
I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època
de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana,
entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en
la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7
anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i
els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults
potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops
significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell
social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble.
La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas
present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració
dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de
manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al
mateix matrimoni.
I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al
que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a
Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no
ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc
correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant
Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat,
la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó
que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels
monjos.
Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si
que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la
ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba
tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en
els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa,
també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú
envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels
nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià;
qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el
caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi
ha.
I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen
les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan
la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense
possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en
certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també
fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen
i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot
plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que
podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també
és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i
això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en
alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas
amb total serenitat.
Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que,
amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de
la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats
i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una
peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més
naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat. Malgrat
això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva
d’aquest pas. (...)
Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona
i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte
biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta
amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).
A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i
molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també
escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon
serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un
esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena
maduresa. Són
anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare
provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb
vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració
i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als
ancians, 16).
Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida,
talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent
més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació
en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.