COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’exclusió significa que un lligam de confiança s’ha trencat; per aquest motiu cal refer-lo; sant Benet demana per aconseguir-ho que hi hagi reparació, condició fonamental, en tota veritable relació, per restablir la confiança. No es pot fer, no s’ha de fer com si res no hagués passat perquè això pot no ser respectuós ni amb la persona, ni amb la comunitat que ha estat ferida, ni tampoc amb el germà que ha comés la falta. Si hom deixés multiplicar aquest tipus de situacions, a poc a poc tota la comunitat en resultaria afeblida, perquè la confiança és un aspecte fonamental en la relació comunitària, confiança i responsabilitat de cadascú en la parcel•la que li ha estat assignada i en allò que li se li encomana. Si és trenca la confiança per una manca de responsabilitat, tota la comunitat en surt ferida i cal un temps per la cicatrització i la reparació.

Escrivia sant Joan Pau II que «qui desitgi indagar el misteri del pecat no podrà deixar de considerar aquesta concatenació de causa i efecte. Com a ruptura amb Déu el pecat és l’acte de desobediència d’una criatura que, almenys implícitament, rebutja a aquell de qui va sortir i que la manté en vida; és, per tant, un acte suïcida, ja que amb el pecat l’home es nega a sotmetre’s a Déu, també el seu equilibri interior es trenca i es desfermen dins d’ell contradiccions i conflictes. Esquinçat d’aquesta forma l’home provoca gairebé inevitablement una ruptura en les seves relacions amb els altres homes i amb el món creat. És una llei i un fet objectiu que poden comprovar-se en tants moments de la psicologia humana i de la vida espiritual, així com en la realitat de la vida social, en la qual fàcilment poden observar-se repercussions i senyals del desordre interior. El misteri del pecat es compon d’aquesta doble ferida, que el pecador obre en el seu propi costat i en relació amb el proïsme. Per tant, es pot parlar de pecat personal i de social. Tot pecat és personal sota un aspecte; sota un altre aspecte, tot pecat és social, i té també conseqüències socials» (RP, 15). La reparació és molt important perquè quan hem comés una falta prenguem consciència de que ens cal recuperar la nostra autoconfiança, la confiança de la comunitat i alhora el nostre lloc en ella. La reparació pot demanar temps, potser molt de temps, no es pot fer amb presses, amb lleugeresa. Cal respectar el camí, les etapes per garantir-ne la fiabilitat, la sinceritat i la solidesa. Ha de permetre reconstruir, reconsiderar que és el que estimem plenament mentre fem un petit gest, una vaga excusa com a signe de reparació on els altres s’hi puguin agafar.

Per sant Benet si hi ha falta hi d’haver reparació; no parla pas de puniment, sinó de reparació i de satisfacció. L’accent no es posa doncs sobre la falta i el culpable, sinó sobre allò que ha estat trencat i que cal reparar. Aquell que ha estat exclòs de la taula i de l’oratori o ell mateix se n’ha exclòs, ha trencat quelcom que va més enllà de la seva pròpia persona; ha tocat al cor de la comunitat que ha estat ferida per un dels seus membres que està malalt. Aleshores cal reparar la comunió entre els membres del cos que és la comunitat monàstica, com ho és l’Església tants cops ferida per les nostres mancances. Sant Benet no ens explica com reparar-ho, la clau ens la mostra al centre del capítol quan ens diu que quan sigui oportú, que li manin de comparèixer i es llanci als peus de tots; és a dir reconeixent humilment la nostra mancança, i sols si es veu la reparació se l’admetrà en haver rebut la pregària de tota la comunitat, però mentrestant no ha de gosar de fer res sinó se li mana.

Sant Benet posa l’accent en la humilitat i en la pregària, fonaments de la comunió trencada tan sovint per la nostra supèrbia i el nostre orgull. Per fer aquest pas ens cal l’ajut de la pregària, la força de l’Esperit. Sant Benet demana a la comunitat que pregui pel qui ha fallat, sols quan estem disposats que preguin per nosaltres podrem sortir de l’espiral de la falta. El problema fonamental dels mancaments és que ens tanquen en nosaltres mateixos, creiem tenir raó i estem disposats a lluitar contra el món sencer si cal per defensar-ho a «capa i espasa»; d’aquí que sant Benet apunti com a camí el reconeixement davant de l’altre de la nostra pròpia misèria.

Escrivia sant Joan Pau II que «reconciliar-se amb Déu pressuposa i inclou desprendre’s amb lucidesa i determinació del pecat en què hem caigut. Pressuposa i inclou, per tant, fer penitència en el sentit més complet del terme: penedir-se, mostrar penediment, prendre l’actitud concreta de penedit, que és la de qui es posa en el camí de tornada al Pare. Aquesta és una llei general que cadascú ha de seguir en la situació particular en què es troba. En efecte, no pot tractar-se sobre el pecat i la conversió solament en termes abstractes» (RP, 13). Certament la nostra societat no es caracteritza per la valoració del sentiment de falta, sembla que tot és vàlid i d’aquí per exemple, no pas menor, la greu crisi del sagrament de la reconciliació també en les comunitats religioses.

El que ens salva de la falta és la humilitat que ens permet reconèixer que som fal•libles, pecadors i petits. Ens cal recomençar per les petites coses, reconeixent que manquem per exemple en el retard a l’Ofici Diví, desatenent-lo o no prestant-hi tota l’atenció que caldria arribant a descuidar la lectio divina; petites i no tant petites coses, ja que la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, juntament amb el treball són el centre de la nostre vida. No és qüestió de dramatitzar, sinó de prendre consciència, de comprendre que si no ens habituem a demanar perdó per les petites mancances, cada cop se’ns farà més difícil fer-ho per qualsevol altra, per gran que sigui, i anirem perdent el sentit de mancament en perjudici nostre i de tota la comunitat.

Avui ens deia el llibre de l’Apocalipsi a Matines «sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva», és la imatge bíblica de la conversió que demana d’una actitud nostra per anar fins a la porta i obrir, sortint de nosaltres mateixos.