ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel•la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Com també quan fa referència a la rebuda dels hostes, sant Benet en aquest capítol és mou entre el consell d’acollir el qui es presenta com si fos el Crist i evitar ensems que la vida del monjo no es vegi alterada per les influències exteriors. Demana diligència per obrir les portes del monestir a qui truqui, per respondre amb caritat i respecte, però alhora no vol que els monjos cerquin fora allò que han de menester. Sant Benet, jugant alternativament amb els aspectes positius i negatius de les relacions dels monjos amb l’exterior, fa del porter la imatge externa de la comunitat i un guardià gelós de la clausura. Un equilibri entre amor a tots els homes, especialment els homes i dones que s’acosten al monestir, però alhora un cert temor que aquests puguin pertorbar amb la seva presència la vida del monjo. Sant Benet no parla mai d’apostolat, en el sentit que avui donem a aquesta paraula, però si que ens indica instruments, com la llei divina i la Paraula, per tal d’edificar els hostes i els qui s’acosten al monestir. La clau està en una vida segons la fe i la Regla, en presència dels homes i dones que s’acosten a nosaltres, el món, que es deia abans, del qual formem part, i fer possible que, a través nostre, els altres puguin veure Déu.

El monestir ha de rebre els hostes i els visitants com el Crist i ha d’evitar que els monjos corrin per fora o que persones alienes corrin pel monestir, aprofitant els propis recursos per tal de tenir-ho tot o el que més es pugui a casa. Avui és difícil poder obtenir dins el monestir totes les coses necessàries per la nostra vida; això no vol pas dir que renunciem a aquest objectiu. Entre els membres de la nostra comunitat hi ha diferents dons i talents i aquests s’han de posar al servei de la comunitat. Un pot cuinar bé, l’altre saber de números, l’altre saber de música, un altre tenir bona veu i saber menys de música; la combinació de tots els elements és el que forma la comunitat. No som pas una suma d’eremites, sinó que a imatge de les primeres comunitats cristianes hem de ser capaços de compartir els dons i talents que cadascun posseïm, i tots en tenim, i així suplir les mancances dels altres, mancances que també tots tenim.

De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones. Ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats, alguns dels coneguts i cap dels amics, si entenem per aquests els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu en Pla, potser dels coneguts però no més enllà.