ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 13 de setembre de 2026

El millor cultiu de la vida del monjo és la humilitat. La humilitat és l’actitud que el monjo ha de viure, cuidar, treballar i pregar cada dia de la seva existència.

L’orgull i la vanaglòria ja floreixen sols. L’orgull i la vanaglòria ens poden sortir al pas en cada cosa que fem.

Els monjos han de viure com a monjos, amb una actitud de conversió continua. L’abat pot veure les necessitats de la comunitat, pot ser que la comunitat necessiti un prevere per servir-la. Per això, l’abat ha de veure d’entre els monjos qui pot, qui podria exercir el sacerdoci, qui podria ser digne d’exercir el servei a la comunitat.

El monjo que ha estat elegit per exercir el sacerdoci en la comunitat, ha de tenir clar, què significa ser monjo, ha de tenir clar que és monjo. Què si és ordenat, no ha d’oblidar, que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular.

Ha de donar més i més exemple. Exemple de santedat per la seva observança regular. Exemple de santedat doble podríem dir. Perquè el monjo cal que sigui un bon exemple per a tothom, amb la seva observança regular.

I això, de vegades, no sé perquè s’oblida. En lloc de donar llum, es dona fum. La persona ordenada com a diaca, o com ha prevere ha de comportar-se com un veritable deixeble i seguidor de Jesús.

Aquest plus de l’ordenació, no és per a pujar l’escala de la vanaglòria o de l’orgull, sinó el graons de la humilitat.

L’exemple és clar: Crist. No pot ser altre. La creu és un signe present en la nostra vida, signe que no hem d’oblidar, signe de reconciliació, signe de vida, signe de salvació.

Perquè Crist va donar la vida per cadascú de nosaltres. Ara som nosaltres, els qui hem de donar la vida per Crist. Crist que se’ns presenta en tantes i tantes ocasions al davant dels nostres ulls.

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 6 de setembre de 2026

El clima i les condicions del lloc marquen els vestits, el calçat, el parament del llit. De fet sempre necessitem més roba a l’hivern i molta menys a l’estiu.

Sant Benet ens posa la base d’un lloc temperat, una cogulla i una túnica per a cadascú i un escapulari per al treball. Ens marca les peces més bàsiques del nostre hàbit.

Aquestes peces, poden ser més fines o més tosques, però l’advertència que ens fa sant Benet l’hem de tenir en compte, perquè sovint podem crear problemes. Per això, ens cal acontentar-nos i donar gràcies a Déu del que tenim. De fet tenim moltes vegades més roba de la que necessitem.

Tal vegada per això, sant Benet ens diu que en rebre els vestits nous, han de retornar els vells, que cal guardar al vestuari. I segueix insistent que basta per a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir.

Hauríem de meditar més sovint la Regla per adonar-nos dels detalls tan senzills però que comporten una actitud davant la vida, una manera de viure al monestir.

Poques coses, les necessàries, res de superflu, per no caure en el vici de la propietat, o de l’acumulació de tota mena de necessitats innecessàries.

Cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, el necessari per a cada monjo. Tot i tenint en compte l’abat la sentencia dels fets dels apòstols, que donava a cadascú segons les seves necessitats.

L’abat ha de vigilar si s’hi trobava res que no s’haguessin apropiat, que no haguessin rebut de l’abat, sant Benet ens diu de sotmetre’l a un càstig. Però, ha d’adonar-se de les necessitats dels febles i no de la mala voluntat dels envejosos.

Tots no som iguals, però crec que el que ens convé és donar gràcies del que tenim i no crear enveges on no calen. Si de cas el que ens hauríem de mirar és en l’actitud de la bona predisposició en la pregària i en l’atenció al servei de la comunitat i dels qui venen al monestir.

Com prego? Em conformo en la roba que tinc? Soc agraït? Visc agraït del do de la vida monàstica? Tot és de Déu.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’abat Rafel Barruè
Poblet, 30 d’agost de 2026

«L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina».

Treball i lectura divina dos exercicis monàstics diaris que no han de faltar. En el temps de quaresma s’intensifica la lectura divina, lectura que ens ha d’obrir el cor a un coneixement més íntim amb el misteri de Déu. Un misteri que ens toca a la porta del cor, que ens somou i ens interpel·la en la nostra vida de monjos i ens fa donar una resposta a la crida que un dia vam rebre.

