ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» (Jn 21,18). Digué el Senyor a Simó Pere tot just després d’haver-li demanat tres cops sobre el seu amor. Amb una visió simplista podríem ben bé dir que la vida és com un turó, durant la infància i l’adolescència pugem cap al cim, que significa la maduresa, i al cap de poc tornem a baixar-lo per l’altra vessant, poc a poc o a trompicons, tot depenent de la salut o d’altres factors, fins a restar de nou al nivell inicial. Així podríem pensar sobre la vida sense un element per a nosaltres fonamental, la fe. Des de l’òptica de la fe la vida no és un pujar i baixar, tot i que hi puguin haver moments més alts i moments més baixos al llarg de la nostra existència terrenal, sinó que la vida és un caminar cap a la vertadera vida, la vida eterna, aquella vida que Crist morint a la creu i ressuscitant del sepulcre ens va guanyar. Com diu l’Apòstol: «si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria.» (1Co 15,16-17).

La fase final de la vida, si aquesta segueix el seu curs natural, és la vellesa i, com ens diu sant Benet, no per arribar a vells deixem de ser monjos. Segurament per les limitacions físiques o mentals haurem de viure la nostra vocació d’una manera diferent, potser arribarà un moment en que no podrem participar de l’Ofici Diví en la seva totalitat amb la comunitat o no estarem en disposició de fer la Lectio Divina amb el suficient grau de concentració, o no podrem treballar; però tot i les limitacions seguirem essent monjos, seguirem fent camí com a monjos cap a la vida eterna.

Cadascú envelleix a la seva manera, ho veiem en els nostres germans grans que envelleixen i en part viuen aquesta etapa de la seva vida en estreta relació amb com l’han viscut abans. Hem vist com hi ha qui fins al darrer moment s’edifica amb la lectura i la pregària, com hi ha qui en sentir la campana li queda el reflex d’associar-la amb una obligació comunitària, tot i estar-ne dispensat, o com hi ha qui ho viu amb una forta tensió no tant per la pèrdua de les forces i de les facultats, que també, com per una mirada enrere excessivament autocrítica que arriba quasi al límit de desconfiar de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, com ens diu sant Benet.

Escriu un apotegma dels Pares del Desert: «Abbà Antoni, investigant la profunditat dels judicis de Déu, va pregar dient: “Senyor, per què moren alguns després d’una vida curta i d’altres arriben a una extrema vellesa? Per què alguns són pobres i altres rics? Per què els injustos s’enriqueixen i els justos passen necessitat?”. I va venir una veu que li va dir: “Antoni, ocupa’t de tu mateix, perquè aquests són judicis de Déu, i res t’aprofita el saber-ho”.» (Libro de los ancianos, 55,1). Certament la nostra vida està en mans de Déu i també hi està la nostra vellesa i arribar-hi o no arribar-hi.

Els germans grans són una riquesa en una comunitat, potser a vegades sigui un xic feixuc atendre’ls i estar-ne pendents, però per a qualsevol comunitat suposen una valor afegit tant per la seva experiència, com per la maduresa amb que veuen la vida monàstica. No vol pas dir això que vellesa i maduresa hagin d’anar necessàriament juntes; perquè hi pot haver qui no maduri mai o qui maduri més ràpidament; però si que en línies generals la vellesa aporta serenor i una certa dolcesa en la visió dels problemes de cada dia. Parlem sempre de la vellesa adquirida amb l’edat, perquè també hi pot haver una vellesa prematura no tant per raons de salut física com per raons de salut psicològica; és a dir quan tenim la temptació de voler sentir-nos vells o de buscar en l’edat una mena d’excusa per a deixar de fer certes tasques o de complir algunes obligacions. Tots tenim però al cap aquells germans que tot i l’edat, que tot i les limitacions, van estar feinejant fins al darrer moment i tots reconeixem l’exemple que això suposa per a una comunitat. O també podem recordar aquells altres germans dels que en sec ens n’adonem de la seva edat, com si es fessin vells d’un dia per l’altre, perquè malgrat l’edat física han mantingut mentre han pogut la mateixa activitat de sempre fins que el cos ha dit prou. A la vellesa el monjo hi arriba moltes vegades en consonància amb com ha viscut la seva vocació.

Escrivia un membre de la nostra comunitat, ja fa uns anys, que tampoc cal caure en la imatge idíl·lica del monjo en el seu claustre. La gràcia no supleix la naturalesa i una ascesi contínua ha d’acompanyar la seva vida per a poder progressar en aquest camí que si al inici és estret, després, conforme s’avança, es va eixamplant per la pràctica de les virtuts. No oblidem que entre les moltes heretgies —afegia—, una ha estat particularment propícia als monjos i és la del pelagianisme en la qual sempre hi ha un cert perill de caure per les bones obres i les observances, creient que per aquest propi esforç es pot guanyar el cel, oblidant que la salvació és en tot, i no sols en part, un do gratuït de Déu. No hi ha error pitjor que el creure’s millor que els altres, caure en un maniqueisme que separaria els bons dels dolents, i que desgraciadament ens pot afectar a tots per poc que ens descurem. (Cf. Jesús Maria Oliver, La vida monástica en la Iglesia).

En la vida civil hi ha qui es prepara per a la vellesa, per exemple per a l’etapa on s’atura l’activitat laboral, que és quan cal aprendre en certa manera a viure de nou, buscant nous objectius i horitzons. En la vida monàstica no existeix la jubilació si no és en relació amb una limitació que ens impedeixi determinades activitats; certament els anys van passant i sovint no som capaços de fer el mateix que fèiem uns anys enrere o al menys de fer-ho amb la mateixa celeritat i la mateixa intensitat; però aquí també cal intentar apartar la temptació de voler jubilar-nos perquè en el nostre cas qui ens jubila és Déu, quan Ell vol i de la manera que Ell vol.

Sant Benet demana per als ancians, com per als infants, compassió però ens diu també que per a ells ha de vetllar l’autoritat de la Regla; cal tenir present la seva feblesa i evitar-los rigors excessius; però amb l’edat no deixem de ser monjos, no deixem de caminar cap a la vida eterna.

Col·loquialment es diu que l’antiguitat es un grau, tenint present el que ens diu sant Benet al llarg de la Regla, això s’ha de traduir en esdevenir més humils, més pacients, més obedients. Així hem d’arribar, si a Déu plau, al moment en que potser ja no anirem on voldrem i obrirem els braços perquè un altre ens cenyeixi i ens porti allà on no voldrem. Però sempre certs de que al final del camí, sigui aquest més costerut o més planer, hi ha Crist, que ha ressuscitat i com que Ell ha ressuscitat, la nostra fe no és en va.