De la Regla de sant Benet
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima
del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les
càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem,
tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i
una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-,
6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o
de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els
monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o
amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la
mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten.
9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells,
que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de
tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El
que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els
peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de
viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar.
14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen
portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que
les hi retornin. 15 Com a parament del
llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16
Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin
apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de
sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui
extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui:
cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador,
tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat,
però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es
donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per
tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala
voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les
seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Anselm Grün que l’espiritualitat de la Regla toca de peus a terra, de la
mateixa manera que l’espiritualitat dels Pares del Desert, font de la que beu
sant Benet, té un enfoc pràctic i s’exerceix mitjançant actes concrets. Per a l’espiritualitat
benedictina desenvolupa un paper molt important el control de la realitat, és a
dir que la realitat ha de mostrar si l’espiritualitat és vertadera, si s’ajusta
a l’esperit del Crist o s’acontenta amb meres consideracions pietoses. (Ejercicios
benedictinos). Sens dubte que un tema ben concret on es mostra si l’espiritualitat
de la Regla la vivim de cor o tant sols en una pura aparença és aquest de
posseir, fent referència a això que sant Benet anomena com un vici que cal que
sigui extirpat de soca-rel. Tenim una tendència natural a posseir, a sentir
determinades coses com a pròpies i aquesta realitat enrareix a vegades la
nostra vida de monjos. Sant Benet és ben conscient d’aquesta nostra feble
naturalesa i ens dona determinats consells per a ajudar-nos-hi en aquest camí
del deseiximent de les coses materials. Aquest deseiximent no ha de significar
en cap cas menyspreu de res, perquè a vegades correm el risc de que si ens
donen tot el que ens cal arribem a no donar-li importància i podem fer-ne un
mal ús del vestit, del calçat, de les eines o dels mateixos immobles.
Sant Benet tracta també al capítol 32 de la Regla de com hem de tractar les
eines, els vestits i qualsevol mena d’objectes del monestir, fins i tot
defineix com han de ser els germans a qui l’abat els encomana aquests objectes:
amb una vida i uns costums dels quals hom pugui refiar-se, capaços de
guardar-ho i recollir-ho i sinó ho fan així i tracten les coses amb deixadesa o
malament han de ser renyats i fins i tot sotmesos a la disciplina regular (cf.
RB 32,1). Al cap i a la fi tots hem de seguir el consell que sant Benet dona al
majordom «mirar tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin
vasos sagrats de l’altar» (RB 31,10).
Hi havia un vell costum als monestirs que era considerar les coses ad usum,
és a dir que les emprem però no són pas nostres sinó de tota la comunitat.
Aquesta idea sant Benet ens la presenta per exemple quan ens parla dels
setmaners de la cuina i ens diu que retornin al majordom nets i en bon estat
els atuells del seu ofici (cf. RB 25,10); o en aquest mateix capítol, que ens
surt avui al pas, quan estableix que els qui van de viatge prenguin femorals
del vestuari i els hi retornin rentats en tornar o que quan marxen del monestir
usin unes túniques o unes cogulles una mica millors que les que solen portar
amb la condició de que les retornin al vestuari en tornar. Què ens impedeix de
mirar-los els vestits o altres objectes com a vasos sagrats? Què ens mou a
ambicionar coses o a envejar les tenen els altres? Ens hi empeny aquella
inclinació de la naturalesa humana cap al pecat, la propensió natural dels
éssers humans a obrar malament, la insubordinació dels desitjos a la raó; ja
que mentre que la raó cerca a Déu; els desitjos, en insubordinar-se, s’oposen a
aquesta raó que busca a Déu. Això s’anomena concupiscència que és allò que ens
fa tendir a preferir el que ens és plaent i a evadir-nos o mirar d’evadir-nos
del més exigent o dolorós. I aquest concepte, concupiscència, a tots ens sona a
hores d’ara perquè sant Joan Pau II al llarg de les seves primeres catequesis
com a Papa el va tractar abastament centrat en la teologia del cos; però de fet
la concupiscència és a l’origen i abasta tots els set pecats capitals i també
el de l’avarícia contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la
generositat. Aquesta generositat ens la planteja sant Benet aconsellant-nos a
no fer del color o la tosquedat del vestit un problema sinó que mirem d’acontentar-nos
amb el que es pot trobar a la regió on vivim i es pot adquirir a més bon preu.
Cert també que aquesta recomanació va portar a viure a algunes comunitats l’esperit
del Concili Vaticà II d’una manera una mica esbiaixada. Escriu respecte al tema
del vestit Joan Chittister analitzant l’aplicació del Concili o millor dit una
certa interpretació del Concili: «Els arguments per tal de ser una “presència
encarnada” en la societat, per estar immerses en la vida en lloc de retirades d’ella,
feia sorgir problemes que res tenien a veure amb la teologia. Germanes que
havien estat en comunitat durant anys, que no s’havien pentinat o arreglat el
cabell durant dècades i ni tant sols havien escollit uns mitjons des de que
tenien quinze anys, van tenir que elegir vestits i a més que aquests els
escaiguessin. Les que tenien família, mares o germanes de sang que les
ajudaven, eren les més afortunades. Altres es trobaven totalment perdudes,
incòmodes i despullades de la seva dignitat. Quedaven soles, confoses per la
nova teologia que empenyia a abandonar la roba que havia estat vigent durant
segles.» (Tal com érem, p. 172).
