De la Regla de sant Benet
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell - Déu no ho vulgui - faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: “Feu el que diuen, però no feu el que fan”. 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Ho escoltàvem a l’Evangeli divendres quan un dels mestres de la llei anà a trobar a Jesús i li preguntà quin és el primer dels manaments. Ell, citant l’Escriptura, li respongué que estimar al Senyor el nostre Déu amb tot el cor, amb tot el pensament, amb totes les forces i amb tota l’ànima (Dt 6,4) i al proïsme com a nosaltres mateixos (Lv 19,18); dos manaments fonamentals recollits ja a l’Antic Testament, recordats per Jesús i que recull també sant Benet. Aleshores podem dir com Cohèlet «no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.» (Coh 1,9-10). Però sant Benet concreta una mica més perquè si nosaltres li diguéssim «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 18,18) o el que és el mateix que haig de fer o deixar de fer per ser un bon monjo, ara ens ho explicita en 74 sentències que són les bones obres, no són pas teoria sinó una pràctica ben real.
Cada vespre quan a Completes fem examen de consciència o quan mensualment, tant de bo fos així, ens preparem per rebre el sagrament de la penitència; podríem agafar aquestes 74 sentències i anar marcant on hem fallat, com escoltàvem ahir en la lectura del vespre al refetor fer a un cartoixà sobre les faltes contra la pobresa, la caritat, l’obediència, no admetent els propis errors, discutint per imposar la nostra opinió i els nostres criteris, tenint actituds de superioritat, criticant als altres, qüestionant i murmurant i de ceteris defectibus meis. Certament si ens hi posem el resultat pot ser humanament decebedor de tantes mancances com acumulem, però no hem d’oblidar mai la darrera de les sentències, que ens resulta ben familiar de tant escoltar-la o fins i tot de veure-la escrita com a epitafi, «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu.» Sense la seva misericòrdia, sense la seva gràcia som ben poca cosa, no som res.
Entre els capítols que sant Benet dedica a l’abat i els que parlen de les grans virtuts monàstiques com ara l’obediència, el silenci o la humilitat, la Regla ens situa accions o omissions concretes com a norma de vida que van acompanyades de frases que ens mostren la centralitat de Crist en el nostre camí i el marcat caràcter cristològic que dona sant Benet a la Regla i per extensió a la vida monàstica. Jesucrist ha viscut fins al fons les limitacions de la vida humana, llevat del pecat; ha estat temptat per la incomprensió, la soledat, el desànim, el sofriment, la por; ha tastat la radical experiència humana del dolor, la mort i la limitació, exactament com tots nosaltres; per això ens és model.
En primer lloc sant Benet cita els manaments de la llei de Déu, sintetitzats en dos, i concretats en una màxima quan parla de no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres. Conclou aquesta primera part amb la crida a l’abnegació per seguir el Crist. Segueixen les obres de misericòrdia sintetitzades en apartar-se de les maneres del món i no anteposar res a l’amor del Crist. Crist és ben present al llarg d’aquest capítol, a Ell és a qui hem d’estimar, a qui hem de seguir, en qui hem de posar la nostra esperança, a qui hem d’atribuir tot allò de bo que podem fer, qui ens mira tothora, no pas per controlar-nos sinó per vetllar per nosaltres; en Ell podem esclafar tots els nostres mals pensaments, a Ell li hem de confessar les faltes passades i demanar-li ajuda per esmenar-nos i rectificar el rumb quan anem errants pels mals camins; perquè de la seva misericòrdia no hem de desesperar mai. La Regla pot ser llegida en la perspectiva de la restauració en nosaltres de la imatge de Déu, perduda pel pecat; una idea molt estimada pels pares cistercencs. Sant Benet ens diu que aquest camí de retorn a Déu l’hem de començar abstenint-nos de fer el mal; perquè sant Benet sap molt bé que com l’apòstol podem dir «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19); ho sap fins i tot, si seguim els diàlegs de sant Gregori, per experiència personal perquè els seus monjos foren capaços no tant sols de calumniar-lo sinó fins i tot d’enverinar-lo.
