diumenge, 11 de febrer del 2024

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de tres elements claus en la nostra jornada diària que conformen tots junts els moments de lectura.

El primer és la lectura mateixa, el text.

No ha de faltar mai la lectura als germans. La lectura forma part important de la nostra formació i de la nostra informació, dediquem temps concrets a la lectura. En primer lloc hi ha de manera destacada la lectura de la Paraula de Déu, que no la fem per fer, ni de la manera que ens ve de gust, sinó amb la metodologia de l’Església, de la vida monàstica, la lectio divina. Una lectura en quatre fases: Lectio (lectura), meditatio (meditació), contemplatio (contemplació) i oratio (pregària). Tenim dos moments al dia dedicats a aquesta pràctica, entre Matines i Laudes i abans de Vespres, i ja aquesta mateixa doble distribució destaca la seva importància, són vora dues hores al dia dedicades al contacte directe i personal amb la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, que també s’inclouen en aquesta categoria. Negligir-ho, abandonar-ho ens empobreix i ens va assecant espiritualment. La lectio divina és com l’aigua que amara la terra, perquè aquesta pràctica amara la nostra ànima i va entrant dins nostre i la Paraula de Déu acabem per assimilar-la, per fer-la nostra; amb la particularitat i la riquesa de que sovint no ens diu el mateix un dia o un altre. Si seguim per exemple el leccionari que ens proposa l’Església en la litúrgia, en l’Eucaristia, un text evangèlic avui ens diu una cosa i demà ens en destaca una altra, perquè estableix una relació profunda amb el lector, íntima; és Déu qui ens parla i Déu té sempre alguna cosa nova per dir-nos. Mirem de no abandonar la seva pràctica perquè aquest abandó, aquesta negligència acabarà essent letal per a la nostra vida espiritual i en pagarem un preu molt car, el del nostre empobriment espiritual que és com dir de la nostra vida; perquè un monjo, un creient, sense una vida espiritual rica no és res, ni monjo, ni creient.

Hi ha però altres moments per a la lectura, per a escoltar una lectura. Un d’aquests és al refetor on escoltem potser una lectura no tant profunda però que sempre ens pot ajudar perquè ens permet conèixer les vides d’alguns personatges, les seves maneres de pensar, de viure la fe, d’afrontar la vida. De ben segur que no totes ens agraden o que unes ens agraden més que d’altres, però totes ens formen i ens informen.

Un altre moment fort de lectura és la col·lació on habitualment, a més de la mateixa Regla, un pare espiritual ens educa des de l’antigor o des de la contemporaneïtat i hi ha a més dues lectures concretes durant els temps d’Advent i de Quaresma que no hem de menysvalorar per haver-les escoltades ja diverses vegades: La Declaració de l’Orde i les Constitucions de la Congregació. La primera és la interpretació, l’adequació dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la nostra vida cistercenca; la segona ens mostra com s’organitza la nostra vida comunitària, cosa que ens cal tenir sempre present i mirar de no oblidar mai.

El segon element és el silenci.

Perquè una lectura arribi calen tres elements: la lectura pròpiament dita, és a dir un text; un lector que ens la faci arribar i un marc per poder escoltar-la que és el silenci. Sant Benet insisteix en l’aspecte d’aquest silenci dient que no s’ha de produir cap murmuri, que ha de ser un silenci absolut on cap més veu s’escolti que la del qui llegeix. Potser això és menys fàcil de mantenir al refetor on sempre hi ha alguna ocasió per assajar una exclamació de sorpresa, d’incredulitat o de rebuig tant pel que fa al text com pel que fa a vegades al mateix lector. Sant Benet ens demana aquest silenci absolut, fins i tot ens diu que si ens cal demanar alguna cosa ho fem amb un senyal qualsevol més que amb la veu i que allí no ens és permès de preguntar res sobre la lectura o sobre qualsevol altra cosa; el refetor no és el lloc per a preguntar i afegeix una expressió peculiar «perquè no comencin.» Sant Benet sap molt bé que si es comença no s’acaba, que si anem trencant el silenci acabarem per matar-lo i per a sant Benet el silenci és un bé preuat que cal conservar i protegir, perquè és precisament el marc on la paraula es fa present i si no hi ha silenci la paraula resta enterbolida, s’amaga i acaba per desaparèixer.

El tercer element és el lector.

Hi ha un actor que en determinats moments de la nostra jornada proclama la lectura, ens la fa arribar per mitjà de la seva veu. Aquest lector ho fa de vegades llegint més solemnement com el diaca proclamant l’Evangeli, els lectors les lectures bíbliques durant l’Eucaristia, els salmistes durant l’Ofici Diví, i també el lector de la col·lació i de la mateixa Regla del nostre Pare sant Benet i a vegades no tant solemnement com el lector del refetor. A cada moment, en cada ocasió li escau un lector però aquest ha de ser conscient en tot moment de que la seva funció és edificar a la comunitat, per això sant Benet ens diu que no llegeixi qui per atzar agafi el volum sinó que ha de llegir tota la setmana el mateix, que ha d’allunyar-se de l’esperit de vanitat i ha de ser ben conscient de que li cal l’ajut de Déu, un ajut que ens cal sempre i en tot moment. La seva és una tasca molt important, d’aquí que fins i tot li calgui la benedicció per afrontar-la. En aquest ofici sempre hi ha el risc de caure en la monotonia, d’oblidar-se de que ens escolten, de córrer llegint o de no fixar-se massa bé en el text i fer-ne allò que se’n diu una lectura ràpida que de tant ràpida acaba essent equívoca o errònia i caiem en confusió de temps verbals o en qualsevol altra error que pot acabar per fer perdre el sentit a una frase, quan no a un tot un text. Cal tenir sempre present doncs aquest caràcter que va estretament lligat a l’ofici o al servei del lector: edificar als oients. La lectura, el text, el missatge és el que ens ha d’arribar, edificar i formar; el lector és l’encarregat de fer-nos-la arribar aquesta lectura i perquè ens arribi bé ha de llegir alt, fort i clar, fixant-se en el que llegeix perquè és el que arribarà als oients. Tot plegat té un marc escènic que no es altra que el silenci. Tres elements doncs a tenir en compte, a treballar i a protegir per tal de que les lectures que al llarg de la jornada escoltem siguin entenedores i ens formin.

diumenge, 4 de febrer del 2024

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: “El meu amo tarda”, i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).

diumenge, 21 de gener del 2024

LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules. Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes, indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa; dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el protegeixen.» (Pr 14,3).

Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors, el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes, cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica, evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té. Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present també, segons sant Benet en el llenguatge.

El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini: «la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del silenci inseparablement.» (VD, 66).

El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament. El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).

També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer “silenci” en el pessebre i en la creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I, tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat» (Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa suau» (1 Re 19,12), en un “fil sonor de silenci”. I així també nosaltres, com Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva Paraula.» (30 de setembre de 2023).

En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes, amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.

Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials, els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)

I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)