L'OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l'oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l'abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l'Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua.  8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci's amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s'han de fer amb el consentiment de l'abat.  

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En plena joia del temps pasqual sant Benet ens recorda que la nostra vida hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. Podríem pensar a primer cop d’ull que sant Benet és allò que en castellà es diu un “aguafiestas”. Sembla també com si sant Benet ens marqués uns mínims per a la major part de l’any, uns mínims sense els quals no ens podem considerar monjos, i ens convidés a fer un esforç durant el temps quaresmal, per a ser monjos amb més profunditat i rotunditat. De fet sí que la nostra vida és tota ella una Quaresma, perquè és tota ella un camí cap a la Pasqua, una Pasqua podríem dir que personal, quan el Senyor ens cridarà a la seva presència i ens avaluarà, ens jutjarà en funció de com hàgim seguit els seus manaments. Això no significa pas que sigui un camí per recórrer amb tristesa, ans al contrari, perquè al final d’aquest camí hi ha la joia més gran que puguem imaginar. Sant Benet ens sap negligents, per això demana un esforç en un temps fort com la Quaresma, qui sap si amb l’esperança de que habituats al llarg d’aquests dies a algunes d’aquestes coses que ens proposa ens hi habituem ja per a tot l’any. Però també aquí hi ha riscos, hi ha el risc de fer la nostra, de tirar pel dret amb una diguem que presumpció o orgull espiritual que en lloc d’acostar-nos al Crist ens hi allunya perquè surt del nostre ego, de l’afany de cridar l’atenció, o com diu molt bé sant Benet, en els instruments de les bones obres, ve d’una intenció esbiaixada que resumeix en la frase: «No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.» (RB 4,62).

Fa pocs mesos vaig tenir coneixement d’un candidat en una comunitat monàstica, no pas la nostra, era un candidat diguem-ne que peculiar però no pas una excepció en el món d’avui. Al monestir on havia recalat, on deia que cercava d’entrar-hi perquè s’hi sentia cridat, no hi veia sinó relaxament i uns costums acomodaticis; potser podríem dir emprant un llenguatge ja ara en desús, que hi veia un aburgesament de la vida monàstica, en el sentit que tenia el concepte fa uns anys com a terme de pejoratiu. Cercava aquest candidat de dejunar, de pregar tota la jornada, això sí seguint la seva voluntat que interpretava com la voluntat de Déu, mentre que en la vida diària de la comunitat no hi veia altra voluntat que la humana. En definitiva cercava de fer la seva, això sí menyspreant la vida d’aquella comunitat. Com deia un abat d’un altre monestir peninsular, davant d’un candidat que tot ho trobava malament i relaxat, “he descobert la teva vertadera vocació, és la de ser fundador d’un nou orde, no pas la de ser un membre de la nostra comunitat”. Ho veiem al llarg de la Regla de sant Benet, ho veiem en aquest capítol que ens surt avui al pas, «el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. Per tant les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.»

Ens és sovint molt fàcil criticar, murmurar diria sant Benet, però massa sovint aquesta crítica neix de la nostra autosuficiència, de creure’ns millors, i amb distància, que qualsevol altre o com diuen els cartoixans, que tenen en la seva divisa una creu sobre el món, el famós stat crux dum volvitur orbis, la creu roman mentre el món dona voltes o va canviant, en una traducció precipitada, envoltada aquesta creu per set estels, recordant a sant Bru i als altres sis fundadors de la Gran Cartoixa, els cartoixans diuen que hi ha candidats a aquella vida que d’antuvi es creuen ja el vuitè estel. No serà que massa sovint ens creiem capaços de fer les coses més difícils i fins i tot les més agosarades, capaços no vol pas dir que les acabem fent, mentre som incapaços de fer les més senzilles i simples? Simples i senzilles com ser on hem de ser quan hi hem de ser, arribar puntuals a l’Ofici Diví i als actes comunitaris, no distreure’ns amb converses ocioses amb forasters, no murmurar ni parlar al refetor, guardar silenci després de Completes i tantes altres coses similars. Sovint ens fixem el llistó molt alt mentre que som incapaços de saltar-lo per rengle més baix.

