dilluns, 28 de març del 2016

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare».  5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi

Tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull, per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. Sant Benet ens podria preguntar ara «Ho enteneu això que us he dit?» I ràpids respondríem: «I tant que ho entenc, mira, sant Benet, aquest que tinc al costat és el viu exemple d’aquest orgull i de l’exaltació de si mateix que tu descrius.» Aleshores sant Benet ens diria segurament: «si em respons o penses això, encara que sigui en silenci, no has entès res». Escoltem mil cops la Regla, fins i tot aprovem amb nota l’examen teòric, però el pràctic crec que la majoria no el passem. Sempre ens surt el fariseu de l’evangeli de Lluc: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11), perquè no sóc com aquest altre monjo, peresós, orgullós, golafre, parlador, murmurador; és a dir, ens pot dir ben bé el Senyor: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?» (Mt 7,3); doncs perquè la biga del nostre orgull ens impedeix de veure gran cosa més que no siguin els defectes dels altres. La humilitat no són simples gestos litúrgics per bonics i evocadors que resultin si ens quedem tan sols en això; cal concretar-los en la vida diària. Recordem la Vetlla pasqual, la celebració més important de l’any litúrgic i de la nostra vida de cristians; hi recordem i renovem el nostre baptisme, la nostra resurrecció, la conversió de l’home vell a l’home nou. Quan renovàrem les promeses del Baptisme, el Missal ens presentava una fórmula que ens convidava a repassar la nostra vida de monjos, les nostres actituds interiors. Quins són els enemics de la humilitat? La litúrgia baptismal ens els recordava: les enveges i els odis, les pereses i les indiferències, les covardies i els complexos, les tristeses i les desconfiances, els materialismes i les sensualitats, les injustícies i els favoritismes; en definitiva les manques de fe, d’esperança i de caritat. Les nostres mancances, no les dels altres. Aquest llistat no és un simple enunciat teòric; quants cops diem o ens passa pel cap l’expressió «Fins aquí hem arribat, això no ho puc pas deixar passar per alt, cal que aquest sàpiga que no pot passar d’aquesta ratlla, qui és aquest per dir-me això a mi que sóc molt millor que ell?» I el que passa és que aquell en qui fixem el nostre orgullós odi o menyspreu, més o menys temporal, alhora, ben sovint, ell també fa la mateixa reflexió sobre nosaltres i ens trobem en un atzucac; ningú, permeteu-me l’expressió, baixa del burro i això dificulta la convivència, fa molt mal a la nostra vida de monjos, de cristians. I és que com ens recordava la nostra renovació baptismal la passada nit de Pasqua, ens creiem millors, superiors als altres, massa segurs de nosaltres mateixos, encara que potser sols aparentment, ja que en el fons la nostra actitud demostra total inseguretat; ens creiem convertits del tot, ens quedem en les coses, institucions, mitjans, mètodes i reglaments i, en definitiva, no anem cap a Déu. En la lectura del vespre aquets dies passats sentíem: «Estem cridats a ser misericordiosos, perquè nosaltres hem estat objecte de misericòrdia. No n’hi ha prou a emprar la misericòrdia amb aquells que ens són amables. És, en canvi, vertaderament misericordiós el qui té misericòrdia del propi enemic i li fa el bé tal com s’ha escrit: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien.” (Lc 6,27) Déu no sols dóna la pluja a aquells que li són grats, sinó també als qui no li ho són» (Misericordiosos como el Padre, p. 159). En la vida monàstica no tenim enemics fixos, Déu no ho vulgui, però sovint tenim fixacions temporals més o menys llargues amb alguns germans de comunitat i és aleshores quan som orgullosos i no tenim res d’humils, baixem els graons de la humilitat de quatre en quatre i ens quedem al replà més llunyà d’on teníem i volíem arribar. Pensem que caldria dejunar més, fins i tot potser anar descalços i amb un hàbit més aspre, rentem els peus als altres; però tot això és pur folklore monàstic si alhora menyspreem al germà, el tractem com un inferior.

