COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, obrim els ulls a la grandesa de Déu. Escoltem la seva veu en el més íntim de la nit. Obrim els llavis per proclamar la seva lloança.

Els Salms ens hi ajuden a desvetllar-nos. Els salms ens ajuden a deixar-nos abandonats a la voluntat de Déu. Obrim el cor per escoltar les lectures santes i edificants que van degotejant poc a poc en la nostra casa interior. La nostra veu que concordi en la nostra ànima.

La riquesa de l’horari monàstic ens mostra les Vigílies del diumenges com un moment fort en la pregària de la comunitat. Perquè el diumenge recordem la Resurrecció del Senyor. Per això, es fa present l’al·leluia. És dia de festa, és dia assenyalat per la joia de Jesús que ens ha portat la vida. Així, ho hem de viure, des de la serenor de la nit, quan encara no clareja el dia.

Les matines, les vigílies, ens obren els llavis per proclamar les grandeses del Senyor, per fonamentar les bases espirituals del “Dia del Senyor”.

Actualment no resem tants salms, ni tantes lliçons; però el que ens importa és l’escolta, l’aprofitament d’aquestes lectures, la pregària dels salms que ens estant dient alguna cosa.

És en definitiva, la relació que tenim cada monjo individual amb Déu. Però al mateix temps, és la relació que la comunitat monàstica sencera, com a tasca principal ha d’anar pregant amb fe, esperança i caritat cada dia de la nostra vida.

El diumenge és el dia que se’ns ha donat per santificar-lo, per dedicar-lo a Jesús. Hem d’estar agraïts al nostre Déu que ens ha salvat.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. Aquest novè graó de la humilitat ens porta al tema del parlar i del silenci.

És evident que la pràctica del silenci sembla com si no estigués de moda en els nostres dies; perquè tothom opina i diu la seva sense solta ni volta moltes vegades.

Així, el no reprimir la llengua és un mal estes en els nostres dies, fins i tot en les comunitats monàstiques, fins i tot en la nostra petita comunitat. Crec que seria molt bo, viure i plantejar-nos cadascú que puc fer per evitar el pecat de parlar molt.

Perquè sant Benet, prenent la Sagrada Escriptura, el llibre de Jesús fill de Sira, ens avisa: «Hi ha qui calla i passa per savi i n’hi ha que es fan avorrir de tant parlar. Hi ha qui calla perquè no sap què respondre i n’hi ha que callen perquè saben quin és el moment de parlar. L’home savi calla fins que arriba el moment oportú, però el fanfarró i l’estúpid no l’encerten mai» (Siràcida 20, 5-7).

El capítol de la humilitat sempre va marcant les senyals de circulació en la vida monàstica. Cal que nosaltres les complim per no perdre el sentit de la nostra vida espiritual.

Si el silenci fa créixer a les persones, cal saber el moment oportú de parlar. Cal fer doncs examen de consciència sobre el nostre silenci, sobre el nostre parlar, si de la meva boca surten paraules oportunes, o si em comporto com un fanfarró o un estúpid.

Agafem-nos a l’escala de la humilitat i revisem els diferents graons per anar atansant-nos cap al coneixement de Déu, sempre en relació amb els nostres germans de comunitat.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. És que ens convé no perdre el fil d’on estem relligats amb Déu. El fil del Fill nostre Senyor Jesucrist que es feu obedient al Pare, obedient fins a la mort i una mort de creu.

Ara celebrem la Pasqua de la seva Resurrecció. Hem d’obrir els ulls del cor, i les oïdes també, per veure qui és qui ens salva i que és la nostra vida en aquest món.
Hem entrat al monestir voluntàriament, i hem adquirit uns compromisos, que si els abandonem, estem abandonant la nostra vida de monjos. Per això cada vegada que la comunitat es reuneix no podem faltar.

La comunitat es reuneix per pregar, per intercedir pel món, per agrair els benifets, per suplicar, per donar gràcies de la fe en Crist Ressuscitat.

