diumenge, 26 de novembre del 2017

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’exclusió significa que un lligam de confiança s’ha trencat; per aquest motiu cal refer-lo; sant Benet demana per aconseguir-ho que hi hagi reparació, condició fonamental, en tota veritable relació, per restablir la confiança. No es pot fer, no s’ha de fer com si res no hagués passat perquè això pot no ser respectuós ni amb la persona, ni amb la comunitat que ha estat ferida, ni tampoc amb el germà que ha comés la falta. Si hom deixés multiplicar aquest tipus de situacions, a poc a poc tota la comunitat en resultaria afeblida, perquè la confiança és un aspecte fonamental en la relació comunitària, confiança i responsabilitat de cadascú en la parcel•la que li ha estat assignada i en allò que li se li encomana. Si és trenca la confiança per una manca de responsabilitat, tota la comunitat en surt ferida i cal un temps per la cicatrització i la reparació.

Escrivia sant Joan Pau II que «qui desitgi indagar el misteri del pecat no podrà deixar de considerar aquesta concatenació de causa i efecte. Com a ruptura amb Déu el pecat és l’acte de desobediència d’una criatura que, almenys implícitament, rebutja a aquell de qui va sortir i que la manté en vida; és, per tant, un acte suïcida, ja que amb el pecat l’home es nega a sotmetre’s a Déu, també el seu equilibri interior es trenca i es desfermen dins d’ell contradiccions i conflictes. Esquinçat d’aquesta forma l’home provoca gairebé inevitablement una ruptura en les seves relacions amb els altres homes i amb el món creat. És una llei i un fet objectiu que poden comprovar-se en tants moments de la psicologia humana i de la vida espiritual, així com en la realitat de la vida social, en la qual fàcilment poden observar-se repercussions i senyals del desordre interior. El misteri del pecat es compon d’aquesta doble ferida, que el pecador obre en el seu propi costat i en relació amb el proïsme. Per tant, es pot parlar de pecat personal i de social. Tot pecat és personal sota un aspecte; sota un altre aspecte, tot pecat és social, i té també conseqüències socials» (RP, 15). La reparació és molt important perquè quan hem comés una falta prenguem consciència de que ens cal recuperar la nostra autoconfiança, la confiança de la comunitat i alhora el nostre lloc en ella. La reparació pot demanar temps, potser molt de temps, no es pot fer amb presses, amb lleugeresa. Cal respectar el camí, les etapes per garantir-ne la fiabilitat, la sinceritat i la solidesa. Ha de permetre reconstruir, reconsiderar que és el que estimem plenament mentre fem un petit gest, una vaga excusa com a signe de reparació on els altres s’hi puguin agafar.

Per sant Benet si hi ha falta hi d’haver reparació; no parla pas de puniment, sinó de reparació i de satisfacció. L’accent no es posa doncs sobre la falta i el culpable, sinó sobre allò que ha estat trencat i que cal reparar. Aquell que ha estat exclòs de la taula i de l’oratori o ell mateix se n’ha exclòs, ha trencat quelcom que va més enllà de la seva pròpia persona; ha tocat al cor de la comunitat que ha estat ferida per un dels seus membres que està malalt. Aleshores cal reparar la comunió entre els membres del cos que és la comunitat monàstica, com ho és l’Església tants cops ferida per les nostres mancances. Sant Benet no ens explica com reparar-ho, la clau ens la mostra al centre del capítol quan ens diu que quan sigui oportú, que li manin de comparèixer i es llanci als peus de tots; és a dir reconeixent humilment la nostra mancança, i sols si es veu la reparació se l’admetrà en haver rebut la pregària de tota la comunitat, però mentrestant no ha de gosar de fer res sinó se li mana.