Quaresma és un temps fort per a la lectura i l’estudi de la Sagrada Escriptura, per això sant Benet vol que cada monjo rebi un llibre de la biblioteca, per llegir-lo per ordre i tot sencer. És a dir, no és un llibre qualsevol, per fullejar-lo, llegir-lo per damunt, sinó amb interès meditant-lo per ordre i tot sencer.

Aquest llibre ha de donar-nos un profit espiritual, per ajudar-nos a nosaltres, i amb la nostra relació amb Déu i amb els germans. Per això, sempre ens cal elegir un llibre que ens pugui moure el cor.

Sant Benet insisteix en la importància de la lectura per als monjos, no sols en quaresma sinó en tot temps. El diumenge, que es dediquin a la lectura, sinó hi ha altre servei.

També podem adonar-nos que el qui no vol o no pot estudiar o llegir, que no se li permeti romandre peresós, sinó que se li ha de donar alguna feina, perquè no estigui ociós.

Hem d’adonar-nos de la riquesa de la vida monàstica, de la riquesa de l’horari establert. Tenim hores per treballar i hores per dedicar-los a la lectura i a l’estudi.

Cada monjo, fins i tot els malalts o de salut delicada han d’ocupar-se en una feina perquè no estiguin ociosos.

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 23 d’agost de 2026

«Que no s’anteposi res a l’ofici diví». Per això vivim, per l’ofici diví. Per això ens movem, per l’ofici diví. Per això som a Poblet, per l’ofici diví. Per això, hem de deixar qualsevol cosa que tinguem entre mans, i acudir amb rapidesa i gravetat a Aquell qui ens crida al seu servei, al servei diví.

Perquè en aquest món és el que hem de fer, per connectar-nos en sintonia amb els àngels dels cel que el lloen contínuament. Nosaltres celebrem l’ofici diví amb les nostres veus, amb les nostres súpliques, amb els nostres sofriments, plors i angoixes, alegries i agraïment. Al mateix temps els àngels del cel recullen les nostres veus i canten eternament la glòria de Déu.

Per això, no hem d’anteposar res a l’ofici diví. El qui arriba tarda, ha d’esmenar-se. A Poblet, encara recordo que el negligent que arribava tard tocava amb la ma a terra, igual com el que s’equivocava en la recitació. Era una manera de penitència amb una satisfacció pública.

La qüestió que ens diu sant Benet és que hi ha d’haver penediment, manifestar-ho públicament i esmenar-se. Sempre que hem faltat en alguna cosa ens convé penedir-nos, reconèixer la falta i esmenar-nos. Així, podrem avançar en el camí cap a Déu.

Per això, insisteix tant sant Benet en que el culpable demani perdó davant de qualsevol negligència.

A taula, com una mena de prolongació de la litúrgia, sant Benet ens demana de preguem tots junts abans de començar. Intento esperar fins que arribin el màxim numero de monjos. És veritat però, que el servidor d’església, segons qui sigui pot retardar-se molt. Però, ens convida sant Benet a adonar-nos de la necessitat d’estar tots a l’hora, a l’ofici diví i a la taula perquè la pregària de tots és signe de comunió, signe d’unió amb els altres germans i amb Déu.

Que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. Aquest darrer punt del capítol, també ens exhorta a la comunió, a treure a fora els vicis de les autosatisfaccions, de les particularitats, que sempre trenquen la comunió i sempre és perjudicial per a la vida comunitària.

Per això, cal menjar a l’hora establerta i no anar a cercar alguna consolació a la cuina quan no cal.

Busquem la puntualitat en l’ofici diví i en cada cosa i viurem en pau.

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 16 d’agost de 2026

La persona pot viure sana, però com som humans també podem posar-nos malalts. En una comunitat hi ha sempre algun germà malalt. Sant Benet ens deixa clar que el malalt és el Crist. Estava malalt i em vas visitar.

