diumenge, 26 de març del 2017

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.

El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.

L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».

L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.

El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).

Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.

Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos.

Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina.

diumenge, 19 de març del 2017

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 març 2017

Aquest capítol esdevé una síntesi doctrinal de tota la Regla de sant Benet i també hauria de ser el fil conductor de tota la nostra vida com a monjos, és a dir, conformar-nos a la voluntat del Senyor, tal era el propòsit del postulant definit en el pròleg, per arribar a la caritat perfecta. La caritat en el seu dia a dia es mesura en la nostra relació amb Déu i amb els altres. No exigir res a canvi de la nostra caritat ni a Déu ni als altres; preferir l’oblit d’un mateix i de les nostres pròpies necessitats o capricis davant dels interessos dels altres; arribant així a la plenitud de la caritat amb un amor humil i sincer vers els germans per damunt del nostre esperit a voltes mesquí, roí i contestatari. Fits els ulls en aquest objectiu assumirem els sofriments propis de la nostra condició humana i assaborirem la pau i el goig en profunditat en el nostre cor i no preferirem res absolutament al Crist.

Ens cal ser zelosos, amb aquest zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Zelosos per l’assistència i la puntualitat a l’ofici diví amb aquell zel que sant Benet demana al monjo a qui s’encarregui de fer el senyal perquè tot es faci a les hores corresponents (RB 47). Zelosos per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions, com es demana al qui vol entrar a la comunitat (RB 58). Zelosos pel zel de Déu i amb intenció pura per no caure en desordres (RB 64). Zelosos amb aquell bon zel que féu que Jesús arremetés al temple contra els qui havien fet de la casa del Pare un lloc de mercadeig. Però també hi ha un zel dolent que ens consumeix i no ens deixa viure, que ens allunya de Déu i dels germans i que com diu sant Benet ens duu a l’infern; al nostre propi infern on som nosaltres mateixos els qui carreguem i atiem el foc que lentament va consumint la nostra vocació amb les feixes del nostre egoisme, de la nostra insolidaritat, de la nostra covardia a afrontar el nostre compromís amb Déu i la comunitat amb sinceritat i honradesa. Un infern particular que ens podem entestar a fer-ne infern per a tots els altres, fins arribar al punt en què qualsevol cosa que ens diguin i que creiem que contravé la nostra pròpia voluntat és causa de greuge creient-nos víctimes d’una persecució que no és res més que el nostre empobriment espiritual.

És el zel de Jaume i Joan que, en ser rebutjats en un poble de samaritans, demanen al Senyor que faci baixar foc del cel i consumeixi els qui no els han volgut acollir; però recordem la reacció de Jesús que es va girar i els renyà i se n’anaren en un altre poble (Lc 9,54). L’arrel del zel dolent també pot tenir un origen legítim, en haver estat víctimes d’alguna injustícia o del desamor dels germans de comunitat; sinó sublimem la situació concreta que ens dona amargor correm el risc aleshores d’anar-nos apartant del dia a dia de la comunitat i tancar-nos en nosaltres mateixos. On arrelen el bon zel i el zel dolent? Escriu l’abat Sighard Kleiner que «el monjo és com un arbre plantat a la vora de l’aigua les fulles del qual mai no moren i donen fruit al seu temps». Anem també amb compte de no tallar el pas de l’aigua i ser causa que les arrels dels qui ens envolten s’assequin. Com l’arbre els monjos hem de créixer absorbint la gràcia de l’Esperit per donar fruits de caritat, de goig i de pau; fruits en una paraula de totes les virtuts. Som com uns arbres plantats en un jardí clos, que és el monestir, on ens hem de deixar amarar de l’esperit de la Regla agafant de model els instruments de les bones obres (RB 4).

