LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat per amor, per amor a Déu. La nostra vida ha de ser imitació del Senyor cada moment de la nostra existència. És que ens convé no perdre el fil d’on estem relligats amb Déu. El fil del Fill nostre Senyor Jesucrist que es feu obedient al Pare, obedient fins a la mort i una mort de creu.

Ara celebrem la Pasqua de la seva Resurrecció. Hem d’obrir els ulls del cor, i les oïdes també, per veure qui és qui ens salva i que és la nostra vida en aquest món.
Hem entrat al monestir voluntàriament, i hem adquirit uns compromisos, que si els abandonem, estem abandonant la nostra vida de monjos. Per això cada vegada que la comunitat es reuneix no podem faltar.

La comunitat es reuneix per pregar, per intercedir pel món, per agrair els benifets, per suplicar, per donar gràcies de la fe en Crist Ressuscitat.

La comunitat es reuneix per compartir l’aliment corporal, en els moments dels àpats, moments de refer les forces per continuar el camí cap a Déu.

La comunitat es reuneix a la recreació, on la comunicació dels béns rebuts son cabdals, per això, tampoc podem posar cap excusa.

La Quaresma ens serveix de temps de preparació per a la Pasqua, ens serveix de temps de conversió, de tornar als vots que hem fet, els vots de la vida monàstica i no els vots de la pròpia voluntat, que de vegades suren com l’oli sobre l’aigua de la professió que hem fet.

La joia Pasqual, la viurem des d’una profunda fe, des d’una profunda conversió a la humilitat, a viure des de i per la humilitat, per amor a Déu. Tot ha de tenir l’impremta de l’amor a Déu, així cada cosa que ha de fer el monjo per obediència al superior no li resultarà estranya, sinó que la farà amb ganes, perquè no la fa pel superior sinó pel Senyor.

Si fem tot el que tenim que fer per amor a Déu, tal vegada ens cansarem, però, adquirirem una felicitat que ningú, ni res ens la podrà treure.

Humilitat més obediència és una molt bona formula magistral per atansar-nos més i més a la imitació de Crist, que és la nostra tasca.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala de la humilitat que ens proposa sant Benet no està construïda perquè quedi com un ornament de la seva Regla, com una decoració que dona goig de veure, sinó més bé com una norma a tenir en compte, com un codi de circulació, on sempre és greu i perillós saltar-se les directrius.

En aquest tercer graó de la humilitat ens trobem amb la perla de l’obediència. Una perla preciosa que el monjo ha de fer seva. És a dir, ha de tenir clar que l’obediència és fonamental en la seva vida, i fonament de l’existència com a persona consagrada a Déu.

El monjo imita el Crist. El Crist es feu obedient fins a la mort. El monjo ha de seguir les mateixes petjades del Crist.

Per això, l’obediència, o si vols dir-ho amb altres paraules, l’escolta, el saber escoltar, el saber escoltar bé el que ens diuen i posar en pràctica el que hem escoltat, sempre serà la millor manera d’obeir, és a dir, una bona imitació de Crist.

Perquè al superior es fa per amor, per amor a Déu. Crec que tot el que una persona cristiana fa, ho hauria de fer per amor a Déu. Aleshores el monjo encara més, s’hauria de sentir encoratjat a viure per amor a Déu, a escoltar per amor a Déu, a obeir per amor a Déu, tot per amor a Déu.

Com no és de joiosa la vida, quan tot es fa per amor a Déu?

De fet la humilitat, la pràctica de la humilitat sols pot conduir-nos a Déu.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Per amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho, quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat. A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.

L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo present.

Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.

Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança, conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.

A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a Esperit.

Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu menjant carn dient-li “però que fas en divendres?”. El monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es féu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una lectura en diagonal d’aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer esfereir, o com a mínim podríem dir-ne que és políticament incorrecte ja que sotmetre’s amb total obediència a algú, avui per avui no sona gens bé i atempta contra un grapat de drets. Però una lectura en aquest sentit seria esbiaixada i mancada del seu sentit profund, perquè ens deixaríem el sentit últim d’aquest graó ja que no es tracta d’una obediència humana, al caprici d’un altre, que seria una relació malsana, sinó que es fonamenta en un doble element: l’amor de Déu i la imitació de l’obediència del Crist. O dit d’una altra manera l’obediència per amor a Déu.