La comunitat es reuneix per compartir l’aliment corporal, en els moments dels àpats, moments de refer les forces per continuar el camí cap a Déu.

La comunitat es reuneix a la recreació, on la comunicació dels béns rebuts son cabdals, per això, tampoc podem posar cap excusa.

La Quaresma ens serveix de temps de preparació per a la Pasqua, ens serveix de temps de conversió, de tornar als vots que hem fet, els vots de la vida monàstica i no els vots de la pròpia voluntat, que de vegades suren com l’oli sobre l’aigua de la professió que hem fet.

La joia Pasqual, la viurem des d’una profunda fe, des d’una profunda conversió a la humilitat, a viure des de i per la humilitat, per amor a Déu. Tot ha de tenir l’impremta de l’amor a Déu, així cada cosa que ha de fer el monjo per obediència al superior no li resultarà estranya, sinó que la farà amb ganes, perquè no la fa pel superior sinó pel Senyor.

Si fem tot el que tenim que fer per amor a Déu, tal vegada ens cansarem, però, adquirirem una felicitat que ningú, ni res ens la podrà treure.

Humilitat més obediència és una molt bona formula magistral per atansar-nos més i més a la imitació de Crist, que és la nostra tasca.

PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aixequem-nos, si aixequem-nos, no ens podem quedar immòbils i quiets. Si obrim l’Escriptura a la lectio divina ens adonem de la força que ens dona, la força que ens hi anima a l’hora nostra, la nostra hora per desvetllar-nos de la foscor, de l’ombra de mort que vol asfixiar el nostre alè de vida espiritual.

La nostra mirada, la nostra oïda, tots els nostres sentits han d’estar atents, oberts per acollir el bo i millor de la Paraula de Déu que ens exhorta personalment a la lectio divina, col·lectivament a les hores litúrgiques, per empènyer-nos a posar el nostre cor en el cor de Déu. No hi ha cosa millor que estar cridats a aquesta felicitat, no hi cosa pitjor que no fer-hi cas, no escoltar, no mirar, no acollir la voluntat de Déu que ens crida.

No endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors. Aixequem-nos, caminem, mentre tenim la llum de la vida, perquè no ens sorprengui les tenebres de la mort. Perquè la mort és mort.

Els Senyor busca els seus operaris, és ell que fa la crida, és ell qui ens ha cridat: ¿Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços? Som lliures d’acceptar i som lliures de rebutjar.

Però, hem sentit aquesta crida? Podem encara sentir la veu del Senyor que ens invita? Diu Déu: Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal, que no diguin res de fals els teus llavis; decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

És la missió que els monjos tenim en aquest món. No ens podem distraure en qualsevol temptació perquè ens podem perdre molt fàcilment i no retrobar el camí.

Decantem-nos del mal i fem el bé perquè els ulls del Senyor siguin damunt nostre i puguem sentir la seva veu: Aquí em teniu. Quina cosa més dolça que sentir la veu del Senyor que ens invita, amb la seva bondat ens mostra el camí clar de la vida. Anem-hi.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo sempre a tenir una actitud pacifica, mansuet de mena perquè viu la joia espiritual de viure com a monjo. Per això, l’horari monàstic, la litúrgia, el treball, l’esbarjo, l’ajuden a viure eixa integració de la seva vida amb la vida de Crist en comunitat.

Jesús va dir on hi hagi dos reunits en el meu nou jo seré en mig d’ells. Jesús és en cada moment de la nostra vida comunitària, en cada moment que la comunitat hi es reunida.

Per això és una falta greu quan un monjo va a la seva. És a dir, la comunitat està reunida a la recreació, i el monjo es creu en dret de no anar-hi, així, va allunyant-se del Crist.

No és una cosa feixuga ni impossible obeir l’horari que la mateixa comunitat va decidir.

El que diu aquest capítol i si ho rellegim varies vegades, veurem clarament l’actitud que ha de tenir el monjo sempre: mansuetud, paciència, obediència, en front a l’orgull, la resistència, la contradicció.