Aquest capítol ens pot sorprendre, fer reflexionar, empènyer a examinar la nostra consciència però també ens pot incomodar de tant exigent com és aquest examen. Si ens refiem de ser justos i menyspreem els altres, si volem passar per sants o que ens ho diguin sense pas ser-ho, recordem la paràbola que escoltàvem ahir a l’Evangeli no fos cas que siguem més el fariseu cofoi de ser com és i ens enaltim més enllà del que ens pertoca, per sobre de la realitat i emmirallem-nos en el publicà no gosant ni aixecar els ulls al cel. Témer i desitjar són dos verbs que segurament sintetitzen aquest capítol perquè concentren la major part de les motivacions humanes. Actuem, parlem, pensem motivats pel temor o pel desig, però cal saber, cal discernir si el nostre temor és fonamentat i el nostre desig just. Sant Benet ens empeny en aquest capítol a que el nostre temor, que no és pas por, i el nostre desig siguin motivats per causes justes perquè sovint temem sense que valgui la pena i desitgem el que no és bo. A témer i a desitjar n’hem d’aprendre, cal que ho fem treballant el nostre interior. Temem sovint de fer el ridícul, i no ens n’adonem de que amb les nostres paraules, amb els nostres desitjos ens destruïm interiorment i intentem destruir als altres. Som víctimes dels nostres temors i dels nostres volers. Tenir temor, que no és por, de les nostres insuficiències és desitjar superar-les i a això ens hi pot ajudar tant sols el Senyor i practicar cada dia els seus manaments no desesperant mai de la seva misericòrdia.
diumenge, 31 de març del 2019
diumenge, 24 de març del 2019
PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ
De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hem de preparar-nos ens diu sant Benet, si el nostre objectiu és habitar al temple del Senyor, poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la nostra vida, com diu el salmista, ho hem de desitjar amb tota l’ànima i preparar el nostres cors i els nostres cossos per aconseguir-ho. La vida espiritual, la vida monàstica, la nostra vida, aquella a la que el Senyor ens ha cridat i que hem acceptat de viure lliurament, no és estàtica, cal progressar-hi, fer-hi un camí experiencial. Les formes, les maneres, els costums poden ser els mateixos any rere any però interiorment ens cal treballar, córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre, no pas allò que ens és de profit puntualment per satisfer alguna de les nostres ambicions fugisseres, sinó el que serveix per arribar a Crist.
Progressar espiritualment en aquesta escola del servei diví que és el monestir, vol dir viure les obligacions del dia a dia, això va més enllà de ser un camí per a recórrer avui si i demà no, més aviat ha de ser un principi d’actuació, un estil de vida. Fer quelcom perquè ens ajudi a viure en la santa obediència dels preceptes, evitant allò que ens desgasta, que ens distreu, que ens allunya del centre on hem de posar el nostre cor, que no és altre que Crist.
Sant Benet ho concreta en un terme i aquest és conversió; una paraula ben lligada a aquest temps quaresmal, a aquest camí vers la Pasqua que la litúrgia ens convida a recórrer cada any. «Si no us convertiu, tots acabareu igual», ens diu avui Jesús en l’Evangeli de Lluc. Conversió vol dir experimentar la vida monàstica en la seva integritat, totes les observances, tot allò que ens permet de viure específicament la vida monàstica. És l’estil de vida que ens cal adoptar si volem viure seriosament, sincerament la crida de l’Evangeli. Avançar perquè amb l’ajut de la seva gràcia visquem amb més coherència el que creiem adequant-se cada cop més al que fem.
Ens cal avançar en la fe, en la certesa, en la confiança de que Déu habita en nosaltres. Si volem habitar al seu temple, ens diu sant Benet, ens cal complir tanmateix els deures de qui hi habita. La fe és més un acte de voluntat que de l’intel·lecte i creix en nosaltres per mitjà de la pregària. La conversió ens ha d’anar conduint a una pregària més profunda, més sovintejada, més intensa, més sincera, més enriquidora, més confiada. I si preguem amb fe esdevindrem cada cop més conscients de la presència de l’amor de Déu al voltant nostre i si l’amor de Déu és realment present en nosaltres, en la nostra vida, en el nostre dia a dia, no hi pot haver lloc en nosaltres per l’odi, ni pel ressentiment, ni per la autosuficiència, ni per l’orgull, ni per l’egoisme, ni per la mentida. Si no podem perdonar a qui ens ha ferit, si no podem estimar al qui se’ns fa molest vol dir que no deixem actuar a l’amor de Déu en la nostra vida. Perquè actuï cal l’ajut de la seva gràcia. Per fer aquest camí ens cal córrer, no pas encantar-nos per blasmar la monotonia del camí o per creure’ns el centre del món. Si maldem per tenir avui allò i demà allò altre, en una mena de cursa consumista espiritual mai obtindrem allò que ens ompli de veritat i les mancances sempre ens seran una excusa. Ens deia avui a Matines sant Lleó el Gran que «cada u sap quines virtuts ha d’envigorir i quins vicis ha de combatre ¿Qui se sentiria tan cofoi d’ell mateix o seria tan inconscient, que no s’adonés del que cal extirpar i el que cal desenvolupar. (...) No pots agafar tot allò que t’agrada. No pots valorar les accions regint-te només pel que te’n suggereixen els sentits. Considera els teus costums a la llum dels manaments de Déu; allí se’t diu que has de fer i què no has de fer» (sermó XLIX sobre la Quaresma).
