diumenge, 8 de maig de 2022

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al darrer capítol de la primera part del denominat codi penal de la Regla, un capítol que a primer cop d’ull ens pot semblar anacrònic i desfasat perquè ens parla d’infants al monestir i de càstigs amb aspres assots i mortificacions amb dejunis rigorosos; unes coses que no són pas políticament correctes en els nostres dies, afortunadament.
Ja sabem del costum durant l’edat mitjana de lliurar infants a un monestir perquè fossin educats entre els monjos i acabessin esdevenint ells mateixos monjos, un costum per cert abandonat pels cistercencs, i també sabem que la correcció de les faltes amb càstigs corporals, fossin assots, dejunis o reclusions, ha estat una pràctica fins i tot al nostre país que tant sols s’ha abandonat fa ja unes quantes dècades en àmbits com l’educatiu. Tal com està el panorama gràcies a Déu avui no hi ha infants en les comunitats i tots sabem la cura que hem de tenir amb aquest tema, no tant sols per evitar fets concrets del tot reprovables i punibles, civilment i canònicament; sinó també per evitar qualsevol situació equívoca o sospitosa, ni que ho sigui lleugerament. Pensem sempre que quan fem alguna cosa malament no ho fa aquell o l’altre monjo, sinó un monjo, és a dir afecta a tota la comunitat com si fóssim tots els qui ho haguéssim fet i pot ser cert perquè tolerant-ho ens fem d’alguna manera partícips o còmplices, com vulguem dir-ho. No baixem la guàrdia en aquest tema perquè a part de ser bastant més que incorrectes, és a dir delictius alguns comportaments, la sensibilitat social es molt alta amb fets com aquests, no fos que siguem de nou causa d’escàndol.

Però aquest capítol te una part que no ha passat tant de moda, la que ens parla de tractaments apropiats per a cadascú. Una mostra més del igualitarisme asimètric que estableix sant Benet en la seva Regla; tots som iguals amb els mateixos drets i les mateixes obligacions, tots ens hem compromès davant del Senyor a seguir-lo, a buscar-lo i a obeir-lo però no tots som iguals; perquè alhora no tots hem rebut els mateixos dons, no tots tenim les mateixes limitacions, els mateixos defectes de fàbrica i aquí rau la dificultat a vegades de fer entendre a algú la inconveniència o fins i tot la gravetat de determinada actitud, quan aquest algú sembla incapaç de comprendre la importància d’un o d’uns fets en concret.

Vivim en una societat dominada per la cultura del desig i afectada per una immaduresa notable, per això mateix podem seguir essent infants tot i l’aparença d’adults o estar afectats d’infantilisme o mantenir puntualment actituds infantils. Perquè al cap i a la fi podem ser madurs intel•lectualment i ser alhora immadurs afectivament i això ens crea problemes de convivència, ens fa molt més difícil la vida comunitària i per extensió fem difícil la vida dels altres. Contra aquest infantilisme podríem dir que de poc valen els remeis que ens recomana avui sant Benet perquè no el podrem guarir amb dejunis rigorosos, ans al contrari potser a vegades els practiquem per a cridar l’atenció i són més part del problema que de la solució; ni el podrem guarir amb aspres assots tot i que tots podem córrer el risc de caure en aquesta temptació una vegada o altre, sigui un enfrontament físic, Déu no ho vulgui, sigui un enfrontament verbal o sigui el clàssic cop de porta donat per manifestar un enuig contra qui calgui, encara que masses vegades sigui al cap i a la fi contra nosaltres mateixos i la nostra immaduresa o el nostre infantilisme. D’altres vegades el símptoma de la immaduresa és la dependència afectiva d’un altre germà o l’excessiva necessitat de la família o d’un membre concret d’aquesta o d’un amic exterior; cosa que no vol pas dir que ens n’haguem de desentendre de la família o dels amics, però si mantenir un sà equilibri i allunyar-nos del perill de les interferències dels nostres familiars, amics, companys o coneguts en la vida comunitària.

