De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sortim del monestir podem anar lluny o no tant lluny. Sant Benet ens demana que en qualsevol cas no perdem aquella moderació que ha de regir tota la nostra vida. Potser les sortides per un encàrrec avui ja no impliquen haver d’estar l’hora de menjar a fora del monestir. Recordo com fa ja uns quants anys el simple fet d’anar a Tarragona podia ocupar tot el dia, en primer lloc perquè la comunitat no tenia ni tants cotxes ni tants conductors i en segon lloc perquè els mitjans de transport públics eren també bastant limitats en velocitat i horaris i també la xarxa viària. Avui podem anar a Tarragona, Reus o Valls amb molta més comoditat o també a Barcelona, sense necessitat de fer-hi nit. Però la idea de san Benet, la idea de fons, manté la seva vigència, no abandonar la moderació. Sant Benet no ho considera pas una falta lleu això de menjar a fora sense permís ja que demana que qui obra altrament sigui excomunicat, que no és poca cosa.
En això de menjar fora del monestir, repeteixo que potser més abans que no pas ara, hi havia una doble vessant. D’una banda el monjo podia abellir de menjar quelcom diferent seguint allò de un dia és un dia; d’altra banda les famílies o els amics del monestir que els acollien s’esmerçaven en donar-los algun plat suculent amb el pensament de que no pas cada dia en podien gaudir. Potser no és pas un escàndol però a voltes dona la sensació de que el monjo viu a desgrat la seva vocació, la seva vida diària i té necessitat de tenir de tant en tant alguna diguem compensació. En èpoques passades hi ha qui per un encàrrec es passava dos dies fora i aprofitava per visitar alguna casa i fins i tot demanar-hi d’antuvi un plat concret. També els dijous hi havia qui tenia el costum d’anar a alguna casa, en aquest cas més propera, per berenar-hi. Avui com que la mateixa vida de la gent ha canviat molt, tot plegat ja no és massa habitual perquè la gent treballa, no està per acollir visitants i alhora, com hem vist, les nostres sortides són més ràpides i puntuals. Potser de tant en tant algú conegut del monestir es queixa de que tal monjo s’hi presenta massa sovint sense massa excusa, però és un fet bastant limitat.
Però a molta gent de fora del monestir els costa d’entendre que ens puguem estar de certes coses, que no les enyorem i per això mateix, sense mala fe en la major part dels casos, ens volen fer un obsequi donant-nos tal o qual cosa. En aquesta concepció hi ha una manca de coneixement profunda del que és la vida monàstica, la vida consagrada potser en general. No ens privem de les coses per força sinó que diguem que ho fem de grat. Potser ara més que abans alguns monjos ja han gaudit, si es pot dir gaudir, de certes comoditats de la vida, si en podem dir comoditats, i som molt conscients de que en venir al monestir renunciem no tant sols a menjar fora de casa per plaer, sinó també a una determinada vida social i afectiva, a una independència econòmica i d’altres coses similars. Tampoc no podem pretendre de suplir-les al monestir d’alguna altra manera, perquè per exemple cercar amistats particulars, massa particulars, o fer de la comunitat una selecció entre els meus amics i els qui no ho considero pas, porta a múltiples problemes i no pas menors.
L’origen està potser en una mala concepció de la idea de llibertat personal. Soc lliure, podem dir, i és ben cert que Déu ens ha creat lliures; però si hi afegim, soc lliure i per tant puc aixecar-me del llit quan vulgui, emprar la jornada amb el que em sembli i anar a dinar on m’apeteixi, aleshores no hem aconseguit que la nostra llibertat es vagi adequant a la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a servir. Certament la vida comunitària no és fàcil, ningú ha dit mai que ho fos i menys que ningú el mateix sant Benet, però com molt sovint tampoc no ho és la vida familiar o la laboral, no ens enganyem pas. Hem d’esforçar-nos per abandonar aquella cara de pomes agres que massa sovint tenim la temptació de mantenir dia i nit i que més que ser una afrontà als germans, que també ho és, demostra la mala salut espiritual de la nostra pròpia ànima. No, no hem estat cridats per Déu per fer sants als nostres germans mitjançant el martiri; hem estat cridats perquè superant les nostres febleses, aconseguim la salvació de la nostra ànima i la del conjunt de la comunitat i a això hi hem estat cridats tots.
El P. Lorenzo Montecalvo, un prevere napolità, té publicat un interessant estudi que porta per títol Comunitat o comoditat? Al llarg del mateix apunta a la hipocresia, l’agressivitat, l’enveja, l’adulació, l’arrogància o les simpaties i antipaties, com les causes de cercar la comoditat personal abans que cap altra cosa. Això sovint ens empeny a intentar eliminar tota dificultat que suposi un obstacle a la nostra pròpia voluntat i aleshores posem pals a les rodes a la voluntat de Déu i desitjant a qualsevol preu la nostra comoditat creem la incomoditat dels germans i potser, Déu no ho vulgui, de Déu mateix. El monjo, el religiós, escriu el P. Lorenzo Montecalvo, ha esta cridat a viure en comunitat per trobar-se amb Déu, no per torbar-se a sí mateix; ha estat cridat, hem estat cridats, a que la nostra personalitat es desenvolupi harmoniosament per esdevenir aquella imatge de Déu perduda pel pecat, o al menys per intentar de totes, totes recuperar-la; i afegeix que si caiem en la temptació de fer-nos amos del nostre destí, és que som devorats pel desig de considerar-nos en exclusiva il·luminats per Déu, considerant aleshores als altres germans pura tenebra, i conseqüentment com l’enemic a combatre.