Sant Benet posa l’accent en la humilitat i en la pregària, fonaments de la comunió trencada tan sovint per la nostra supèrbia i el nostre orgull. Per fer aquest pas ens cal l’ajut de la pregària, la força de l’Esperit. Sant Benet demana a la comunitat que pregui pel qui ha fallat, sols quan estem disposats que preguin per nosaltres podrem sortir de l’espiral de la falta. El problema fonamental dels mancaments és que ens tanquen en nosaltres mateixos, creiem tenir raó i estem disposats a lluitar contra el món sencer si cal per defensar-ho a «capa i espasa»; d’aquí que sant Benet apunti com a camí el reconeixement davant de l’altre de la nostra pròpia misèria.

Escrivia sant Joan Pau II que «reconciliar-se amb Déu pressuposa i inclou desprendre’s amb lucidesa i determinació del pecat en què hem caigut. Pressuposa i inclou, per tant, fer penitència en el sentit més complet del terme: penedir-se, mostrar penediment, prendre l’actitud concreta de penedit, que és la de qui es posa en el camí de tornada al Pare. Aquesta és una llei general que cadascú ha de seguir en la situació particular en què es troba. En efecte, no pot tractar-se sobre el pecat i la conversió solament en termes abstractes» (RP, 13). Certament la nostra societat no es caracteritza per la valoració del sentiment de falta, sembla que tot és vàlid i d’aquí per exemple, no pas menor, la greu crisi del sagrament de la reconciliació també en les comunitats religioses.

El que ens salva de la falta és la humilitat que ens permet reconèixer que som fal•libles, pecadors i petits. Ens cal recomençar per les petites coses, reconeixent que manquem per exemple en el retard a l’Ofici Diví, desatenent-lo o no prestant-hi tota l’atenció que caldria arribant a descuidar la lectio divina; petites i no tant petites coses, ja que la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, juntament amb el treball són el centre de la nostre vida. No és qüestió de dramatitzar, sinó de prendre consciència, de comprendre que si no ens habituem a demanar perdó per les petites mancances, cada cop se’ns farà més difícil fer-ho per qualsevol altra, per gran que sigui, i anirem perdent el sentit de mancament en perjudici nostre i de tota la comunitat.

Avui ens deia el llibre de l’Apocalipsi a Matines «sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva», és la imatge bíblica de la conversió que demana d’una actitud nostra per anar fins a la porta i obrir, sortint de nosaltres mateixos.

diumenge, 19 de novembre del 2017

ELS VELLS I ELS INFANTS

Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de la naturalesa humana. Els joves poden no tenir encara la força per practicar la Regla i els ancians haver-la perduda. Tenim la tendència a jutjar el que és possible i el que no ho és en funció dels nostres propis paràmetres. Inconscientment avaluem els límits entre el possible i l’impossible en funció de les nostres pròpies capacitats; sense adonar-nos que ens estem considerant com el centre i el criteri últim de tota realitat. A aquesta actitud sant Benet hi oposa l’objectivitat de la Regla i ens situa en un pla completament diferent davant la realitat i fins i tot una lectura literal i restringida de la mateixa Regla. En són un exemple els nostres pares cistercencs; així de la lectura que en fa sant Bernat es desprenen dues característiques generals. La primera és la insistència sobre la moderació i la discreció, sobre la bondat, la indulgència i l’amplitud. La segona és la llibertat que manté en relació al text de la Regla en els rars casos on hi ha una prescripció particular d’aquesta que va en contra d’una conducta que ell creu que li cal adoptar per ser més fidel al que li suggereix l’Esperit Sant. És a la Regla de Sant Benet, presa en el seu conjunt i sobretot en la seva doctrina espiritual, a la qual sant Bernat deu el caràcter equilibrat del seu ensenyament monàstic. Res més estrany a la seva mentalitat que el literalisme, el veritable esperit de la Regla és a dir l’Esperit Sant no pot conduir ni a la tebiesa, ni a una vida més severa que l’establerta en cada monestir; cedir a una o una altra d’aquestes temptacions seria per a sant Bernat acceptar i cedir a un mal pensament. Però, al contrari, guardar en tot la justa mesura, no separar el text de sant Benet de la tradició viva, és el mitjà d’evitar tot excés o tot defecte.