Sant Agustí diu que no hi ha res difícil pel qui estima, ens ho diu també sant Benet indicant-nos que si el camí el trobem inicialment estret s’eixampla quan es corrent per la inefable dolcesa de l’amor. El que hem de desitjar és arribar a la vida perdurable i per intentar-ho hem d’aprofitar tots els moments, totes les possibilitats que la nostra vida ens ofereix. El nostre camí ha de ser fet a bon ritme i guanyant a cada passa fortalesa en la nostra fe. Ens preparem, militem, demanem al Senyor que ens atorgui l’ajut de la seva gràcia, no abandonant pas esfereïts de terror, si no participant en i per Crist. No podem entrar en la plenitud de Déu sense Crist, la nostra vida de cristians, de monjos, ha d’estar marcada per la creu de Crist. Lluny d’angoixar-nos per aquest sofriment, viscut sobretot per la paciència, ens diu sant Benet, aquesta dona sentit al nostre propi sofriment, és en certa manera un sofriment redemptor que ens ajuda al cap i a la fi a suportar les dificultats, les estretors del camí. Sant Pau a la Carta als Colossencs diu «estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos» (Col 1,24). És sobretot per la paciència per la que nosaltres completem el que manca als sofriments del Crist.
La reacció més humana quan algú ens fa mal es tornar-nos-hi, venjar-nos i si podem fer més mal a l’altre i donar-li el cop de gràcia que el deixi anorreat, molt millor. És perquè sofrim de manera equivocada i això ens posa de mal humor i aleshores intentem no pas de compartir el nostre sofriment sinó de traslladar-lo, de carregar-lo als altres. La bellesa de la paciència és que ens crida a aturar aquest sentit que ens fa estar malament amb nosaltres mateixos i amb el Senyor, tot mirant de que els altres estiguin tant o més malament que nosaltres. Som hàbils en recursos per aconseguir-ho, per esdevenir víctimes professionalitzades donant-nos així l’oportunitat de fer dels altres les nostres pròpies víctimes.
Sant Benet ens convida a superar tota això, a descobrir que si som pacients viurem més tranquils, farem la vida dels qui ens envolten més plàcida i, el que és més important encara, avançarem, correrem per aquest camí que ens ha de portar al temple del Senyor, a la vida perdurable. Conformar-nos al Crist, esdevenir com Ell en la nostra relació amb els altres és practicar-ho fins i tot quan els altres no són com nosaltres voldríem que fossin, perquè de fet no ho seran mai; els altres són imatges de Déu no pas nostres. Escollir aquest camí, progressar en aquesta escola, conformar la nostra voluntat a la de Crist significa un canvi radical d’actitud i és aleshores quan progressem, quan el camí que vèiem feixuc i estret apareix ample. Avançar en el camí espiritual és ser fidels a Crist que ens parla en la Paraula, a qui parlem en la pregària, aixecant-nos tants cops com caiem, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Participar dels sofriments del Crist és participar de la seva passió, és preparar-nos pel seu regne és fer allò que ens aprofiti per sempre. Com escriu Joan Mediocre de Nàpols i escoltàvem aquesta setmana a Matines: «Ell és, per tant, la nostra força, Ell que es dona a nosaltres: donem-nos també a Ell».
Pròleg 39-50
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hem de preparar-nos ens diu sant Benet, si el nostre objectiu és habitar al temple del Senyor, poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la nostra vida, com diu el salmista, ho hem de desitjar amb tota l’ànima i preparar el nostres cors i els nostres cossos per aconseguir-ho. La vida espiritual, la vida monàstica, la nostra vida, aquella a la que el Senyor ens ha cridat i que hem acceptat de viure lliurament, no és estàtica, cal progressar-hi, fer-hi un camí experiencial. Les formes, les maneres, els costums poden ser els mateixos any rere any però interiorment ens cal treballar, córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre, no pas allò que ens és de profit puntualment per satisfer alguna de les nostres ambicions fugisseres, sinó el que serveix per arribar a Crist.
Progressar espiritualment en aquesta escola del servei diví que és el monestir, vol dir viure les obligacions del dia a dia, això va més enllà de ser un camí per a recórrer avui si i demà no, més aviat ha de ser un principi d’actuació, un estil de vida. Fer quelcom perquè ens ajudi a viure en la santa obediència dels preceptes, evitant allò que ens desgasta, que ens distreu, que ens allunya del centre on hem de posar el nostre cor, que no és altre que Crist.