En paraules de sant Bernat «No a totes les ànimes se’ls concedeix de gaudir al mateix lloc de la íntima presència de l’espòs, sinó tal com el Pare ho ha disposat per a cadascuna. No l’elegim nosaltres a Ell, va ser Ell qui ens va elegir a nosaltres i ens destinà.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 23,9). És la riquesa i la dificultat de viure en comunitat, riquesa perquè fins i tot en una falta que no veiem avui tant greu com menjar o sortir sense permís, sant Benet la castiga amb l’excomunió, és a dir amb l’exclusió de la comunitat.
diumenge, 31 de maig del 2020
diumenge, 24 de maig del 2020
ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«De ceteris defectibus meis», relatiu a la resta de les meves faltes, era la fórmula emprada per acusar-se davant la comunitat per alguna negligència o falta diguem-ne menor. Aquest capítol ens parla de faltes i de pecats; sant Benet distingeix entre el que són errors, descuits o negligències que podem cometre en qualsevol moment i que cal manifestar espontàniament i donar-ne satisfacció i els pecats secrets de l’ànima, que van més enllà d’un mancament perquè esdevenen veritables ferides que s’han de guarir sense fer-se públiques. Tots sabem per experiència que cometem mancaments, que trenquem alguna cosa o l’espatllem i que a vegades potser d’una manera més instintiva que voluntària intentem amagar-ho, no relacionar-ho amb nosaltres i fins i tot, Déu no ho vulgui, intentar atribuir-ho a un altre.
Si hi pensem una mica veurem que no n’hi ha per tant, certament hem de ser curosos amb les coses, seguint la idea de sant Benet de que tot cal tractar-ho com a vasos sagrats de l’altar, que tot és de tots i per tant avui ho faig servir jo i demà serà un altre, aleshores millor mantenir-ho en el millor estat i poder passar-ho, a qui ho hagi de menester després, en les millors condicions possibles. Però tenir les coses en comú també pot implicar el risc de no valorar-les, de creure que Déu proveirà i segurament la major part de les vegades proveeix, de fet és la comunitat qui proveeix, però no per això estem eximits de la nostra responsabilitat de tractar-ho tot el millor que puguem. Cadascun de nosaltres ha tingut una història personal abans d’entrar al monestir, amb una vida concreta, en el sí d’una família determinada, potser amb unes responsabilitats laborals també concretes; tot plegat ha anat forjant la nostra manera d’apreciar i valorar les coses materials. Per exemple quan demanés de fer alguna cosa a algun monjo o aquest té encomanada una determinada degania, en expressió de la Regla, hi ha qui se’n surt amb qualsevol estri, hi ha qui li cal alguna eina nova i de fet l’empra després, però també hi ha qui sempre necessita tantes coses per a escometre la tasca que potser és millor pensar en demanar-li a un altre que se’n surti amb menys.
En aquest mateix sentit quan tenim una responsabilitat encomanada ens neguiteja que un altre trenqui o espatlli quelcom que depèn de nosaltres i potser a vegades, moguts per un excessiu cel, reaccionem amb una certa acritud o, Déu no ho vulgui, ho fem davant d’alguns i perdonem d’antuvi d’altres, és a dir fem accepció de persones. Però sigui a la cuina, al rebost, a l’hort o en qualsevol ofici no estem pas feinejant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la comunitat. És una feina en bé de la comunitat, no pas un hobby per distreure’ns.
La mateixa reflexió es pot aplicar al conjunt del monestir, a l’edifici, que esdevé quelcom més per a nosaltres que un conjunt de dependències, perquè el clos del monestir és el marc concret on avui nosaltres i abans que nosaltres generacions de monjos han cercat Déu. Hem de tenir-ne cura, estimar el lloc i intentar conservar-lo amb la màxima diligència possible. A vegades amb gestos ben fàcils: apagar una llum, tancar una porta, recollir un paper del terra; no caure en aquella temptació del ja m’ho faran que potser portem apresa de fora però que aquí no té lloc, si és que en té en qualsevol altra situació. El principi de subsidiarietat és un dels fonaments de la Doctrina Social de l’Església i a vegades el podem aplicar en coses ben quotidianes i senzilles.
Fa molts anys una campanya publicitària tenia per eslògan “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, eren anys de molts incendis forestals i de molt poca conscienciació cap el medi ambient tant a nivell econòmic, molts veien en una arbrat cremat la possibilitat de construir-hi una urbanització, com a nivell personal, no semblava afectar-nos que el bosc anés desapareixent poc a poc. Avui gràcies a Déu la conscienciació ecològica és molt superior i pocs o ningú reacciona amb indiferència o amb dissimulada satisfacció davant d’un incendi forestal. És una simple anècdota però que ens pot servir perquè quan alguna cosa es trenca, està bruta o es fa malbé, sigui la que sigui, ens afecta a cadascun de nosaltres en particular i a tota la comunitat en conjunt. Es tracta de mantenir l’equilibri entre considera-ho tot responsabilitat nostra i no tenir res per a propi o particular.
Amb el seu realisme habitual sant Benet afegeix que anem amb compte perquè potser el que volem dissimular sigui sabut per un altre i acabi per ser conegut allò que hauríem volgut amagar i certament així acostuma a succeir i a vegades se sap més sense preguntar que preguntant.