El Decret Perfectae Caritatis del Concili Vaticà II, presenta l’obediència lligada estretament al compromís a seguir a Crist pobre, cast i obedient. L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, com un sacrifici. Realment deixar de fer la nostra voluntat esdevé un sacrifici, no ens enganyem, ens vindria de gust fer sempre el que vulguem i sovint ho emmascarem amb que la nostra voluntat és la recta doctrina de la vida monàstica, quan de fet no és ni recta ni encara menys doctrina. No es tracta pas d’aniquilar la pròpia voluntat, sinó d’assimilar-la a la voluntat de Déu. El nexe aleshores no pot ser altre que l’amor, és aquest el que ha d’unir el nostre voler al voler de Déu.

Sembla impossible, inabastable, però hi ha un precedent, hi ha un ésser humà, tant humà com nosaltres, llevat del pecat, que va aconseguir-ho i aquest és el Crist, el nostre model que identificant la seva voluntat amb la voluntat del Pare vingué a servir i no a ser servit; a alliberar i no a ser alliberat, a estimar tot i córrer el risc de no ser estimat. És el sentit de la frase de sant Agustí estima i fes el que vulguis, perquè si estimem el que voldrem és fer la voluntat del Senyor. El Papa Francesc en la seva darrera Encíclica escriu que «deia sant Tomàs d’Aquino —citant a sant Agustí— que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa. Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments “com Déu els entén”». (Fratelli Tutti, 91)

Tot plegat ho concreta sant Benet, com el mateix Decret Perfectae Caritatis, en seguir la voluntat del superior; partint d’antuvi que la voluntat d’aquest no ha de ser ni pot ser altra que la de Déu. Sovint tenim una obediència selectiva, depèn de qui ens ho mana, de com ens ho mana, de quan ens ho mana i de què ens mana. No es tracta pas de fer sacrificis estèrils, ni encara menys d’humiliacions, ni d’atemptar contra la llibertat personal i la dignitat intrínseca a tot ésser humà, creat com a fill de Déu, creat per Déu i estimat per Déu. Déu ens ha creat lliures i ens vol lliures, per tant el nostre sacrifici, la nostra obediència ha de ser lliurament acceptada i executada.

De res no valdria obeir per por, seria una impostura, una obediència fraudulenta perquè l’obediència no ha de ser pas una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i a les accions que durant aquesta desenvolupem. Obeint seguim essent totalment responsables dels nostres actes, en tot moment i en tota ocasió, no si val en la nostra vida, en la vida del cristià, l’eximent de l’obediència deguda que donaria certa impunitat perquè ves a saber si és cert el que creiem haver entès com una ordre.

És difícil establir paral·lelismes però en la societat les lleis són establertes, en principi, per afavorir el bon desenvolupament de la convivència; certament tenen un aspecte punitiu per a qui les infringeix, però el seu sentit últim és o ha de ser el bé comú. La societat es dona les lleis lliurament a través dels seus legítims representants i així tots s’obliguen al seu compliment. Certament son textos escrits i elaborats en un més o menys llarg procediment mentre que interpretar la voluntat de Déu sovint no és tant fàcil. Per això és tant important l’element clau d’aquest tercer graó de la humilitat, l’amor de Déu, aquesta ha de ser la clau de lectura de la nostra obediència, de tota la nostra vida. Podem optar lliurament per aquella plaça de criticaire que sempre està lliure en tota comunitat, com em deia una superiora fa unes setmanes, però aleshores caldrà que ens plantegem si ens hi mou l’amor de Déu i si imitem aleshores al Senyor, però sembla que assumint el rol de rondinaire no podrà ser pas així.

Com escriu el Papa Francesc «L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”». (Fratelli Tutti, 92).

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.

La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.

El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.

L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.