EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El clima del lloc on viuen, condicionarà els vestits i el calçat dels germans. Una cogulla, una túnica, la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu, un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies.

Sant Benet ens està dient que cal un vestit i un calçat per a cada germà, però cal sobrietat.

Per això, no s’ha de fer un problema del color i de la tosquedat, sobretot que s’han d’acontentat en allò que troben.

L’abat ha de vetllar perquè siguin de la mida dels qui el porten.

Per a tot cal una justa mesura, i en els vestits i en els calçat també. No podrem portar un calçat que no ens entri el peu. Tot ha de ser en la mesura adequada.

La sobrietat que ens demana sant Benet fa que no acumulem roba per acumular. En rebre els vestits nous, han de retornar al mateix temps els vells.

La sobrietat en la quantitat de roba i calçat ens ajuda a centrar-nos en l’essencial de la nostra vida, Crist. Així el verset 11, l’hem de tenir en compte cada dia de la nostra vida: “El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir”. Per què de vegades ens preocupem de tenir més roba, més sabates del que necessitem?

La sobrietat és fonamental i va lligada amb la cura i la decència, per això, per sant Benet cal tenir túniques i cogulles millors per sortir de viatge.

Això, ens ha de fer reflexionar en com tenim la nostra roba, com tenim les nostres túniques si hem de sortir del monestir, encara que sigui a l’Espluga.

La sobrietat no està renyida amb la decència, fins i tot pot ser un punt de treball i d’ascetisme per al monjo, vull dir el ser curós amb la roba, amb el calçat, però també amb qualsevol eina del monestir.

També sant Benet ens adverteix en aquest capítol del vici tan nociu de la propietat, vol que sigui extirpat de soca rel.

De fet el tenir coses com a pròpies ens impedeix poder volar més alt. Les propietats aferren a la persona a terra i el deixen enlluernat per les coses materials. Això, sols pot portar a la mort espiritual.

Meditem sovint la Regla, que hem professat i ens adonarem de la gran força espiritual que ens pot donar per elevar-nos en el coneixem de Crist.

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que no s’anteposi res a l’ofici diví. Clar que no, perquè per això hem vingut al monestir per viure de la pregària, en la pregària i amb la pregària.

Per això, ens cal ser diligents en arribar a temps per començar amb tota la comunitat la nostra lloança a Déu Pare omnipotent. I sant Benet ens pauta el que s’ha de fer amb els negligents.

Perquè de vegades podem caure en la negligència d’acudir amb mala gana i amb retard a la pregària comuna. I els negligents per sant Benet han de ser assenyalats, en un lloc que tothom els vegi. No per burlar-se’n sinó perquè tots els altres monjos també se n’adonen de la falta comesa arribant tard a l’ofici, o bé a la taula.

Per a tals negligents se’ls demana que faci penitència, però, més encara, que aquesta penitència sigui pública per això, poder-se adonar que allò que ha fet, allò que ha negligit no està bé. Cal penediment i fer penitència per poder seguir la vida monàstica. Perquè per allò que has negligit t’has apartat de la comunitat. En certa manera la falta comesa ha percudit en el conjunt dels monjos, per això la satisfacció ha de ser pública.

Tot va dirigit per a que el culpable s’esmeni. Perquè tots podem faltar i tots necessitem d’esmenar-nos de les nostres faltes.

En el cap dels àpats en el menjador ens trobem aquet verset: Que ningú no gosi prendre res de menjar fora de l’hora establerta. Cal veure que tenim hores en el dia, en aquestes hores hi ha algun temps que el tenint assenyalat per a la col·lació, el dinar o el sopar. Si fem aquests àpats no tenim necessitat de menjar entre d’hores. És bo tenir un orde en el menjar perquè quan un monjo menja sense horari tal vegada a part de transgredir la Regla es fa molt de mal a ell mateix i pot ser fins i tot un problema de salut corporal, mental i espiritual.

No caiguem en la negligència i esmenem-nos de les nostres faltes que sempre en tenim per ací i per allà. Tot ha de ser per lloar més i donar glòria al Senyor pels segles dels segles.

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El Crist el tenim al davant cada dia, però sobretot se’ns fa present en els malalts.

Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts. Els malalts són el Crist: Estava malalt i em vau visitar, i: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

Així és com hem de veure els malalts. Hem de veure el Crist en cada malalt. És cert que de vegades el malalt pot contristar el qui el serveix, amb les seves exigències, per això cal paciència, molta paciència per saber servir el Crist en cada malalt.

Cada persona és un món, diuen i és cert que cadascú som diferents, però el Crist el tens al davant en cada malalt.