El Crist a qui preguem se’ns presenta en el malalt. De malalts hi ha de molts mals. Tal vegada sigui una malaltia física que li impedeix poder desplaçar-se per si sol, tal vegada una malaltia degenerativa, tal vegada l’ancianitat li ha arribat i les forces les va perden poc a poc, tal vegada sigui una malaltia mental que de quan en quan es fa present, i així podem anar sumant malalties.

Realment hi ha algú sa?

Perquè també podríem endinsar-nos en el camí de la nostra vida de fe. També podríem trobar-nos en dificultats que com un mal ens impedeixen viure la fe d’una manera sana.

El germà malalt necessita una atenció. Les malalties físiques, psíquiques i morals, la nostra misèria s’ha d’acollir a la misericòrdia més gran de Déu.

Però, ens cal cercar el mal que tenim per poder buscar els remeis per sanar-lo.

Sant Benet ens diu que l’abat ha de tenir la màxima cura perquè els majordoms i els servidors no negligeixen els malalts, perquè sobre l’abat recau el mancament dels deixebles. L’abat se’n refia dels qui tenen una responsabilitat sobre els malalts. De fet cada monjo en la seva responsabilitat ha de procurar fer les coses el millor possible i no negligir el l’ofici o el càrrec que té.

Evidentment en certs moments, com encara som humans podem equivocar-nos, perdre la paciència, perquè el malalt que havia de fer bondat amb les pastilles, no les ha pres en el moment que tocava. Cal créixer i molt en paciència perquè això sempre ens ajudarà fins i tot a comprendre la tossuderia del germà.

Ara bé els malalts, sempre han de adonar-se que son servits per l’honor de Déu i també per això sant Benet ens diu que no contristin els germans que els serveixin.

Així doncs, siguem sans o malalts la qüestió és no perdre la referència al Crist i saber que el que estem fent a l’altre bo o dolent ho estem fent al Crist que tant ens estima. El monjo ha d’entendre que ha de donar la vida per l’altre, com el Crist ha donat la vida per nosaltres.

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 d’agost de 2026

La persona humana pot tenir molts alts i baixos en la seva vida. El monjo, el qui vol ser monjo no és una excepció. Així, podem trobar monjos que després d’uns anys han deixat la vida monàstica.

Ara bé, si aquest germà de comunitat vol tornar, sant Benet ens deixa la prova de les tres vegades.

Un germà pot tenir aquesta inquietud de després de pensar-s’ho molt i entrar al monestir, al cap d’un temps pensar que no és la seva vida. Però, després pot pensar que ha comès un gran error en abandonar la vida monàstica.

La humilitat com en tants altres capítols de la Regla sempre ens surt al davant. Ens hauríem d’adonar-nos que sense humilitat no podem viure una vida santa.

Per això, les proves que sant Benet ens proposa, tant per aquests germans que han sortit del monestir i volen tornar, com per als qui mai se’ls haguera passat pel cap deixar la vida monàstica, la humilitat ens ha de ser sempre el nivell de la mesura de la vocació.

La humilitat ens porta a admetre la culpa, ens porta a adonar-nos que no podem viure al monestir entrant i sortint segons el propi parer.

Crec que de vegades no s’ha fet un bon discerniment amb el germà que vol entrar al monestir. Sant Benet ens diu en el capítol 58, en la manera d’admetre els germans, que ens n’adonem si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions.

Aquest capítol d’avui, tot i que el monjo no vulgui marxar del monestir, ens hauria de fer reflexionar si estem vivint com a monjos amb bon zel, per l’ofici diví i pels oficis setmanals, per l’obediència i per les humiliacions.

La vida del monjo és molt rica, riquíssima espiritualment, però ens cal espavilar-nos i no adormir-nos, ni entrar en el vici tan nefast de l’intentar viure una vida sense compromís, tancat en el propi claustre del jo.

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
2 d’agost de 2026

En l’època que va escriure la Regla sant Benet, ja és un gran què, poder tenir un llit, cadascú el seu. I a més sant Benet ens parla també del parament del llit, perquè tot estigui ben disposat amb l’estil de vida. Com en altres llocs de la Regla, també hi ha la disposició de l’abat.