Escriu Dom Bernardo Olivera, abat general que fou de l’Orde Cistercenc de l’Estreta Observança, que hi ha cinc elements que ens poden fer adonar del nostre grau de maduresa. El primer és la tolerància de les frustracions reconeixent-hi la nostra responsabilitat, evitant fer-ne sempre culpables als altres i intentant de no reaccionar-hi amb ira, tristesa, desànim o tancant-nos en nosaltres mateixos cercant la pròpia commiseració. Un segon element és ser capaços de manifestar les nostres opinions sense arribar a defensar-les a ultrança, ni encara menys recorrent a la mentida per tal de mantenir-les, perquè això és símptoma clar de ser presoners de les nostres emocions. El tercer element és ser capaços de prendre decisions sense innecessàries vacil·lacions ni por a equivocar-nos, però cercant sempre la certesa moral de que fem el que cal fer en cada moment i no pas el que seria del nostre grat fer o ens afavoreix tant sols a nosaltres o als nostres amics particulars. Un quart element és estar obert a altres idees i argumentacions, no tancant-nos en el nostre món com si fos l’únic o el millor dels mons possibles. El cinquè i darrer element que destaca Dom Bernardo Olivera, és la capacitat de reaccionar davant de l’imprevist sense rebuig, acceptant la realitat, fins i tot la imprevista, en el nostre cas acceptant-ho com a voluntat de Déu. (Afectividad y deseo. Para una espiritualidad integrada).

Els enemics d’aquets elements són les nostres pors; por al fracàs, por al rebuig, por al canvi, por a la malaltia o por a tantes altres coses. I la por és fruit de la manca de confiança en nosaltres mateixos, certament, però en el cas del creient és símptoma de la manca de confiança en Déu, quan dubtem de que si és cert de que estem a les seves mans i de si es cert de que el tenim sempre al costat a punt per a donar-nos un cop de mà, però evidentment mai per preguntar-li per què permet que ens passi això o allò altre o demanant-li que aquest o l’altre germà desapareguin de la faç de la terra perquè ens fan nosa.

Com diu el document de la Congregació per als religiosos Vida fraterna en comunitat: «El camí cap a la maduresa humana, premissa necessària per a una vida d’irradiació evangèlica, és un procés que no coneix límits, perquè comporta un continu «enriquiment», no sols en els valors espirituals, sinó també en els d’ordre psicològic, cultural i social.» (La vida fraterna en comunitat, 35).

diumenge, 1 de maig de 2022

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8).

Aquesta frase de l’Apòstol pot ben bé resumir el que és, el que hauria de ser la nostra vida. Compartir la vida divina, no anteposar res, absolutament res a aquest objectiu, és el resum de la nostra vocació. Certament Déu viu la seva pròpia vida; el Crist va viure la seva i nosaltres podem tant sols aspirar a conviure-la, a compartir-la, a imitar-la; però tot i aspirar-hi o voler viure tant sols i únicament per Déu, som lliures i al llarg de la mateixa existència terrenal ens surten entrebancs, creem entrebancs, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; és a dir pequem, faltem, cometem faltes, però això que és humà no és el més greu, el més greu és la contumàcia, la manca de contricció, la manca de reconeixement de les faltes, que ens empeny a allunyar-nos d’aquesta vida en Crist, d’aquesta vida divina, compartida amb Déu que hauria de ser sempre el nostre objectiu. En paraules de sant Bernat: «La culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.»

Sant Benet sap que faltem i el que vol és que ens esmenem, que ens corregim i que tornem a centrar la nostra vida en el Crist. Això que de paraula pot semblar fàcil tal volta d’obra pot no ser-ho tant, perquè l’orgull i l’autosuficiència ens porten cap a la desobediència, cap a la murmuració i cap al menyspreu als altres i ens empenyen encara més lluny, a quedar-nos en aquesta situació menyspreant la misericòrdia de Déu. No penedir-nos és això, no esmenar-nos és això; menysprear, rebutjar la misericòrdia de Déu. Masses vegades valorem les coses en funció de que ens serveixin o no per a satisfer les nostres passions, la nostra voluntat, el nostre orgull. Els talents i els dons que Déu ens ha donat no són per això, no són per satisfer al nostre ego; són per a fer-los servir per viure en el Senyor, conscients de que som del Senyor.