Pot resultar una mica sorprenent la darrera part d’aquest capítol. Sant Benet ens ha parlat de faltes que semblen lleus, ha emprat mots com mancament, trencar, pel mateix us, o perdre; però acaba parlant-nos de quelcom molt més seriós, de pecats secrets de l’ànima. Les ferides pròpies ens fan mal, certament tots en portem una o altre, però també segons com les visquem podem acabant fent mal als altres actuant amb exageracions verbals, que s’apropen a la falsedat, gesticulars, que s’acosten a la ira, o egocèntriques que s’acosten al menyspreu als germans, Déu no ho vulgui. Les ferides cal guarir-les perquè d’altra manera acaben per convertir-se en un greu problema sobretot si estan darrera les nostres faltes, si faltem voluntàriament; si en són el motiu més que no pas un descuit o una negligència no volguda.
Com escriu sant Bernat: «En la vida espiritual hem d’esperar una doble ajuda: la correcció i el consol. La primera actua des de fora; l’altra ens visita interiorment. Una reprimeix la insolència; l’altra provoca la confiança. La primera engendra humilitat, la segona consol.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 21, 10).
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«De ceteris defectibus meis», relatiu a la resta de les meves faltes, era la fórmula emprada per acusar-se davant la comunitat per alguna negligència o falta diguem-ne menor. Aquest capítol ens parla de faltes i de pecats; sant Benet distingeix entre el que són errors, descuits o negligències que podem cometre en qualsevol moment i que cal manifestar espontàniament i donar-ne satisfacció i els pecats secrets de l’ànima, que van més enllà d’un mancament perquè esdevenen veritables ferides que s’han de guarir sense fer-se públiques. Tots sabem per experiència que cometem mancaments, que trenquem alguna cosa o l’espatllem i que a vegades potser d’una manera més instintiva que voluntària intentem amagar-ho, no relacionar-ho amb nosaltres i fins i tot, Déu no ho vulgui, intentar atribuir-ho a un altre.
Si hi pensem una mica veurem que no n’hi ha per tant, certament hem de ser curosos amb les coses, seguint la idea de sant Benet de que tot cal tractar-ho com a vasos sagrats de l’altar, que tot és de tots i per tant avui ho faig servir jo i demà serà un altre, aleshores millor mantenir-ho en el millor estat i poder passar-ho, a qui ho hagi de menester després, en les millors condicions possibles. Però tenir les coses en comú també pot implicar el risc de no valorar-les, de creure que Déu proveirà i segurament la major part de les vegades proveeix, de fet és la comunitat qui proveeix, però no per això estem eximits de la nostra responsabilitat de tractar-ho tot el millor que puguem. Cadascun de nosaltres ha tingut una història personal abans d’entrar al monestir, amb una vida concreta, en el sí d’una família determinada, potser amb unes responsabilitats laborals també concretes; tot plegat ha anat forjant la nostra manera d’apreciar i valorar les coses materials. Per exemple quan demanés de fer alguna cosa a algun monjo o aquest té encomanada una determinada degania, en expressió de la Regla, hi ha qui se’n surt amb qualsevol estri, hi ha qui li cal alguna eina nova i de fet l’empra després, però també hi ha qui sempre necessita tantes coses per a escometre la tasca que potser és millor pensar en demanar-li a un altre que se’n surti amb menys.
En aquest mateix sentit quan tenim una responsabilitat encomanada ens neguiteja que un altre trenqui o espatlli quelcom que depèn de nosaltres i potser a vegades, moguts per un excessiu cel, reaccionem amb una certa acritud o, Déu no ho vulgui, ho fem davant d’alguns i perdonem d’antuvi d’altres, és a dir fem accepció de persones. Però sigui a la cuina, al rebost, a l’hort o en qualsevol ofici no estem pas feinejant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la comunitat. És una feina en bé de la comunitat, no pas un hobby per distreure’ns.
La mateixa reflexió es pot aplicar al conjunt del monestir, a l’edifici, que esdevé quelcom més per a nosaltres que un conjunt de dependències, perquè el clos del monestir és el marc concret on avui nosaltres i abans que nosaltres generacions de monjos han cercat Déu. Hem de tenir-ne cura, estimar el lloc i intentar conservar-lo amb la màxima diligència possible. A vegades amb gestos ben fàcils: apagar una llum, tancar una porta, recollir un paper del terra; no caure en aquella temptació del ja m’ho faran que potser portem apresa de fora però que aquí no té lloc, si és que en té en qualsevol altra situació. El principi de subsidiarietat és un dels fonaments de la Doctrina Social de l’Església i a vegades el podem aplicar en coses ben quotidianes i senzilles.
Fa molts anys una campanya publicitària tenia per eslògan “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, eren anys de molts incendis forestals i de molt poca conscienciació cap el medi ambient tant a nivell econòmic, molts veien en una arbrat cremat la possibilitat de construir-hi una urbanització, com a nivell personal, no semblava afectar-nos que el bosc anés desapareixent poc a poc. Avui gràcies a Déu la conscienciació ecològica és molt superior i pocs o ningú reacciona amb indiferència o amb dissimulada satisfacció davant d’un incendi forestal. És una simple anècdota però que ens pot servir perquè quan alguna cosa es trenca, està bruta o es fa malbé, sigui la que sigui, ens afecta a cadascun de nosaltres en particular i a tota la comunitat en conjunt. Es tracta de mantenir l’equilibri entre considera-ho tot responsabilitat nostra i no tenir res per a propi o particular.