Perquè aquest text que escoltem, o hauríem d’escoltar, cada dia, no és pas un reglament; l’ambició de la Regla és obrir-nos un camí per arribar al Regne, un camí de retorn vers Déu, individual però viscut en comunitat. La veritable i més gran dificultat és deixar-nos fer per la gràcia de Déu evitant de sucumbir als desitjos i passions que ens envolten. Ens ho deia avui sant Agustí «la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent», deixant entrar en nosaltres la gràcia de Déu i no barrant-li el pas amuntegant les nostres misèries com si d’una barricada es tractés. La Regla és una escola de llibertat interior que poc a poc, pas a pas, ens ensenya a obrir-nos a l’acció de l’Esperit ajudant a distingir entre la nostra pròpia voluntat i la voluntat de Déu. Aprendre a veure què vol Déu, és en definitiva l’única raó de ser de la Regla. Sant Benet es fixa en els ancians i en els més joves i ens demana d’estar atents a llurs febleses. Ens parla de l’aliment però també podria fer-ho del son o del treball. Quan tot va bé, quan estem en plena forma, se’ns fa difícil entendre que quelcom pugui esdevenir difícil pels nostres germans. Ens cal aprofitar fins i tot els nostres propis moments de febleses com la malaltia o la fatiga, per acostar-nos a aquells que més o menys sovint, en un moment o altre també els afeixuga. Sant Benet fa intervenir l’autoritat de la Regla perquè ens ajudi a atendre i a entendre la fragilitat dels nostres germans i la nostra pròpia. Encoratjant els forts sense desencoratjar els febles, així ho planteja sant Benet.

Un dels principis de la nostra societat contemporània és que la llei és igual per a tots, al qual caldria afegir que fins que no tots es puguin conformar a la llei no cal plantejar-se de canviar-la. No és pas el punt de partida de sant Benet, per a ell la Regla és una manera de viure, un art de viure cap al qual hem de tendir, tenint en compte la situació personal de cadascú. Darrere la mentalitat del nostre món s’hi amaguen dues realitats que ens costa d’admetre: la por i la conseqüència d’aquesta por. Darrera aquest igualitarisme de façana s’amaga la por d’ésser ignorats, perquè la diferència, ésser diferents, sovint ens fa por. Si aquell pot fer allò aleshores per què jo no ho puc fer? Si aquell no ho fa, aleshores jo tampoc no ho faig, tot i que jo sí que ho podria fer. Darrere d’aquesta actitud hi ha un cert infantilisme, hi ha l’infant que vàrem ser i encara no hem deixat de ser del tot. Aleshores la nostra tendència pot ser de fer menys, de rebaixar el nostre grau d’acompliment, de relaxar-nos sota el pretext que altres no poden complir el que ens diu sant Benet. La conseqüència és que aleshores relativitzem la Regla sota el pretext que no tothom la pot viure en plenitud. Sant Benet no va per aquí, ell no parla de relativitzar sinó d’humanitzar tenint en compte la realitat de les persones. Per sant Benet no convé rebaixar per tal que tothom faci el mateix, sinó com ell mateix diu «de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere» (RB 44,19).

Ho veiem en l’Evangeli que proclamem i escoltem aquest diumenge, a cadascú se li donen uns talents que cal que faci fructificar «Jesús vol ensenyar als deixebles a emprar bé els seus dons; Déu crida cada home a la vida i li lliura uns talents, confiant-li al mateix temps una missió que complir. Seria de necis pensar que aquests dons se’ns deuen, i renunciar a emprar-los seria incomplir la fi de la pròpia existència» com escriu el Papa Benet en comentar aquesta paràbola (Àngelus, 13 de novembre de 2011). Aquest igualitarisme asimètric ens demana una maduresa i aquest és el punt en el qual hauríem de posar l’accent en la nostra relació amb tota la manera de viure la Regla, així «siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts». Per a tot això ens cal l’ajut de Déu, per acomplir aquets mínims i començar a pujar, no pas aturant-nos, ni menys tirant enrere, sinó pas a pas pujant cada cop més amunt.

