De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 31 gener 2016
Davant la culpa cal misericòrdia, caritat i sol·licitud. Pels germans culpables sant Benet demana a l’abat que sigui un metge, que amb discreció —«com d’amagat» escriu— i amb germans ancians i de seny ajudi el qui vacil·la a satisfer humilment, i que tracti d’evitar-li una tristesa excessiva, avui en diríem una depressió. Cal doncs que l’abat presti una atenció especial al qui vacil·la i que actuï amb enginy per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.
Avui no tenim excomunicats, si més no formalment, però malgrat tot perdem ovelles. Potser no arribem a perdre un llençol en cada bugada però podem veure com al llarg del camí recorregut aquests setanta-cinc anys de restauració de vida monàstica a Poblet, germans que han compartit la vida comunitària aquí, arribats a un punt l’han deixada. Per què esdevé això? Por moltes raons, tantes com casos segurament. Pot ser que en passar uns anys un descobreixi que aquest no és el lloc on el Senyor l’ha cridat o que així ho creguin els superiors; pot ser que més que conflictes espirituals hi hagi entrebancs en les relacions personals; pot ser que passats uns anys de vida monàstica un entri en la inèrcia, en la rutina, en la desmotivació, que fins i tot el portin a cercar evasions poc adients a la nostra vida i que a la fi, tard o d’hora, acabin provocant la crisi i la separació, que pot ser primer temporal però que si la situació no es redreça por acabar sent definitiva. A tots ens vénen al cap rostres concrets, sens dubte. Aquestes ovelles que s’han anat perdent, són molt més nombroses que les que han romàs al monestir fins a la mort, que són certament menys que els que passant poc o més temps aquí finalment han marxat. I això no vol pas dir que nosaltres siguem millors i ells pitjors, simplement que ha succeït i succeeix així.
Per sant Benet la funció de la correcció no és esclafar el qui ha de ser corregit sinó afavorir les condicions per conscienciar la persona que li cal repensar la seva vida monàstica i, si cal, recomençar-la. Davant del monjo que està confós, enfadat o deprimit, de manera no puntual, cal fins i tot cercar el socors de persones amb capacitat d’ajudar a discernir per començar de nou, persones que coneguin els camins de la ment i de l’ànima. L’excomunió ja no és una pràctica monàstica però continua sent-ho l’allunyament temporal, quasi sempre pactat entre l’interessat i el superior i això és així perquè les crisis personals són inevitables.
Cal però vetllar que la comunitat sigui el lloc on no tinguem por a patir davallades, fracassos, que tinguem la certesa que no serem mai abandonats i continuarem sent estimats. Si és així, aleshores tindrem molt de guanyat, perquè ens sentirem vertaderament estimats. Cal estimar, ja que com diu l’apòstol, qui «estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,4-7).
Certament la perfecció no és una expectativa de la vida monàstica, malament rai qui ho cregui així. Per això el que ens cal és respectar el qui cau, ser-hi a prop per ajudar-lo a aixecar-se, i mentrestant evitar que la nostra vida es ressequi i córrer el risc de perdre’ns nosaltres mateixos o de perdre alguna ovella, que vagui sola pel bosc abans d’haver viscut i discernit en plenitud. Conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres, ja que ningú no està mai lliure de caure en una crisi de vocació. La idea que la vida espiritual és tan sols pels forts no és pas la de sant Benet, ell es dirigeix a éssers humans amb les seves flaqueses i per això recomana als monjos «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5).
Certament als monestirs hi ha persones que sovint no abasten els seus ideals, les fites que es van plantejar en entrar-hi, que se senten decebuts, insatisfets, i que en algun cas, en més d’un cas, per manca de confiança o de l’energia que demana el compromís de manera continuada, renuncien per complet a aquesta vida o bé abandonant-la o bé seguint-la ja sols per inèrcia, per la peresa o la por a iniciar altres camins. Cal vetllar sempre, cal no facilitar les condicions que ens poden portar a una crisi, cal regar cada dia la planta de la nostra vocació monàstica.
En primer lloc cadascun de nosaltres hem de tenir cura de la nostra vida espiritual amb la pregària, amb la lectio, seguint l’horari establert, participant en la vida de la comunitat. Però potser en algun moment concret ens caldrà que algú ens ajudi i ens esporgui una branca que amenaça de fer-se gran i malmetre tota la planta. Aleshores per rebre la misericòrdia, per deixar-nos esporgar, cal que ens avergonyim, en el sentit que ho diu el papa Francesc, cal que ens sentim humilment imperfectes i necessitats d’ajuda; perquè si no és així de res valdrà cap intent exterior. Cal potser fins i tot a vegades allò que avui dia es defineix com tocar fons i ser-ne conscients per poder surar de nou i fer-ho amb més energia, amb més força que abans; perquè dels errors, de les caigudes es pot aprendre molt, fins i tot més que dels encerts i sens dubte molt més que de la idea, sempre falsa, que som forts i no ens equivoquem mai i sols són els altres els febles i els qui cauen. Avui un és el fort i l’altre el feble i demà el fort pot ser feble i el feble fort.
