De la Regla de sant Benet
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs,
sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre
com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots
aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres
assots, a fi que canviïn.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Som al darrer capítol de la primera part del denominat codi penal de la Regla,
un capítol que a primer cop d’ull ens pot semblar anacrònic i desfasat perquè
ens parla d’infants al monestir i de càstigs amb aspres assots i mortificacions
amb dejunis rigorosos; unes coses que no són pas políticament correctes en els
nostres dies, afortunadament. Ja sabem del costum
durant l’edat mitjana de lliurar infants a un monestir perquè fossin educats
entre els monjos i acabessin esdevenint ells mateixos monjos, un costum per
cert abandonat pels cistercencs, i també sabem que la correcció de les faltes
amb càstigs corporals, fossin assots, dejunis o reclusions, ha estat una
pràctica fins i tot al nostre país que tant sols s’ha abandonat fa ja unes
quantes dècades en àmbits com l’educatiu. Tal com està el panorama gràcies a
Déu avui no hi ha infants en les comunitats i tots sabem la cura que hem de
tenir amb aquest tema, no tant sols per evitar fets concrets del tot
reprovables i punibles, civilment i canònicament; sinó també per evitar
qualsevol situació equívoca o sospitosa, ni que ho sigui lleugerament. Pensem
sempre que quan fem alguna cosa malament no ho fa aquell o l’altre monjo, sinó
un monjo, és a dir afecta a tota la comunitat com si fóssim tots els qui ho
haguéssim fet i pot ser cert perquè tolerant-ho ens fem d’alguna manera
partícips o còmplices, com vulguem dir-ho. No baixem la guàrdia en aquest tema
perquè a part de ser bastant més que incorrectes, és a dir delictius alguns
comportaments, la sensibilitat social es molt alta amb fets com aquests, no fos
que siguem de nou causa d’escàndol.
Però aquest capítol te una part que no ha passat tant de moda, la que ens parla
de tractaments apropiats per a cadascú. Una mostra més del igualitarisme
asimètric que estableix sant Benet en la seva Regla; tots som iguals amb els
mateixos drets i les mateixes obligacions, tots ens hem compromès davant del
Senyor a seguir-lo, a buscar-lo i a obeir-lo però no tots som iguals; perquè
alhora no tots hem rebut els mateixos dons, no tots tenim les mateixes
limitacions, els mateixos defectes de fàbrica i aquí rau la dificultat a
vegades de fer entendre a algú la inconveniència o fins i tot la gravetat de
determinada actitud, quan aquest algú sembla incapaç de comprendre la
importància d’un o d’uns fets en concret.
Vivim en una societat dominada per la cultura del desig i afectada per una
immaduresa notable, per això mateix podem seguir essent infants tot i l’aparença
d’adults o estar afectats d’infantilisme o mantenir puntualment actituds
infantils. Perquè al cap i a la fi podem ser madurs intel•lectualment i ser
alhora immadurs afectivament i això ens crea problemes de convivència, ens fa
molt més difícil la vida comunitària i per extensió fem difícil la vida dels
altres. Contra aquest infantilisme podríem dir que de poc valen els remeis que
ens recomana avui sant Benet perquè no el podrem guarir amb dejunis rigorosos,
ans al contrari potser a vegades els practiquem per a cridar l’atenció i són
més part del problema que de la solució; ni el podrem guarir amb aspres assots
tot i que tots podem córrer el risc de caure en aquesta temptació una vegada o
altre, sigui un enfrontament físic, Déu no ho vulgui, sigui un enfrontament
verbal o sigui el clàssic cop de porta donat per manifestar un enuig contra qui
calgui, encara que masses vegades sigui al cap i a la fi contra nosaltres
mateixos i la nostra immaduresa o el nostre infantilisme. D’altres vegades el
símptoma de la immaduresa és la dependència afectiva d’un altre germà o l’excessiva
necessitat de la família o d’un membre concret d’aquesta o d’un amic exterior;
cosa que no vol pas dir que ens n’haguem de desentendre de la família o dels
amics, però si mantenir un sà equilibri i allunyar-nos del perill de les
interferències dels nostres familiars, amics, companys o coneguts en la vida
comunitària.