diumenge, 12 de novembre del 2017

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Evidentment aquest capítol que fa referència a la correcció dels infants no l’apliquem pas en l’actualitat. En primer lloc perquè no hi ha infants, en sentit estricte del terme, als monestirs, però potser hauríem de reconèixer que en cadascun de nosaltres resten les traces de l’infant que hem estat i potser continuem essent, conservant potser fins i tot la temptació de fer alguna entremaliadura. Alhora, en un sentit més profund, la vida monàstica suposa un nou naixement en l’Esperit, que té el seu propi creixement, la seva pròpia infància, adolescència, i la seva pròpia maduresa. Ens ho diu l’Apòstol a la primera carta als cristians de Corint «no us vaig poder parlar com a homes que es deixen guiar per l’Esperit, sinó com a homes que es guien per ells mateixos, encara infants en Crist. Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar. De fet, ara tampoc no podeu fer-ho, perquè encara viviu de manera terrenal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera terrenal i massa humana?» (1 Co 3,1-3). A la comunitat convivim joves i ancians en edat i en esperit, i davant d’aquesta diversitat, present en tota comunitat cristiana i també en tota comunitat monàstica, sant Benet enuncia un principi fonamental, que cal adaptar, a cada persona, a cadascun al seu moment espiritual, a la seva capacitat de comprensió i de discerniment tenint sempre com a mesura i model Crist mateix. Ens convé a cadascun de nosaltres reconèixer l’estat en el que estem, i admetre que hem de créixer i esdevenir homes adults en la fe, responsables de la nostra pròpia vida suposa tenir una certa idea del que ens convé i del que ens cal renunciar.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat», és el principi general que sant Benet enuncia a l’inici del capítol i que en aquest cas concret aplica als infants. Sant Benet distingeix als monjos per l’edat i pel judici, fet que ve a dir que per a ell l’edat no és pas sempre sinònim de saviesa. Ja en el capítol tercer ens diu «per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3). Per què a voltes sembla que no aprenguem? Per què caiem sempre en les mateixes dificultats? Per què no anem creixent en la mesura que voldríem créixer? Cadascun de nosaltres un dia o un altre ens trobem en aquesta situació de caiguda. No hi veiem clar i no entenem el per què. És aleshores que ens trobem en un moment important per la nostra existència, quan podem fer experiència d’ésser salvats, fins i tot a vegades malgrat nosaltres mateixos. Des de l’obscuritat, la incomprensió o fins i tot el dolor podem arribar a ser feliços de retrobar en el nostre camí aquell qui sempre ens surt a l’encontre, però de manera molt especial en els moments de dificultat. El nostre camí no el podrem fer mai sols perquè sovint desconeixem la ruta a seguir; sols Crist ens hi pot ajudar, agafar-nos de la mà i portar-nos allí on volem anar sense esma de saber per on passar per anar-hi. I per escoltar-lo ens cal ser fidels a l’ofici diví i al contacte amb la Paraula.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat». Aquesta frase de sant Benet esdevé una regla de discerniment que ens convida a aprofundir en la humilitat i la bondat, a cadascun de nosaltres que vivim l’aventura singular, única i individual de la vocació, vivint-la en comunitat. Integrar aquestes dues idees que cita sant Benet, l’edat i l’enteniment, és clau en la nostra vida. El signe de maduresa del monjo és la capacitat d’acceptar la seva feblesa. La comunitat està entreteixida també per les nostres febleses i errors. No entrem al monestir perquè som perfectes sinó que més aviat el Senyor atrau al monestir els qui tenim més necessitat de perfecció. Per això la Regla proposa la comunitat com una escola on tots hi som per aprendre; per tant de vegades es pot presentar alguna circumstància que demani de la correcció per la conservació de la caritat. Aquests capítols que hem escoltat al llarg de la setmana, l’anomenat codi penal, són una prevenció contra tot allò que pot amenaçar la vitalitat més profunda de la comunitat. Sant Benet ens ha parlat de la mesura de l’excomunió, del càstig de les faltes considerades greus i de la incomunicació però alhora de la misericòrdia vers l’excomunicat, de la reincidència en la falta i de l’allunyament del monestir com a pena extrema i la possibilitat de retornar-hi havent-nos reconegut pecadors; perquè la finalitat última és fer-nos canviar d’actitud, convertir-nos i no pas anorrear-nos.