Sant Benet ho concreta en un terme i aquest és conversió; una paraula ben lligada a aquest temps quaresmal, a aquest camí vers la Pasqua que la litúrgia ens convida a recórrer cada any. «Si no us convertiu, tots acabareu igual», ens diu avui Jesús en l’Evangeli de Lluc. Conversió vol dir experimentar la vida monàstica en la seva integritat, totes les observances, tot allò que ens permet de viure específicament la vida monàstica. És l’estil de vida que ens cal adoptar si volem viure seriosament, sincerament la crida de l’Evangeli. Avançar perquè amb l’ajut de la seva gràcia visquem amb més coherència el que creiem adequant-se cada cop més al que fem.
Ens cal avançar en la fe, en la certesa, en la confiança de que Déu habita en nosaltres. Si volem habitar al seu temple, ens diu sant Benet, ens cal complir tanmateix els deures de qui hi habita. La fe és més un acte de voluntat que de l’intel·lecte i creix en nosaltres per mitjà de la pregària. La conversió ens ha d’anar conduint a una pregària més profunda, més sovintejada, més intensa, més sincera, més enriquidora, més confiada. I si preguem amb fe esdevindrem cada cop més conscients de la presència de l’amor de Déu al voltant nostre i si l’amor de Déu és realment present en nosaltres, en la nostra vida, en el nostre dia a dia, no hi pot haver lloc en nosaltres per l’odi, ni pel ressentiment, ni per la autosuficiència, ni per l’orgull, ni per l’egoisme, ni per la mentida. Si no podem perdonar a qui ens ha ferit, si no podem estimar al qui se’ns fa molest vol dir que no deixem actuar a l’amor de Déu en la nostra vida. Perquè actuï cal l’ajut de la seva gràcia. Per fer aquest camí ens cal córrer, no pas encantar-nos per blasmar la monotonia del camí o per creure’ns el centre del món. Si maldem per tenir avui allò i demà allò altre, en una mena de cursa consumista espiritual mai obtindrem allò que ens ompli de veritat i les mancances sempre ens seran una excusa. Ens deia avui a Matines sant Lleó el Gran que «cada u sap quines virtuts ha d’envigorir i quins vicis ha de combatre ¿Qui se sentiria tan cofoi d’ell mateix o seria tan inconscient, que no s’adonés del que cal extirpar i el que cal desenvolupar. (...) No pots agafar tot allò que t’agrada. No pots valorar les accions regint-te només pel que te’n suggereixen els sentits. Considera els teus costums a la llum dels manaments de Déu; allí se’t diu que has de fer i què no has de fer» (sermó XLIX sobre la Quaresma).
Sant Agustí diu que no hi ha res difícil pel qui estima, ens ho diu també sant Benet indicant-nos que si el camí el trobem inicialment estret s’eixampla quan es corrent per la inefable dolcesa de l’amor. El que hem de desitjar és arribar a la vida perdurable i per intentar-ho hem d’aprofitar tots els moments, totes les possibilitats que la nostra vida ens ofereix. El nostre camí ha de ser fet a bon ritme i guanyant a cada passa fortalesa en la nostra fe. Ens preparem, militem, demanem al Senyor que ens atorgui l’ajut de la seva gràcia, no abandonant pas esfereïts de terror, si no participant en i per Crist. No podem entrar en la plenitud de Déu sense Crist, la nostra vida de cristians, de monjos, ha d’estar marcada per la creu de Crist. Lluny d’angoixar-nos per aquest sofriment, viscut sobretot per la paciència, ens diu sant Benet, aquesta dona sentit al nostre propi sofriment, és en certa manera un sofriment redemptor que ens ajuda al cap i a la fi a suportar les dificultats, les estretors del camí. Sant Pau a la Carta als Colossencs diu «estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos» (Col 1,24). És sobretot per la paciència per la que nosaltres completem el que manca als sofriments del Crist.
La reacció més humana quan algú ens fa mal es tornar-nos-hi, venjar-nos i si podem fer més mal a l’altre i donar-li el cop de gràcia que el deixi anorreat, molt millor. És perquè sofrim de manera equivocada i això ens posa de mal humor i aleshores intentem no pas de compartir el nostre sofriment sinó de traslladar-lo, de carregar-lo als altres. La bellesa de la paciència és que ens crida a aturar aquest sentit que ens fa estar malament amb nosaltres mateixos i amb el Senyor, tot mirant de que els altres estiguin tant o més malament que nosaltres. Som hàbils en recursos per aconseguir-ho, per esdevenir víctimes professionalitzades donant-nos així l’oportunitat de fer dels altres les nostres pròpies víctimes.