Cadascú el seu llit, amb els llenços, les flassades i el capçal, perquè el cos reposi durant la nit, perquè hem de descansar de la fatiga del dia, i hem de recuperar les forces per al dia següent.

Actualment cadascú també tenim la nostra habitació per dormir, amb el llit, i el seu parament, fins i tot tenim aigua per poder rentar-nos. En alguns corredors, com és el cas de les cases noves, tenim el llum encès perquè cap monjo ensopegui si va al servei per la nit.

També tenim més roba que abans i no hem de dormir amb l’hàbit. L’avís de sant Benet per no dur els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, tampoc avui estem tan armats amb coltells cenyits.

Però, la cosa interessant, que si que ens interessa avui i sempre és dormir, descansar, perquè si reposem el suficient podrem llevar-nos ben disposat per a l’ofici diví.

El dormir no és un fi en si mateix. És un medi per estar ben disposat per a que quan soni la campana ens llevem per avançar-nos a la nostra tasca primera i principal de dia a dia, el nostre ofici, l’ofici diví, la lloança a Déu, nostre Senyor, l’agraïment d’una nova jornada per lloar-lo, la súplica per les necessitats de tantes i tantes persones que confien en la nostra pregària.

EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 26 de juliol de 2026

Sant Benet ens ordena la litúrgia. Avui ens diu el temps propici per cantar l’al·leluia. Aquesta paraula per als cristians ens resulta molt encoratjadora. És una paraula antiga, molt antiga, arrelada en la tradició d’Israel. El seu significat: lloeu al Senyor, és clau per als cristians. Com no hem de lloar el Senyor? Els monjos en tot moment hem de lloar el Senyor.

Però, l’Església, la tradició de l’Església i la tradició monàstica ha establert uns temps on cal pronunciar l’al·leluia i uns temps on ens hem abstenir de dir l’al·leluia.

De Pasqua fins a Pentecosta és el temps clau per dir l’al·leluia, és el temps que lloem el Senyor amb més joia perquè la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció ens ha portat la nostra salvació.

Si som salvats hem de ser agraïts i el nostre esclat de veu no pot de deixar de dir l’al·leluia.

Ara bé, els diumenges, fora de la quaresma, celebrem la Pasqua setmanal i per això també hem de pronunciar l’al·leluia. En canvi el temps de quaresma queda clar que no hem de dir l’al·leluia, perquè és el temps penitencial en que la nostra reflexió, la nostra meditació, la nostra pregària espera amb deler la santa Pasqua.

L’al·leluia ens ha de recordar com hem de donar gràcies al Senyor, de tot cor, de tot el que hem rebut d’ell, de tot el que ens ha donat. Quan cantem l’al·leluia ens hem de sentir salvats.

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 19 de juliol de 2026

Sant Benet ens proposa com ens cal celebrar els oficis de la nit. Divideix l’horari en dos temps el d’hivern entre el primer de novembre fins a Pasqua, i el d’estiu podríem dir, des de Pasqua fins al primer de novembre.

Tot això, ho fa perquè les matines se celebrin encara en la foscor i les Laudes a trec d’alba. Per això, a l’estiu se celebraran després de les matines.

Ara bé, ens interessa veure com sant Benet es preocupa del descans nocturn. És necessari dormir, descansar, per poder aixecar-se ben disposats. Aquests dies de tanta calor es fa difícil dormir, però també en la vida cal fer sacrificis. Fins i tot els sacrificis en ajuden a viure la nostra donació a Déu. Si la nostra vida no és donació, és estèril.

Per això, és molt fonamental no perdre cap hora litúrgica, per no perdre la fe, l’esperança i la caritat. La vida del monjo està molt ben regulada, cal viure-la i no caure en la desídia i la nostra negligència ens faci viure allunyats de la misericòrdia de Déu.

La tasca primera i principal del monjo és la pregària, la nostra pregària que vetlla per tot el món. Son molts els qui tenen posada la confiança en la nostra pregària, en la pregària de la comunitat de Poblet, perquè saben la necessitat de pregària que necessita el nostre món.

Cada moment del dia, cada hora té les seves coses, no descurem l’horari ni a l’hivern ni a l’estiu. Descansem de nit i aixequem-nos a seguir lloant Déu, pregant i suplicant per tot el nostre món, demanant per les necessitats i agraint les gràcies que rebem de Déu.