La falta, el pecat és en el fons una tremenda mostra d’ingratitud i faltem, pequem, quan ens servim dels talents espirituals, intel·lectuals i físics, no per donar glòria a Déu cercant de complir la seva voluntat, que per això ens han estat donats, sinó per enfrontar-nos-hi per oposar-nos-hi mitjançant la desobediència.
A qui fem mal quan faltem? A qui fem mal quan pequem? En primer lloc a nosaltres mateixos perquè optem per una felicitat, per una satisfacció ben efímera oblidant allò que ens diu sant Benet a la Regla, que és quan obrem amb intenció pura i per zel de Déu que rebrem una bona recompensa, mentre que al contrari, cometrem un pecat (Cf. RB 64,6). Però en segon lloc fem mal habitualment a la comunitat perquè negligim la nostra tasca, faltem al nostre deure de caritat i tot ho fem, al cap i a la fi, per anteposar el nostre propi interès a qualsevol altre, especialment al interès de Déu expressat en el interès de la comunitat.

Com allunyar-nos de les faltes? Com intentar no caure-hi? Com vèncer-les? No n’hi ha prou tant sols amb el nostre esforç, ens cal l’ajuda i la gràcia de Déu i aquesta l’hem de cercar primer que tot en el contacte personal amb Déu mateix, mantenint l’orella ben atenta a la seva Paraula. Nosaltres no tenim excusa per no escoltar la seva Paraula, si a vegades ni tant sols la sentim és perquè tanquem la nostra oïda. Escoltar-la la Paraula demana un esforç per la nostra part, demana voler escoltar-la, estar-ne atents, obertes les orelles i a això ens hi ajuda la pregària. Quan negligim l’Ofici Diví, i negligir-lo no és arriscar la nostra salut i la dels altres germans con tal d’assistir-hi si la raó en contra és de pes, sinó que és anteposar la nostra voluntat a la de Déu, és girar-se al llit quan sentim la campana que es hi crida, autojustificant-nos amb qualsevol pretext; és voler acabar qui sap quina tasca quan la campana ens convoca a l’Ofici a risc de fer-hi tard, a risc de no arribar-hi amb la suficient predisposició de cor i d’esperit perquè ens sigui de profit.

La pregària, així com el mateix ritme de la nostra vida marcat amb claredat per la Regla, ens ajuda a adquirir uns principis clars, que potser sovint fan referència a coses petites, però de coses petites estan fetes les grans coses. En cada nostra obligació, en cada ordre rebuda, en cada esdeveniment del dia hi podem trobar la petjada de Déu, la seva providència, la seva tolerància, la seva disposició, la seva voluntat.
Si vivim amb fe les coses petites, aquelles que fins i tot ens puguin semblar insignificants, les farem grans per a nosaltres i ho seran davant de Déu. Una altra ajuda i no pas menor és l’ús freqüent del sagrament de la penitència que no tant sols perdona les faltes comeses sinó que pel penediment ens prepara i ens disposa a no recaure-hi; però per penedir-nos ens cal reconèixer-nos pecadors, no reconèixer-hi als altres sinó a nosaltres mateixos.

Ens diu un Apotegma anònim: «Aquells que volen ser salvats no s’ocupen dels defectes del proïsme, sinó sempre de les seves pròpies faltes, i així progressen. Tal era aquell monjo que veient pecar al seu germà deia gemegant: “Desgraciat de mi!
Avui ell, i demà segurament seré jo!”. Vegeu quina prudència! Quina presència d’esperit! Com ha trobat la forma de no jutjar al seu germà en dir: “Segurament seré jo demà!”, perquè s’inspira en el temor i la inquietud pel pecat que tem cometre i així evita jutjar al proïsme. Però no content amb això s’humilia per sota del seu germà agregant: “Ell ha fet penitència per la seva falta, però jo no la faig, ni arribaré a fer-la, segurament perquè no tinc suficient voluntat per a fer penitència”.» (DOROTEU DE GAZA, Conferències, VI,75).

Tenim recursos per a intentar vèncer la voluntat de faltar, de pecar; el recurs de l’excomunió hauria de ser sempre el darrer, tot i que sant Benet ens el plantegi per a comprendre la gravetat de la falta. Ens hi ha d’ajudar sobretot mantenir en un primer pla l’amor al Crist, perquè l’amor no s’acontenta amb evitar el mal, això ho fa també el temor; l’amor s’eleva sobre el simple deure i ens dona l’empenta necessària per a obtenir la força i els mitjans necessaris per a obrar el bé, superant els obstacles i evitant tot allò que pugui trencar la nostra relació amb el Crist. (Cf. BAUR, Benito; En la intimidad con Dios, p. 63-83).

Tot plegat ens hauria de portar a poder dir sempre i en tot moment com l’Apòstol: «Per a mi, viure és Crist» (Fl 1,21).