diumenge, 28 de febrer del 2021

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Era foraster i em vau acollir» (Mt 25, 35), la cita de l’Evangeli segons sant Mateu és la font inspiradora per a sant Benet d’aquest capítol; donant acompliment a la setena de les obres corporals de misericòrdia, «acollir als pelegrins». Jesús parla de coses, de fets concrets dels quals ens examinaran en el judici; com ara donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. Perquè en el foraster, en el famolenc, en l’assedegat, en el despullat, en el malalt o en el presoner hi ha el mateix Crist. Sant Benet no ens proposa un acolliment selectiu, acollir als qui pensen com nosaltres, als amics, als qui ens cauen bé; sinó al qui truca a la nostra porta. Tots sabem que a la porta d’un monestir hi truca gent de tarannà i condició molt diferent i és a tots ells als qui hem d’acollir. Acollir no implica necessàriament compartir un mateix pensament, fins i tot unes mateixes creences; significa per damunt de tot reconèixer al Crist en l’altre; en el poderós i en el feble, en el ric i en el pobre, en el jove i en el vell i fer-ho amb tota l’atenció i la caritat.

La nostra relació amb els forasters ha d’estar marcada pel vincle de la caritat i a través d’aquest transmetre, ser capaços de transmetre, el missatge fonamental de la nostra fe en Crist. Sant Benet sap que hi pot haver riscos, per això demana que el bes de la pau es doni després d’haver pregat, evitant així enganys diabòlics, que tots sabem per experiència que existeixen. D’aquí que la pregària i la llei divina siguin els mitjans privilegiats per transmetre el missatge de l’Evangeli que ha de marcar tota la nostra vida i que estem obligats a transmetre i a compartir amb el qui se’ns acosta. Sense enganys, sense ajuntar-nos ni parlar amb els hostes de manera indeguda; sempre la humilitat i la sol·licitud han de guiar totes les nostres actuacions. Una sol·licitud exercida per aquell a qui li ha estat encomanada la tasca concreta d’hostatger; no pas a cap altre, ni a qui l’ha tinguda en un altre temps ni a qui potser li abelliria tenir-la però a qui no li ha estat confiada. Sant Benet ens diu que l’hostatger ha der ser un monjo amb l’ànima plena del temor de Déu, previsor, ja que ha de tenir els llits parats en nombre suficient; és a dir un monjo amb seny que ho faci tot assenyadament. Perquè l’hostatger és en certa manera la imatge del monestir de cara a l’hoste i qui ha de transmetre els valors de la vida monàstica a qui s’acosta a nosaltres per compartir uns dies o potser fins i tot unes hores i això no és pas fàcil. Ens ho diu el mateix sant Benet per activa o per passiva; hi ha el risc de caure en enganys diabòlics, de no fer-ho humilment, de no fer-ho sol·lícitament o sense respecte o sense temor de Déu o sense seny. De ben segur que tots nosaltres, o quasi bé tots, abans d’entrar al monestir hem estat hostes i recordem ben bé qui era el monjo hostatger que ens va acollir i atendre, cadascun amb un estil propi i particular, però tots ells actuant seguint les pautes que estableix sant Benet. No s’entendria un hostatger que sols acollís als seus amics, o un hostatger que intentés fer dels hostes una mena de comunitat paral·lela i efímera. Perquè no és l’hostatger qui acull a títol particular, com ho podríem fer cadascun de nosaltres si visquéssim a allò que abans se’n dia el món, ho fa en nom de tota la comunitat i això és extrapolable a totes i cadascuna de les diverses feines que tenim encomanades.

Portem a hores d’ara quasi un any sense hostes, la pandèmia ens va agafar tot just finalitzada la setmana d’exercicis i al llarg d’aquest any els hostes que hem tingut han estat ben pocs i per raons quasi excepcionals. Potser això ha donat a la nostra vida comunitària durant aquets darrers mesos un cert aire més introspectiu. No és pas que ho hàgim triat sinó que ens ha vingut donat per les circumstàncies i les mesures sanitàries derivades de la pandèmia. Tots recordem la darrera Setmana Santa viscuda a porta tancada i de manera singular, ja que estàvem habituats a viure-la compartint-la amb els hostes i amb la molta gent que se’ns acosta en aquestes dates en que celebrem el misteri central de la nostra fe. Tard o d’hora tornarem a rebre hostes i si bé potser serà el moment d’afinar algunes coses respecte a l’hostatgeria, ens cal tenir aleshores ben present aquest capítol que avui hem escoltat, perquè rebre al foraster és una activitat intrínsecament unida a la nostra vida de monjos i ho em de fer amb la màxima sol·licitud. Certament també per part de l’hoste cal respecte a la nostra vida, en certa manera a la nostra intimitat; compartim els mateixos espais i certes parts de la jornada, però això no ha de voler dir sobreexposar-nos en excés als fora vinguts. Com sempre el punt just està en l’equilibri i la discreció de la que tant parla sant Benet a la Regla. En aquest mateix capítol en tenim bones mostres quan ens parla de que ha d’atendre als hostes aquell a qui l’abat li encomani, que ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu i ha d’actuar amb previsió i assenyadament, que s’han d’evitar gestos i situacions que donin lloc a enganys diabòlics o que qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes. Acollint a qui truca a la nostra porta, acollim a aquell qui un dia ens dirà: «era foraster i em vau acollir.» (Mt 25,35)