Per prevenir les situacions de crisi i refermar la nostra vida monàstica José Antonio Pagola recomana primer una confiança radical en Déu, després buidar la nostra vida de pors i d’inquietuds innecessàries, i per acabar percebre els signes de Déu en aquells esdeveniments que ens sacsegen i ens interpel·len fortament. Així d’aquesta confiança en Déu n’obtindrem el fruit de saber viure en la dificultat; sols així viurem la nostra vocació en pau, fidelitat, obertura a la voluntat de Déu i mansuetud i posarem els fonaments de la nostra vocació sobre una roca que resistirà els embats de les onades i alhora podrem ser ancoratge pels qui corrin risc de ser enduts pel marejol de les crisis. Sols així crearem en la comunitat un clima que ens permeti a tots la recerca responsable de Déu. Com escriu sant Climent I de Roma als cristians de Corint «l’eficàcia depèn precisament de la unió dels uns amb els altres. (...) cada un al seu propi lloc, amb consciència recta, mirant de no transgredir les normes que regulen el propi ministeri.»
Tant de bo que sapiguem ajudar les ovelles que vacil·len i cercar i acollir joiosament a la cleda, en retrobar-les, les ovelles que maldestrament hem deixat marxar i hem perdut.
diumenge, 31 de gener del 2016
diumenge, 24 de gener del 2016
LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 20
1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 24 gener 2016
Humilitat, reverència, donació, puresa de cor, compunció, brevetat i puresa; són les característiques que per sant Benet ha de tenir la pregària. La pregària ocupa la part més important de la nostra jornada, és la que dóna sentit al nostre dia a dia i la que ens dóna la força per escometre les diverses tasques encomanades. Comencem, o hauríem de començar el dia, amb un temps, de prop de quatre hores, en què alternem pregària comunitària i lectio personal i que culmina en l’Eucaristia; gaudim-ne sense presses deixant-nos envair per la pregària. Durant aquest espai de temps Déu ens parla en la Paraula, parlem a Déu amb la salmòdia i Crist es fa present enmig nostre en forma de pa i vi. Si en traiem profit personal en traurem de comunitari; cal viure aquests espais de pregària amb intensitat, amb la confiança que som escoltats i que pregant formem una comunitat, fem comunitat.
La nostra vida és una recerca de Déu i la pregària està dins d’aquest camí de recerca, hi està de forma privilegiada. La recent Carta als consagrats de la Congregació per la Vida Consagrada titulada «Contempleu» ens diu que la nostra recerca està cridada a la humilitat ja que reconeixem en nosaltres la presència d’ateus potencials, és a dir experimentem les dificultats de creure, reconeixem en nosaltres, diu la carta, aquella supèrbia autosuficient i fins i tot arrogant que ens separa dels altres i ens condemna. Cercar Déu demana travessar la nit interior, romandre-hi llargament. Nosaltres estem cridats a ser testimonis que Déu existeix, que és real, que viu, que és personal, que és provident, infinitament bo i que és la nostra veritat i la nostra felicitat. L’esforç de posar la mirada i el cor en Ell, és a dir, allò que anomenem contemplació, és l’acte més elevat, més ple de l’esperit, com deia el beat Pau VI en la darrera sessió pública del Concili Vaticà II.
Acudir a la pregària ben disposats vol dir esforçar-nos per mantenir l’ambient de silenci en anar, en estar i en tornar de la pregària, vol dir mantenir el componiment, ja que el gest hi acompanya, hi ajuda; per exemple no estar al cor de qualsevol manera, reverenciar el misteri de la Trinitat inclinant-nos al glòria conscients del que fem. Vol dir en definitiva tenir els cinc sentits posats en la pregària. Preguem Déu, parlem amb Déu i aleshores res no ens ha de destorbar. Hi ha d’haver un compromís, un diàleg entre el qui ens parla i el qui escoltem i a qui alhora ens dirigim amb lloances o súpliques. Cal deixar-nos tocar per Déu, així, amarats per la pregària, esdevindrem, o podrem esdevenir, signes de la presència de Crist enmig de la nostra comunitat, enmig de l’Església. Una pregària humil ja que «Crist pertany als humils de cor i no als qui es consideren superiors als altres», com hem sentit aquests dies en la lectura de la carta de Climent de Roma als cristians de Corint.
Anar a la pregària no és anar a fer una feina, no és anar a qualsevol lloc, ho hem de viure com un do de Déu, com un regal de Déu que ens cal acollir com un lligam amb Ell, que ens surt a l’encontre. Quantes temptacions però ens assalten. Per exemple, sovint sabríem descriure millor com van vestits els fidels que s’atansen a combregar, que no pas el que diu el cant de comunió, ja que els ulls, enlloc de tenir-los fits en terra (RB 7,63), com diu sant Benet a la Regla, els tenim fits en els fidels. Sols quan aconseguim estar centrats en Crist, la nostra pregària donarà fruit i aleshores serà oberta, res no ens serà indiferent. Si la pregària, conscients d’estar en presència de Déu, ens surt del cor, serem vertaders instruments, autèntics signes de Déu, portadors del seu missatge, i aquest és el nostre gran apostolat. Tal com Déu digué a Abraham «Viu a la meva presència i sigues perfecte» (Gn 17,2).
La finalitat de la pregària, de la salmòdia, de la lectio és preparar el camí perquè l’acció de Déu pugui actuar en nosaltres, en la nostra comunitat. La pregària és el gran goig que brolla per gràcia de Déu. Quan preguem de manera correcta, quan hi posem els cinc sentits, quan per nosaltres no hi res més que Déu, esdevé autèntica pregària. Escriu l’abat Cassià que la sòbria profunditat d’aquest capítol ens allibera de les temptacions de l’intel·lectualisme o del pietisme i ens empeny decididament vers l’Evangeli, vers allò que és essencial.