L’abat és el responsable de no negligir res de res amb els malalts. Els malalts han de ser atesos en la seva malaltia, en la seva ajuda a acceptar, perquè de vegades no es vol acceptar la malaltia. I és molt important que el malalt accepti la seva malaltia per poder donar-li el tractament necessari.

Tota la comunitat és la que ha de viure tenint cura de no negligir els germans malalts. Perquè cada membre de la comunitat ha de ser responsable vers els germans malalts i des de la seva tasca, des del seu treball sempre podrà fer quelcom pel germà malalt, perquè cada ofici del monestir sempre està interrelacionat amb els altres.

Sant Benet també ens proposa tres coses per als malalts, que ara pot ser que no els hi donem importància:

Habitació a part
Ús dels banys
Menjar carn

Podem dir que ara cada membre de la comunitat ja ho té tot això. Però, en l’època de sant Benet això era un detall molt concret per als malalts. Tot ha de ser disposat per a superar la malaltia.

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet dona l’opció de poder readmetre un germà que ha marxar del monestir. Ara bé, aquest germà ha de penedir-se i esmenar-se de la causa que el va provocar sortir.

Perquè cal en tot un penediment i una reinserció autèntica. El monjo ha de tenir clar el seu compromís en la vida monàstica. Perquè la vida sigui més viscuda en els camins de l’evangeli. Clar que som lliures i pot ser que el monjo marxi perquè creu que no és el que volia trobar en el monestir.

Pot ser que després canviï de parer i vulgui tornar. Sant Benet el deixa que esbrini el seu compromís i la seva fidelitat, per això deixa el marge de poder entrar en la comunitat fins i tot a la tercera vegada que ho sol·licita.

Ara bé també ho deixa molt clar, que després d’haver-s’ho pensat tres vegades ja n’hi ha prou. Ens podem equivocar però tot té un límit i no cal romandre tota la vida entrant i sortint del monestir dia sí, dia també.

Per això, cal molt de discerniment per veure si Déu ens està cridant a aquesta vida santa o és un caprici particular el viure en un monestir.

Ho dic perquè en els anys de mestre de novicis aquest punt de la Regla, l’admissió i la readmissió en alguns casos costava de discernir si era voluntat de Déu o voluntat de la persona. I la voluntat de la persona de vegades és molt forçada portada per falses il·lusions sense fonament.

Per això, sant Benet segueix insistint en provar al candidat, o bé al monjo que vol tornar a entrar, cal provar la seva humilitat. La humilitat és la mesura de la vocació, cada dia de la nostra vida.

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Dormir és la font de la vida. És necessari dormir per poder viure. Per això, sant Benet estipula com han de dormir els monjos. I ho descriu detalladament: Que tingui cadascú el seu llit. En aquella època no en totes les cases hi havia llits per a tots.

Sant Benet ens posa un llit per a cadascú, per poder dormir i descansar de tot el treball de la jornada.

El parament dels llits haurà de ser d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició de l’abat. Les regions més càlides menys flassades i les fredes més. En tot hi ha la mesura.

El lloc, sant Benet ho estableix en un mateix lloc, sols cal veure el nostre dormitori. Ara en els nostres temps seria impensable, a no ser per algun motiu concret. Alguns monjos van dormir en el camí de sant Jaume tots en un mateix poliesportiu i alguns dies en espais més petis, de deu en deu o de vint en vint. Però, en el monestir l norma actual és que cada monjo té la seva cel·la. La cel·la amb el llit, els llençols, i la flassada que faci falta. Hem que viure agraïts, per tenir un llit on reposar. No cal anar molt lluny per veure les persones que no tenen llit, ni sostre on descansar. Cada dia els tenim al davant dels nostres ulls i ens interpel·len.

Per això, hauríem de viure agraïts. Agraïts per poder tenir un espai per a nosaltres i descansar. Hem de descansar i molt. Per què?

Perquè hem d’estar sempre a punt i, un cop fet el senyal, ens hem d’afanyar per a l’ofici diví. Som monjos, sempre a punt, ens hem d’anticipar els uns al altres per a l’ofici diví. Què bonic dormir, descansar, per estar a punt, per desvetllar el nostre cor per a l’ofici diví.

Obriu-me els llavis Senyor. I proclamaré la vostra lloança. La lloança és l’alè que respirem, la lloança és el goig del cor que vivim, la lloança és la glòria que ens espera cada dia fins a la vida eterna.

Ara fa un any que se’n va anar, un gran enamorat. També tenia la seva cel·la i el seu llit, dormia i descansava, però sempre estava a punt per a l’ofici diví. Un exemple de monjo.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.

Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més lluny.

Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.

Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el pecat.

Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo amb l’hàbit extern i prou?

A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor. Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de persona sana.

La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de les paraules que han de sortir per la meva boca.

El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens ajudarà a tots.