Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els setmaners de la cuina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els setmaners de la cuina. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de febrer del 2026

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

«Déu meu, veniu a ajudar-me, no tardeu a defensar-me» (Sl 69).

En tot el que fem cada dia sempre hauríem de tenir present qui ens ajuda. Per molt insignificant que sigui el que fem, sigui portar un cobert , un plat, repartir el pa de cada dia, rentar els plats, deixar-los ben nets, sempre és Crist a qui servim. L’ajuda ens vindrà del Senyor, quan sabem a qui estem servint.

Rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus, mantenir en bon estat els atuells del seu ofici, servir els germans sense murmuració, tot cal fer-ho en pau.

L’escola de la Regla de sant Benet ens empeny a servir en tot moment amb alegria. Si el servei és l’essència del cristianisme, els monjos ho tenim que tenir molt clar que com Jesús la nostra vida és una vida de servei.

Evidentment algunes tasques poden ser més agradables que d’altres. Però, si posem els cinc sentits i amb l’ajuda de Déu podem fer-ho tot amb joia espiritual.

El qui servim sempre és Crist, si tallem ceba o fem macarrons, al final de tot servei sempre està Crist esperant la nostra donació, el nostre amor pels altres que és i sempre serà amor per ell.

La pràctica del servei ens farà adquirir una més gran caritat. La recompensa ens està esperant en la vida amb Crist, ara ja podem albirar-la i aspirar amb delit a la vida eterna.

De moment hem de servir-nos mútuament els uns als altres amb pau, amor i sense murmuració. Ens cal fer-ho tot per amor a Crist que és a qui hem vingut a servir al monestir.

diumenge, 17 de novembre del 2024

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els germans s’han de servir els uns als altres. Si romanem en l’escola del servei diví, el que més hem de viure és el servei als altres, als germans de comunitat, als qui arriben al monestir per qualsevol excusa.

Realment sempre al qui servim és el Crist que se’ns presenta de vegades inesperadament, cal viure amb la sorpresa de la novetat, acceptant la visita del Crist en el qui truca a la porta.

Servir hem de servir, és la nostra funció en aquest món. I dintre de l’escola del servei diví ens cal esmerçar-nos a servir amb caritat. S’ha de servir amb caritat, perquè en això se’ns va la vida i la vida després de la mort. La caritat tot ho perfecciona. La caritat és el motor de la vida santa. I el monjo no pot defugir de seguir el Crist i les seves petjades santes. Per això ens cal servir amb caritat sempre.

Les eines que podem usar en el monestir son variades i diverses però, el que sant Benet vol que tinguem clar és que els instruments de treball han d’estar ben ordenats i ben cuidats perquè l’altre germà que ha de seguir en l’ofici de servir a taula, per exemple, tingui tot el necessari per poder fer el seu treball i per això cal que tot estigui ben controlat per l’encarregat o el majordom perquè els estris no es perdin.

També sant Benet ens mostra la consideració amb els servidors de setmana. Així, recomana beure vi amb pa abans de servir, perquè no estiguin amb gana. I sobretot perquè acompleixin la seva tasca sense murmurar ni massa fatiga. També és signe de caritat envers els servidors.

I darrerament sant Benet ens exhorta a la importància de la pregària. Pregària pels qui entren a servir en aquesta setmana, o bé pels qui ja han acabat el seu ofici.

Així, la pregària en comunitat ens ajudarà a servir amb caritat.

diumenge, 15 d’agost del 2021

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ha definit al monestir com una escola del servei diví; seguim l’exemple del nostre mestre, El Crist, que vingué a servir i no pas a ser servit, Ell que hi tenia tot dret a ser servit, perquè és el Senyor de cels i terra ens volgué donar exemple. Servia predicant, servia guarint malalts, servia alliberant endimoniats, servia pregant en solitud, servia rentant els peus als seus deixebles i el seu fou un servei fins a l’extrem ja que va estimar tant al món que per servir al seu alliberament morí a la creu. Per això el servei és una part molt important en la vida de l’Església i encara més en la vida religiosa, en la vida monàstica.