Els capítols sobre l’excomunió de la vida en comunitat, revelen en si mateixos un profund sentit de comunitat. El qui és excomunicat és el qui ja està separat de la comunió amb els seus germans per una actitud oposada a la vida comuna. Malgrat el seu caràcter feréstec, el codi penal de la Regla de Sant Benet ens mostra una equilibrada actitud per arribar a conviure i veure amb compassió les debilitats de cadascun de nosaltres, les nostres, primer, i les dels altres, després. Tot el sentit de la vida comunitària ens convida a ajudar-nos en el camí de la conversió i de la conformitat de la nostra imatge a la de Crist. Escrivia Thomas Merton que «no n’hi ha prou amb allunyar-nos disgustats de les nostres il•lusions, mancances i errors per separar-nos d’elles com si no existissin i com si nosaltres fóssim una altra persona. Aquesta classe d’autoanihilació és tant sols una il•lusió, o pitjor, és una falsa humilitat que quan ens fa dir; “no sóc res” el que de fet vol dir és “voldria no ser qui sóc.” Això pot sorgir de l’experiència de les nostres deficiències i de la nostra impotència, però no ens produeix pas pau. Per conèixer veritablement la nostra migradesa també hem d’aprendre a estimar-la. I no podem estimar-la tret que vegem que és bona. I no podem veure-la com a bona tret que l’acceptem» (Pensaments en la solitud. Aspectes de la vida espiritual, IX).

diumenge, 5 de novembre del 2017

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 23-30 de la Regla constitueixen el que els comentaristes solen anomenar codi penal. Cal descobrir-hi la realitat de la vida monàstica i l’ensenyament espiritual que hi ha en cadascun d’aquests capítols. Aquest capítol en concret ens parla de quan un germà es mostra tossut, desobedient, arrogant, murmurador o hostil a qualsevol punt de la regla de sant Benet. Aquest text s’ha d’entendre en el context de la pràctica penitencial de l’església primitiva, perquè sant Benet visqué alguns segles abans de la introducció de la confessió sacramental privada tal com la coneixem avui. En els primers segles de la vida de l’Església, la penitència era sempre pública i es referia principalment a les faltes que afectaven seriosament la comunió eclesial. Quan algú s’oposava a aquesta comunió era objecte d’excomunió, és a dir, de separació de la comunitat. En realitat era una forma ritual d’expressar el fet que els cristians que mancaven en alguna cosa se n’havien separat per la seva actitud. Posteriorment, eren restablerts en la comunió eclesial quan demostraven, mitjançant la penitència, la conversió o la voluntat de viure de nou en la plenitud de la comunió, mostrant així el seu penediment. Aquesta pràctica s’havia traslladat molt aviat a la vida de les comunitats monàstiques que es consideraven com a esglésies locals.

Les faltes per les quals hom es fa mereixedor de l’excomunió, ens indica aquest capítol de la Regla, són aquelles que estan en contra dels elements essencials de la vida cenobítica. Sant Benet defineix el cenobita com algú que ha optat per viure en comunitat, sota una regla i un abat. En correspondència, el primer verset d’aquest capítol, on sant Benet descriu les faltes que requereixen correcció, enumera les que van en contra d’aquests tres elements: la comunitat, la Regla i l’abat o els ancians. Hi ha una primera actitud en contra d’una vida harmoniosa de la comunitat, l’actitud obstinada, la desobediència, l’arrogància, la murmuració; després hi ha la negativa a sotmetre’s a la regla comuna i, finalment, el desacatament de les ordres de l’autoritat legítima exercida pels ancians que són els delegats de l’abat o per l’abat mateix. Davant d’aquestes actituds, que van en contra dels valors essencials de la vida cenobítica, segons sant Benet el que cal fer està clar. El text de la Regla s’inspira en l’Evangeli de sant Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 18,15-16).