diumenge, 21 de febrer del 2021

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.


Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Retreure’ns de tota mena de vicis, donar-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència; aquest és el programa de sant Benet per la Quaresma del monjo. Quaresma és camí, camí vers la Pasqua i la vida del monjo és també camí cap a la vida eterna; d’aquí que sant Benet ens digui que tota la vida del monjo hauria de respondre a una observança quaresmal, guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències dels altres temps. La Quaresma se’ns presenta doncs com una oportunitat, com un moment privilegiat per recuperar el ritme que tal volta hem perdut o recuperar el pas que potser hem alentit o fins i tot, Déu no ho vulgui, hem perdut perquè ens hem aturat.

La nostra vida no és pas un camí de perfecció sinó un camí cap a la perfecció, certs de que mai no serem perfectes perquè un de sol és l’home perfecte, Jesús el Fill de Déu fet home. Nosaltres pecadors mirem d’anar fent en aquest camí, mirem de no caure en excés i d’aixecar-nos tants cops com caiguem i aquest temps de preparació per la Pasqua és un moment oportú per aixecar-nos, espolsar-nos la pols que indefectiblement se’ns va posant a sobre al llarg del camí i seguir endavant. Sant Benet ens proposa uns bons instruments que ens ajudin a aixecar-nos i a treure’ns la pols imposant-nos alguna cosa més, com ara pregàries particulars o abstinència en el menjar i el beure. Aquestes pràctiques tenen sentit si les portem a terme per oferir a Déu alguna cosa, per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit. Sant Benet sap que hi ha riscos, per això afegeix que l’objectiu és esperar la Pasqua amb una joia plena de deler espiritual i defugir la presumpció i la vanagloria. Això mateix ens recorda l’Evangeli segons sant Mateu cada Dimecres de Cendra, comencem la Quaresma escoltant que no hem de dejunar, pregar o fer almoina per ser ben vistos, per ser lloats, sinó fer-ho en el secret; perquè ho fem per oferir-ho al Pare que veu en el secret i Ell sap si la nostra intenció és recte o no ho és tant.

La Quaresma tal volta sigui el moment oportú per ressituar-nos i fer petits gestos, posar-nos objectius modestos però que ens ajudin a caminar amb més diligència cap a la vida eterna, cap a la Pasqua. Per exemple si faig tard sovint a l’Ofici Diví doncs em proposo d’evitar-ho; si hi ha algun Ofici al que no hi assisteixo, miro si realment no puc o si potser amb una mica més d’esforç puc anar-hi. Si parlo on i quan no toca fer-ho com ara a l’oratori, al refetor o després de Completes, intento de posar-hi més atenció i amb l’ajut de la pregària mirar de no caure-hi. Si em sento temptat de fer burla d’aquest o d’aquell altre germà que s’equivoca en la lectura o en el servei a l’altar o a la taula, intento d’evitar-ho i prestar més atenció als meus propis errors que als dels altres. Si em costa prestar atenció a la lectura intento d’aconseguir-ho. Si negligeixo un servei comunitari miro si realment aquesta negligència és justificada o respon més a la meva mandra o al desig d’imposar la meva voluntat a la de Déu. Quan un altre germà em demana alguna cosa o em fa alguna pregunta, miro de no posar-li cara de pomes agres o donar-li una mala resposta. Si soc propens a manifestar el meu disgust o enuig amb gestos o cops, intento de controlar-me. En definitiva recordar el que sant Benet ens diu de no anteposar res al Crist i de veure al Crist en els altres.