Presumpció, vanitat espiritual, inconsciència també espiritual; qui sap quin mal ens afligeix, però de segur que ens afecta per no escoltar a sant Benet, per no fer-li cas. Retraure’ns de tota mena de vicis, donar-nos a la pregària, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència; vet aquí  els mínims marcats per sant Benet. Inassolibles? Ho poden semblar a priori, però segur que són inassolibles si no ens hi posem, si cerquem els nostres propis objectius i, per suposat, rebutgem els que ens planteja sant Benet. Tots portem una ànima de fundador en el nostre interior i aquesta es manifesta rebutjant allò que sant Benet i el mateix Evangeli ens plantegen. El barem per qualificar-ho tot plegat ens el dona el mateix sant Benet en aquest capítol, una joia plena de deler espiritual. Viure amb joia la nostra vida de monjos, conscients a cada instant de que és la vida que hem escollit lliurament de viure, molt més encara, de que és la vida a la que estem convençuts, sinó certs que Déu ens hi ha cridat; com diu el Senyor: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16). Aleshores qui sap si l’inconformisme desapareixerà de les nostres vides i donarem gràcies al Senyor per aquest do, cada vegada més escàs en la nostra societat on hi ha molts fundadors d’ordes i fins i tot de religions i pocs seguidors del Crist, que és aquell, i que no ens faci pas vergonya dir-ho, l’únic a qui val la pena seguir. I el seu camí porta a la Pasqua, això sí passant per la Quaresma, es a dir passant per l’observança, per la mesura, per la compunció de cor. En paraules de sant Joan Pau II: «La Quaresma és, doncs, una ocasió providencial per a dur a terme aquest abandonament espiritual de les riqueses per a obrir-se així a Déu, cap al qual el cristià ha d'orientar tota la vida, conscient de no tenir estatge fix en aquest món, perquè "som ciutadans del cel" (Fl 3, 20). En la celebració del misteri pasqual, al final de la Quaresma, es posa en relleu com el camí quaresmal de purificació culmina amb el lliurament lliure i amorós d’un mateix al Pare. Aquest és el camí pel qual el deixeble de Crist aprèn a sortir de si mateix i dels seus interessos egoistes per a trobar als germans amb l'amor.» (Missatge per a la Quaresma 1997).

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Certament. N’hi ha molts que voldrien ser testimonis del Senyor en la pau, és a dir, quan tot els sortís tal com desitgen, i ben bé que voldrien ser sants, però sense fatigues, sense molèsties, sense dificultats, sense obres.» Escoltàvem aquestes paraules dels sermons de Joan Tauler en el segon nocturn d’ahir a Matines. I certament crec que tots voldríem ser sants, ser testimonis del Senyor en la pau; però a vegades ens costa pagar aquest preu, el peatge de fatigues, de molèsties i de dificultats. Sant Benet coneix molt bé aquesta naturalesa humana que tots compartim, feble i amb certa mandra per a fer allò que ens cal fer, però que no ens ve de grat de fer. Vet aquí que per això faltem fins al punt de poder arribar a cometre faltes greus i aleshores, què hem de fer? Doncs tenim dues alternatives. La primera pot ser la més fàcil, és a dir no reconèixer-nos en falta, no reconèixer-nos culpables, no reconèixer-nos pecadors i seguir entestats en la nostra. En aquest cas lluny de satisfer ens encaminem tot dret cap a la perdició, com diria sant Benet. Però sempre tenim una segona alternativa, que si som realistes hauria de ser sempre la primera opció que triéssim: reconèixer-nos en falta i mirar de satisfer, si fem servir l’expressió que utilitza sant Benet en aquest capítol.

