A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Potser alguna vegada en l’àmbit familiar hem sentit l’expressió «aquí en aquesta casa es menja a l’hora», tal volta quan una família és nombrosa i els fills es van fent grans es fa cada cop més difícil ajuntar els seus membres a l’entorn de la taula a la mateixa hora. Sant Benet no descuida els detalls i així com ens diu que no hem de fer tard a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res, també estableix les hores dels àpats.

Fa uns dies un prevere en una entrevista era preguntat sobre si en tenir entre les seves parròquies un antic monestir avui sense vida, havia sentit la crida de la vocació monàstica, responia que no es veia capaç de seguir un horari, una vida reglada, en el sentit més comú del terme. De fet seguir un mateix horari, uns mateixos gestos i en certa manera uns mateixos costums no és el sentit de la vida monàstica i encara menys el sentit fonamental, són instruments, mitjans per tal de centrar-se en allò que és fonamental que és cercar al Crist. En una caserna, en un col•legi o en una presó aquestes reglamentacions horàries poden esdevenir signes evidents d’obligació o fins i tot d’esclavatge, en el nostre cas no pas. Nosaltres no som esclaus d’un horari, no som pas esclaus del rellotge o de la campana que va marcant el ritme de la nostra jornada, sinó que aquests elements estan al servei de la nostra manera de viure. Sant Benet ho estipula tot per tal de que la nostra vida transcorri amb placidesa i això no vol dir pas que ho faci o ho hagi de fer amb monotonia, perquè cercar Déu no pot ser pas mai objecte d’aquestes qualificacions, sinó que cada dia és nou i cada pas endavant esdevé un moment intens i memorable.

Quan un germà nostre de comunitat és cridat a la casa del Pare no tenim pas la sensació de que la seva vida hagi estat monòtona, alguns podríem fins i tot dir que avorrida, ans al contrari creiem que ha estat apassionant, perquè cercar Déu, seguir al Crist com a model no pot tenir altre qualificatiu si hi posem els cinc sentits i perquè els puguem posar aquests cinc sentits en allò central en la nostra vida, sant Benet ens proposa seguir un ritme metòdic en el que no ens calgui pensar en cada moment en el que ens toca fer, sinó que ho fem amb tota naturalitat. Això també val pel que fa referència al menjar, a la beguda i on i quan restaurar el nostre cos. Sant Benet hi dedica uns quants capítols i al llarg dels mateixos destaca sempre la moderació, evitar els excessos però sense caure en excessives fatigues menjant i bevent el suficient sempre tenint en compte l’activitat física i el clima del lloc on portem a terme la nostra vida en comunitat. El monjo, com tot home, té un cos al que cal atendre, no pas posar-lo al centre de la vida com tantes vegades succeeix en la nostra societat on el culte al cos acaba per esdevenir una obsessió, però no pas desatendre’l ja que la vida la vivim en un cos concret i la vida és un regal que Déu ens fa. Sant Benet ens parla de sobrietat, d’austeritat i de discreció.

Guillem de Saint-Thierry en parla en la seva Carta als germans de Mont-Dieu, un text que dirigit originàriament a una comunitat cartoixana ha servit de referència també a benedictins, cistercencs o franciscans. Ell ens parla també de la moderació, en aquest cas de les vigílies i els dejunis, fent-ho tot amb discreció i raonablement, perquè aquestes pràctiques realitzades sense moderació poden apagar l’esperit i anar contra la salut del cos. Ho hem sentit per boca de sant Benet, l’objectiu és que les ànimes se salvin i fer les coses sense murmuració justificada. Sembla que la murmuració injustificada sant Benet la deixa ja per impossible o millor dit com a mal difícil de desterrar del tot de la vida comunitària.

També en aquest àmbit de la refecció sant Benet ens parla del reflex de l’any litúrgic i de l’any natural; perquè hi ha temps forts com la quaresma, que estem a punt d’encetar, en que cal una més gran contenció en el menjar i la beguda i a això la Regla hi afegeix un toc ecologista i alhora pràctic en parlar de que cal que els àpats es facin amb claror de dia, sens dubte per estalviar-se la fatiga d’encendre els llums, que en l’època de sant Benet no era pas una tasca tant simple com ho és avui.

Menjar i beure a l’hora que toca, amb discreció i contenció, evitant els excessos, alimentant al mateix temps l’ànima tot escoltant una lectura que ens ajudi a créixer, amb uns lectors que sense caure en la vanaglòria posin tota l’atenció en el que llegeixen, uns servidors amatents a la seva tasca i uns monjos amb l’orella atenta a la lectura sense caure en facècies, ni posar la vista en el que pren o menja l’altre.

Com escriu Guillem de Saint-Thierry «Ja mengeu, ja begueu i tot allò que feu, de paraula o d’obra, feu-ho en nom del Senyor Jesús amb pietat, reverència i santedat. Si la teva taula del refetor és frugal per ella mateixa; honra-la amb la teva personal frugalitat. Quan estiguis menjant, no hi posis la teva atenció; mentre el cos pren la seva refacció que l’ànima no oblidi la seva. (...) Cal supervisar la manera i l’hora de menjar, la quantitat i la qualitat dels aliments. (...) Menjar al temps estipulat, sense anticipar-se a l’hora. (...) Que aquesta necessitat no sigui satisfeta de manera carnal com ho fa la gent del món sinó en la manera digne d’un monjo, com convé a un servent de Déu.» (Carta als germans de Mont-Dieu, 131-134)