No se’ns demanen grans sacrificis, de fer grans gestes; la recerca de la santedat en la vida monàstica és la recerca de la santedat de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc. I ara durant aquest temps de Quaresma, en aquest camí cap a la Pasqua és un bon moment, un moment privilegiat, per anar avançant poc a poc, en les coses senzilles, però que tant sovint negligim, oblidant-nos de que qui ha de créixer en nosaltres és el Crist i no pas el nostre ego. No cal que ho fem pas amb violències pròpies d’altres temps i d’altres espiritualitats, però si que ho hem de fer amb convicció, amb l’esperança de que el Senyor ens hi ajudarà. I ens hi pot ajudar si acudim a Ell en la pregària, en la lectura, en la compunció de cor i en l’abstinència, que són les eines pròpies d’aquest temps quaresmal.

I la lectura pren un especial protagonisme cada any en aquest primer diumenge de Quaresma, una festa del llibre creada per sant Benet avant la lettre, molts segles abans de que aquesta tradició arribés al món secular als anys vint del passat segle. La lectura és el mitjà per entrar en contacte directe i personal amb la Paraula de Déu, amb el magisteri de l’Església i el dels Pares, amb tants i tants autors espirituals que partint de llur pròpia experiència de fe ens poden ajudar. Perquè també ells han tingut dificultats, també tots ells han viscut moments durs, han tingut nits fosques i la seva experiència, la seva reflexió ens pot ajudar a nosaltres ara i aquí, per molts segles que hagin passat des de que alguns d’ells ho visquessin tot això. No, la nostra experiència no és nova ni única, sempre serà personal això sense cap mena de dubte, però moltes de les coses que ens passen pel cap, molts dels moments de desencís o de dubte, Déu no ho vulgui, també els han viscut molts altres abans que nosaltres.

En la nostra vida de monjos, de cristians, no és pas tant important el dia a dia, que també ho és, com el balanç final que en puguem fer quan ens presentem davant del Pare. Ens ho deia el Papa Francesc en el seu Missatge per aquesta Quaresma: «En aquest temps de Quaresma, acollir i viure la veritat que es manifestà en Crist significa abans que res deixar-se atrapar per la Paraula de Déu, que l’Església ens transmet de generació en generació. (...) Aquesta veritat és Crist mateix que, assumint plenament la nostra humanitat, es feu camí —exigent però obert a tots— que porta a la plenitud de la vida.»

diumenge, 14 de febrer del 2021

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Potser alguna vegada en l’àmbit familiar hem sentit l’expressió «aquí en aquesta casa es menja a l’hora», tal volta quan una família és nombrosa i els fills es van fent grans es fa cada cop més difícil ajuntar els seus membres a l’entorn de la taula a la mateixa hora. Sant Benet no descuida els detalls i així com ens diu que no hem de fer tard a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res, també estableix les hores dels àpats.

Fa uns dies un prevere en una entrevista era preguntat sobre si en tenir entre les seves parròquies un antic monestir avui sense vida, havia sentit la crida de la vocació monàstica, responia que no es veia capaç de seguir un horari, una vida reglada, en el sentit més comú del terme. De fet seguir un mateix horari, uns mateixos gestos i en certa manera uns mateixos costums no és el sentit de la vida monàstica i encara menys el sentit fonamental, són instruments, mitjans per tal de centrar-se en allò que és fonamental que és cercar al Crist. En una caserna, en un col•legi o en una presó aquestes reglamentacions horàries poden esdevenir signes evidents d’obligació o fins i tot d’esclavatge, en el nostre cas no pas. Nosaltres no som esclaus d’un horari, no som pas esclaus del rellotge o de la campana que va marcant el ritme de la nostra jornada, sinó que aquests elements estan al servei de la nostra manera de viure. Sant Benet ho estipula tot per tal de que la nostra vida transcorri amb placidesa i això no vol dir pas que ho faci o ho hagi de fer amb monotonia, perquè cercar Déu no pot ser pas mai objecte d’aquestes qualificacions, sinó que cada dia és nou i cada pas endavant esdevé un moment intens i memorable.