I ara podem pensar, «Que bé ha retratat l’abat el qui tinc al costat i que bé s’ha retratat ell mateix.» Segurament sigui cert, però deixem per un moment de banda els altres i pensem sobretot en nosaltres mateixos amb vertadera humilitat; revisem aquelles renúncies que vàrem fer la nit santa de Pasqua i mirem si alguna, si més d’una, si totes ens toquen de ben a prop i fem propòsit d’esmena, si més no intentem-ho, perquè les nostres mancances i faltes, el nostre orgull fa patir massa vegades els qui tenim al voltant. Donem gràcies a Déu, sí, però reconeixent les nostres febleses, donem-li gràcies perquè malgrat ser com som, Ell ens estima i ens perdona un cop i un altre, malgrat que els nostres germans siguin millors que nosaltres, malgrat que els qui tenim al costat nosaltres ni els perdonem de cor ni, sovint, els en deixem passar ni una. Ell sí que és misericòrdia, Ell sí que és humilitat i, com deia sant Joan Pau II «s’inclina sobre els justos i els humils (...) es posa de part dels qui abandonen en mans de Déu les seves obres i els seus pensaments, els seus projectes i la seva mateixa vida diària» (Joan Pau II, Audiència general del 23 de juliol de 2003). No és tan sols davant de Déu que hem d’empetitir-nos, sinó davant dels germans. El camí de la humilitat és el que Jesús ha seguit i és aquest camí el que la Regla ens proposa als monjos.

diumenge, 13 de març del 2016

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel•la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Com també quan fa referència a la rebuda dels hostes, sant Benet en aquest capítol és mou entre el consell d’acollir el qui es presenta com si fos el Crist i evitar ensems que la vida del monjo no es vegi alterada per les influències exteriors. Demana diligència per obrir les portes del monestir a qui truqui, per respondre amb caritat i respecte, però alhora no vol que els monjos cerquin fora allò que han de menester. Sant Benet, jugant alternativament amb els aspectes positius i negatius de les relacions dels monjos amb l’exterior, fa del porter la imatge externa de la comunitat i un guardià gelós de la clausura. Un equilibri entre amor a tots els homes, especialment els homes i dones que s’acosten al monestir, però alhora un cert temor que aquests puguin pertorbar amb la seva presència la vida del monjo. Sant Benet no parla mai d’apostolat, en el sentit que avui donem a aquesta paraula, però si que ens indica instruments, com la llei divina i la Paraula, per tal d’edificar els hostes i els qui s’acosten al monestir. La clau està en una vida segons la fe i la Regla, en presència dels homes i dones que s’acosten a nosaltres, el món, que es deia abans, del qual formem part, i fer possible que, a través nostre, els altres puguin veure Déu.

El monestir ha de rebre els hostes i els visitants com el Crist i ha d’evitar que els monjos corrin per fora o que persones alienes corrin pel monestir, aprofitant els propis recursos per tal de tenir-ho tot o el que més es pugui a casa. Avui és difícil poder obtenir dins el monestir totes les coses necessàries per la nostra vida; això no vol pas dir que renunciem a aquest objectiu. Entre els membres de la nostra comunitat hi ha diferents dons i talents i aquests s’han de posar al servei de la comunitat. Un pot cuinar bé, l’altre saber de números, l’altre saber de música, un altre tenir bona veu i saber menys de música; la combinació de tots els elements és el que forma la comunitat. No som pas una suma d’eremites, sinó que a imatge de les primeres comunitats cristianes hem de ser capaços de compartir els dons i talents que cadascun posseïm, i tots en tenim, i així suplir les mancances dels altres, mancances que també tots tenim.

De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones. Ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats, alguns dels coneguts i cap dels amics, si entenem per aquests els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu en Pla, potser dels coneguts però no més enllà.

diumenge, 6 de març del 2016

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis. 