Per evitar caure en culpa i encara més en culpes greus, el primer que ens cal tenir present és mirar de evitar-les, com diu Climent d’Alexandria «esforcem-nos per pecar el menys possible.» (El pedagog). O com diu l’Apòstol «defuig les passions de joventut; deleix-te pel bé, la fe, l’amor i la pau, juntament amb els qui invoquen el Senyor amb un cor net» (2Tm 2,22). Però si caiem, no està tot perdut, sempre que ens n’adonem de la caiguda i ens esforcem per aixecar-nos. Però abans d’aixecar-nos de nou, sant Benet ens vol prostrats amb el cap a terra, als peus de tots; vol que ens llancem al terra al lloc on ens trobem fins a satisfer.

Pensem una mica en aquest gest, que ara ja no practiquem en el cas de cometre culpes, o com ens diu sant Benet davant dels hostes; però sí que el realitzem algunes altres vegades al llarg de la nostra vida monàstica. Ens prostrem al terra davant la comunitat en la vestició d’hàbit, en la professió temporal i en la professió solemne; ho fem, com ens diu aquí sant Benet, davant de tota la comunitat. No té ben bé el mateix significat que aquesta postració penitent, però si que el gest per si mateix denota certes afinitats. No es tracta tant en el moment d’incorporar-nos a la nostra comunitat, sigui de manera temporal o perpètua, de fer-nos perdonar les culpes de la vida passada com de conversió, de despullar-nos de l’home vell per revestir-nos de l’home nou. Això queda ben exemplificat en la vestició d’hàbit quan desprenent-nos de la roba que havíem portat se’ns posa la nova, l’hàbit, com a representació de l’home nou que cerquem d’esdevenir.

Fixem-nos una mica més en aquest gest perfectament litúrgic. La paraula prostració prové del llatí pro-sternere, literalment estendre’s per terra. És un signe clar d’humilitat, de penitència i de súplica davant de Déu. Ho veiem en Abraham que «es va prosternar amb el front a terra» quan Déu li parlà (Gn 17,3), o en el cas de la història de Josep on per tres cops «quan van arribar els seus germans, es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» per a mostrar-li primer respecte i en haver-lo reconegut per demanar-li perdó. (Gn 42,6; 43,26-28; 44, 14). També «Moisès es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» (Ex 34,8) davant del Senyor en signe de respecte. I la prostració apareix també en el Nou Testament a vegades en narracions d’esdeveniments concrets, per demanar al Senyor la guarició; o en unes altres, com en l’Apocalipsi, com a metàfora d’adoració. També el mateix Jesús «es prosternà amb el front a terra» a Getsemaní per pregar al Pare perquè li donés la força necessària per afrontar la seva passió (Mt 26,39). La prostració és doncs una postura litúrgica, amb arrels en l’Escriptura. Quan la nostra societat accepta sense masses preguntes l’espiritualitat i determinades postures corporals provinents d’altres religions, especialment orientals; correm el risc de no reconèixer el profund significat de gestos com aquest en la nostra pròpia litúrgia, qui sap si perquè avui per avui agenollar-se o prostrar-se és vist com una fórmula del passat, sinó ho és com a signe d’humiliació o de falta de llibertat. La prostració es per exemple un signe fort en iniciar-se la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració entra en silenci i es prostra mentre la comunitat s’agenolla. O també es prostren els que seran ordenats per a diaques o preveres o bé ordenats com a bisbes o beneïts com a abats, mentre el poble entona les lletanies dels sants pregant per ells i perquè davalli sobre d’ells l’Esperit Sant. En aquest cas, com en el de la professió monàstica, aquest signe mostra també la total disponibilitat per a rebre la gràcia de l’Esperit.

Disponibilitat és una idea que també s’adiu al sentit del que ens parla avui sant Benet, disponibilitat a ser perdonats, disponibilitat a canviar, a convertir-nos de nou, disponibilitat a acollir-nos a la misericòrdia de Déu i dels germans, o de l’Orde com diem en la vestició d’hàbit, en la professió temporal i en la professió solemne. Per a rebre aquesta misericòrdia cal reconèixer-nos pecadors i fer propòsit d’esmena; això és satisfer, no pas sols als germans de comunitat com si es tractés d’una humiliació gratuïta, sinó essent conscients de que és a Déu a qui ens adrecem sempre i per damunt de tot perquè, abans que als germans, és a Ell a qui ofenem quan faltem, sigui una falta lleu o sigui, Déu no ho vulgui, una falta greu.

