De la Regla de sant Benet
Capítol 10
1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms
més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum,
perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha
de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3
Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys
de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el
noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta
de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de
la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició:
Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol
dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la
meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us
cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.
Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El
monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser
monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al
cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.
Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries
comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el
tercer i el noranta-quatre.
Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a
les vigílies nocturnes.
Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.
Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per
proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de
petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també
nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu
cap al cel.
La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que
la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos
al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.
Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o
que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de
la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i
de la nostra societat.
La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots
aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en
obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.
Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels
segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per
arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 21 de juliol del 2024
COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU
diumenge, 14 de juliol del 2024
LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò
a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el
seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb
la regla comuna.
La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació
comunitària amb Déu i amb els germans.
La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La
Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i
per posar-la en pràctica.
El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor
eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns
enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per
un orgull malaltís, sigui pel que sigui.
Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a
viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant
els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi,
sinó en el que és bo per a l’altre.
L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per
a l’altre és viure per al Crist.
La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?
O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?
L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts
anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles
però, rascant vas treien la pols dels anys.
Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o
negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.
De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la
carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre
gaudia, i així sols perilla la seva ànima.
No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del
Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir,
sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.
dijous, 11 de juliol del 2024
BENEDICCIÓ ABACIAL DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH, ABAT DE POBLET
AL·LOCUCIÓ FINAL
Déu és amor (1 Joan 4,8). No sé si ho entenem. Però, almenys avui podem fer un
tast.
La benedicció de l’Abat, la benedicció de l’Abat de Poblet, de santa Maria de
Poblet, ens ha aplegat en aquesta sagrada nau de la Basílica dedicada a honor i
glòria de la Mare de Déu.
Un monestir de pel·lícula, d’història, sepulcre dels nostres reis, del rei
Jaume I, que ara fa 750 anys va concedir la carta Pobla a la meua ciutat,
Vila-real el meu poble.
Un monestir habitat, on viu una comunitat, i això és el més bo i millor. La comunitat
monàstica que prega les hores, que lloa Déu, que intercedeix per cadascú de
vosaltres, que prega per tot el món, que aspira a conèixer cada dia més i més
Déu que és amor.
Per això, necessitem silenci, silenci monàstic, silenci de pau, que
asserena l’ànima. I això val per a tothom.
Silenci
ens cal, per poder tenir l’orella del cor ben atenta a l’escolta, l’escolta de
la voluntat de Déu. Perquè, que n’és de bo viure tota la nostra existència
lliurada a la voluntat de Déu.
Som terra i ell és el ceramista, deixem-nos modelar.
Crist va venir, no per fer la seua voluntat, sinó la del Pare. I el monjo ha de seguir
les petjades de Crist amb la Regla de sant Benet. A l’Abat li pertoca ensenyar
i a tots ens toca viure la voluntat de Déu.
Per això, l’escolta és tant necessària, l’escolta de la Paraula de Déu, l’escolta
de la paraula dels altres.
El silenci fa créixer a les persones. L’escolta fa créixer la
saviesa. La
Paraula de Déu creix en la mesura que l’escoltes i la medites, la guardes en el
teu cor i la poses en pràctica.
I la poses en pràctica en la mesura que t’obres, obres el teu cor a estimar.
Estimar posant el Crist en el centre. No cal res més que estimar, estimar sense
mesura a Déu i al proïsme. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor
(1 Joan 4,8).
La benedicció d’avui, el tast de Déu, implica un reciclatge de la nostra vida,
una conversió del nostre amor, del nostre cor de pedra en un cor de carn, de
sentiments de caritat oferta, lliurada a la creu, la creu com Jesús, a la creu
que cadascú portem en la nostra vida de pelegrins.
La benedicció de l’Abat de Poblet ens ha d’arribar a tots, tots hem de fer el
tast de Déu, que és Pare misericordiós, Fill que ens vol per a ell i Esperit
Sant que ens defensa, sempre i per tota l’eternitat. Amén.