Sant Benet ens convida a superar tota això, a descobrir que si som pacients viurem més tranquils, farem la vida dels qui ens envolten més plàcida i, el que és més important encara, avançarem, correrem per aquest camí que ens ha de portar al temple del Senyor, a la vida perdurable. Conformar-nos al Crist, esdevenir com Ell en la nostra relació amb els altres és practicar-ho fins i tot quan els altres no són com nosaltres voldríem que fossin, perquè de fet no ho seran mai; els altres són imatges de Déu no pas nostres. Escollir aquest camí, progressar en aquesta escola, conformar la nostra voluntat a la de Crist significa un canvi radical d’actitud i és aleshores quan progressem, quan el camí que vèiem feixuc i estret apareix ample. Avançar en el camí espiritual és ser fidels a Crist que ens parla en la Paraula, a qui parlem en la pregària, aixecant-nos tants cops com caiem, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Participar dels sofriments del Crist és participar de la seva passió, és preparar-nos pel seu regne és fer allò que ens aprofiti per sempre. Com escriu Joan Mediocre de Nàpols i escoltàvem aquesta setmana a Matines: «Ell és, per tant, la nostra força, Ell que es dona a nosaltres: donem-nos també a Ell».
diumenge, 10 de març del 2019
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En l’oració col·lecta del Dimecres de Cendra, i en tot l’ofici diví, demanàvem al Senyor el seu ajut per començar l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. La Quaresma es definida per la litúrgia com un exercici i una milícia. Una idea present en la Regla ja que sant Benet ens parla de que militem per al Senyor, Crist el rei veritable i ho fem carregats amb les armes fortíssimes i esplèndides de l’obediència, és a dir renunciant als nostres propis volers (Cf. RB Pròleg, 3). Sant Benet ens diu de que això no és sempre així ja que per fer-ho hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos (Cf. RB Pròleg, 40) per avançar pel camí de la Regla que defineix com la llei sota la qual volem militar (Cf. RB 58,10). Sant Benet ens diu que tota la nostra vida hauria de ser un exercici quaresmal i sap que no és pas fàcil mantenir el nivell.
En el primer diumenge de Quaresma estableix que es reparteixi un llibre a cada monjo perquè aquesta lectura l’ajudi en el seu camí quaresmal. Com sempre sant Benet sap que podem flaquejar i estableix que ens vigilin per veure si ho acomplim correctament, que un o dos ancians facin la ronda i així s’assegurin de que tothom llegeix i fa quelcom de profit. Sant Benet es neguiteja tant sols de pensar que algú pugui passar l’estona sense fer res o encara pitjor enraonant i destorbant als altres i estableix per qui sigui trobat així amonestacions, renyines i la correcció de Regla. La Regla ens vol a cada hora al lloc on toca i fent el que toca, no és pas un esclavatge sinó que sant Benet sap que una vida reglada ens ajuda al nostre vertader objectiu de cercar a Déu i a ser veritablement lliures.
La Quaresma és doncs un temps privilegiat per a nosaltres durant el qual hem d’aprofundir en la milícia cristiana, es a dir l’hem de viure exercint i militant, no pas passivament sinó ben activament i aportant-hi quelcom de més en el nostre dia a dia. Intentar de millorar en allò en el que fallem més, allí on caiem un cop i una altre, renunciant als nostres propis volers. Si som dels qui ens posem neguitosos intentar carregar més la motxilla de paciència; si ens costa arribar puntuals a l’ofici, intentar de sortir de la cel•la o d’on estiguem una mica abans; si ens costa aixecar-nos mirar de no encantar-nos en sonar la campana; si ens costa trobar una estona per a la pregària personal deixar estar aquells moments que dediquem a no fer res de profit; si la Paraula de Déu se’ns fa esquerpa obrir més i més l’orella del nostre cor a Déu; que estiguem on estiguem maldem per fer-ho el millor possible, amb promptitud i sense rondinar. D’aquesta manera la Quaresma se’ns pot convertir en un bon exercici, en una escola per a practicar el que hauríem de fer durant tot l’any, oferint tothora quelcom a Déu per pròpia voluntat i amb el goig de l’Esperit Sant.
A aconseguir-ho ens hi pot ajudar i molt una lectura atenta, pausada i reflexiva triada perquè ens acompanyi al llarg de tot aquest camí cap a la Pasqua. Sembla com si sant Benet hagués inventat el dia del llibre molts segles abans de convertir-se aquest en una celebració social. És perquè sant Benet sap que ens cal ajuda, que ens cal no deixar mai de formar-nos, que ens cal no baixar la guàrdia i mantenir-nos atents tot l’any, però en Quaresma més que mai, mantenir l’observança per esdevenir més forts espiritualment i viure amb la major puresa possible la nostra vida.
Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Quaresma que «La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, cim de l’any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8, 29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.»
Intentem de viure-ho amb intensitat, sense peresa, donant-nos a la lectura, privant-nos de quelcom, intentant d’esborrar o al menys de no caure tant sovint en les nostres negligències i fer-ho sempre sense presumpció ni vanagloria sinó amb deler espiritual, fits els ulls en el misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció d’aquell a qui ens hem compromès a seguir.