La simple i fidel observança ens permet als monjos d’arribar a un estat, on sense deixar de ser amos de les nostres accions, deixem lloc a l’Esperit; aquest és l’autèntic estat del bon zel. Certament la nostra fidelitat coneix eclipsis, la nostra vocació es refreda sovint i distraccions i banalitats ens tempten. Correm sempre el risc que la nostra vocació quedi eixarreïda. Ens deia avui sant Joan Crisòstom «que conservar és més admirable que crear, perquè conservar és lluitar contra la tendència de tornar al no res, i per això conservar és una cosa realment important i admirable». No ens hem de deixar arrossegar fora de l’engranatge de la Regla, si ens dediquem a seguir el camí que sant Benet ens proposa amb decisió i fidelitat, la nostra ànima se sentirà cridada a les profunditats de l’amor de l’Esperit que va del Fill al Pare i no deixarà de donar, al seu temps, els fruits de vida.

Deixem que l’aigua de l’Evangeli amari les arrels de la nostra vocació, no tanquem les portes dels nostres cors a la Paraula de Déu, ens hi ajudarà el mateix ritme pautat de la vida monàstica cercant de mantenir l’equilibri entre pregària i treball. L’objectiu no és tant intentar identificar-nos amb Crist, tractant sols d’imitar-lo, és a dir, actuar com pensem que ho faria si estigués en la nostra situació; l’objectiu és reconèixer-lo en els que ha escollit per identificar-s’hi; veure Crist en l’abat, en el sagristà, en el prior, en el porter, en el cuiner, en l’hostatger, en el bugader, en l’infermer i en el malalt; és a dir en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que més pateixen i també en els hostes i els qui s’apropen al monestir.

En aquest capítol sant Benet ens mostra que l’espiritualitat que ens transmet la Regla és sol·licitud vers els altres amb un amor a Déu superior al que puguem sentir per nosaltres mateixos. Estar a l’escolta de la Paraula en tots els moments i aspectes de la vida, però sobretot allí on ens costa més, que és en la relació amb els altres.

Sant Benet a les acaballes de la Regla ens planteja un viatge de retorn al seu pròleg, aprendre a escoltar Déu en la nostra simple, incerta i a voltes incomprensible vida de cada dia. El zel amarg ens encega i ens fa sords; el bon zel ens compromet amb Crist i amb els germans i ens ajuda a lliurar-nos dia a dia, minut a minut a cercar a Déu. La Regla no ens promet que observant-la aconseguim la felicitat, el que ens diu sant Benet és que la seva observança ens fa restar oberts a la voluntat de Déu; l’equilibri de la Regla fa possible un camí tranquil vers Déu on la pregària, arrelada en la Paraula, és llum pels nostres passos, la que ens il·lumina el camí. De l’aparent monotonia i quotidianitat en podem fer un mitjà que ens porti a descobrir la plenitud de la vida. És a les nostres mans que aquest camí senzill viscut amb coherència i profunditat ens canviï poc a poc la vida. La Quaresma que és un temps de conversió, de camí; ens ofereix cada any un temps, uns dies més privilegiats per fer camí, per dedicar-nos més intensament a cercar Déu. Preparem-nos per la Pasqua amb intensitat, com si fos la primera que vivim o la darrera que viurem, expectants i esperançats.

diumenge, 12 de març del 2017

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol•lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.

L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.

En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.

El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.

Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.

Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»

Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».

diumenge, 5 de març del 2017

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 març 2017

Sant Benet ens presenta la Quaresma com un temps fort, un temps privilegiat durant el qual els monjos ens hem de dedicar molt especialment a la lectura espiritual, perquè ens ajudi a preparar la Pasqua. No pas fullejar un llibre sinó que la Regla ens recalca que cal llegir-lo tot sencer i per ordre, no pas defugint el que ens sembli més avorrit, feixuc o menys interessant. Com la mateixa vida monàstica, que l’hem de viure tota sencera de Matines a Completes, de la pregària al treball passant per la lectio, si volem viure-la en plenitud.