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 12 de juliol de 2026

Sant Benet vol fer-nos veure com és de fonamental en la vida del monjo la humilitat. Per això, vol treure tot bri de supèrbia que pot créixer en el nostre cor.

El monjo si realment vol seguir el camí de la humilitat, que és l’únic camí en aquest món per atansar-se a Déu, ha d’acontentar-se en qualsevol cosa que li encomanen. És allò, que en fer la professió ens diu sant Benet: que no serà amo ni del seu propi cos.

Aquest sisè graó de la humilitat, ens encoratja a acontentar-nos en allò que trobem en el nostre dia a dia. De fet tota la Regla ens invita a viure dies feliços. Per això, ens cal deixar el nostre orgull innat per buscar la humilitat i procurar mantenir-se en aquesta virtut.

Cal adonar-nos de les nostres faltes, de les nostres mancances, ja que no deixem de ser operaris inhàbils i indignes, si no deixem que Déu actuï en nosaltres. Per això, hem d’estar predisposats a fer la voluntat de Déu i deixar la nostra pròpia voluntat sempre al darrera de la voluntat de Déu.

Raó té el profeta quan diu: era estúpid com les bèsties davant vostre. Perquè no ens n’adonem que vivim en una comunitat que el primer treball del dia és la lloança a Déu i la caritat envers els germans.

Per això, encara que de vegades ens despitem, el nostre propòsit, el nostre anhel ha de ser el que ens indica sant Benet pel profeta: “jo mai no em separo de vós”.

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 5 de juliol de 2026

Sant Benet vol fer-nos sants. Ara ens ensenya la pràctica del silenci. Ens cal practicar una cosa per ser un virtuós. De la mateixa manera que ens cal fer pràctiques de conducció per aprendre a conduir un cotxe, de la mateixa manera que una persona que té nocions de cuina ha de practicar molt per aprendre més i més a cuinar, també el monjo ha de portar una vida interior, on la pràctica del silenci sigui un punt d’inflexió en la quotidianitat del dia a dia.

Sant Benet ens demana silenci davant de massa xerrameca de coses dolentes. Com el profeta: M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. La llengua pot dir coses bones, però, també en pot dir de dolentes i així caure a l’abisme de la crítica i la murmuració enfonsant-se sense adonar-se el monjo en un greu pecat.

Al monestir no hem vingut per murmurar, ni criticar, aquests vicis porten a la perdició de la santedat del monjo. Per això ens convé la pràctica del silenci. Fins i tot, sant Benet ens insisteix que de vegades ens cal estar-se de converses bones per raó del silenci. Com no hem de vigilar la llengua de coses dolentes?

Si parles molt, no evitaràs el pecat, i és així moltes vegades. Mort o vida estan en mans de la llengua. Cal practicar el silenci, el silenci que ajuda a ser persones, silenci que ajuda a créixer com a persona i com a monjo. El silenci ajuda a escoltar la veu que ens arriba de dalt. Ens cal practicar el silenci per poder romandre en actitud d’escolta i de pregària.

La pràctica del silenci és com un camp preciós, que hi ha que cultivar perquè doni bons fruits. Del silenci brollaran les bones paraules, paraules assenyades que donen vida. Mai hem de deixar aquesta pràctica del silenci que sant Benet ens proposa per encaminar-nos en la santedat de vida.

El silenci és cabdal en el monjo, en el consagrat, en el qui se saps agafat per Déu i que vol viure una vida humil en el clos dl monestir. La pràctica del silenci ens ajuda a tots a discernir en la nostra vida espiritual, però també en les coses més quotidianes en el dia a dia. Amb la pràctica del silenci tos guanyem.

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de juny de 2026

Sant Benet vol fer-nos un examen al final de la Regla. De fet ara és època d’exàmens. El capítol ens convida a fer un examen de consciència.

Ens convé fer un examen de consciència abans d’anar a dormir. De fet la vida monàstica és l’avantsala del cel. Per això, hem de practicar el bon zel amb un amor ferventíssim.