Amb el seu realisme habitual sant Benet afegeix que anem amb compte perquè potser el que volem dissimular sigui sabut per un altre i acabi per ser conegut allò que hauríem volgut amagar i certament així acostuma a succeir i a vegades se sap més sense preguntar que preguntant.
Pot resultar una mica sorprenent la darrera part d’aquest capítol. Sant Benet ens ha parlat de faltes que semblen lleus, ha emprat mots com mancament, trencar, pel mateix us, o perdre; però acaba parlant-nos de quelcom molt més seriós, de pecats secrets de l’ànima. Les ferides pròpies ens fan mal, certament tots en portem una o altre, però també segons com les visquem podem acabant fent mal als altres actuant amb exageracions verbals, que s’apropen a la falsedat, gesticulars, que s’acosten a la ira, o egocèntriques que s’acosten al menyspreu als germans, Déu no ho vulgui. Les ferides cal guarir-les perquè d’altra manera acaben per convertir-se en un greu problema sobretot si estan darrera les nostres faltes, si faltem voluntàriament; si en són el motiu més que no pas un descuit o una negligència no volguda.
Com escriu sant Bernat: «En la vida espiritual hem d’esperar una doble ajuda: la correcció i el consol. La primera actua des de fora; l’altra ens visita interiorment. Una reprimeix la insolència; l’altra provoca la confiança. La primera engendra humilitat, la segona consol.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 21, 10).
diumenge, 17 de maig del 2020
LA MESURA DEL MENJAR
De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Si esperàvem sentir en aquest capítol de boca de sant Benet que la mesura del menjar és menjar sense mesura, és evident que no ho escoltem, perquè en l’ànim de sant Benet hi ha sempre la contenció, la voluntat d’evitar excessos i actuar sempre amb discreció. Tal criteri l’aplica, com no pot ser d’altra manera, a les coses referides al cos, al menjar i a la beguda, cercant-hi també la mesura perquè com escoltàvem de sant Bernat aquests dies als seus sermons sobre el Càntic dels Càntics «aquest llenguatge espiritual desaprova la vostra vehemència menys discreta, fins i tot la vostra obstinada intransigència. Us entesteu en no acontentar-vos amb la vida comuna. No en teniu prou amb els dejunis assenyalats per la Regla, ni les solemnes vigílies, ni l’observança regular. Us sembla excessiu el vestit i l’aliment; preferiu la singularitat a allò comú. Per què us torneu a governar vosaltres sols? (...) Fins quan us tindreu per savis? Déu es lliurà i se sotmeté a uns éssers mortals i vosaltres seguiu encara pels vostres camins? Heu rebut un bon esperit, però no us serviu bé d’ell» (Sermó 20,3).
En un món on un gran nombre de persones sofreixen a causa de l’escassetat d’aliments i on d’altra banda n’hi ha moltes altres que adopten règims alimentaris lleugers buscant un major benestar sense per això descobrir virtuts espirituals en el dejuni; aquests dos capítols que sant Benet dedica al menjar i a la beguda ens han de moure a la reflexió sobre el paper que el menjar, la nutrició representa en les nostres vides com a monjos. Fixem per un moment la nostra atenció en l’espai físic destinat en els monestirs per a acollir els àpats; es tracta d’un espai comunitari per excel·lència; espai en el qual habitualment acollim també als hostes, als qui ens visiten i això és ja un símptoma evident de la importància que té en la vida comunitària el refetor. Un espai comú que l’arquitectura tradicional monàstica ha volgut embellir tant gairebé com l’Església o la sala capitular; representant aquestes tres dependències l’equilibri de la vida monàstica amb els espais dedicats al descans, al treball i a la lectura de la Paraula de Déu. Menjar és un acte natural, com també ha de ser-ho espiritualment per al monjo la lloança a Déu és a dir l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula, que ens alimenta espiritualment. Per sant Benet aquesta moderació ha de concretar-se al llarg de la jornada del monjo en una norma fonamental, aquesta és estar on cal estar, quan si ha d’estar i fent el que s’hi ha d’estar fent.
Si hem vingut al monestir, no ha estat contra la nostra voluntat, sinó perquè la nostra voluntat ha vingut a emmotllar-se a la voluntat de Déu, és a dir què voluntàriament hem vingut al monestir per complir la seva voluntat. Aquesta voluntat es concreta, com recorda sant Benet, en l’Evangeli i en el seu diguem manual pràctic que és la Regla.
Per això per exemple és tan important no negligir o retardar l’assistència al capítol comunitari diari perquè aquest s’inicia amb la lectura d’un capítol de la Regla. Potser podem pensar que ja l’hem sentit tantes vegades que ja no ens fa falta escoltar-la més; sí aquest és el nostre pensament, si això és el que pensem i a partir d’aquí negligim o retardem l’assistència al capítol, la lectura de col·lació i completes; som els més necessitats d’escoltar de nou la lectura de la Regla perquè en ella Sant Benet va desgranant pas a pas com al llarg de la nostra jornada diària, al llarg de tota la nostra vida de monjos, hem de concretar aquesta donació de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, que no passa certament per imposar la nostra voluntat per sobre de tot i concretar aquesta actitud en estar fent el que volem, quan volem i on volem; perquè hi ha un temps en la vida monàstica per a cada cosa; un temps per a pregar, un temps per a treballar, un temps per a descansar, un temps per a estar en contacte amb la Paraula de Déu, un temps de contacte comunitari, un temps per a alimentar-nos i uns espais concrets per a realitzar cadascuna d’aquestes activitats.