De vegades sembla que el monjo ha d’imposar-se amb orgull sempre que no es fa la seva voluntat.

No hem vingut a fer la nostra pròpia voluntat, l’exemple és el mateix Crist. El qui fa la seva, o el qui va a la seva, sàpiga que va allunyant-se poc a poc del Crist i a la fi enlloc d’abaixar-se amb l’escala de la humilitat, anirà pujant els graus de la supèrbia de l’escala que ens planteja sant Bernat, on acabarà el monjo per viure completament allunyat de la vida monàstica, encara que porti cogulla la seva vida serà una farsa.

Si un monjo li manen una cosa impossible, és el monjo el que amb mansuetud, amb paciència i oportunament ha d’exposar al superior els motius de la seva impossibilitat. Això, no és impossible, parlar les coses bonament sempre va bé.

Però, queda clar també per sant Benet que si el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé. I més encara, el monjo portat per la caritat, perquè sempre ha de ser portat per la caritat en cada cosa que fa, confiant amb l’ajut de Déu, obeeixi.

Davant de qualsevol dificultat el monjo sempre ha de confiar en l’ajut de Déu. De fet, si confia en l’ajut de Déu, la seva tasca, el seu treball serà sempre menys feixuc.

El que ens interessa en aquest capítol també és l’obediència, el saber obeir amb mansuetud i paciència. Això implica el saber donar-se, saber lliurar la vida per Déu, que és el mateix que donar la vida pels altres.

L’exemple sempre és el Crist que no va venir a fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo foraster que arriba al monestir per sojornar com a hoste el primer que se li demana és que no pertorbi el monestir, és a dir la comunitat. Cal que tingui un respecte molt gran i acontentar-se en allò que hi troba, en els costums menjars i horaris, en el quefer diari del lloc.

També, però, si amb tota caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, li ho ha de dir a l’abat i aquest ho ha de tenir en compte amb prudència, tal vegada per això el Senyor l’hagués enviat.

Cada monestir té els seus costums, el seu horari, tal vegada el monjo foraster pot veure alguna cosa que no va bé, però tot s’ha de fer amb molta prudència.

Un altre aspecte és el de voler quedar-se al monestir. La comunitat ha de discernir si l’actitud d’aquest monjo és positiva o pel contrari s’ha vist que era viciós i exigent, així cal doncs amb delicadesa dir-li que se’n vagi, perquè l seva misèria no viciï els altres.

Però, si durant la temporada d’hoste s’ha vist la seva bona predisposició per a la vida monàstica entre la comunitat que l’acull, i tal vegada pot ser un molt bon exemple per als altres membres de la comunitat, s’ha de convidar-lo a que es quedi si vol.

Ara bé sempre amb el permís del seu abat. Cal tenir present el que està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. Però el monjo de vegades, pel que sigui, després de molts anys en una comunitat ha tingut que traslladar-se a una altra comunitat. Sempre els abats han d’estar al cas, al corrent de la situació i veure si un canvi de lloc, un canvi d’estabilitat pot ser positiu per al monjo i per a les comunitats.

La prudència sempre ajudarà i molt a l’hora de tenir entre nosaltres un monjo foraster. I encara que no es quedi al monestir sempre podem aprendre del monjo que roman estre nosaltres una temporada, penso en l’exemple de Fra Bartomeu a l’estiu.

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vici de la propietat, l’afany de possessió, el tenir coses per si de cas, és una cosa que sant Benet vol fer desaparèixer.

De vegades no ens n’adonem perquè el que demanem no és per a nosaltres sinó per l’ofici que estem fent. No està mal demanar les coses necessàries per poder desenvolupar l’ofici que el monjo té assignat amb folgança. Però, no està bé demanar de més per si de cas, de més i després resulta que ja no es fa servir.

Sant Benet ens demana una vida austera, simple, mesurada. Tal vegada per això en aquest capítol ens posa en advertència sobre si el monjo pot acceptar algun regal.

