EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol•lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.

L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.

En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.

El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.

Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.

Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»

Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».