En què pensàvem quan se’ns va preguntar sobre el que desitjàvem i vam respondre, per tres cops com Pere, «La misericòrdia de Déu»? Era potser tant sols la repetició d’una fórmula ritualitzada i apresa de memòria? Quan sant Benet ens diu de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, hauríem de recordar-nos d’aquelles postracions, d’aquella fórmula amb la que vam demanar que el Senyor ens rebés, segons la seva promesa, i que no veiéssim defraudada la nostra esperança, sobretot l’esperança en la misericòrdia de Déu.

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» (Jn 21,18). Digué el Senyor a Simó Pere tot just després d’haver-li demanat tres cops sobre el seu amor. Amb una visió simplista podríem ben bé dir que la vida és com un turó, durant la infància i l’adolescència pugem cap al cim, que significa la maduresa, i al cap de poc tornem a baixar-lo per l’altra vessant, poc a poc o a trompicons, tot depenent de la salut o d’altres factors, fins a restar de nou al nivell inicial. Així podríem pensar sobre la vida sense un element per a nosaltres fonamental, la fe. Des de l’òptica de la fe la vida no és un pujar i baixar, tot i que hi puguin haver moments més alts i moments més baixos al llarg de la nostra existència terrenal, sinó que la vida és un caminar cap a la vertadera vida, la vida eterna, aquella vida que Crist morint a la creu i ressuscitant del sepulcre ens va guanyar. Com diu l’Apòstol: «si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria.» (1Co 15,16-17).

La fase final de la vida, si aquesta segueix el seu curs natural, és la vellesa i, com ens diu sant Benet, no per arribar a vells deixem de ser monjos. Segurament per les limitacions físiques o mentals haurem de viure la nostra vocació d’una manera diferent, potser arribarà un moment en que no podrem participar de l’Ofici Diví en la seva totalitat amb la comunitat o no estarem en disposició de fer la Lectio Divina amb el suficient grau de concentració, o no podrem treballar; però tot i les limitacions seguirem essent monjos, seguirem fent camí com a monjos cap a la vida eterna.

Cadascú envelleix a la seva manera, ho veiem en els nostres germans grans que envelleixen i en part viuen aquesta etapa de la seva vida en estreta relació amb com l’han viscut abans. Hem vist com hi ha qui fins al darrer moment s’edifica amb la lectura i la pregària, com hi ha qui en sentir la campana li queda el reflex d’associar-la amb una obligació comunitària, tot i estar-ne dispensat, o com hi ha qui ho viu amb una forta tensió no tant per la pèrdua de les forces i de les facultats, que també, com per una mirada enrere excessivament autocrítica que arriba quasi al límit de desconfiar de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, com ens diu sant Benet.

Escriu un apotegma dels Pares del Desert: «Abbà Antoni, investigant la profunditat dels judicis de Déu, va pregar dient: “Senyor, per què moren alguns després d’una vida curta i d’altres arriben a una extrema vellesa? Per què alguns són pobres i altres rics? Per què els injustos s’enriqueixen i els justos passen necessitat?”. I va venir una veu que li va dir: “Antoni, ocupa’t de tu mateix, perquè aquests són judicis de Déu, i res t’aprofita el saber-ho”.» (Libro de los ancianos, 55,1). Certament la nostra vida està en mans de Déu i també hi està la nostra vellesa i arribar-hi o no arribar-hi.