Capítol 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En l’oració col·lecta del Dimecres de Cendra, i en tot l’ofici diví, demanàvem al Senyor el seu ajut per començar l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. La Quaresma es definida per la litúrgia com un exercici i una milícia. Una idea present en la Regla ja que sant Benet ens parla de que militem per al Senyor, Crist el rei veritable i ho fem carregats amb les armes fortíssimes i esplèndides de l’obediència, és a dir renunciant als nostres propis volers (Cf. RB Pròleg, 3). Sant Benet ens diu de que això no és sempre així ja que per fer-ho hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos (Cf. RB Pròleg, 40) per avançar pel camí de la Regla que defineix com la llei sota la qual volem militar (Cf. RB 58,10). Sant Benet ens diu que tota la nostra vida hauria de ser un exercici quaresmal i sap que no és pas fàcil mantenir el nivell.
En el primer diumenge de Quaresma estableix que es reparteixi un llibre a cada monjo perquè aquesta lectura l’ajudi en el seu camí quaresmal. Com sempre sant Benet sap que podem flaquejar i estableix que ens vigilin per veure si ho acomplim correctament, que un o dos ancians facin la ronda i així s’assegurin de que tothom llegeix i fa quelcom de profit. Sant Benet es neguiteja tant sols de pensar que algú pugui passar l’estona sense fer res o encara pitjor enraonant i destorbant als altres i estableix per qui sigui trobat així amonestacions, renyines i la correcció de Regla. La Regla ens vol a cada hora al lloc on toca i fent el que toca, no és pas un esclavatge sinó que sant Benet sap que una vida reglada ens ajuda al nostre vertader objectiu de cercar a Déu i a ser veritablement lliures.
La Quaresma és doncs un temps privilegiat per a nosaltres durant el qual hem d’aprofundir en la milícia cristiana, es a dir l’hem de viure exercint i militant, no pas passivament sinó ben activament i aportant-hi quelcom de més en el nostre dia a dia. Intentar de millorar en allò en el que fallem més, allí on caiem un cop i una altre, renunciant als nostres propis volers. Si som dels qui ens posem neguitosos intentar carregar més la motxilla de paciència; si ens costa arribar puntuals a l’ofici, intentar de sortir de la cel•la o d’on estiguem una mica abans; si ens costa aixecar-nos mirar de no encantar-nos en sonar la campana; si ens costa trobar una estona per a la pregària personal deixar estar aquells moments que dediquem a no fer res de profit; si la Paraula de Déu se’ns fa esquerpa obrir més i més l’orella del nostre cor a Déu; que estiguem on estiguem maldem per fer-ho el millor possible, amb promptitud i sense rondinar. D’aquesta manera la Quaresma se’ns pot convertir en un bon exercici, en una escola per a practicar el que hauríem de fer durant tot l’any, oferint tothora quelcom a Déu per pròpia voluntat i amb el goig de l’Esperit Sant.
A aconseguir-ho ens hi pot ajudar i molt una lectura atenta, pausada i reflexiva triada perquè ens acompanyi al llarg de tot aquest camí cap a la Pasqua. Sembla com si sant Benet hagués inventat el dia del llibre molts segles abans de convertir-se aquest en una celebració social. És perquè sant Benet sap que ens cal ajuda, que ens cal no deixar mai de formar-nos, que ens cal no baixar la guàrdia i mantenir-nos atents tot l’any, però en Quaresma més que mai, mantenir l’observança per esdevenir més forts espiritualment i viure amb la major puresa possible la nostra vida.
Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Quaresma que «La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, cim de l’any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8, 29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.»
Intentem de viure-ho amb intensitat, sense peresa, donant-nos a la lectura, privant-nos de quelcom, intentant d’esborrar o al menys de no caure tant sovint en les nostres negligències i fer-ho sempre sense presumpció ni vanagloria sinó amb deler espiritual, fits els ulls en el misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció d’aquell a qui ens hem compromès a seguir.
diumenge, 3 de març del 2019
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens està parlant en aquests capítols de temes pràctics, de si podem acceptar quelcom, de com hem de vestir i també de com cal acollir als hostes. La Regla recomana d’acollir-los amb deferència, com el Crist mateix ens diu el capítol LIII, i asseure’ls a la taula de l’abat. No està massa clar com portar-ho a la pràctica i sembla que es tracta de que l’abat i els hostes han de menjar a part, d’aquí que digui sant Benet que cal deixar un ancià o dos amb els germans per conservar l’ordre o que en el capítol LIII parli de que el superior ha de trencar el dejuni en atenció als hostes; ja que no s’entendria massa bé que mentre l’abat i els hostes mengen plats més suculents els monjos ho facin amb més parquedat i tots al mateix refetor. En l’actualitat tants caps tant barrets; hi ha monestirs on els hostes, o una part d’ells, s’asseuen a la taula de l’abat; en d’altres mengen a part i en aquest cas en alguns homes i dones junts i en d’altres separats; en alguns monestirs comparteixen taula amb els monjos i alhora conversa, relegant en part o en tot la lectura al refetor i en alguns, com és el nostre cas, comparteixen taula, lectura i ritme de menjar amb la comunitat.