Sant Benet preveu una graduació semblant; primer, una amonestació secreta una o dues vegades pels seus ancians; a continuació, una amonestació pública, i, si encara no es corregeix, l’excomunicació, és a dir l’exclusió dels moments de comunió com ara l’Ofici Diví o el refetor. Però pot ser que algú ni tan sols entengui el que significa l’excomunió o ja li vagi bé ésser exclòs de l’Ofici Diví i fins i tot del refetor; és quan sant Benet parla d’utilitzar el càstig corporal, que era un element integrant de tota educació en l’època de sant Benet, com ho seria durant molts segles després d’ell. Cal entendre que en totes aquestes etapes de la correcció fraterna, inclosa l’última, la intenció no és castigar, sinó corregir, és a dir, convidar algú a corregir-se, que és iniciar el camí per convertir-se. En realitat, és aquesta la perspectiva que s’ha de tenir en compte quan es llegeixen tots els capítols següents, que serien més durs d’escoltar si els consideréssim com si sols fossin un sistema de càstig; però que s’il·luminen si es veuen com un conjunt de mitjans per mantenir o restaurar la comunió fraterna completa que s’ha trencat per certs actes o comportaments particulars.

Sant Benet ens ha llegat un text ple de realisme, fins i tot preveu situacions en què l’abat no pot fer res més per un germà sempre reincident que pregar. Aquestes són situacions en les quals l’abat s’ha d’inclinar humilment al misteri de la llibertat humana i acceptar els límits del seu propi ministeri; pot instar, pot demanar, fins i tot pot amenaçar i castigar si cal; però ningú no té capacitat plena sobre la voluntat de l’altre, ni pot canviar la seva conducta si no hi ha conversió de cor. Només Déu pot tocar el cor, fet que fa que l’oració sigui sempre necessària. Avui posaríem més l’accent en l’oració i oblidaríem la part del càstig. Però l’arrel de la falta no ha canviat tant, sovint quan ens amonesten ens tanquem en nosaltres mateixos, ens defensem, o neguem o recorrem fins i tot a faltar a la veritat, quan no exercim la que considerem justa «venjança», i tants altres recursos ben humans. Ens cal seguir fidelment la vida monàstica, el seu horari, compaginant pregària i treball i alimentant-nos de la Paraula de Déu per no esdevenir contumaços, o desobedients, o orgullosos, o murmuradors, o contraris en alguna cosa a la santa Regla i menyspreadors dels manaments dels ancians.

És un treball de cada dia al que ens hi ajuda seguir el ritme de la vida comunitària tot restant a l’escolta de la Paraula de Déu. Com escriu el P. De Vogué tenim a l’abast almenys sis eines: «davant la contumàcia la pregària; davant la desobediència la lectio; davant l’orgull el treball; davant la murmuració el servei a la comunitat; davant el menyspreu l’ascesi i la clausura que preserva el nostre silenci i la nostra solitud». D’aquests elements parteix sant Benet per instaurar l’observança de la Regla i l’estil de vida que se’n deriva. Deia el Papa Francesc als consagrats que «per a un religiós, progressar significa abaixar-se en el servei, és a dir, fer el mateix camí de Jesús, que “no considerava un privilegi ser igual a Déu” (Fil 2,6). Abaixar-se fent-se servent per servir. I aquest camí adquireix la forma de regla, sense oblidar que la regla insubstituïble, per a tots, és sempre l’Evangeli. Però l’Esperit Sant, en la seva infinita creativitat, ho tradueix també en les diverses regles de vida consagrada, que neixen totes de la sequela Christi, del seguiment de Jesús, és a dir d’aquest camí d’abaixar-se servint» (Papa Francesc, 2 de febrer de 2015).