Els germans grans són una riquesa en una comunitat, potser a vegades sigui un xic feixuc atendre’ls i estar-ne pendents, però per a qualsevol comunitat suposen una valor afegit tant per la seva experiència, com per la maduresa amb que veuen la vida monàstica. No vol pas dir això que vellesa i maduresa hagin d’anar necessàriament juntes; perquè hi pot haver qui no maduri mai o qui maduri més ràpidament; però si que en línies generals la vellesa aporta serenor i una certa dolcesa en la visió dels problemes de cada dia. Parlem sempre de la vellesa adquirida amb l’edat, perquè també hi pot haver una vellesa prematura no tant per raons de salut física com per raons de salut psicològica; és a dir quan tenim la temptació de voler sentir-nos vells o de buscar en l’edat una mena d’excusa per a deixar de fer certes tasques o de complir algunes obligacions. Tots tenim però al cap aquells germans que tot i l’edat, que tot i les limitacions, van estar feinejant fins al darrer moment i tots reconeixem l’exemple que això suposa per a una comunitat. O també podem recordar aquells altres germans dels que en sec ens n’adonem de la seva edat, com si es fessin vells d’un dia per l’altre, perquè malgrat l’edat física han mantingut mentre han pogut la mateixa activitat de sempre fins que el cos ha dit prou. A la vellesa el monjo hi arriba moltes vegades en consonància amb com ha viscut la seva vocació.

Escrivia un membre de la nostra comunitat, ja fa uns anys, que tampoc cal caure en la imatge idíl·lica del monjo en el seu claustre. La gràcia no supleix la naturalesa i una ascesi contínua ha d’acompanyar la seva vida per a poder progressar en aquest camí que si al inici és estret, després, conforme s’avança, es va eixamplant per la pràctica de les virtuts. No oblidem que entre les moltes heretgies —afegia—, una ha estat particularment propícia als monjos i és la del pelagianisme en la qual sempre hi ha un cert perill de caure per les bones obres i les observances, creient que per aquest propi esforç es pot guanyar el cel, oblidant que la salvació és en tot, i no sols en part, un do gratuït de Déu. No hi ha error pitjor que el creure’s millor que els altres, caure en un maniqueisme que separaria els bons dels dolents, i que desgraciadament ens pot afectar a tots per poc que ens descurem. (Cf. Jesús Maria Oliver, La vida monástica en la Iglesia).

En la vida civil hi ha qui es prepara per a la vellesa, per exemple per a l’etapa on s’atura l’activitat laboral, que és quan cal aprendre en certa manera a viure de nou, buscant nous objectius i horitzons. En la vida monàstica no existeix la jubilació si no és en relació amb una limitació que ens impedeixi determinades activitats; certament els anys van passant i sovint no som capaços de fer el mateix que fèiem uns anys enrere o al menys de fer-ho amb la mateixa celeritat i la mateixa intensitat; però aquí també cal intentar apartar la temptació de voler jubilar-nos perquè en el nostre cas qui ens jubila és Déu, quan Ell vol i de la manera que Ell vol.

Sant Benet demana per als ancians, com per als infants, compassió però ens diu també que per a ells ha de vetllar l’autoritat de la Regla; cal tenir present la seva feblesa i evitar-los rigors excessius; però amb l’edat no deixem de ser monjos, no deixem de caminar cap a la vida eterna.

Col·loquialment es diu que l’antiguitat es un grau, tenint present el que ens diu sant Benet al llarg de la Regla, això s’ha de traduir en esdevenir més humils, més pacients, més obedients. Així hem d’arribar, si a Déu plau, al moment en que potser ja no anirem on voldrem i obrirem els braços perquè un altre ens cenyeixi i ens porti allà on no voldrem. Però sempre certs de que al final del camí, sigui aquest més costerut o més planer, hi ha Crist, que ha ressuscitat i com que Ell ha ressuscitat, la nostra fe no és en va.