Sí que d’aquest capítol ens queden tres idees bastant clares. La primera és tractar als hostes amb deferència, que no vol dir pas amb intrusisme en les seves vides ni ells en les nostres que ja sant Benet ens adverteix ben clarament dels perills que això comporta; en segon lloc que els àpats i la taula són un element important en la vida monàstica i finalment que al refetor cal mantenir el silenci i l’ordre en tota ocasió. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús a l’Evangeli, idea que recull sant Benet en parlar d’acollir al Crist en els hostes. L’àpat té un paper important en l’acolliment com ja les primeres comunitats cristianes tenien els àpats per encontre comunitari, tot just acabada l’Eucaristia; ho hem sentit aquets dies al primer nocturn de Matines en escoltar com sant Pau amonestava als cristians de Corint per no compartir el menjar i anar cadascú a la seva, resultant que els rics s’atipaven i ni tant sols esperaven als menys rics i el que havia de ser una trobada comunitària esdevenia un motiu de divisió i d’exclusió social. Finalment és ben sabut que sant Benet demana que al refetor s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, ens ho servim els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res o que si cal es demani amb un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu (Cf. RB 38).
Sant Benet recull la tradició bíblica de l’acolliment. Abraham és exemple de l’hospitalitat que en les llars orientals es requeria, àdhuc per a forasters desconeguts; podent així l’hoste gaudir d’aquesta hospitalitat sense la més mínima obligació de pagament. La Bíblia està plena d’exemples sobre aquest tema. El vell que acollí al levita a Guibà (Jt 19,24). En defensa seva, Job va al·legar que sempre havia estat atent a les necessitats dels viatgers (Job 31, 31-32). Lot va acollir a dos forasters, sense saber que eren àngels (Gn 19, 1-3). Els israelites en definitiva van rebre de Déu mateix l’ordre de protegir als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv 19, 33-34) i en la mateixa línia sant Pau aconsella de fer-ho així als cristians. El mateix Crist a Betània és acollit (Lc 40, 38-42), en un doble sentit com a hoste: per Marta que es preocupa de fer moltes coses per Ell; o com ho fa María, que l’acull posant-se als seus peus; així Jesús entrà a casa de Llàtzer, Marta i Maria com a hoste i acabà com a amfitrió, omplint-los l’ànima. Finalment sant Pau pel seu caràcter de viatger a causa de l’Evangeli és un model d’acollit com a Jerusalem on és rebut pels apòstols (Ga 1,18). Perquè és a Crist a qui acollim en la persona dels altres, la trobada amb el germà és una trobada amb Déu.
I aquesta trobada cal que transcorri compartint la nostra manera de viure, començant per la pregària, perquè el primer que recomana sant Benet de fer amb un hoste que arriba és portar-lo a l’oratori, i amb el silenci, deixant així que qui ens visita s’apropi a la nostra vida, al menys per unes hores, i ho pugui fer amb serenor i respecte. La tradició de l’hospitalitat monàstica és en certa manera el testimoni de la nostra vida, el que compartim amb els qui se’ns apropen, i la seva arrel està en l’Escriptura i en la Regla. Quan un va a un monestir pensa en recollir-se en la solitud i el silenci i sobretot deixar-se tocar pel missatge de Crist compartint uns dies amb una comunitat que cerca Déu, o com escrivia un hoste, deixant-se portar per la falta de novetat, iniciant-se en una altre rutina, com un camí d’accés directe cap a l’interior, a l’escolta del silenci tot compartint els senzills i callats actes de la comunitat. El que diferencia l’hospitalitat monàstica de qualsevol altre és predisposar al nou vingut en un ambient de silenci i de pregària per poder acollir la veu de Déu; interpel·lant-se del que per què un grup d’homes ha deixat determinades coses per poder cercar a Déu per la pregària, el treball, la lectura de la Paraula i el silenci.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens està parlant en aquests capítols de temes pràctics, de si podem acceptar quelcom, de com hem de vestir i també de com cal acollir als hostes. La Regla recomana d’acollir-los amb deferència, com el Crist mateix ens diu el capítol LIII, i asseure’ls a la taula de l’abat. No està massa clar com portar-ho a la pràctica i sembla que es tracta de que l’abat i els hostes han de menjar a part, d’aquí que digui sant Benet que cal deixar un ancià o dos amb els germans per conservar l’ordre o que en el capítol LIII parli de que el superior ha de trencar el dejuni en atenció als hostes; ja que no s’entendria massa bé que mentre l’abat i els hostes mengen plats més suculents els monjos ho facin amb més parquedat i tots al mateix refetor. En l’actualitat tants caps tant barrets; hi ha monestirs on els hostes, o una part d’ells, s’asseuen a la taula de l’abat; en d’altres mengen a part i en aquest cas en alguns homes i dones junts i en d’altres separats; en alguns monestirs comparteixen taula amb els monjos i alhora conversa, relegant en part o en tot la lectura al refetor i en alguns, com és el nostre cas, comparteixen taula, lectura i ritme de menjar amb la comunitat.