Capítol 20
1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 24 gener 2016
Humilitat, reverència, donació, puresa de cor, compunció, brevetat i puresa; són les característiques que per sant Benet ha de tenir la pregària. La pregària ocupa la part més important de la nostra jornada, és la que dóna sentit al nostre dia a dia i la que ens dóna la força per escometre les diverses tasques encomanades. Comencem, o hauríem de començar el dia, amb un temps, de prop de quatre hores, en què alternem pregària comunitària i lectio personal i que culmina en l’Eucaristia; gaudim-ne sense presses deixant-nos envair per la pregària. Durant aquest espai de temps Déu ens parla en la Paraula, parlem a Déu amb la salmòdia i Crist es fa present enmig nostre en forma de pa i vi. Si en traiem profit personal en traurem de comunitari; cal viure aquests espais de pregària amb intensitat, amb la confiança que som escoltats i que pregant formem una comunitat, fem comunitat.
La nostra vida és una recerca de Déu i la pregària està dins d’aquest camí de recerca, hi està de forma privilegiada. La recent Carta als consagrats de la Congregació per la Vida Consagrada titulada «Contempleu» ens diu que la nostra recerca està cridada a la humilitat ja que reconeixem en nosaltres la presència d’ateus potencials, és a dir experimentem les dificultats de creure, reconeixem en nosaltres, diu la carta, aquella supèrbia autosuficient i fins i tot arrogant que ens separa dels altres i ens condemna. Cercar Déu demana travessar la nit interior, romandre-hi llargament. Nosaltres estem cridats a ser testimonis que Déu existeix, que és real, que viu, que és personal, que és provident, infinitament bo i que és la nostra veritat i la nostra felicitat. L’esforç de posar la mirada i el cor en Ell, és a dir, allò que anomenem contemplació, és l’acte més elevat, més ple de l’esperit, com deia el beat Pau VI en la darrera sessió pública del Concili Vaticà II.
Acudir a la pregària ben disposats vol dir esforçar-nos per mantenir l’ambient de silenci en anar, en estar i en tornar de la pregària, vol dir mantenir el componiment, ja que el gest hi acompanya, hi ajuda; per exemple no estar al cor de qualsevol manera, reverenciar el misteri de la Trinitat inclinant-nos al glòria conscients del que fem. Vol dir en definitiva tenir els cinc sentits posats en la pregària. Preguem Déu, parlem amb Déu i aleshores res no ens ha de destorbar. Hi ha d’haver un compromís, un diàleg entre el qui ens parla i el qui escoltem i a qui alhora ens dirigim amb lloances o súpliques. Cal deixar-nos tocar per Déu, així, amarats per la pregària, esdevindrem, o podrem esdevenir, signes de la presència de Crist enmig de la nostra comunitat, enmig de l’Església. Una pregària humil ja que «Crist pertany als humils de cor i no als qui es consideren superiors als altres», com hem sentit aquests dies en la lectura de la carta de Climent de Roma als cristians de Corint.
Anar a la pregària no és anar a fer una feina, no és anar a qualsevol lloc, ho hem de viure com un do de Déu, com un regal de Déu que ens cal acollir com un lligam amb Ell, que ens surt a l’encontre. Quantes temptacions però ens assalten. Per exemple, sovint sabríem descriure millor com van vestits els fidels que s’atansen a combregar, que no pas el que diu el cant de comunió, ja que els ulls, enlloc de tenir-los fits en terra (RB 7,63), com diu sant Benet a la Regla, els tenim fits en els fidels. Sols quan aconseguim estar centrats en Crist, la nostra pregària donarà fruit i aleshores serà oberta, res no ens serà indiferent. Si la pregària, conscients d’estar en presència de Déu, ens surt del cor, serem vertaders instruments, autèntics signes de Déu, portadors del seu missatge, i aquest és el nostre gran apostolat. Tal com Déu digué a Abraham «Viu a la meva presència i sigues perfecte» (Gn 17,2).
La finalitat de la pregària, de la salmòdia, de la lectio és preparar el camí perquè l’acció de Déu pugui actuar en nosaltres, en la nostra comunitat. La pregària és el gran goig que brolla per gràcia de Déu. Quan preguem de manera correcta, quan hi posem els cinc sentits, quan per nosaltres no hi res més que Déu, esdevé autèntica pregària. Escriu l’abat Cassià que la sòbria profunditat d’aquest capítol ens allibera de les temptacions de l’intel·lectualisme o del pietisme i ens empeny decididament vers l’Evangeli, vers allò que és essencial.
diumenge, 17 de gener del 2016
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el és vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’abat Octavi Vilà
No sols amb la llengua sinó que ho sent així també al fons del cor. La nostra experiència del dia a dia d’ineptitud i de flaquesa ens porta o ens hauria de portar a ser humils, i la humilitat vertadera és la base de la vida monàstica, de la vida espiritual. En aquesta matèria tenim en la comunitat vertaders mestres, aquells germans que ja fa anys i panys que són al monestir, el somriure dels quals no abandona el seu rostre, aquells que quan et demanen perdó t’has de trencar el cap pensant en què t’han ofès o molestat, perquè en realitat no ho han fet. Aquests són els nostres autèntics mestres en humilitat, no els cal reclamar mai el nostre respecte, ja el tenen amb la nostra estima. Ni es creuen per damunt del bé i del mal, ni invoquen una admiració que l’edat no atorga per si sola, sense guanyar-se-la, i que sols s’obté per la misericòrdia de Déu i l’exemple. Ells no donen lliçons d’humilitat amb la llengua, la practiquen amb les obres. Tendim a centrar-nos en nosaltres mateixos, a cercar-nos a nosaltres mateixos quan ha de ser Crist el qui cerquem i en qui hem de centrar-nos. Davant de qualsevol pedra del camí, per resoldre una frustració, ens entestem a canviar les circumstàncies per tal de remoure així les dificultats i els obstacles, en lloc d’afrontar les situacions i de canviar-nos nosaltres mateixos, de convertir-nos cada dia davant cada dificultat que el Senyor ens presenta en el camí.