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al darrer capítol de la primera part del denominat codi penal de la Regla, un capítol que a primer cop d’ull ens pot semblar anacrònic i desfasat perquè ens parla d’infants al monestir i de càstigs amb aspres assots i mortificacions amb dejunis rigorosos; unes coses que no són pas políticament correctes en els nostres dies, afortunadament. Ja sabem del costum durant l’edat mitjana de lliurar infants a un monestir perquè fossin educats entre els monjos i acabessin esdevenint ells mateixos monjos, un costum per cert abandonat pels cistercencs, i també sabem que la correcció de les faltes amb càstigs corporals, fossin assots, dejunis o reclusions, ha estat una pràctica fins i tot al nostre país que tant sols s’ha abandonat fa ja unes quantes dècades en àmbits com l’educatiu. Tal com està el panorama gràcies a Déu avui no hi ha infants en les comunitats i tots sabem la cura que hem de tenir amb aquest tema, no tant sols per evitar fets concrets del tot reprovables i punibles, civilment i canònicament; sinó també per evitar qualsevol situació equívoca o sospitosa, ni que ho sigui lleugerament. Pensem sempre que quan fem alguna cosa malament no ho fa aquell o l’altre monjo, sinó un monjo, és a dir afecta a tota la comunitat com si fóssim tots els qui ho haguéssim fet i pot ser cert perquè tolerant-ho ens fem d’alguna manera partícips o còmplices, com vulguem dir-ho. No baixem la guàrdia en aquest tema perquè a part de ser bastant més que incorrectes, és a dir delictius alguns comportaments, la sensibilitat social es molt alta amb fets com aquests, no fos que siguem de nou causa d’escàndol.

Però aquest capítol te una part que no ha passat tant de moda, la que ens parla de tractaments apropiats per a cadascú. Una mostra més del igualitarisme asimètric que estableix sant Benet en la seva Regla; tots som iguals amb els mateixos drets i les mateixes obligacions, tots ens hem compromès davant del Senyor a seguir-lo, a buscar-lo i a obeir-lo però no tots som iguals; perquè alhora no tots hem rebut els mateixos dons, no tots tenim les mateixes limitacions, els mateixos defectes de fàbrica i aquí rau la dificultat a vegades de fer entendre a algú la inconveniència o fins i tot la gravetat de determinada actitud, quan aquest algú sembla incapaç de comprendre la importància d’un o d’uns fets en concret.

Vivim en una societat dominada per la cultura del desig i afectada per una immaduresa notable, per això mateix podem seguir essent infants tot i l’aparença d’adults o estar afectats d’infantilisme o mantenir puntualment actituds infantils. Perquè al cap i a la fi podem ser madurs intel•lectualment i ser alhora immadurs afectivament i això ens crea problemes de convivència, ens fa molt més difícil la vida comunitària i per extensió fem difícil la vida dels altres. Contra aquest infantilisme podríem dir que de poc valen els remeis que ens recomana avui sant Benet perquè no el podrem guarir amb dejunis rigorosos, ans al contrari potser a vegades els practiquem per a cridar l’atenció i són més part del problema que de la solució; ni el podrem guarir amb aspres assots tot i que tots podem córrer el risc de caure en aquesta temptació una vegada o altre, sigui un enfrontament físic, Déu no ho vulgui, sigui un enfrontament verbal o sigui el clàssic cop de porta donat per manifestar un enuig contra qui calgui, encara que masses vegades sigui al cap i a la fi contra nosaltres mateixos i la nostra immaduresa o el nostre infantilisme. D’altres vegades el símptoma de la immaduresa és la dependència afectiva d’un altre germà o l’excessiva necessitat de la família o d’un membre concret d’aquesta o d’un amic exterior; cosa que no vol pas dir que ens n’haguem de desentendre de la família o dels amics, però si mantenir un sà equilibri i allunyar-nos del perill de les interferències dels nostres familiars, amics, companys o coneguts en la vida comunitària.

Escriu Dom Bernardo Olivera, abat general que fou de l’Orde Cistercenc de l’Estreta Observança, que hi ha cinc elements que ens poden fer adonar del nostre grau de maduresa. El primer és la tolerància de les frustracions reconeixent-hi la nostra responsabilitat, evitant fer-ne sempre culpables als altres i intentant de no reaccionar-hi amb ira, tristesa, desànim o tancant-nos en nosaltres mateixos cercant la pròpia commiseració. Un segon element és ser capaços de manifestar les nostres opinions sense arribar a defensar-les a ultrança, ni encara menys recorrent a la mentida per tal de mantenir-les, perquè això és símptoma clar de ser presoners de les nostres emocions. El tercer element és ser capaços de prendre decisions sense innecessàries vacil·lacions ni por a equivocar-nos, però cercant sempre la certesa moral de que fem el que cal fer en cada moment i no pas el que seria del nostre grat fer o ens afavoreix tant sols a nosaltres o als nostres amics particulars. Un quart element és estar obert a altres idees i argumentacions, no tancant-nos en el nostre món com si fos l’únic o el millor dels mons possibles. El cinquè i darrer element que destaca Dom Bernardo Olivera, és la capacitat de reaccionar davant de l’imprevist sense rebuig, acceptant la realitat, fins i tot la imprevista, en el nostre cas acceptant-ho com a voluntat de Déu. (Afectividad y deseo. Para una espiritualidad integrada).