De nou, ara referit en concret a la lectura, sant Benet ens dona un toc d’atenció contra la peresa espiritual i material, contra la temptació de passar l’estona sense fer res o enraonant, ens hi alerta perquè no ens convertim en un germà peresós i negligent; que esdevingui no ja tan sols no de profit per a si mateix sinó que a més destorbi els altres. Per a sant Benet no hi ha res tan contrari a l’ideal de monjo que ens presenta en la Regla, com aquell que defuig el que li sembla feixuc o avorrit, que és peresós, negligent, murmurador i que enreda a més els germans de comunitat amb la seva actitud sempre destructiva. Déu no ho vulgui que n’hi hagi cap en una comunitat, perquè com escriu Dom Delatte un monjo que s’avorreix esdevé un apòstol de l’avorriment, la peresa i la murmuració i totes tres coses són contagioses. Per a sant Benet aquesta intensitat en la lectura durant la Quaresma no implica pas una càrrega, ans al contrari, la concep com un deixar-se anar en mans de l’Escriptura i de la lectura espiritual, perquè aquestes ens portin a un aprofundiment de la nostra experiència interior.

«La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal», aquesta frase fora de context ens podria fer pensar que sant Benet ens demana que la vida del monjo sigui una vida ascètica, sense brillantor, fosca i fins i tot trista. Però per entendre-la l’hem de relacionar amb una altra frase que apareix cap al final d’aquest mateix capítol, on sant Benet, després de descriure tot l’ascetisme de la Quaresma, ens diu que hem de viure aquest temps «amb una joia plena de deler espiritual» tot esperant la santa Pasqua. La Quaresma és doncs, per sant Benet, un moment d’alegria. Fixem-nos que només és en aquest capítol de la Regla on trobem la paraula gaudium, joia o alegria, en relació directa amb l’afirmació del pròleg, que presenta el monjo com aquell qui «vol la vida i desitja veure dies feliços» (RB, Pròleg 15). La joia, la vertadera joia, no pot pas experimentar-se sense dificultats; com el camí de Crist pressuposa travessar un passatge, per anar de la mort a la resurrecció.

Esperar la Pasqua no és només preparar-se per la celebració de la Pasqua, és estar obert tothora al pas de Déu en les nostres vides i la Quaresma és el moment en què cal esforçar-se per fer créixer en nosaltres aquest desig de Déu. Distingint entre necessitat i deler; tenim moltes necessitats, les tenim en comú amb totes les altres criatures; però en la mesura en què els éssers humans tenim alguna característica pròpia, aquesta és el desig, el deler que s’obre al tot altre, simplement esperant alguna cosa que només podem rebre com un regal, que és la gràcia. Tenir dins nostre el desig de Déu, el deler d’una participació cada vegada més gran en la vida divina, en un major creixement de la llavor de la vida divina dipositada en nosaltres quan vam ser creats a imatge de Déu. Tots els diversos aspectes de la vida monàstica ascètics, no tenen per objecte eliminar les nostres necessitats, sinó controlar-les, per tal de no ser controlats per elles i permetre així el creixement del nostre desig espiritual.

Aquest és el sentit de l’expressió de sant Benet de que tota la nostra vida ha de ser una Quaresma, una preparació per a la Pasqua; no pas un temps per fer coses especials, sinó més aviat un temps per observar amb més fidelitat i puresa la Regla que regula les nostres vides. La fidelitat a la lectio divina, a la pregària, al treball, respectar els àpats regulars, de manera que no mengen fora de les hores dels àpats de la comunitat, estar present al refetor amb la comunitat, llevat que la servim d’una altra manera amb quelcom que no podem fer en un altre moment i tantes altres coses que ja sabem que hauríem de fer o de deixar de fer. I tot això sense caure en el que sant Benet diu al final del capítol, l’advertiment de no caure en l’orgull i la vanaglòria, de felicitar-nos pel nostre valor o fervor; sinó deixar el judici al nostre pare espiritual.

Hem començat un temps de conversió, un camí vers la Pasqua quan recordarem de nou que Crist vencent la mort ens regalà la vida eterna. Preparem-nos-hi amb l’ajut de l’Escriptura i de la lectura espiritual; fidels a la pregària comunitària, amatents a observar la Regla amb tanta fidelitat com puguem, defugint la peresa i la negligència, donant-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció del cor i a l’abstinència. Com ens diu el Papa Francesc la Quaresma és un nou començament, un temps propici per a intensificar la vida de l’esperit, és el temps per a renovar-se en l’encontre amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El mateix Senyor ens mostra el camí que cal seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a realitzar aquests dies un veritable camí de conversió.