Escriu Dom Bernardo Olivera, abat general que fou de l’Orde Cistercenc de l’Estreta
Observança, que hi ha cinc elements que ens poden fer adonar del nostre grau de
maduresa. El primer és la tolerància de les frustracions reconeixent-hi la
nostra responsabilitat, evitant fer-ne sempre culpables als altres i intentant
de no reaccionar-hi amb ira, tristesa, desànim o tancant-nos en nosaltres
mateixos cercant la pròpia commiseració. Un segon element és ser capaços de
manifestar les nostres opinions sense arribar a defensar-les a ultrança, ni
encara menys recorrent a la mentida per tal de mantenir-les, perquè això és
símptoma clar de ser presoners de les nostres emocions. El tercer element és
ser capaços de prendre decisions sense innecessàries vacil·lacions ni por a
equivocar-nos, però cercant sempre la certesa moral de que fem el que cal fer
en cada moment i no pas el que seria del nostre grat fer o ens afavoreix tant
sols a nosaltres o als nostres amics particulars. Un quart element és estar
obert a altres idees i argumentacions, no tancant-nos en el nostre món com si
fos l’únic o el millor dels mons possibles. El cinquè i darrer element que
destaca Dom Bernardo Olivera, és la capacitat de reaccionar davant de l’imprevist
sense rebuig, acceptant la realitat, fins i tot la imprevista, en el nostre cas
acceptant-ho com a voluntat de Déu. (Afectividad y deseo. Para una
espiritualidad integrada).
Els enemics d’aquets elements són les nostres pors; por al fracàs, por al
rebuig, por al canvi, por a la malaltia o por a tantes altres coses. I la por
és fruit de la manca de confiança en nosaltres mateixos, certament, però en el
cas del creient és símptoma de la manca de confiança en Déu, quan dubtem de que
si és cert de que estem a les seves mans i de si es cert de que el tenim sempre
al costat a punt per a donar-nos un cop de mà, però evidentment mai per
preguntar-li per què permet que ens passi això o allò altre o demanant-li que
aquest o l’altre germà desapareguin de la faç de la terra perquè ens fan nosa.
Com diu el document de la Congregació per als religiosos Vida fraterna en
comunitat: «El camí cap a la maduresa humana, premissa necessària per a una
vida d’irradiació evangèlica, és un procés que no coneix límits, perquè
comporta un continu «enriquiment», no sols en els valors espirituals, sinó
també en els d’ordre psicològic, cultural i social.» (La vida fraterna en
comunitat, 35).
diumenge, 8 de maig de 2022
COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT
diumenge, 1 de maig de 2022
L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES
De la Regla de sant Benet
Capítol 23
1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o
murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels
manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha
de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3
Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no
es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però,
si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això,
tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8).
Aquesta frase de l’Apòstol pot ben bé resumir el que és, el que hauria de ser
la nostra vida. Compartir la vida divina, no anteposar res, absolutament res a
aquest objectiu, és el resum de la nostra vocació. Certament Déu viu la seva
pròpia vida; el Crist va viure la seva i nosaltres podem tant sols aspirar a
conviure-la, a compartir-la, a imitar-la; però tot i aspirar-hi o voler viure
tant sols i únicament per Déu, som lliures i al llarg de la mateixa existència
terrenal ens surten entrebancs, creem entrebancs, siguin de pensament, de
paraula, d’obra o d’omissió; és a dir pequem, faltem, cometem faltes, però això
que és humà no és el més greu, el més greu és la contumàcia, la manca de
contricció, la manca de reconeixement de les faltes, que ens empeny a
allunyar-nos d’aquesta vida en Crist, d’aquesta vida divina, compartida amb Déu
que hauria de ser sempre el nostre objectiu. En paraules de sant Bernat: «La
culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.»
Sant Benet sap que faltem i el que vol és que ens esmenem, que ens corregim i
que tornem a centrar la nostra vida en el Crist. Això que de paraula pot
semblar fàcil tal volta d’obra pot no ser-ho tant, perquè l’orgull i l’autosuficiència
ens porten cap a la desobediència, cap a la murmuració i cap al menyspreu als
altres i ens empenyen encara més lluny, a quedar-nos en aquesta situació
menyspreant la misericòrdia de Déu. No penedir-nos és això, no esmenar-nos és
això; menysprear, rebutjar la misericòrdia de Déu. Masses vegades valorem les
coses en funció de que ens serveixin o no per a satisfer les nostres passions,
la nostra voluntat, el nostre orgull. Els talents i els dons que Déu ens ha
donat no són per això, no són per satisfer al nostre ego; són per a fer-los
servir per viure en el Senyor, conscients de que som del Senyor.