Els enemics d’aquets elements són les nostres pors; por al fracàs, por al rebuig, por al canvi, por a la malaltia o por a tantes altres coses. I la por és fruit de la manca de confiança en nosaltres mateixos, certament, però en el cas del creient és símptoma de la manca de confiança en Déu, quan dubtem de que si és cert de que estem a les seves mans i de si es cert de que el tenim sempre al costat a punt per a donar-nos un cop de mà, però evidentment mai per preguntar-li per què permet que ens passi això o allò altre o demanant-li que aquest o l’altre germà desapareguin de la faç de la terra perquè ens fan nosa.

Com diu el document de la Congregació per als religiosos Vida fraterna en comunitat: «El camí cap a la maduresa humana, premissa necessària per a una vida d’irradiació evangèlica, és un procés que no coneix límits, perquè comporta un continu «enriquiment», no sols en els valors espirituals, sinó també en els d’ordre psicològic, cultural i social.» (La vida fraterna en comunitat, 35).

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8).

Aquesta frase de l’Apòstol pot ben bé resumir el que és, el que hauria de ser la nostra vida. Compartir la vida divina, no anteposar res, absolutament res a aquest objectiu, és el resum de la nostra vocació. Certament Déu viu la seva pròpia vida; el Crist va viure la seva i nosaltres podem tant sols aspirar a conviure-la, a compartir-la, a imitar-la; però tot i aspirar-hi o voler viure tant sols i únicament per Déu, som lliures i al llarg de la mateixa existència terrenal ens surten entrebancs, creem entrebancs, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; és a dir pequem, faltem, cometem faltes, però això que és humà no és el més greu, el més greu és la contumàcia, la manca de contricció, la manca de reconeixement de les faltes, que ens empeny a allunyar-nos d’aquesta vida en Crist, d’aquesta vida divina, compartida amb Déu que hauria de ser sempre el nostre objectiu. En paraules de sant Bernat: «La culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.»

Sant Benet sap que faltem i el que vol és que ens esmenem, que ens corregim i que tornem a centrar la nostra vida en el Crist. Això que de paraula pot semblar fàcil tal volta d’obra pot no ser-ho tant, perquè l’orgull i l’autosuficiència ens porten cap a la desobediència, cap a la murmuració i cap al menyspreu als altres i ens empenyen encara més lluny, a quedar-nos en aquesta situació menyspreant la misericòrdia de Déu. No penedir-nos és això, no esmenar-nos és això; menysprear, rebutjar la misericòrdia de Déu. Masses vegades valorem les coses en funció de que ens serveixin o no per a satisfer les nostres passions, la nostra voluntat, el nostre orgull. Els talents i els dons que Déu ens ha donat no són per això, no són per satisfer al nostre ego; són per a fer-los servir per viure en el Senyor, conscients de que som del Senyor.

La falta, el pecat és en el fons una tremenda mostra d’ingratitud i faltem, pequem, quan ens servim dels talents espirituals, intel·lectuals i físics, no per donar glòria a Déu cercant de complir la seva voluntat, que per això ens han estat donats, sinó per enfrontar-nos-hi per oposar-nos-hi mitjançant la desobediència. A qui fem mal quan faltem? A qui fem mal quan pequem? En primer lloc a nosaltres mateixos perquè optem per una felicitat, per una satisfacció ben efímera oblidant allò que ens diu sant Benet a la Regla, que és quan obrem amb intenció pura i per zel de Déu que rebrem una bona recompensa, mentre que al contrari, cometrem un pecat (Cf. RB 64,6). Però en segon lloc fem mal habitualment a la comunitat perquè negligim la nostra tasca, faltem al nostre deure de caritat i tot ho fem, al cap i a la fi, per anteposar el nostre propi interès a qualsevol altre, especialment al interès de Déu expressat en el interès de la comunitat.