Quan un germà nostre de comunitat és cridat a la casa del Pare no tenim pas la sensació de que la seva vida hagi estat monòtona, alguns podríem fins i tot dir que avorrida, ans al contrari creiem que ha estat apassionant, perquè cercar Déu, seguir al Crist com a model no pot tenir altre qualificatiu si hi posem els cinc sentits i perquè els puguem posar aquests cinc sentits en allò central en la nostra vida, sant Benet ens proposa seguir un ritme metòdic en el que no ens calgui pensar en cada moment en el que ens toca fer, sinó que ho fem amb tota naturalitat. Això també val pel que fa referència al menjar, a la beguda i on i quan restaurar el nostre cos. Sant Benet hi dedica uns quants capítols i al llarg dels mateixos destaca sempre la moderació, evitar els excessos però sense caure en excessives fatigues menjant i bevent el suficient sempre tenint en compte l’activitat física i el clima del lloc on portem a terme la nostra vida en comunitat. El monjo, com tot home, té un cos al que cal atendre, no pas posar-lo al centre de la vida com tantes vegades succeeix en la nostra societat on el culte al cos acaba per esdevenir una obsessió, però no pas desatendre’l ja que la vida la vivim en un cos concret i la vida és un regal que Déu ens fa. Sant Benet ens parla de sobrietat, d’austeritat i de discreció.

Guillem de Saint-Thierry en parla en la seva Carta als germans de Mont-Dieu, un text que dirigit originàriament a una comunitat cartoixana ha servit de referència també a benedictins, cistercencs o franciscans. Ell ens parla també de la moderació, en aquest cas de les vigílies i els dejunis, fent-ho tot amb discreció i raonablement, perquè aquestes pràctiques realitzades sense moderació poden apagar l’esperit i anar contra la salut del cos. Ho hem sentit per boca de sant Benet, l’objectiu és que les ànimes se salvin i fer les coses sense murmuració justificada. Sembla que la murmuració injustificada sant Benet la deixa ja per impossible o millor dit com a mal difícil de desterrar del tot de la vida comunitària.

També en aquest àmbit de la refecció sant Benet ens parla del reflex de l’any litúrgic i de l’any natural; perquè hi ha temps forts com la quaresma, que estem a punt d’encetar, en que cal una més gran contenció en el menjar i la beguda i a això la Regla hi afegeix un toc ecologista i alhora pràctic en parlar de que cal que els àpats es facin amb claror de dia, sens dubte per estalviar-se la fatiga d’encendre els llums, que en l’època de sant Benet no era pas una tasca tant simple com ho és avui.

Menjar i beure a l’hora que toca, amb discreció i contenció, evitant els excessos, alimentant al mateix temps l’ànima tot escoltant una lectura que ens ajudi a créixer, amb uns lectors que sense caure en la vanaglòria posin tota l’atenció en el que llegeixen, uns servidors amatents a la seva tasca i uns monjos amb l’orella atenta a la lectura sense caure en facècies, ni posar la vista en el que pren o menja l’altre.

Com escriu Guillem de Saint-Thierry «Ja mengeu, ja begueu i tot allò que feu, de paraula o d’obra, feu-ho en nom del Senyor Jesús amb pietat, reverència i santedat. Si la teva taula del refetor és frugal per ella mateixa; honra-la amb la teva personal frugalitat. Quan estiguis menjant, no hi posis la teva atenció; mentre el cos pren la seva refacció que l’ànima no oblidi la seva. (...) Cal supervisar la manera i l’hora de menjar, la quantitat i la qualitat dels aliments. (...) Menjar al temps estipulat, sense anticipar-se a l’hora. (...) Que aquesta necessitat no sigui satisfeta de manera carnal com ho fa la gent del món sinó en la manera digne d’un monjo, com convé a un servent de Déu.» (Carta als germans de Mont-Dieu, 131-134)

diumenge, 7 de febrer del 2021

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Necessari, innecessari o superflu semblen paraules o conceptes asèptics, ben definits i delimitats en el seu significat, objectius. Però si entrem en la casuística, en el terreny d’allò concret, potser ja no ho són tant i van adquirint bastant de subjectius. Rebre tots per igual les coses necessàries vist des del punt de vista del conjunt de la humanitat seria la situació ideal, una societat en la que cadascú rebés allò que necessita seria un somni fet realitat. Malauradament sabem prou bé que això és encara un somni, no pas una realitat i que en el conjunt de la població mundial hi ha uns pocs que tenen molt més del necessari i una gran majoria que no tenen ni allò imprescindiblement necessari; hi ha qui llença menjar i qui passa fam; qui té més de dos residències i qui no té un sostre on aixoplugar-se, qui té garantit el dret a l’atenció sanitària i qui no i així tantes altres coses. L’ideal de la comunitat apostòlica era que cadascú rebés allò que necessitava; però també dins de la mateixa Església aquest ideal s’ha anat perdent o com a mínim s’ha desdibuixat i no s’acompleix suficientment. Sant Benet no pot ser pas considerat el precursor d’un comunitarisme social, ni encara menys l’ideòleg de cap sistema polític que tingués aquest ideal igualitari com a fonament, a part de que els que nasqueren amb aquest sentit al llarg del segle XX aviat perderen de vista aquest origen i van acabar per esfondrar-se ofegats per la manca de llibertat. Sant Benet beu en l’Evangeli i ens proposa de viure en aquest igualitarisme asimètric que ens va plantejant al llarg de tota la Regla, fent opció pels febles, pels pobres. Però gran part del sentit del que és o no és necessari depèn de nosaltres mateixos més que de cap mesura externa i ara, tot i que posar cap exemple concret sense que algun de nosaltres se sentís al•ludit seria difícil, segur que ens venen al cap molts casos concrets que afecten als altres però que si ho mirem amb una mica d’interès veurem que també ens toquen a nosaltres mateixos.