És molt clar i ras sant Benet, cal l’autorització de l’abat. Vivim en una comunitat regida per un abat, per això sant Benet disposa en l’abat la facultat d’acceptar cartes, eulògies, petits obsequis o qualsevol cosa que un monjo pugui rebre de fora. Però, encara sant Benet també posa l’accent entre ells amb ells.

Clar, això podria crear preferències, desigualtats i acabaria molt malament. Si jo li dono un caramel a un monjo i als altres no, estic creant diferencies. Si un monjo la seva família li envia cada any un pernil i ell sense dir res va poc a poc tastant-lo a veure quin gust té fins no quedar ni l’os, està creant una desigualtat amb els altres membres de la comunitat.

Cal saber que la comunitat està per davant de les meves preferències i per això tot el que podem rebre ho hem de disposar-ho lliurement per al bé dels altres. I sempre està la facultat de l’abat de permetre que un monjo accepte quelcom.

El tema de les cartes i els correus electrònics podríem afegir o les trucades son coses que actualment no sé si l’abat podria cometre un delicte civil si es poses pel mig, per allò de la llibertat d’expressió. Però, cal ser diligent en tota aquesta xarxa de comunicació que tenim a l’abast, perquè no estiguem sense adonar-nos vivint més en el món que en la vida monàstica.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El silenci fa créixer les persones, perquè els fa guardar la pròpia vida, davant de massa paraules supèrflues. La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal.

Una observança en la que cada dia tenint els ulls fits en el Senyor, portem una vida de sobrietat, de puresa, de sacrifici, de joia espiritual que ens porti a l’alegria Pasqual.

Tota la nostra vida ens ha de portar a la joia Pasqual. Per això ara ens preparem amb la tasca que cadascú tenim cada dia, en el treball i en la pregària Treball i pregària que ens ocupen la vida monàstica. Per això el treball sempre l’hem de fer ben fet, el millor per al Crist que sempre ens espera, perquè tot el que fem és sempre per al Senyor. En la pregària ben feta, la comunitària i la particular, sempre hem de tenir temps per a unir-nos al Senyor.

El Sant Pare Lleó XIV, en el seu missatge de Quaresma ens diu:

L’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més veritable de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, perquè no quedi sense resposta. Entrar en aquesta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir avui per Déu a escoltar com Ell, fins a reconèixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església» (Exhort. ap. Dilexi te (4 d’octubre de 2025, 9).

I continua el Sant Pare:

Si la Quaresma és temps d’escolta, el dejuni constitueix una pràctica concreta que disposa a l’acollida de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim “fam” i allò que considerem essencial per a la nostra subsistència. Serveix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantenir desperta la fam i la set de justícia, traient-la de la resignació, educant-la perquè es faci pregària i responsabilitat envers el proïsme.

La Quaresma és un temps preciós que tenim per acceptar el que vol Déu de nosaltres. Cal estar ben atens a la Paraula de Déu. Cal saber escoltar perquè la Paraula germini en el nostre cor.

El missatge del Sant Pare Lleó XIV, ens posa l’accent en l’escolta, el dejuni i la comunitat. La vida cristiana és una vida eclesial i comunitària. La nostra vida és un exemple de vida comunitària.

Ara és temps de viure aquesta vida cristiana amb més autenticitat perquè cadascú de nosaltres vam fer una professió solemne on ens vam lliurar voluntàriament al Senyor. Que no vegem defraudada la nostra esperança.

QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El silenci fa créixer a la persona, perquè el silenci és cosa de l’ànima. Per això, els monjos hem de cultivar el silenci. Ara bé, hi ha unes hores que podríem dir de gran silenci son les hores de la nit, des de Completes a Laudes. Per això, en aquestes hores hem de mantenir el silenci, que ningú no parli després de Completes.

Com ho podem fer? Simplement sortint de l’església amb gravetat, anant en silenci pel claustre, que això sempre ens convé, i seguir el camí cap a la cella sense fer cap comentari pel camí si coincideixes amb un altre monjo. Ja sabem que pel claustre hem d’anar d’un en un i mai de dos en dos ni parlant.