El setè graó de la humilitat ens planteja el tema de la coherència entre la llengua, el gest, el posat i el fons del nostre cor. Quantes vegades podríem ser destinataris de la frase evangèlica «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3). La Regla, que demana a l’abat que mostri les coses bones més amb fets que no amb paraules, amb fets als durs de cor i als més rudes, i amb paraules als deixebles capaços, en el setè graó de la humilitat ens empeny a defugir la falsa humilitat i ens convida a un exercici sa d’autocrítica, a una reflexió per examinar si la nostra llengua, allò que diem, allò que prediquem, els nostres gestos, allò que fem, són fruit, brollen del fons del nostre cor o si simplement representem un paper, només de cara a la galeria. Així quan manquem en alguna cosa, quan faltem a l’ofici diví, per exemple, però a migdia ja no tenim cap malaltia, quan hem de fer altres activitats que ens són més plaents, sobretot si són fora del monestir, és fàcil cercar excuses que ens calmen la consciència, que ens justifiquen davant els altres, que fins i tot nosaltres mateixos ens acabem creient; però ja és força més difícil enganyar Déu, això no ho aconseguirem mai. Ell sap què surt o no surt del fons del nostre cor. Ell sap si amb la llengua diem que som el més vil de tots els éssers, però això ho diem amb la boca petita perquè el nostre interlocutor, sobretot si és algú de fora de casa, o bé ens ho refuti o bé quedi embadalit per la nostra aparent, tan sols aparent, humilitat. No som humils quan representem el paper d’humils, perquè sols és un paper, i aleshores som mals actors en un mal teatre i probablement amb un mal públic; cal que baixi el teló d’aquesta representació i donem pas a la realitat.
Aprenem d’aquests germans nostres que no reclamen cap consideració especial, no són dels qui diuen: «a aquell altre no però a mi sí que cal dir-me o fer-me tal o qual altra cosa»; a ells no els cal, ni els passa pel cap de demanar-ho; per això són els nostres models perquè del fons del seu cor neix la vertadera humilitat. I sols «Crist sap el que hi ha en el cor de l’home. Tan sols Ell ho sap» (Homilia d’inici de pontificat de sant Joan Pau II). Fem el que Ell ens digui (cf. Jn 2,5).
Capítol 7
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el és vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’abat Octavi Vilà
No sols amb la llengua sinó que ho sent així també al fons del cor. La nostra experiència del dia a dia d’ineptitud i de flaquesa ens porta o ens hauria de portar a ser humils, i la humilitat vertadera és la base de la vida monàstica, de la vida espiritual. En aquesta matèria tenim en la comunitat vertaders mestres, aquells germans que ja fa anys i panys que són al monestir, el somriure dels quals no abandona el seu rostre, aquells que quan et demanen perdó t’has de trencar el cap pensant en què t’han ofès o molestat, perquè en realitat no ho han fet. Aquests són els nostres autèntics mestres en humilitat, no els cal reclamar mai el nostre respecte, ja el tenen amb la nostra estima. Ni es creuen per damunt del bé i del mal, ni invoquen una admiració que l’edat no atorga per si sola, sense guanyar-se-la, i que sols s’obté per la misericòrdia de Déu i l’exemple. Ells no donen lliçons d’humilitat amb la llengua, la practiquen amb les obres. Tendim a centrar-nos en nosaltres mateixos, a cercar-nos a nosaltres mateixos quan ha de ser Crist el qui cerquem i en qui hem de centrar-nos. Davant de qualsevol pedra del camí, per resoldre una frustració, ens entestem a canviar les circumstàncies per tal de remoure així les dificultats i els obstacles, en lloc d’afrontar les situacions i de canviar-nos nosaltres mateixos, de convertir-nos cada dia davant cada dificultat que el Senyor ens presenta en el camí.
El setè graó de la humilitat ens planteja el tema de la coherència entre la llengua, el gest, el posat i el fons del nostre cor. Quantes vegades podríem ser destinataris de la frase evangèlica «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3). La Regla, que demana a l’abat que mostri les coses bones més amb fets que no amb paraules, amb fets als durs de cor i als més rudes, i amb paraules als deixebles capaços, en el setè graó de la humilitat ens empeny a defugir la falsa humilitat i ens convida a un exercici sa d’autocrítica, a una reflexió per examinar si la nostra llengua, allò que diem, allò que prediquem, els nostres gestos, allò que fem, són fruit, brollen del fons del nostre cor o si simplement representem un paper, només de cara a la galeria. Així quan manquem en alguna cosa, quan faltem a l’ofici diví, per exemple, però a migdia ja no tenim cap malaltia, quan hem de fer altres activitats que ens són més plaents, sobretot si són fora del monestir, és fàcil cercar excuses que ens calmen la consciència, que ens justifiquen davant els altres, que fins i tot nosaltres mateixos ens acabem creient; però ja és força més difícil enganyar Déu, això no ho aconseguirem mai. Ell sap què surt o no surt del fons del nostre cor. Ell sap si amb la llengua diem que som el més vil de tots els éssers, però això ho diem amb la boca petita perquè el nostre interlocutor, sobretot si és algú de fora de casa, o bé ens ho refuti o bé quedi embadalit per la nostra aparent, tan sols aparent, humilitat. No som humils quan representem el paper d’humils, perquè sols és un paper, i aleshores som mals actors en un mal teatre i probablement amb un mal públic; cal que baixi el teló d’aquesta representació i donem pas a la realitat.