Com allunyar-nos de les faltes? Com intentar no caure-hi? Com vèncer-les? No n’hi ha prou tant sols amb el nostre esforç, ens cal l’ajuda i la gràcia de Déu i aquesta l’hem de cercar primer que tot en el contacte personal amb Déu mateix, mantenint l’orella ben atenta a la seva Paraula. Nosaltres no tenim excusa per no escoltar la seva Paraula, si a vegades ni tant sols la sentim és perquè tanquem la nostra oïda. Escoltar-la la Paraula demana un esforç per la nostra part, demana voler escoltar-la, estar-ne atents, obertes les orelles i a això ens hi ajuda la pregària. Quan negligim l’Ofici Diví, i negligir-lo no és arriscar la nostra salut i la dels altres germans con tal d’assistir-hi si la raó en contra és de pes, sinó que és anteposar la nostra voluntat a la de Déu, és girar-se al llit quan sentim la campana que es hi crida, autojustificant-nos amb qualsevol pretext; és voler acabar qui sap quina tasca quan la campana ens convoca a l’Ofici a risc de fer-hi tard, a risc de no arribar-hi amb la suficient predisposició de cor i d’esperit perquè ens sigui de profit.

La pregària, així com el mateix ritme de la nostra vida marcat amb claredat per la Regla, ens ajuda a adquirir uns principis clars, que potser sovint fan referència a coses petites, però de coses petites estan fetes les grans coses. En cada nostra obligació, en cada ordre rebuda, en cada esdeveniment del dia hi podem trobar la petjada de Déu, la seva providència, la seva tolerància, la seva disposició, la seva voluntat. Si vivim amb fe les coses petites, aquelles que fins i tot ens puguin semblar insignificants, les farem grans per a nosaltres i ho seran davant de Déu. Una altra ajuda i no pas menor és l’ús freqüent del sagrament de la penitència que no tant sols perdona les faltes comeses sinó que pel penediment ens prepara i ens disposa a no recaure-hi; però per penedir-nos ens cal reconèixer-nos pecadors, no reconèixer-hi als altres sinó a nosaltres mateixos.

Ens diu un Apotegma anònim: «Aquells que volen ser salvats no s’ocupen dels defectes del proïsme, sinó sempre de les seves pròpies faltes, i així progressen. Tal era aquell monjo que veient pecar al seu germà deia gemegant: “Desgraciat de mi! Avui ell, i demà segurament seré jo!”. Vegeu quina prudència! Quina presència d’esperit! Com ha trobat la forma de no jutjar al seu germà en dir: “Segurament seré jo demà!”, perquè s’inspira en el temor i la inquietud pel pecat que tem cometre i així evita jutjar al proïsme. Però no content amb això s’humilia per sota del seu germà agregant: “Ell ha fet penitència per la seva falta, però jo no la faig, ni arribaré a fer-la, segurament perquè no tinc suficient voluntat per a fer penitència”.» (DOROTEU DE GAZA, Conferències, VI,75).

Tenim recursos per a intentar vèncer la voluntat de faltar, de pecar; el recurs de l’excomunió hauria de ser sempre el darrer, tot i que sant Benet ens el plantegi per a comprendre la gravetat de la falta. Ens hi ha d’ajudar sobretot mantenir en un primer pla l’amor al Crist, perquè l’amor no s’acontenta amb evitar el mal, això ho fa també el temor; l’amor s’eleva sobre el simple deure i ens dona l’empenta necessària per a obtenir la força i els mitjans necessaris per a obrar el bé, superant els obstacles i evitant tot allò que pugui trencar la nostra relació amb el Crist. (Cf. BAUR, Benito; En la intimidad con Dios, p. 63-83).

Tot plegat ens hauria de portar a poder dir sempre i en tot moment com l’Apòstol: «Per a mi, viure és Crist» (Fl 1,21).