Tot el que no ens apropa a Déu ens és perjudicial ara i sempre per a la nostra salut espiritual.

El zel que hem de cultivar en el camp de la nostra vida monàstica ha de ser bo, el bon zel, que allunya del vicis i porta a Déu.

En aquest itinerari, en aquest camí, podem equivocar-nos, per això tenim el sagrament del perdó i la reconciliació, per viure en pau i en gràcia de Déu.

La gràcia de Déu ens donarà el bon zel que s’espera del monjo consagrat a Déu nit i dia, dia i nit. Així, ens convé fer memòria, fer examen de consciència: Visc amargat? Visc enamorat? Enamorat del Crist?

Avancem-nos a honorar-nos els uns als altres, estimem-nos, suportem-nos amb paciència les febleses físiques i morals, siguem obedients com Jesús fins a l’extrem per amor a Déu.

Que el nostre treball quotidià sigui la pràctica de la caritat fraterna, estimant amb amor sincer i humil a l’abat, a cada germà, a cada persona que se’ns presenta com Crist, al qui no hem d’anteposar res.

Tot ho hem de fer pel Crist, el qui ens durà a la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant. Aquest és el desig primer del monjo la glòria eterna. Ara bé, per això ens cal practicar i molt el bon zel. Per això, hem allunyar de nosaltres el cel d’amargor.

Crist ens ajuda en la Lectio divina, en l’Eucaristia, en la Litúrgia de les Hores, en cada persona que ens interpel·la en la nostra vida. Parem-hi l’orella del cor i escoltem sempre les prescripcions del Mestre.

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet vol que tot el monestir estigui ordenat. Cada monjo amb la seva tasca col·laborarà a l’ordre de la comunitat.

Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres son aspectes de la vida humana en que podem caure molt, molt fàcilment. Pel motiu que sigui ens podem comparar amb un altres, o desitjar el que fa l’altre i així un reguitzell de sentiments enfrontats que no deixen viure en pau la persona que un dia va voler donar la vida pel Crist.

Davant de tot açò, l’abat a de tenir una confiança molt gran en cada membre de la comunitat, en cada monjo que té assignat un ofici, un càrrec, un servei que s’ha de exercir amb diligència per amor a Déu i als germans.

«El prior, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra la voluntat o la disposició de l’abat» (RB LXV 16). Aquest verset setze del capítol seixanta-cinc és la clau mestra del càrrec de prior. El prior és un servidor fidel, un ajudant clau per a l’abat, per això l’abat diposita la seva confiança, sobretot en els moments quan l’abat és fora del monestir.

El prior és el primer en la comunitat després de l’abat. Per això, se li exigeix més i sempre el compliment de la santa Regla i les disposicions de l’abat. El prior no deixa de ser un testimoni del Crist tant dintre de la comunitat com de cara enfora, en les relacions amb l’exterior, en les persones que demanen el que sigui i truquen a la porta.

Hi ha oficis del monestir que podem dir son més concrets en la tasca que s’ha de portar a terme, però el càrrec de prior és un servei on ha de tocar moltes tecles, tant entre els monjos, com en assumptes externs. Per això, cal viure molt bé l’espiritualitat per donar fruit en les necessitats més comuns i ordinàries de cada dia, les exigències de cada necessitat de la comunitat.

Ahir parlava sant Benet de la institució de l’abat, avui del prior, però cada monjo sempre ha d’extraure de cada capítol de la Regla això que pot ajudar a la vida espiritual, a la vida comunitària. Perquè encarà que un capítol estigui adreçat a l’abat, al prior, a l’hostatger, al cuiner, al majordom, sempre ens és clau veure què em diu a mi particularment, què em pot ajudar en la meva vida de fe. Cada verset de la Regla ens interpel·la a tots.

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Davant les faltes cal correcció. La correcció implica guariment. El problema és quan ens posem tossuts, quan no acceptem cap correcció, quan ens tanquem a obrir els ulls del cor per veure amb una mirada d’amor i estima, per corregir les coses que hem fet mal.

En cada cosa que fem, a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o en qualsevol lloc, podem cometre algun mancament, trencar o perdre alguna cosa. Què hem de fer?