Per tant si quan hem d’acudir al refetor o a la sala capitular ens dediquem a una altra cosa, que potser no és en absolut criticable en un altre moment de la jornada, estem negligint la nostra vida de monjos i això podem aplicar-ho a cadascuna de les nostres activitats. Si per exemple el temps dedicat a la neteja comunitària estem on no hauríem d’estar, fent potser el que no hauríem de fer en aquell moment en que som cridats a fer la neteja; també ens apartem del seguiment de la Regla l’acompliment de la qual hem d’estimar. La clau ens la deia avui sant Ambrós a Matines: estimar és molt més que guardar, perquè guardar és fruit moltes vegades de la necessitat o del temor, mentre que estimar és fruit de la caritat (cf. Comentari sobre el Salm 118).
Per a Sant Benet és molt important l’equilibri, la mesura, la moderació, el ritme; evitant com diu sant Bernat les singularitats que sempre mostren darrere d’elles l’arrel de l’egoisme, la petjada, el sentiment de considerar-nos superiors als altres i per tant menysvalorar, tenir de menys als nostres germans. Els nostres dons i talents han de ser posats al servei del Senyor, en una comunitat concreta a la qual creiem que Déu ens hi ha cridat. Quan ens parla sant Benet per exemple del vestit, ens diu que no fem un problema del material amb què estigui elaborat. Això mateix podríem aplicar-lo al menjar; perquè certament uns dies el que arriba al refetor pot ser del nostre grat, altres dies potser no tant i en alguna ocasió pot ser que se serveixi un plat que avorrim. Això no ha d’entristir-nos, ni menys encara provocar el nostre enuig. Sant Benet no busca pas que els monjos estiguem mal alimentats, fins i tot és comprensiu, en el següent capítol que parla sobre la beguda, de la impossibilitat d’una abstinència i tampoc es mostra contrari a que un dels nostres sentits, com és el gust, sigui vulnerat i sobretot presta atenció als febles, als malalts.
En l’actualitat en la nostra comunitat podem sentir-nos afortunats perquè sis germans posen generosament els seus dons i talents al llarg de la setmana a elaborar el menjar; cadascun amb el seu estil propi; però tots ells moguts pel desig de servir tan bé com sigui possible al conjunt de la comunitat.
Sant Benet busca en qualsevol cas una alimentació sòbria, equilibrada i suficient per a rebre-la al refetor en silenci, amb agraïment cap a aquells que l’han elaborat i sense perdre alhora l’atenció a la lectura que ens serveix simultàniament d’informació o d’aliment espiritual. La mesura sempre com a norma, també en el menjar perquè com escriu sant Bernat «aquesta cautela l’hem d’observar en la pròpia conducta, de manera que no se sobrepassi mai el límit de la discreció amb cap mena de superstició, lleugeresa o vehemència del fervor sota el pretext d’una major devoció.» (Sermó 20,9)
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Si esperàvem sentir en aquest capítol de boca de sant Benet que la mesura del menjar és menjar sense mesura, és evident que no ho escoltem, perquè en l’ànim de sant Benet hi ha sempre la contenció, la voluntat d’evitar excessos i actuar sempre amb discreció. Tal criteri l’aplica, com no pot ser d’altra manera, a les coses referides al cos, al menjar i a la beguda, cercant-hi també la mesura perquè com escoltàvem de sant Bernat aquests dies als seus sermons sobre el Càntic dels Càntics «aquest llenguatge espiritual desaprova la vostra vehemència menys discreta, fins i tot la vostra obstinada intransigència. Us entesteu en no acontentar-vos amb la vida comuna. No en teniu prou amb els dejunis assenyalats per la Regla, ni les solemnes vigílies, ni l’observança regular. Us sembla excessiu el vestit i l’aliment; preferiu la singularitat a allò comú. Per què us torneu a governar vosaltres sols? (...) Fins quan us tindreu per savis? Déu es lliurà i se sotmeté a uns éssers mortals i vosaltres seguiu encara pels vostres camins? Heu rebut un bon esperit, però no us serviu bé d’ell» (Sermó 20,3).
En un món on un gran nombre de persones sofreixen a causa de l’escassetat d’aliments i on d’altra banda n’hi ha moltes altres que adopten règims alimentaris lleugers buscant un major benestar sense per això descobrir virtuts espirituals en el dejuni; aquests dos capítols que sant Benet dedica al menjar i a la beguda ens han de moure a la reflexió sobre el paper que el menjar, la nutrició representa en les nostres vides com a monjos. Fixem per un moment la nostra atenció en l’espai físic destinat en els monestirs per a acollir els àpats; es tracta d’un espai comunitari per excel·lència; espai en el qual habitualment acollim també als hostes, als qui ens visiten i això és ja un símptoma evident de la importància que té en la vida comunitària el refetor. Un espai comú que l’arquitectura tradicional monàstica ha volgut embellir tant gairebé com l’Església o la sala capitular; representant aquestes tres dependències l’equilibri de la vida monàstica amb els espais dedicats al descans, al treball i a la lectura de la Paraula de Déu. Menjar és un acte natural, com també ha de ser-ho espiritualment per al monjo la lloança a Déu és a dir l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula, que ens alimenta espiritualment. Per sant Benet aquesta moderació ha de concretar-se al llarg de la jornada del monjo en una norma fonamental, aquesta és estar on cal estar, quan si ha d’estar i fent el que s’hi ha d’estar fent.