Què necessito realment? Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar sovint juntament amb una segona pregunta, aquell altre germà que necessita? I encara n’hi podríem afegir una tercera de pregunta, si tots necessiten el que jo necessito és sostenible el monestir? Per emprar el mot sostenible, a l’ús avui per avui. Aquest capítol de la Regla no el podem deslligar dels dos immediatament anteriors, la cura de les eines i dels objectes del monestir i no tenir res de propi. Si el que ja tenim ho cuidem, en tenim cura, és un primer pas per que no necessitem més coses i si tot ho considerem d’ús comú moltes coses no ens caldran perquè de fet ja les tenim. Tota aquesta realitat en les circumstàncies que vivim actualment estan lluny de ser una teoria sinó que són ben bé una realitat, una pràctica. Estem en una situació de crisi sanitària que té greus conseqüències econòmiques; la nostra mateixa capacitat econòmica ha minvat considerablement en un any i ara, com mai, ens cal mirar prim alhora de demanar alguna cosa, alhora de decidir que ens és necessari i que no. Moltes vegades quan ens cal afrontar una tasca pensem que si disposéssim d’aquest o d’aquell altre mitja o eina seria més fàcil fer-la i que sense aquesta és molt difícil fer el que ens demanen. Tant se val de la tasca que ens correspongui, ja sigui a la bugaderia, a la cuina, a l’hort, o en qualsevulla de les feines que ens toquen portar a terme i potser abans de demanar ens podríem preguntar si amb el que ja tinc puc fer-ho, si la despesa per adquirir aquesta o aquella altra eina és realment necessària, o en termes econòmics si l’amortitzarem amb el seu ús.

Això que és vàlid per a les coses materials pot ser extrapolable en els recursos humans o en els recursos temporals. Sovint voldríem tenir dos o tres ajudants en la nostra tasca, però la comunitat és la que és, som els que som i som, com som; ens cal atendre múltiples activitats i hem d’afrontar-ho amb els recursos humans que tenim ara per ara. Perquè si hem de recórrer a suports externs el seu cost és d’allò més elevat i grava la nostra economia, tant més en les actuals circumstàncies que no són per malgastar sinó per estalviar en tot allò que es pugui.

També en els recursos temporals podem aplicar aquest principi de prioritzar el més necessari. Tots tenim tasques sempre pendents, però això no ens ha de fer oblidar mai que és el més important, que és el que hem vingut a fer al monestir. No anteposar res a l’Ofici Diví és la millor manera que tenim de no anteposar res al Crist. Per tant tinguem la responsabilitat que tinguem, la feina que tinguem, que segur que serà molta i molt útil, abans que res som monjos i el nostre objectiu és cercar el Crist en un triple equilibri entre pregària, lectura de la Paraula de Déu i treball. Sempre hi ha d’haver un equilibri i en cap cas el treball, que no hem pas de negligir, s’ha d’imposar sobre la pregària i la lectura; perquè si caiem en aquest parany podem acabar secs espiritualment. Sense l’aigua de la pregària i l’adob de la Lectio Divina la nostra vida espiritual pot assecar-se i morir o bé vegetar sense il•lusió. No és fàcil renunciar a posseir, a disposar de coses, d’eines i d’estris; però nosaltres no podem ser esclaus de la propietat, no podem anteposar el tenir, ja siguin objectes materials o temporals, al mateix Crist. La multiplicitat d’una comunitat no significa uniformitat, altrament sorgeix el mal de la murmuració, que neix de l’orgull i que ens fa viure sense pau. No ens entristim si no necessitem, no ens enorgullim si ens cal més. A la fi de la nostra vida, com diu el Papa Francesc, no ens endurem res més que l’amor, tota altra cosa és supèrflua.