El silenci ho hem de veure com una ajuda per a obrir-nos al transcendent, a Déu que va dient les seves coses, per això ens cal el silenci per poder escoltar.

Aquest capítol ens parla també del moment després de sopar, de la lectura de les Collacions o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients. Aquest moment, que nosaltres a Poblet llegim la Regla entre setmana, seguit per la lectura espiritual, també ens convé no negligir aquest breu moment en que la comunitat està reunida, on de vegades he de dir alguna cosa.

És un acte comunitari important perquè anem escoltant la Regla que ens guia en el nostre dia. Vivim una vida comunitària i això implica que no podem estalviar-nos d’assistir a cap acte comunitari. Seguim la regla de sant Benet i no hem d’anteposar res a Crist, que es fa present en cada acte comunitari.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

«Déu meu, veniu a ajudar-me, no tardeu a defensar-me» (Sl 69).

En tot el que fem cada dia sempre hauríem de tenir present qui ens ajuda. Per molt insignificant que sigui el que fem, sigui portar un cobert , un plat, repartir el pa de cada dia, rentar els plats, deixar-los ben nets, sempre és Crist a qui servim. L’ajuda ens vindrà del Senyor, quan sabem a qui estem servint.

Rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus, mantenir en bon estat els atuells del seu ofici, servir els germans sense murmuració, tot cal fer-ho en pau.

L’escola de la Regla de sant Benet ens empeny a servir en tot moment amb alegria. Si el servei és l’essència del cristianisme, els monjos ho tenim que tenir molt clar que com Jesús la nostra vida és una vida de servei.

Evidentment algunes tasques poden ser més agradables que d’altres. Però, si posem els cinc sentits i amb l’ajuda de Déu podem fer-ho tot amb joia espiritual.

El qui servim sempre és Crist, si tallem ceba o fem macarrons, al final de tot servei sempre està Crist esperant la nostra donació, el nostre amor pels altres que és i sempre serà amor per ell.

La pràctica del servei ens farà adquirir una més gran caritat. La recompensa ens està esperant en la vida amb Crist, ara ja podem albirar-la i aspirar amb delit a la vida eterna.

De moment hem de servir-nos mútuament els uns als altres amb pau, amor i sense murmuració. Ens cal fer-ho tot per amor a Crist que és a qui hem vingut a servir al monestir.

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ni la Regla, ni l’abat, ni ningú pot dir que he obrat malament. Jo estic per damunt de tot. Jo suro com l’oli sempre.

Aquesta podria ser l’actitud d’aquell monjo que no vol corregir-se, no vol fer cas de la correcció que li han fet, que li estant fent, ni la que li faran.

L’orgull és el seu pecat. L’orgull és molt mal company de viatge en la vida monàstica. A l’orgull cal humiliació i més humiliació. Si el germà ha estat corregit fins a la fi, amb exhortacions, amb les Escriptures divines, amb l’excomunió, amb els assots que ja no podem fer avui, si veia l’abat que no pot la seva traça, què cal fer doncs?

La pregaria d’ell i de tota la comunitat, perquè és el Senyor qui fa i desfà. El Senyor és el qui pot donar seny, guarició, salut a aquest germà que no vol corregir-se en el seu error.

Si, ni així es guaria, l’abat ha d’extirpar el malvat perquè no contagi els altres germans. Perquè diràs tu, que allò que de cap manera es corregeix es pot arribar a pensar que sigui lícit. I de cap manera ho és, per això el malvat ha de ser separat del bo, com el blat del jull.

Si l’infidel es vol separar que se separi. En l’ordenament de la Regla està clar que per regular la vida del monjo cal humilitat, cal fe, cal estima per uns costums, per un lloc, per una comunitat que t’acull.

Cal endinsar-nos en el camí de la humilitat, perquè l’orgull sigui història remota.

Cal prestar una obediència sana, sincera, amorosa i plena de fe, de confiança en el qui vol ajudar-te a créixer amb esperança.