Cal dir que de fet el Decret Perfectae caritatits sobre l’adequada
renovació de la vida religiosa el que deia era: «L’hàbit religiós, com a signe
que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre al mateix temps que
decent, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies
de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes
com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat.» (PC, 17)
Però aquí al marge de l’anècdota ens sorgeix una reflexió sobre quelcom també
important, que és la possibilitat de recórrer, alguns, a la família o a les
amistats per a obtenir allò material que no poden obtenir en la comunitat,
sigui roba, estris o una abrigall o una flassada com ens diu sant Benet. Això
crea al cap i a la fi una divisió, una fractura social que no és gens bona de
potenciar. Certament per origen, per la vida que ha portat cadascú abans d’entrar
al monestir hi ha qui ha tingut de tot i qui ha patit estretors i això es pot
traduir en la vida comunitària en recórrer a la família o als amics per seguir
tenint o per de vell nou tenir de tot, de tot el que ens abelleix més enllà del
necessari. A tots ens venen al cap casos concrets de monjos que demanaven o
demanen als coneguts del monestir coses concretes, en general no pas
necessàries sinó fruit moltes vegades del caprici.
En aquest punt a part de lluitar contra la nostra concupiscència hi ha d’haver
l’aplicació del que ens diu sant Benet, és a dir donar a cadascú segons les
seves necessitats i recalca ell mateix que la necessitat ve dels febles i la
mala voluntat de posseir dels envejosos. I és que sant Benet ens parla també d’un
altre pecat capital, ben relacionat o podríem dir que moltes vegades causant de
l’avarícia, que és l’enveja contra la que no hi ha altra remei que la virtut de
la caritat. L’enveja mou una gran part de la nostra societat, en certa manera
elements que per si mateixos poden ser bons, com ara la publicitat, també poden
generar enveges; voldríem ser com aquell que ens mostren els mitjans o tenir el
que ells tenen i no tenim present que o bé són ficció o bé allò que posseeixen
no els dona pas la felicitat i fins i tot segurament els hi impedeix de ser
feliços. Conèixer a vegades ens crea necessitat, en general no ens cal allò que
no coneixem i si en temps de sant Benet això es limitava a crear la mala
voluntat dels envejosos dins de la comunitat en veure el que se’ls havia donat
als febles; ara amb les facilitats de comunicació poden caure en l’espiral del
consumisme i caure també en la temptació de demanar a aquells i de trucar a les
portes on no hauríem de trucar per demanar. Sant Benet ens ha dit en el capítol
precedent que no ens està permès d’acceptar o donar res sense permís del
superior, fins i tot si ve dels familiars. Per evitar el risc de caure en la
temptació de demanar, cal que per exemple el cellerer doni el que sigui
necessari i no posi únicament l’accent en la pràctica d’aquella dita castellana
de que «ante el vicio de pedir, está la virtud de no dar» que es tradueix en
català per «contra el vici de demanar, la virtut de no donar.» Demanar el
necessari no és vici, negar el que cal no és virtut. Però ens cal tenir present
sempre allò que ens diu sant Benet al capítol 34: «que el qui no necessita tant
en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més,
que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la
comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que
no es manifesti el mal de la murmuració.» (RB 34,3-6). Així potser practicarem
aquesta espiritualitat de peus a terra, pràctica sobre la que reflexionava
Anselm Grün, evitant allò de superflu que cal suprimir i alhora tenint totes
les coses necessàries.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 4 de juny de 2023
EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
diumenge, 28 de maig de 2023
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han
de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin
en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un
volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums
s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o
dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es
dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona
sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit
per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així
-Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava,
que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres
escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a
hores indegudes. 22
El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan
posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós
que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a
fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls
ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la
feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de
tenir en consideració llur feblesa.
Comentari
de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no
és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un
horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al
llarg de l’any. Què
ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun
cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona
consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment
de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball
com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el
concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per
Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant
quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha
fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.
Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb
monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al
contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem
amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda
convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de
menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot
acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de
monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa
pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als
altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura.
De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment
evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el
que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra
d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu,
tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres
adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera
inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o
per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens
hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no
sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla
sant Benet a la Regla, la vida eterna.
La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el
servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida
monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i
hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a
model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext
per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i
rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que
pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es
troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar
el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu
en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu
no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)
L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en
expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el
seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és
frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència
5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de
la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat
per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en
conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o
una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la
nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps,
també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza
lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva
Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a
la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la
mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de
Pere Abelard, 8,21)
Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a
una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual,
perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si
aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer
això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser
servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de
la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses
de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En
paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència
els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos
personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada
solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les
ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de
sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca
fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem
ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge
cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I
la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta
defugir-la.
diumenge, 21 de maig de 2023
ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant
qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé
que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi
res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del
glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a
poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el
darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals
negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop
acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem
cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los
tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori,
potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s
a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més
que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A
les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del
verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi
al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi
ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat
li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable
satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots
plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per
negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta
fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de
participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots,
menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i
s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu
després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure
abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a
algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna
altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Estem
en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi
penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar
relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després
de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna
manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar
tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra
cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han
de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet
aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes
lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com
perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan
toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.
Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra
jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici
Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases
clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte
comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la
predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la
manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal,
deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran
rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan
toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint
fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que
correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de
perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i
tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen,
anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que
som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni
de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de
fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre
horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de
llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar
mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim
sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem
de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap
allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap
rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.
Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben
tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant
ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una
dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert,
però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la
negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.
Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de
la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és
reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de
que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la
mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist
ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat
espiritual molt accentuat.
En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No
anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix
no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i
alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet
en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora
establerta, tot quan toca i on toca.
Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta
relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o
satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i
avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.
Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns
definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el
Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de
seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la
Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos
bíblics que el contenen. La referència sempre és
al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de
Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el
seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i
profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la
vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la
paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).
Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui
seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització
de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici
Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els
àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor
compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb
pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per
trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell
qui estimem per damunt de tot?