Si hem vingut al monestir, no ha estat contra la nostra voluntat, sinó perquè la nostra voluntat ha vingut a emmotllar-se a la voluntat de Déu, és a dir què voluntàriament hem vingut al monestir per complir la seva voluntat. Aquesta voluntat es concreta, com recorda sant Benet, en l’Evangeli i en el seu diguem manual pràctic que és la Regla.
Per això per exemple és tan important no negligir o retardar l’assistència al capítol comunitari diari perquè aquest s’inicia amb la lectura d’un capítol de la Regla. Potser podem pensar que ja l’hem sentit tantes vegades que ja no ens fa falta escoltar-la més; sí aquest és el nostre pensament, si això és el que pensem i a partir d’aquí negligim o retardem l’assistència al capítol, la lectura de col·lació i completes; som els més necessitats d’escoltar de nou la lectura de la Regla perquè en ella Sant Benet va desgranant pas a pas com al llarg de la nostra jornada diària, al llarg de tota la nostra vida de monjos, hem de concretar aquesta donació de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, que no passa certament per imposar la nostra voluntat per sobre de tot i concretar aquesta actitud en estar fent el que volem, quan volem i on volem; perquè hi ha un temps en la vida monàstica per a cada cosa; un temps per a pregar, un temps per a treballar, un temps per a descansar, un temps per a estar en contacte amb la Paraula de Déu, un temps de contacte comunitari, un temps per a alimentar-nos i uns espais concrets per a realitzar cadascuna d’aquestes activitats.
Per tant si quan hem d’acudir al refetor o a la sala capitular ens dediquem a una altra cosa, que potser no és en absolut criticable en un altre moment de la jornada, estem negligint la nostra vida de monjos i això podem aplicar-ho a cadascuna de les nostres activitats. Si per exemple el temps dedicat a la neteja comunitària estem on no hauríem d’estar, fent potser el que no hauríem de fer en aquell moment en que som cridats a fer la neteja; també ens apartem del seguiment de la Regla l’acompliment de la qual hem d’estimar. La clau ens la deia avui sant Ambrós a Matines: estimar és molt més que guardar, perquè guardar és fruit moltes vegades de la necessitat o del temor, mentre que estimar és fruit de la caritat (cf. Comentari sobre el Salm 118).
Per a Sant Benet és molt important l’equilibri, la mesura, la moderació, el ritme; evitant com diu sant Bernat les singularitats que sempre mostren darrere d’elles l’arrel de l’egoisme, la petjada, el sentiment de considerar-nos superiors als altres i per tant menysvalorar, tenir de menys als nostres germans. Els nostres dons i talents han de ser posats al servei del Senyor, en una comunitat concreta a la qual creiem que Déu ens hi ha cridat. Quan ens parla sant Benet per exemple del vestit, ens diu que no fem un problema del material amb què estigui elaborat. Això mateix podríem aplicar-lo al menjar; perquè certament uns dies el que arriba al refetor pot ser del nostre grat, altres dies potser no tant i en alguna ocasió pot ser que se serveixi un plat que avorrim. Això no ha d’entristir-nos, ni menys encara provocar el nostre enuig. Sant Benet no busca pas que els monjos estiguem mal alimentats, fins i tot és comprensiu, en el següent capítol que parla sobre la beguda, de la impossibilitat d’una abstinència i tampoc es mostra contrari a que un dels nostres sentits, com és el gust, sigui vulnerat i sobretot presta atenció als febles, als malalts.
En l’actualitat en la nostra comunitat podem sentir-nos afortunats perquè sis germans posen generosament els seus dons i talents al llarg de la setmana a elaborar el menjar; cadascun amb el seu estil propi; però tots ells moguts pel desig de servir tan bé com sigui possible al conjunt de la comunitat.
Sant Benet busca en qualsevol cas una alimentació sòbria, equilibrada i suficient per a rebre-la al refetor en silenci, amb agraïment cap a aquells que l’han elaborat i sense perdre alhora l’atenció a la lectura que ens serveix simultàniament d’informació o d’aliment espiritual. La mesura sempre com a norma, també en el menjar perquè com escriu sant Bernat «aquesta cautela l’hem d’observar en la pròpia conducta, de manera que no se sobrepassi mai el límit de la discreció amb cap mena de superstició, lleugeresa o vehemència del fervor sota el pretext d’una major devoció.» (Sermó 20,9)
diumenge, 10 de maig del 2020
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet s’ocupa de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol objecte del monestir. En el capítol anterior, dedicat al majordom, és a dir al monjo més directament encarregat de les coses materials, ja ens ha donat la idea clau de com hem de tractar qualsevol cosa, com si fossin vasos sagrats de l’altar (RB 31,10). En una societat en la qual posseir és considera ja de per sí mateix un valor, i usar per tirar i comprar de nou esdevé una dinàmica habitual, la reflexió de sant Benet sobre la propietat i de com tractar-la pot esdevenir anticultural. Perquè si avui ens parla de com tractar les eines en els capítols següents ens parlarà de que si bé hem de tenir el necessari no ho hem de considerar pas com a res propi, si no que hem de seguir aquella fórmula dels monjos antics que deien ad usum, segons el costum en traducció de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir empra-ho en funció de la tasca que tenim encomanada, en bé del conjunt de la comunitat i tractar-ho bé guardant-ho i recollint-ho, com ens diu expressament aquest capítol.