Aprenem d’aquests germans nostres que no reclamen cap consideració especial, no són dels qui diuen: «a aquell altre no però a mi sí que cal dir-me o fer-me tal o qual altra cosa»; a ells no els cal, ni els passa pel cap de demanar-ho; per això són els nostres models perquè del fons del seu cor neix la vertadera humilitat. I sols «Crist sap el que hi ha en el cor de l’home. Tan sols Ell ho sap» (Homilia d’inici de pontificat de sant Joan Pau II). Fem el que Ell ens digui (cf. Jn 2,5).
diumenge, 10 de gener del 2016
LA HUMILITAT: L'ESCALA
De la la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Heus ací el centre de la Regla, aquest capítol que alguns autors anomenen les benaurances de sant Benet perquè així com les benaurances conformen el nucli de l’Evangeli de Mateu, el capítol sobre la humilitat és el de la Regla. No pas perquè l’objectiu de la vida del monjo sigui la humilitat en si mateixa sinó que la humilitat és el mitjà privilegiat per assolir l’objectiu de la Regla, l’objectiu de la vida monàstica que és no anteposar res al Crist. Pel cardenal Schuster aquest capítol és el sumari d’un tractat de mística teològica, i l’abadessa Montserrat Viñas el veu com la descripció d’una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, aspectes diferents d’una mateixa realitat sempre vinculats a l’eix central que és Crist. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» llegim en el quart Evangeli (Jo 3,30): fer-nos petits perquè ell pugui créixer en nosaltres, ell que és el centre de la història, de l’Església, de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres. Si caminem al seu costat, ell que és vida, veritat, el sentit de la nostra vida, viurem amb ell per sempre. La humilitat i la senzillesa són les espardenyes més eficaces per caminar, per avançar amb ell vers ell. «Com podem ser humils si estem sempre pendents de nosaltres mateixos?» es preguntava Thomas Merton. Cal pujar graons com reconèixer i acceptar la presència de Déu, acceptant la seva voluntat, perseverant, reconeixent les pròpies faltes abans de denunciar les dels altres, vivint amb senzillesa i discreció, estant disposat a escoltar i a aprendre dels altres i acceptant-los com són. Massa sovint som com el fariseu del temple i diem «gràcies perquè no sóc com els altres monjos» (cf. Lc 18,11); però ja sabem prou bé el que va dir Jesús al respecte «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 18,14), com ens recorda sant Benet en encetar aquest capítol.
La denominada carta magna de la humilitat serveix, segons l’abat Cassià M. Just, per posar els fonaments ben enfonsats, ben ferms, per tal que Déu pugui construir aleshores en nosaltres amb plena llibertat. El desplegament dels dotze graons no ens ofereix un recorregut lineal o cronològic sinó l’aprofundiment evangèlic en els diversos aspectes de la vida monàstica. Sant Benet ens presenta aquest capítol com un manual real i pràctic per aplicar els valors evangèlics a la nostra vida. Cal però una premissa, que és la presa de consciència de la proximitat de Déu, fixar l’objectiu de la vida interior i exterior en el desig de Déu i en el temor, respectuós i amorós i no pas poruc, de no ofendre qui hem d’estimar per damunt de tot, Déu. Aquest temor ens allibera dels egoismes i esdevé un amor a Déu i als germans vertaderament lliure. El monjo assumeix així la idea de no pertànyer-se a si mateix i, acceptant lliurament la dependència amorosa de Déu, fa el seu camí. Per l’abat Cassià cal un primer pas, vorejar un primer escull, la manca d’acceptació d’un mateix. Una acceptació realista lluny de l’autocomplaença destructora d’un mateix i dels altres i del negativisme immobilitzador. Ni som tan fantàstics com alguns ens creiem, ni tan desastre com altres creiem ser. Això cal aplicar-ho també als germans ja que en tots hi ha sempre el rostre de Crist, tots tenen quelcom per imitar, per admirar, que ens fa replantejar-nos a nosaltres mateixos i avançar per aquesta escala de cargol sense deixar mai la barana, que és la Regla, ni perdre mai de vista la columna al voltant de la qual anem donant tombs i que ens atrau, que és Crist. Sinó aconseguim assumir la nostra pròpia realitat, els nostres defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, que tots tenim —i si creiem que no en tenim, el fet de no reconèixer-los ja n’és el més greu—, iniciem un llarg camí ple d’efímeres il·lusions, de fracassos i amargueses. No assumir la pròpia realitat té greus conseqüències per a un mateix certament, però també per a tota la comunitat; qui no assumeix la seva pròpia realitat, qui no descobreix el seu defecte de fàbrica, sigui l’autocomplaença, sigui el menyspreu dels altres o sigui la cerca individualitzada d’unes normes pròpies al marge de la comunitat fent-se una regla a la seva conveniència, és incapaç d’assumir la realitat dels altres, de suportar amb paciència les febleses físiques i morals que hi ha en qualsevol, de cercar allò que és útil a tots i no allò que ens és útil tan sols a nosaltres mateixos.