Primer ens hem d’adonar del mal que hem fet. De vegades sembla que no ens n’adonem que alguna cosa hem fer mal. Després declarar el mancament a l’abat i la comunitat. Si declarem el mancament es podrà arreglar, si el dissimulem ens trobarem un dia en aquella cosa que necessitem trencada sense poder-ne fer res.

Per això els negligents, no actuen gens bé, per això convé comunicar la falta, per poder-ho corregir. És fonamental adonar-nos del valor de la veritat, dir les coses, tal i com han succeït, i no fer molts girs per treure importància a la cosa.

Cal demanar perdó espontàniament. Ara bé quan son coses de l’ànima, quan ens trobem en un pecat secret de l’ànima, cal manifestar-ho a l’abat o als ancians que sàpiguen guarir les ferides.

Hem d’adonar-nos de les ferides que tenim per poder posar els ungüents i els remeis necessaris.

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cal tenir mesura en tot, menys en una cosa: en l’amor. Perquè hem d’estimar sense mesura. I aquí ens trobem en el nus del problema que tenim cada persona, que posem mesura a l’amor.

Posem mesura a l’amor, quan no en tindríem que posar mai. En canvi, si que hem de posar mesura en el menjar. Cal ser ordenat en el menjar.

Sant Benet ens fa un menú sa. Ens proposa dos menjars cuits, fruita, hortalisses tendres, si hi ha, una lliura de pa. Al posar 2 menjars cuits ja ens esta assenyalant que el qui no pot prendre de l’un en prengui de l’altre.

Podem tenir intoleràncies en algun producte, que l’experiència et fa veure que no et va bé, tal o tal altre producte. Per això, si d’un menjar no puc, sempre hi ha altre per suplir-ho.

A part d’aquest dos menjars cuits, segons l’època de l’any tindrem unes fruites i unes hortalisses tendres. Cal aprofitar, cada època amb els seus fruits. Per això, també cal aprofitar l’excedent de l’estiu per fer conserva per l’hivern.

El pa, tal vegada ara no se’n menja com abans, els nostres pares; però cal la mesura adient per a cada àpat.

Estarà al judici i al poder de l’abat, si cal afegir alguna cosa més, tal vegada per el treball o per ser una celebració concreta; però, cal mantenir la mesura en tot. Perquè sempre hem d’evitar la disbauxa que no és propi de cap cristià, i el monjo és un cristià, la disbauxa no és cap virtut.

Com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa».

Cita que ve de Lluc 21,34. I que ens exhorta a vetllar per a estar ben preparats per presentar-nos davant del Fill de l’home (cf. Lc 21,36).

Per això, ens cal la mesura en el menjar i l’amor sense mesura en la nostra relació amb els altres. Perquè els altres son els qui ens preparen per rebre Crist.

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El primer punt a tenir en compte en la caritat cristiana, és saber tractar a les persones. Tractar-les amb afecte, amb estima, amb la regla d’or que voldria hom que el tractessin.

Les persones som fills de Déu i nosaltres també germans de Jesús. Uns germans de Jesús que vivim en una casa molt gran i espaiosa, on de vegades ens podem perdre i realment no saber on volíem anar.

Així també en aquest espai tenim molts objectes, objectes que posseeix el monestir per utilitzar-los en les diferents taques que fem. I crec que és interessant que quan prenem algun objecte, després el tornem al seu lloc, net i en bon estat, perquè un altre germà el pugui fer servir.

Aquests elements, aquestes eines que ens ajuden en les nostres tasques, des de l’escombra per netejar, l’olla per fer el sopar, cada objecte el tenim que cuidar perquè no es faci malbé i ja no pugui fer la seva funció.

Per això, sant Benet ens recomana fer molta atenció amb cada objecte del monestir, amb els vestits inclosos. El vestit que el monjo porta ha de ser de la seva mesura, cadascú el seu. I quan de vegades sense adonar-nos ens taquem exageradament la roba ens convé netejar amb aigua freda i sabó aquell tros, que per exemple se’ns havia embrutat de terra roja.

Així en tot, per preocupar-nos i ocupar-nos dels objectes i vestits del monestir, per ser en definitiva uns bons administradors dels béns que posseeix el monestir.