Sí que d’aquest capítol ens queden tres idees bastant clares. La primera és tractar als hostes amb deferència, que no vol dir pas amb intrusisme en les seves vides ni ells en les nostres que ja sant Benet ens adverteix ben clarament dels perills que això comporta; en segon lloc que els àpats i la taula són un element important en la vida monàstica i finalment que al refetor cal mantenir el silenci i l’ordre en tota ocasió. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús a l’Evangeli, idea que recull sant Benet en parlar d’acollir al Crist en els hostes. L’àpat té un paper important en l’acolliment com ja les primeres comunitats cristianes tenien els àpats per encontre comunitari, tot just acabada l’Eucaristia; ho hem sentit aquets dies al primer nocturn de Matines en escoltar com sant Pau amonestava als cristians de Corint per no compartir el menjar i anar cadascú a la seva, resultant que els rics s’atipaven i ni tant sols esperaven als menys rics i el que havia de ser una trobada comunitària esdevenia un motiu de divisió i d’exclusió social. Finalment és ben sabut que sant Benet demana que al refetor s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, ens ho servim els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res o que si cal es demani amb un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu (Cf. RB 38).
Sant Benet recull la tradició bíblica de l’acolliment. Abraham és exemple de l’hospitalitat que en les llars orientals es requeria, àdhuc per a forasters desconeguts; podent així l’hoste gaudir d’aquesta hospitalitat sense la més mínima obligació de pagament. La Bíblia està plena d’exemples sobre aquest tema. El vell que acollí al levita a Guibà (Jt 19,24). En defensa seva, Job va al·legar que sempre havia estat atent a les necessitats dels viatgers (Job 31, 31-32). Lot va acollir a dos forasters, sense saber que eren àngels (Gn 19, 1-3). Els israelites en definitiva van rebre de Déu mateix l’ordre de protegir als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv 19, 33-34) i en la mateixa línia sant Pau aconsella de fer-ho així als cristians. El mateix Crist a Betània és acollit (Lc 40, 38-42), en un doble sentit com a hoste: per Marta que es preocupa de fer moltes coses per Ell; o com ho fa María, que l’acull posant-se als seus peus; així Jesús entrà a casa de Llàtzer, Marta i Maria com a hoste i acabà com a amfitrió, omplint-los l’ànima. Finalment sant Pau pel seu caràcter de viatger a causa de l’Evangeli és un model d’acollit com a Jerusalem on és rebut pels apòstols (Ga 1,18). Perquè és a Crist a qui acollim en la persona dels altres, la trobada amb el germà és una trobada amb Déu.
I aquesta trobada cal que transcorri compartint la nostra manera de viure, començant per la pregària, perquè el primer que recomana sant Benet de fer amb un hoste que arriba és portar-lo a l’oratori, i amb el silenci, deixant així que qui ens visita s’apropi a la nostra vida, al menys per unes hores, i ho pugui fer amb serenor i respecte. La tradició de l’hospitalitat monàstica és en certa manera el testimoni de la nostra vida, el que compartim amb els qui se’ns apropen, i la seva arrel està en l’Escriptura i en la Regla. Quan un va a un monestir pensa en recollir-se en la solitud i el silenci i sobretot deixar-se tocar pel missatge de Crist compartint uns dies amb una comunitat que cerca Déu, o com escrivia un hoste, deixant-se portar per la falta de novetat, iniciant-se en una altre rutina, com un camí d’accés directe cap a l’interior, a l’escolta del silenci tot compartint els senzills i callats actes de la comunitat. El que diferencia l’hospitalitat monàstica de qualsevol altre és predisposar al nou vingut en un ambient de silenci i de pregària per poder acollir la veu de Déu; interpel·lant-se del que per què un grup d’homes ha deixat determinades coses per poder cercar a Déu per la pregària, el treball, la lectura de la Paraula i el silenci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)