Hem de pujar aquests dotze graons, però abans hem d’acceptar-nos, hem de regirar la motxilla i veure quin és el defecte de fàbrica que hi portem; no el podrem abandonar mai, però si en som conscients, podrem mesurar les forces i sobretot ens farem càrrec del pes que porten els altres i, fins i tot, els podrem ajudar a portar-lo escala amunt. Aleshores pujarem més segurs, agafats a una barana que és la Regla, i ho farem en fila, en comunitat: el qui ensopegui, el qui no hagi mirat bé la seva motxilla i perdi l’equilibri en no acceptar la seva càrrega i la dels altres, pot caure i fer-ne caure amb ell un, dos o tots. Cal que en la nostra ascensió tinguem sempre fixa la mirada en la columna central de la nostra vida que és Crist: si no li anteposem res avançarem tots junts. Així el Senyor dreçarà l’escala fins al cel, tan sols quan el nostre cor sigui ben humil, humil de veritat.
Capítol 7,1-9
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Heus ací el centre de la Regla, aquest capítol que alguns autors anomenen les benaurances de sant Benet perquè així com les benaurances conformen el nucli de l’Evangeli de Mateu, el capítol sobre la humilitat és el de la Regla. No pas perquè l’objectiu de la vida del monjo sigui la humilitat en si mateixa sinó que la humilitat és el mitjà privilegiat per assolir l’objectiu de la Regla, l’objectiu de la vida monàstica que és no anteposar res al Crist. Pel cardenal Schuster aquest capítol és el sumari d’un tractat de mística teològica, i l’abadessa Montserrat Viñas el veu com la descripció d’una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, aspectes diferents d’una mateixa realitat sempre vinculats a l’eix central que és Crist. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» llegim en el quart Evangeli (Jo 3,30): fer-nos petits perquè ell pugui créixer en nosaltres, ell que és el centre de la història, de l’Església, de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres. Si caminem al seu costat, ell que és vida, veritat, el sentit de la nostra vida, viurem amb ell per sempre. La humilitat i la senzillesa són les espardenyes més eficaces per caminar, per avançar amb ell vers ell. «Com podem ser humils si estem sempre pendents de nosaltres mateixos?» es preguntava Thomas Merton. Cal pujar graons com reconèixer i acceptar la presència de Déu, acceptant la seva voluntat, perseverant, reconeixent les pròpies faltes abans de denunciar les dels altres, vivint amb senzillesa i discreció, estant disposat a escoltar i a aprendre dels altres i acceptant-los com són. Massa sovint som com el fariseu del temple i diem «gràcies perquè no sóc com els altres monjos» (cf. Lc 18,11); però ja sabem prou bé el que va dir Jesús al respecte «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 18,14), com ens recorda sant Benet en encetar aquest capítol.
La denominada carta magna de la humilitat serveix, segons l’abat Cassià M. Just, per posar els fonaments ben enfonsats, ben ferms, per tal que Déu pugui construir aleshores en nosaltres amb plena llibertat. El desplegament dels dotze graons no ens ofereix un recorregut lineal o cronològic sinó l’aprofundiment evangèlic en els diversos aspectes de la vida monàstica. Sant Benet ens presenta aquest capítol com un manual real i pràctic per aplicar els valors evangèlics a la nostra vida. Cal però una premissa, que és la presa de consciència de la proximitat de Déu, fixar l’objectiu de la vida interior i exterior en el desig de Déu i en el temor, respectuós i amorós i no pas poruc, de no ofendre qui hem d’estimar per damunt de tot, Déu. Aquest temor ens allibera dels egoismes i esdevé un amor a Déu i als germans vertaderament lliure. El monjo assumeix així la idea de no pertànyer-se a si mateix i, acceptant lliurament la dependència amorosa de Déu, fa el seu camí. Per l’abat Cassià cal un primer pas, vorejar un primer escull, la manca d’acceptació d’un mateix. Una acceptació realista lluny de l’autocomplaença destructora d’un mateix i dels altres i del negativisme immobilitzador. Ni som tan fantàstics com alguns ens creiem, ni tan desastre com altres creiem ser. Això cal aplicar-ho també als germans ja que en tots hi ha sempre el rostre de Crist, tots tenen quelcom per imitar, per admirar, que ens fa replantejar-nos a nosaltres mateixos i avançar per aquesta escala de cargol sense deixar mai la barana, que és la Regla, ni perdre mai de vista la columna al voltant de la qual anem donant tombs i que ens atrau, que és Crist. Sinó aconseguim assumir la nostra pròpia realitat, els nostres defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, que tots tenim —i si creiem que no en tenim, el fet de no reconèixer-los ja n’és el més greu—, iniciem un llarg camí ple d’efímeres il·lusions, de fracassos i amargueses. No assumir la pròpia realitat té greus conseqüències per a un mateix certament, però també per a tota la comunitat; qui no assumeix la seva pròpia realitat, qui no descobreix el seu defecte de fàbrica, sigui l’autocomplaença, sigui el menyspreu dels altres o sigui la cerca individualitzada d’unes normes pròpies al marge de la comunitat fent-se una regla a la seva conveniència, és incapaç d’assumir la realitat dels altres, de suportar amb paciència les febleses físiques i morals que hi ha en qualsevol, de cercar allò que és útil a tots i no allò que ens és útil tan sols a nosaltres mateixos.