Sant Benet estableix en la Regla un igualitarisme asimètric, no homogeni ni uniforme, perquè està atent a les necessitats dels més febles, dels nens, dels ancians o dels malalts; fa l’opció pels febles en llenguatge eclesial actual. Tanmateix és ben present en el text de la Regla que tant se val si el qui entra al monestir és infant o prevere avançat en anys, noble o esclau; tots servim al mateix Crist i per tant els dons i valors de cadascú cal posar-los al servei del conjunt de la comunitat. No entendria sant Benet que si la nostra família o els nostres amics tenen possibilitats les utilitzéssim nosaltres per treure’n un benefici particular, per tenir aquesta o aquella altra cosa que d’altres no tenen ni tindran. Sucumbim a vegades a la temptació de tenir per tenir, potser perquè fa goig veure un armari ben farcit d’estris o potser perquè caiem en la temptació de preveure qualsevol eventualitat en la que ens caldrà això o allò altre, en el «per si un cas», una situació que potser mai no arribarà però a la que en el fons temem d’afrontar si no tenim allò que ens calgui quan calgui. Això ens pot portar al síndrome de Diògenes acumulant coses a la cel·la o al nostre lloc de treball, coses que algunes ens seran útils algun dia i d’altres segurament mai, però està clar, que com que mai se sap, millor tenir-ho que no pas no tenir-ho quan ens calgui.
Sant Benet no vol pas que caiguem ni en l’estretor per l’estretor ni tampoc en l’abundància per l’abundància; un principi que aplica també al vestit, al menjar o al beure; tenir el necessari i evitar el superflu, perquè l’afany per posseir no ens distregui del nostre vertader objectiu com a monjos, cercar Déu. Aleshores allò que ens cal per la mateixa necessitat hem de mirar de tractar-ho bé, de conservar-ho en bon estat de revista, de guardar-ho i recollir-ho un cop usat i així prestar el nostre servei de manera eficaç i en benefici de tota la comunitat.
Ja veiem que aquesta idea sant Benet l’aplica a tot: vestit, menjar o eines; per tant també podem entendre que ho aplica al mateix monestir, a l’edifici, del que parla poc com a tal, però que és ben present en cadascuna de les activitats: pregar, menjar, treballar, dormir i meditar la Paraula de Déu; perquè cada activitat es fa a un lloc concret i aquest espai ha de servir per allò a que ha estat destinat i esdevé així una eina que tots estem obligats a tractar bé, sense deixadesa. «Els teus servents estimen aquestes seves pedres, els fa llàstima aquesta pols» (Salm 102,115) diu el Salmista; que ens convida així a estimar el lloc, com estimaren la Regla i el lloc els nostres sants Pares fundadors. Dit en llenguatge del capítol d’avui, el conjunt del monestir se’ns confia esperant que tinguem una vida i uns costums que mereixin confiança als ulls de Déu. Vivim en un lloc privilegiat, amarat per quasi vuit segles de vida monàstica i que alhora ha patit les vicissituds de la història i més d’un segle d’abandó i degradació.
Cada cop que passem pel claustre, preguem a l’església, mengem al refetor o escoltem la lectura a la sala capitular; entrem en comunió amb totes aquelles passades generacions de monjos que visqueren aquí la seva vocació i això és un privilegi i un valor afegit al nostre dia a dia. També és cert que viure en un lloc monumental, patrimoni mundial i que no és propietat nostra, comporta servituds, inconvenients. Aquests dies de pandèmia podem gaudir, si és que enmig de tant de dolor i incertesa es pot emprar aquest mot, del monestir per a nosaltres sols; sense visites turístiques, sense hostes. Més d’un cop segurament passa pel nostre cap la idea de que vivim aquestes setmanes una situació excepcional, també en aquest aspecte; una vida que potser sols es viu, així de portes tancades a l’exterior, amb tanta radicalitat en una cartoixa. Però siguem conscients de l’excepcionalitat i de que tard o d’hora haurem de tornar a complir els nostres deures amb la societat que ens permet d’habitar aquí en un cert equilibri, sempre difícil, entre vida monàstica i monument patrimoni mundial; per tant un monument per compartir en la mesura del possible amb la resta de ciutadans que se’ns acosten.
Per això el mateix monestir és per a nosaltres l’eina més preuada, per això ens dediquem a conservar-la amb diverses eines des de l’escombra, a la cura de qualsevol incidència que pugui patir, que habitualment no són poques; passant a vegades per un petit detall com tancar una llum que ja no és necessària, arreplegar un paper caigut a terra o cloure una porta que no cal que estigui ja oberta. Perquè estimem aquestes pedres, ens fa llàstima la pols que l’embruta setmana rere setmana; això que ho hem de tenir present sempre, tinguem-ho present cada dissabte afrontant amb un cert i sa orgull la neteja setmanal del monestir. Pensant en que no deixa de ser un privilegi habitar i tenir cura del mateix espai on tantes generacions de monjos han cercat Déu, en el clos d’aquest monestir concret.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet s’ocupa de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol objecte del monestir. En el capítol anterior, dedicat al majordom, és a dir al monjo més directament encarregat de les coses materials, ja ens ha donat la idea clau de com hem de tractar qualsevol cosa, com si fossin vasos sagrats de l’altar (RB 31,10). En una societat en la qual posseir és considera ja de per sí mateix un valor, i usar per tirar i comprar de nou esdevé una dinàmica habitual, la reflexió de sant Benet sobre la propietat i de com tractar-la pot esdevenir anticultural. Perquè si avui ens parla de com tractar les eines en els capítols següents ens parlarà de que si bé hem de tenir el necessari no ho hem de considerar pas com a res propi, si no que hem de seguir aquella fórmula dels monjos antics que deien ad usum, segons el costum en traducció de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir empra-ho en funció de la tasca que tenim encomanada, en bé del conjunt de la comunitat i tractar-ho bé guardant-ho i recollint-ho, com ens diu expressament aquest capítol.