Sembla que sant Benet comença aquest capítol donant per suposat que podem presentar certes reserves a servir als altres, que podem intentar practicar allò que en llenguatge col•loquial se’n diu escaqueo, definit pel Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola com la dispersió d’una unitat militar de manera irregular i per extensió com a eludir una tasca o obligació comuna, és a dir mirar de quina manera ens en podem sortir per no fer una determinada feina i tant més si aquesta es pesada, i no és aquest tant sols un substantiu sinó també un verb de la primera conjugació, perquè de fet és una acció massa habitual en tots els àmbits de la nostra societat. Que una tasca pot ser pesada ens ho diu també sant Benet establint una rotació setmanal, determinant que els més febles siguin ajudats i que ningú en sigui dispensat sinó és per malaltia o per una ocupació molt important, essent així més a fer la tasca perquè no caigui sempre en els mateixos; ens ho diu també establint que els qui serveixen, per exemple, prenguin un vas de vi amb pa abans del seu servei o el lector setmaner una mica de vi amb aigua. Però com sempre sant Benet va més enllà, mostrant-nos que és la caritat el que ha de motivar i guiar el nostre servei, perquè el nostre model és Crist i Déu és caritat, és amor, tot ho fa per amor.

En els dos capítols anteriors sant Benet ens ha parlat de la propietat i de tenir el necessari i així el que ens diu al Capítol XXXIII amb la frase «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) es concreta ara i aquí en el servei als germans. Fa uns mesos una xarxa de televisió va gravar un programa al nostre Monestir que recollia l’activitat d’alguns germans i un d’ells, amb un servei comunitari bàsic, responia que aquest no se li feia pesat perquè el feia per aquells a qui estimava, el feia i el fa doncs amb amor, amb caritat. I això que hi ha serveis, com aquest de la cuina, que són moltes vegades no tant sols no reconeguts sinó ingrats, desagraïts i fins i tot a voltes, Déu no ho vulgui, menyspreats perquè tal plat no ens abelleix, perquè tal altre el trobem o bé calent, o bé massa salat. Excuses de mal pagador perquè al cap i a la fi estem acostumats a tenir el plat a taula, a l’hora que toca i a vegades interpretem la lliçó evangèlica com que tots els altres estan al nostre servei i fins i tot ens han d’endevinar els nostres capricis abans de formular-los i nosaltres a la vegada, quan ens toca, servim murmurant i amb fatiga, és a dir de mala gana. O fins i tot, Déu no ho vulgui, ens servim dels altres per als nostres propòsits o ambicions personals. És aleshores quan de debò hauríem de mirar el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens creguem una de les tres persones de la Santíssima Trinitat perdent així de cop aquella gran recompensa i aquella més gran caritat de la que ens parla avui sant Benet. Però també servint qui sap si podem córrer el risc d’enorgullir-nos i aleshores de nou la caritat falla. En una comunitat no hi ha monjos imprescindibles i alhora tots ho són d’imprescindibles; hi ha monjos amb un servei més reeixit, més públic, més de cara a la galeria i això pot fer-nos córrer el perill de fer un servei de façana, sense cap altra fonament que la vanaglòria, amb un baix nivell de caritat; hi ha també monjos amb un servei humil, tranquil, quasi silenciós, tots n’hem conegut i també ara n’hi ha, d’aquells que quan cal que siguin substituïts et costa trobar qui faci tantes petites coses que totes juntes esdevenen un gran suport a la comunitat.

És important servir però ho és més encara fer-ho sense murmuració ni fatiga, amb caritat, de bon grat, per amor al Crist i als germans. En la seva homilia d’inici de pontificat el Papa Francesc deia: «Mai oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d’entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu; ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per a custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits; això que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al famolenc, a l’assedegat, al foraster, al nu, al malalt, a l’empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només el que serveix amb amor sap custodiar.» (19 de març de 2013).

Recordant aquella definició del Papa com a servent dels servents de Déu, fem-la també nostra fent del servei la nostra vida, un servei sense vanaglòria, un servei humil i sincer, universal, no tant sols destinat als nostres amics de l’ànima, que no hauríem de tenir, sinó sobretot als qui no ens cauen tant bé, que tampoc n’hauríem de tenir; i per això ens cal sempre l’ajut del Senyor, aquell que sant Benet ens diu que han de demanar els servidors en iniciar la seva tasca o agrair els qui la deixen.

Avui en la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria als cels en cos i ànima, podem dir com el Papa Francesc «Encomanem-nos a María, la Verge de l’escolta i la contemplació, la primera deixebla del seu estimat Fill. A ella, filla predilecta del Pare i revestida de tots els dons de la gràcia, ens dirigim com a model incomparable de seguiment en l’amor a Déu i en el servei al proïsme.» (Carta als Consagrats 2014).

diumenge, 17 de novembre del 2019

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.

Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.

Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).

La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.

Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.

Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.

diumenge, 13 de maig del 2018

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.

Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.

En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.

Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.

Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.

Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.

Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.