Hem de pujar aquests dotze graons, però abans hem d’acceptar-nos, hem de regirar la motxilla i veure quin és el defecte de fàbrica que hi portem; no el podrem abandonar mai, però si en som conscients, podrem mesurar les forces i sobretot ens farem càrrec del pes que porten els altres i, fins i tot, els podrem ajudar a portar-lo escala amunt. Aleshores pujarem més segurs, agafats a una barana que és la Regla, i ho farem en fila, en comunitat: el qui ensopegui, el qui no hagi mirat bé la seva motxilla i perdi l’equilibri en no acceptar la seva càrrega i la dels altres, pot caure i fer-ne caure amb ell un, dos o tots. Cal que en la nostra ascensió tinguem sempre fixa la mirada en la columna central de la nostra vida que és Crist: si no li anteposem res avançarem tots junts. Així el Senyor dreçarà l’escala fins al cel, tan sols quan el nostre cor sigui ben humil, humil de veritat.
diumenge, 3 de gener del 2016
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22
11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: “¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?” 15 I “tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu”. 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que “Déu no fa pas accepció de persones”. 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Els capítols dedicats a l’abat els hem sentit fa un mes en unes circumstàncies molt concretes; per tal que ens ajudessin a discernir. Sentir-los no pot deixar indiferent ningú i sols la confiança que l’ajut de Déu i dels germans acompanya la seva tasca pot donar certa esperança de rebre la misericòrdia de Déu.
Sant Benet demana a qui accepta de ser l’abat d’anar al davant més amb les obres que no pas de paraula. Necessitem sempre confiar en algú, necessitem confiar els uns en els altres dins d’una comunitat; reconeixent però les nostres febleses i coneixent les dels altres, sabent que som homes i com a tals febles. Actuar en lloc de Crist és la missió fonamental de l’abat però també de cadascun dels monjos, deixar veure que Crist està en tots nosaltres, que en som imatge, i amb les obres tots plegats mostrar de quina manera Crist és el centre de la nostra vida o que almenys intentem que ho sigui. L’abat participa de la paternitat tan sols en la mesura que també és fill en el Fill i aprofundeix el do gratuït de la filiació divina.
L’abat no ha de fer accepció de persones, ha d’intentar estimar tots els germans de la mateixa manera i així ajudar amb paraules es capaços i amb obres els més rudes; ha de tenir una mateixa caritat per a tots i una mateixa norma d’acord amb els mèrits de cadascú. L’abat, ens diu la Declaració del nostre Orde, «és primer de tot pastor d’ànimes; el seu és un ministeri amb el caràcter d’un servei humil, seguint la doctrina i l’exemple de Crist; és mitjancer de la paraula de Déu; discerneix si cada un dels seus monjos es deixa conduir per l’Esperit de Déu o bé per aspiracions purament terrenals fruit de la pròpia fantasia o l’egoisme; és l’eix central de la unitat de la comunitat; promou que cadascun dels germans vagi d’acord amb els fins comuns, i coordina els interessos i promou la unitat. L’abat sempre continua sent monjo i germà entre els germans, per tal de poder consagrar-se del tot al bé de la comunitat en l’amor de Crist» (94-98).
Hem escollit un tipus de vida concreta, que suposa renunciar a coses, a capricis, a altres tipus possibles de vida com també a la vida que hem portat abans d’incorporar-nos a la comunitat. Tenir consciència d’això sovint costa i podem deixar-nos seduir a imposar la nostra voluntat. Cal tenir present sempre que hem triat de construir una comunitat on el centre cal que sigui l’amor i en ella l’abat no està pas per sobre de cap altre monjo sinó que, estant amb els altres, esdevé o ha d’esdevenir el pal de paller i reflex dels valors d’una comunitat que viu el que predica, sempre serà reflex de la comunitat, la comunitat fa a l’abat i l’abat ajuda a fer la comunitat. Per això la Regla li demana que no faci accepció de persones; en la nostra vida comunitària no podem fer accepció de persones. Certament no hem triat als nostres companys de comunitat però hem d’intentar estimar-los com a imatge de Crist que som tots plegats. Les afinitats personals, inevitables, i les animadversions, malauradament també inevitables, han de ser temperades per l’amor a Crist i als germans. Diu la primera carta de sant Joan: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà» (1Jo 4,19-21).
L’abadessa Montserrat Viñas destaca sis objectius per l’abat que també es poden aplicar a tots els monjos i a la comunitat en conjunt:
Coherència: «tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer.»
Comprensió: «segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom.»
Lleialtat: «que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força.»
Realisme: «mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.»
Diàleg: «Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen.»
Conversió: «ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix.»
L’abat ha de facilitar als monjos el camí vers la maduresa personal, aquella que permet prendre les decisions amb profunditat i qualitat, però són els monjos els qui individualment, vivint en comunitat, han de fer el seu propi camí. Diu la Declaració del nostre Orde que: «les prescripcions legals i els manaments dels superiors no han de mantenir els monjos en una dependència pueril, sinó que els han de conduir a la llibertat cristiana madura i a la participació responsable en el govern, en bé de tota la comunitat, valorant llur competència personal i deixant a les seves prudents iniciatives un marge prou ampli» (84).
La vida monàstica no consisteix ni a complaure l’abat, ni la nostra finalitat és seguir un lideratge, això seria un moviment carismàtic que entraria en contradicció amb l’esperit de la Regla de sant Benet. Ni tampoc cap monjo no pot erigir-se en líder d’un grup de més o menys afins, marcant les seves pròpies preferències o capricis personals o de costums. Escriu Timothy Radcliffe que som tan sols germans, monjos. L’única escala que existeix a la Regla de sant Benet és l’escala de la humilitat. Sabem tots que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu sant Benet, per apressar la nostra arribada a la nostra llar celestial.
Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna, i això ho podem aconseguir, segons sant Benet: «Avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; estimant l’abat amb un afecte sincer i humil. En definitiva no anteposant res absolutament al Crist, que així ens ha de dur tots junts a la vida eterna» (cf. RB 72,4-12).
Capítol 2,11-22
11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: “¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?” 15 I “tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu”. 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que “Déu no fa pas accepció de persones”. 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Els capítols dedicats a l’abat els hem sentit fa un mes en unes circumstàncies molt concretes; per tal que ens ajudessin a discernir. Sentir-los no pot deixar indiferent ningú i sols la confiança que l’ajut de Déu i dels germans acompanya la seva tasca pot donar certa esperança de rebre la misericòrdia de Déu.
Sant Benet demana a qui accepta de ser l’abat d’anar al davant més amb les obres que no pas de paraula. Necessitem sempre confiar en algú, necessitem confiar els uns en els altres dins d’una comunitat; reconeixent però les nostres febleses i coneixent les dels altres, sabent que som homes i com a tals febles. Actuar en lloc de Crist és la missió fonamental de l’abat però també de cadascun dels monjos, deixar veure que Crist està en tots nosaltres, que en som imatge, i amb les obres tots plegats mostrar de quina manera Crist és el centre de la nostra vida o que almenys intentem que ho sigui. L’abat participa de la paternitat tan sols en la mesura que també és fill en el Fill i aprofundeix el do gratuït de la filiació divina.
L’abat no ha de fer accepció de persones, ha d’intentar estimar tots els germans de la mateixa manera i així ajudar amb paraules es capaços i amb obres els més rudes; ha de tenir una mateixa caritat per a tots i una mateixa norma d’acord amb els mèrits de cadascú. L’abat, ens diu la Declaració del nostre Orde, «és primer de tot pastor d’ànimes; el seu és un ministeri amb el caràcter d’un servei humil, seguint la doctrina i l’exemple de Crist; és mitjancer de la paraula de Déu; discerneix si cada un dels seus monjos es deixa conduir per l’Esperit de Déu o bé per aspiracions purament terrenals fruit de la pròpia fantasia o l’egoisme; és l’eix central de la unitat de la comunitat; promou que cadascun dels germans vagi d’acord amb els fins comuns, i coordina els interessos i promou la unitat. L’abat sempre continua sent monjo i germà entre els germans, per tal de poder consagrar-se del tot al bé de la comunitat en l’amor de Crist» (94-98).
Hem escollit un tipus de vida concreta, que suposa renunciar a coses, a capricis, a altres tipus possibles de vida com també a la vida que hem portat abans d’incorporar-nos a la comunitat. Tenir consciència d’això sovint costa i podem deixar-nos seduir a imposar la nostra voluntat. Cal tenir present sempre que hem triat de construir una comunitat on el centre cal que sigui l’amor i en ella l’abat no està pas per sobre de cap altre monjo sinó que, estant amb els altres, esdevé o ha d’esdevenir el pal de paller i reflex dels valors d’una comunitat que viu el que predica, sempre serà reflex de la comunitat, la comunitat fa a l’abat i l’abat ajuda a fer la comunitat. Per això la Regla li demana que no faci accepció de persones; en la nostra vida comunitària no podem fer accepció de persones. Certament no hem triat als nostres companys de comunitat però hem d’intentar estimar-los com a imatge de Crist que som tots plegats. Les afinitats personals, inevitables, i les animadversions, malauradament també inevitables, han de ser temperades per l’amor a Crist i als germans. Diu la primera carta de sant Joan: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà» (1Jo 4,19-21).
L’abadessa Montserrat Viñas destaca sis objectius per l’abat que també es poden aplicar a tots els monjos i a la comunitat en conjunt:
Coherència: «tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer.»
Comprensió: «segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom.»
Lleialtat: «que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força.»
Realisme: «mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.»
Diàleg: «Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen.»
Conversió: «ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix.»
L’abat ha de facilitar als monjos el camí vers la maduresa personal, aquella que permet prendre les decisions amb profunditat i qualitat, però són els monjos els qui individualment, vivint en comunitat, han de fer el seu propi camí. Diu la Declaració del nostre Orde que: «les prescripcions legals i els manaments dels superiors no han de mantenir els monjos en una dependència pueril, sinó que els han de conduir a la llibertat cristiana madura i a la participació responsable en el govern, en bé de tota la comunitat, valorant llur competència personal i deixant a les seves prudents iniciatives un marge prou ampli» (84).
La vida monàstica no consisteix ni a complaure l’abat, ni la nostra finalitat és seguir un lideratge, això seria un moviment carismàtic que entraria en contradicció amb l’esperit de la Regla de sant Benet. Ni tampoc cap monjo no pot erigir-se en líder d’un grup de més o menys afins, marcant les seves pròpies preferències o capricis personals o de costums. Escriu Timothy Radcliffe que som tan sols germans, monjos. L’única escala que existeix a la Regla de sant Benet és l’escala de la humilitat. Sabem tots que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu sant Benet, per apressar la nostra arribada a la nostra llar celestial.
Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna, i això ho podem aconseguir, segons sant Benet: «Avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; estimant l’abat amb un afecte sincer i humil. En definitiva no anteposant res absolutament al Crist, que així ens ha de dur tots junts a la vida eterna» (cf. RB 72,4-12).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)