Sant Benet estableix en la Regla un igualitarisme asimètric, no homogeni ni uniforme, perquè està atent a les necessitats dels més febles, dels nens, dels ancians o dels malalts; fa l’opció pels febles en llenguatge eclesial actual. Tanmateix és ben present en el text de la Regla que tant se val si el qui entra al monestir és infant o prevere avançat en anys, noble o esclau; tots servim al mateix Crist i per tant els dons i valors de cadascú cal posar-los al servei del conjunt de la comunitat. No entendria sant Benet que si la nostra família o els nostres amics tenen possibilitats les utilitzéssim nosaltres per treure’n un benefici particular, per tenir aquesta o aquella altra cosa que d’altres no tenen ni tindran. Sucumbim a vegades a la temptació de tenir per tenir, potser perquè fa goig veure un armari ben farcit d’estris o potser perquè caiem en la temptació de preveure qualsevol eventualitat en la que ens caldrà això o allò altre, en el «per si un cas», una situació que potser mai no arribarà però a la que en el fons temem d’afrontar si no tenim allò que ens calgui quan calgui. Això ens pot portar al síndrome de Diògenes acumulant coses a la cel·la o al nostre lloc de treball, coses que algunes ens seran útils algun dia i d’altres segurament mai, però està clar, que com que mai se sap, millor tenir-ho que no pas no tenir-ho quan ens calgui.
Sant Benet no vol pas que caiguem ni en l’estretor per l’estretor ni tampoc en l’abundància per l’abundància; un principi que aplica també al vestit, al menjar o al beure; tenir el necessari i evitar el superflu, perquè l’afany per posseir no ens distregui del nostre vertader objectiu com a monjos, cercar Déu. Aleshores allò que ens cal per la mateixa necessitat hem de mirar de tractar-ho bé, de conservar-ho en bon estat de revista, de guardar-ho i recollir-ho un cop usat i així prestar el nostre servei de manera eficaç i en benefici de tota la comunitat.
Ja veiem que aquesta idea sant Benet l’aplica a tot: vestit, menjar o eines; per tant també podem entendre que ho aplica al mateix monestir, a l’edifici, del que parla poc com a tal, però que és ben present en cadascuna de les activitats: pregar, menjar, treballar, dormir i meditar la Paraula de Déu; perquè cada activitat es fa a un lloc concret i aquest espai ha de servir per allò a que ha estat destinat i esdevé així una eina que tots estem obligats a tractar bé, sense deixadesa. «Els teus servents estimen aquestes seves pedres, els fa llàstima aquesta pols» (Salm 102,115) diu el Salmista; que ens convida així a estimar el lloc, com estimaren la Regla i el lloc els nostres sants Pares fundadors. Dit en llenguatge del capítol d’avui, el conjunt del monestir se’ns confia esperant que tinguem una vida i uns costums que mereixin confiança als ulls de Déu. Vivim en un lloc privilegiat, amarat per quasi vuit segles de vida monàstica i que alhora ha patit les vicissituds de la història i més d’un segle d’abandó i degradació.
Cada cop que passem pel claustre, preguem a l’església, mengem al refetor o escoltem la lectura a la sala capitular; entrem en comunió amb totes aquelles passades generacions de monjos que visqueren aquí la seva vocació i això és un privilegi i un valor afegit al nostre dia a dia. També és cert que viure en un lloc monumental, patrimoni mundial i que no és propietat nostra, comporta servituds, inconvenients. Aquests dies de pandèmia podem gaudir, si és que enmig de tant de dolor i incertesa es pot emprar aquest mot, del monestir per a nosaltres sols; sense visites turístiques, sense hostes. Més d’un cop segurament passa pel nostre cap la idea de que vivim aquestes setmanes una situació excepcional, també en aquest aspecte; una vida que potser sols es viu, així de portes tancades a l’exterior, amb tanta radicalitat en una cartoixa. Però siguem conscients de l’excepcionalitat i de que tard o d’hora haurem de tornar a complir els nostres deures amb la societat que ens permet d’habitar aquí en un cert equilibri, sempre difícil, entre vida monàstica i monument patrimoni mundial; per tant un monument per compartir en la mesura del possible amb la resta de ciutadans que se’ns acosten.
Per això el mateix monestir és per a nosaltres l’eina més preuada, per això ens dediquem a conservar-la amb diverses eines des de l’escombra, a la cura de qualsevol incidència que pugui patir, que habitualment no són poques; passant a vegades per un petit detall com tancar una llum que ja no és necessària, arreplegar un paper caigut a terra o cloure una porta que no cal que estigui ja oberta. Perquè estimem aquestes pedres, ens fa llàstima la pols que l’embruta setmana rere setmana; això que ho hem de tenir present sempre, tinguem-ho present cada dissabte afrontant amb un cert i sa orgull la neteja setmanal del monestir. Pensant en que no deixa de ser un privilegi habitar i tenir cura del mateix espai on tantes generacions de monjos han cercat Déu, en el clos d’aquest monestir concret.
diumenge, 3 de maig del 2020
LES FALTES GREUS
De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.
Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.
Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.
Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.
Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)