La falta, el pecat és en el fons una tremenda mostra d’ingratitud i faltem,
pequem, quan ens servim dels talents espirituals, intel·lectuals i físics, no
per donar glòria a Déu cercant de complir la seva voluntat, que per això ens
han estat donats, sinó per enfrontar-nos-hi per oposar-nos-hi mitjançant la
desobediència. A qui fem mal quan faltem? A qui fem mal quan pequem? En
primer lloc a nosaltres mateixos perquè optem per una felicitat, per una
satisfacció ben efímera oblidant allò que ens diu sant Benet a la Regla, que és
quan obrem amb intenció pura i per zel de Déu que rebrem una bona recompensa,
mentre que al contrari, cometrem un pecat (Cf. RB 64,6). Però en segon lloc fem
mal habitualment a la comunitat perquè negligim la nostra tasca, faltem al
nostre deure de caritat i tot ho fem, al cap i a la fi, per anteposar el nostre
propi interès a qualsevol altre, especialment al interès de Déu expressat en el
interès de la comunitat.
Com allunyar-nos de les faltes? Com intentar no caure-hi? Com vèncer-les? No n’hi
ha prou tant sols amb el nostre esforç, ens cal l’ajuda i la gràcia de Déu i
aquesta l’hem de cercar primer que tot en el contacte personal amb Déu mateix,
mantenint l’orella ben atenta a la seva Paraula. Nosaltres no tenim excusa per
no escoltar la seva Paraula, si a vegades ni tant sols la sentim és perquè
tanquem la nostra oïda. Escoltar-la la Paraula demana un esforç per la nostra
part, demana voler escoltar-la, estar-ne atents, obertes les orelles i a això
ens hi ajuda la pregària. Quan negligim l’Ofici Diví, i negligir-lo no és
arriscar la nostra salut i la dels altres germans con tal d’assistir-hi si la
raó en contra és de pes, sinó que és anteposar la nostra voluntat a la de Déu,
és girar-se al llit quan sentim la campana que es hi crida, autojustificant-nos
amb qualsevol pretext; és voler acabar qui sap quina tasca quan la campana ens
convoca a l’Ofici a risc de fer-hi tard, a risc de no arribar-hi amb la
suficient predisposició de cor i d’esperit perquè ens sigui de profit.
La pregària, així com el mateix ritme de la nostra vida marcat amb claredat per
la Regla, ens ajuda a adquirir uns principis clars, que potser sovint fan
referència a coses petites, però de coses petites estan fetes les grans coses.
En cada nostra obligació, en cada ordre rebuda, en cada esdeveniment del dia hi
podem trobar la petjada de Déu, la seva providència, la seva tolerància, la
seva disposició, la seva voluntat. Si vivim amb fe les coses
petites, aquelles que fins i tot ens puguin semblar insignificants, les farem
grans per a nosaltres i ho seran davant de Déu. Una altra ajuda i no pas menor
és l’ús freqüent del sagrament de la penitència que no tant sols perdona les
faltes comeses sinó que pel penediment ens prepara i ens disposa a no
recaure-hi; però per penedir-nos ens cal reconèixer-nos pecadors, no
reconèixer-hi als altres sinó a nosaltres mateixos.
Ens diu un Apotegma anònim: «Aquells que volen ser salvats no s’ocupen dels
defectes del proïsme, sinó sempre de les seves pròpies faltes, i així
progressen. Tal era aquell monjo que veient pecar al seu germà deia gemegant:
“Desgraciat de mi! Avui ell, i demà segurament seré jo!”. Vegeu quina
prudència! Quina
presència d’esperit! Com ha trobat la forma de no jutjar al seu germà en dir:
“Segurament seré jo demà!”, perquè s’inspira en el temor i la inquietud pel
pecat que tem cometre i així evita jutjar al proïsme. Però no content amb això
s’humilia per sota del seu germà agregant: “Ell ha fet penitència per la seva
falta, però jo no la faig, ni arribaré a fer-la, segurament perquè no tinc
suficient voluntat per a fer penitència”.» (DOROTEU DE GAZA, Conferències,
VI,75).
Tenim recursos per a intentar vèncer la voluntat de faltar, de pecar; el recurs
de l’excomunió hauria de ser sempre el darrer, tot i que sant Benet ens el
plantegi per a comprendre la gravetat de la falta. Ens hi ha d’ajudar sobretot
mantenir en un primer pla l’amor al Crist, perquè l’amor no s’acontenta amb
evitar el mal, això ho fa també el temor; l’amor s’eleva sobre el simple deure
i ens dona l’empenta necessària per a obtenir la força i els mitjans necessaris
per a obrar el bé, superant els obstacles i evitant tot allò que pugui trencar
la nostra relació amb el Crist. (Cf. BAUR, Benito; En la intimidad con Dios, p.
63-83).
Tot plegat ens hauria de portar a poder dir sempre i en tot moment com l’Apòstol:
«Per a mi, viure és Crist» (Fl 1,21).