Comentari de l’abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet destaca dues idees, d’una banda la família del monjo, el seu passat, els seus orígens, i de l’altra la senzillesa i la igualtat, el seu present, la seva realitat monàstica. No fer accepció de persones eliminant també les distincions entre els qui entren al monestir amb diferents capacitats és una de les idees cabdals de la Regla de sant Benet. El lliurament de béns, en aquest cas per part dels pares dels infants d’origen noble, no significa per sant Benet que hi hagi d’haver diferències. Allò realment important és el camí de la vida del monjo. Per sant Benet l’establiment de distincions significaria un greu impediment per a la vida comunitària. Sant Benet ens està dient que en el monestir tots els monjos són iguals, que les capacitats intel•lectuals, físiques o econòmiques no han de ser sinó una aportació a la riquesa comuna de la vida del monestir, dons posats al servei dels altres generosament i sense vanaglòries.

Sant Benet demana també i sobretot a l’abat que «Que no faci accepció de persones al monestir. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència» Que en qualsevol cas l’accepció sigui positiva, és a dir per raó de les febleses: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses». Cal que «consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos».

Sant Benet no propugna un igualitarisme uniformitzador sinó un equilibri comunitari on entre tots es comparteixin dons i talents essent comprensius i misericordiosos els uns amb els altres i que ni els que tenen més capacitats se n’enorgulleixin ni els qui tenen més febleses cerquin de treure’n profit i, sobretot, que ningú rondini o murmuri al respecte. Però rondinem i murmurem ben sovint. Un prevere de la comunitat inicia un diumenge o un dia ferial la seva homilia, pot ser un do o una feblesa, encara no ho sabem; però abans de saber-ho ja se sent al cor algú que rondina, i de fet quan el rondinaire habitual o ocasional predica, un altre murmura contra ell. Si algun salmista elabora les seves pregàries, cosa que si no cau en heretgia o contradiccions és ben lloable perquè significa que el que demana en nom de la comunitat és fruit dels seus moments de pregària personal, tard o d’hora al llarg de la setmana sentirà algun comentari a baixa veu o un so de reprovació. A la fi no acceptem els dons dels uns i les febleses dels altres, tot i que tots tenim una cosa i altra, tots tenim algun do i tots més d’una feblesa.

L’altre aspecte d’aquest capítol és la relació amb la família, que com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, és important en la vida del monjo. Pot representar una dificultat tant si la nostra opció vocacional és estimada per ells com si és rebutjada, ja que per una part ens pot portar a no sentir-nos prou lliures, un xic pressionats i per l’altra el seu recolzament i aprovació són una ajuda sempre, sobretot quan arriba la inevitable hora del dubte i és quan ambdues situacions poden provocar inseguretat i pressió. Des de la pròpia llibertat amb què vivim la nostra vocació es manté i sorgeix amb més força l’estimació profunda envers familiars i amics, que hem deixat fora i una sana relació amb ells afavoreix el nostre camí monàstic.

Però és evident que les arrels es mantenen vives i alhora la responsabilitat que tenim envers la família, sobretot els pares. Tard o d’hora els pares es fan grans i necessiten més atenció també per part nostra, que a vegades som els qui més lliures estem dels fills; també tard o d’hora els perdem i la situació canvia. En qualsevol situació però, hauríem de comprendre els qui durant un temps més o menys llarg han d’anar visitant als seus pares més sovint, per tal d’aportar-los ajuda i suport. Ni ens pensem que això no ens caldrà mai, si els pares són encara joves, perquè arribarà; i si de cas no ho hem hagut de menester o ja no ho necessitem fer per les circumstàncies que sigui, no pensem que és feblesa dels altres, sinó caritat envers els qui ens han donat la vida, educat i transmès la fe.

Hem de viure la nostra vida de cristians al clos del monestir amb equilibri, essent conscients d’on venim i com això ens pot ajudar i també alhora dificultar el camí. El que hi hagi de bo, posar-ho al servei dels altres; el que hi hagi de menys bo saber-ho acceptar, i aprendre també dels germans allò de bo i saber allò que de menys bo tenen per no repetir-ho. Així, obertes totes les portes del nostre cor, de manera que no resti mai lloc a la murmuració que ens pugui seduir i perdre, Déu no ho vulgui, avançarem dia a dia tots junts en el progrés en la vida monàstica i en la fe, eixamplant el cor i corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor.