QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les hores i el ritme de la vida monàstica de cada dia se’ns desplega amb la pregària comunitària.

Sant Benet després de l’ordenament de les matines i les laudes ara passa a establir l’ordenament de les hores dels oficis divins durant el dia.

Després del Concili Vaticà II es va suprimir prima. Crec que en alguns àmbits monàstics va romandre, si no m’equivoco la Cartoixa encara ho manté.

Ara bé, l’Església Catòlica manté tèrcia, sexta i nona. També en alguns monestirs ho han reduït, o bé ho han ajuntat sexta i nona, però la qüestió principal és que el dia, cada dia en la vida monàstica la pregaria té el seu pes principal.

Nosaltres encara no fa un any que vam tornar a establir el ventall de les hores de tèrcia, sexta i nona. Era una cosa que semblava impossible de fer-ho, d’encaixar en l’horari de la nostra comunitat, i feia anys que se’n parlava en cada visita canònica. Ara ja ve rodat i sembla el més normal.

De tot açò sols ens importa tenir clar que la nostra vida de monjos va lligada a la pregària de les hores. Cada moment del dia el monjo viu la tensió d’estar davant la presència de Déu

Unes hores son molt més curtes, perquè la salmòdia és més reduïda, però cal la nostra predisposició de tocar la presència de Déu.

Les Vespres ja són més extenses i recordem el dia transcorregut, donem gràcies i demanem per les necessitats de tot el món i els difunts, solemnement cantem el càntic de Maria, ens posem als llavis les paraules que l’evangelista Lluc li posa als llavis la lloança de Santa Maria, i cantem el Parenostre amb tot l’afecte de demanar la seva voluntat, el seu pa i el perdó i la reconciliació i així cada dia, per entrar a la nit disposats a descansar en la joia del Senyor Jesús.

Completes ho corrobora tot el transcurs del dia per anar a dormir en pau, i ens deixa al final l’acaronament de la nostra mare i Mare de Déu amb el cant de la Salve, per tenir bona nit.

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet en aquest capítol ens parla de l’ordenament de la salmodia en les altres hores de l’Ofici Diví, donat que ens ha parlat ja de Matines, l’ofici nocturn i de Laudes. Ara s’ocupa de les Vespres, les Completes i les denominades hores menors, que aleshores incloïa també Prima que va ser suprimida arrel de les reformes del Concili Vaticà II.

Sant Benet però ens fa aquí prestar atenció en el verset inicial i en d’altres aspectes comuns a l’Ofici Diví com ara el Kyrie eleison, el comiat i la benedicció final. Aspectes que potser de tant coneguts i repetits no els hi prestem a vegades l’atenció necessària i ho fem ritualment, quasi sense adonar-nos-en del que estem fent.

El verset que sant Benet ens diu que hem de dir abans de començar a salmejar: Deus in adiutorium meum intende, amb la resposta: Domini ad adiuvandum me festina, és el primer vers del Salm 69. Aquestes paraules formen de fa segles l’oració introductòria de cada hora dels breviaris romans, monàstics i ambrosians, tot i que durant els últims tres dies de la Setmana Santa i en l’ofici de difunts la fórmula emprada originàriament era una altra. Mentre es reciten, o es canten, tots els presents fan el senyal de la Creu i amb aquestes paraules i amb el signe de la Creu es representa que ens posem de manera especial en presència del Senyor. La tradició diu que sant Benet va introduir aquest costum en l’ofici monàstic i que sant Gregori el va estendre a totes les esglésies romanes. Joan Cassià (Col·lacions, X, 10), per la seva part diu que des dels primers temps del cristianisme els monjos van usar aquesta introducció sovint i molt probablement també fora de l’Ofici Diví, com una mena de jaculatòria.

En posar aquesta súplica al començament de cada hora, l’Església implora l’ajuda de Déu sobretot per evitar les distraccions mentre preguem, seguint el consell de sant Benet a la Regla «Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Segurament la traducció litúrgica al català d’aquest verset no ha estat la més encertada o no recull ben bé tota l’amplitud del sentit de la frase llatina, però al cap i a la fi també invoca al Senyor perquè estigui amb nosaltres i ens ajudi, que estigui amb nosaltres molt especialment durant la pregària i ens ajudi a pregar, a servir al Senyor amb temor i a salmejar amb gust (cf. RB 19,3-4).

L’objectiu de la pregària continuada al llarg del dia no és altra que el de santificar la nostra jornada, es a dir a posar-nos i a sentir-nos en tot moment en presència del Senyor i res millor per conscienciar-nos-en que pregar i invocar el seu ajut. Santificar el dia amb la nostra pregària, amb el nostre treball, amb la lectura de la Paraula de Déu i amb qualsevol altre activitat no és pas una tasca fàcil. Sovint no és que ens endropim sinó que simplement ens relaxem i ens sembla que està bé estar a determinades hores o sentir-nos en determinades hores en presència del Senyor, però que potser no cal que sigui sempre i en tot moment. És humà relaxar-se, però estar o creure’ns en presència del Senyor no vol dir pas estar en tensió, en el sentit pejoratiu del terme, al cap i a la fi sentir-nos a la seva presència és el que volem com ho explicita el salm 27 «Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!» Buscar-la és el que vull, Senyor!» (Sl 27,8). I per sentir-nos en la seva presència al llarg de la Regla, sant Benet va plasmant diversos consells, com per exemple el del capítol 19, l’actitud en la salmodia, o el del capítol 20 sobre la reverència en la pregària, ambdós conclouen aquests dotze capítols dedicats a l’Ofici Diví i que venen a ser un resum de tota la resta de la Regla en relació amb aquesta actitud nostra en presència del Senyor.

Escriu André Louf (La vida espiritual) que la pregària cristiana no neix d’una necessitat de l’home de dirigir-se a Déu, sinó que dimana del fet que un dia Déu es va dirigir a l’home mitjançant la seva Paraula i aquesta Paraula de Déu presideix tota pregària; Déu pren la iniciativa i espera que l’home resti atent i aculli amb goig la seva gràcia. Cristians i hebreus disposem d’una escola i d’un mètode de pregària que procedeix directament de l’Esperit de Déu, disposem d’una Paraula que posada en lletra i transmesa en l’Escriptura al cap i a la fi no és altra cosa que un reflex de la intervenció de Déu en la història, en l’Església i en cadascun de nosaltres. Pregar amb el psalteri no significa tant sols llegir-lo o recitar-lo, cal penetrar-hi en el seu sentit fer-nos-el nostre i això tant sols ho aconseguirem centrant-nos en la pregària, concentrant-nos, gaudint-ne. Quin sentit te recitar o cantar els salms de manera buida i sense sentiment? Com podem aconseguir sentir la pregària com a nostra i com a comunitària sense l’ajut del mateix Senyor? Sovint no en som massa conscients de la riquesa que significa la nostra pregària amb els Salms, la mateixa que tant sovint va fer Jesús quan anava tot sol a la muntanya i passava les nits pregant. Per això mateix és una pèrdua, menysvalorem l’Ofici Diví, quan no hi posem els cinc sentits. Què faig pendent de si a l’església hi ha algú o no quan tinc davant dels ulls la Paraula amb la que Déu ens invita a lloar-lo? Com puc estar amb la boca closa, revisant les meves mans o amb la mirada perduda en l’infinit quan és Déu mateix qui surt al meu encontre per escoltar-me, per escoltar-nos? Els Salms són per a interioritzar-los i això no ve tot sol, ens hi hem d’esforçar, ens hi hem de centrar, perquè més enllà d’una melodia, més enllà d’una lletra hi ha Déu mateix amb qui ens comuniquem. Tant sols si el salm arriba al cor del qui el prega neix en nosaltres la vertadera pregària, d’altra manera podem donar l’aparença de que preguem, però no ho fem pas. La pregària no ha de ser pel monjo una obligació, ha de ser una vertadera necessitat i de la pregària comunitària neix la pregària personal, en el nostre dia a dia no n’hi ha una sense l’altra. Sols si aconseguim aquest clima podrem dir amb tota veritat en concloure l’hora «Beneïm al Senyor. Donem gràcies a Déu», perquè sols així pregant de tot cor l’haurem beneït i d’això si que li hem de donar gràcies, d’haver-nos acompanyat i d’haver-lo pogut trobar en cada verset de cada salm. Sols així santificarem vertaderament el dia, d’altra manera semblarà que complim, però de fet no serà així.

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«La Litúrgia de les Hores ha de servir per a santificar tot el dia. (...) és molt de desitjar que la Litúrgia de les Hores informi tota la pregària cristiana, la vivifiqui, l’orienti i alimenti eficaçment la vida espiritual del poble de Déu. Confiem que així sigui possible que allò de “hem de pregar sempre”, que va recomanar nostre Senyor Jesucrist a la seva Església, reviurà, perquè el llibre de la Litúrgia de les Hores, distribuït convenientment durant el dia ajuda i secunda l’oració contínua.» Són paraules de sant Pau VI escrites per a la Constitució Apostòlica Laudis Canticum que establia la nova ordenació de l’Ofici Diví comú per a tota l’Església d’acord amb el que havia suggerit el Concili Vaticà II.

L’Ofici Diví va néixer estretament lligat al decurs de les hores que conformen la jornada diària. D’una banda se seguia l’horari laboral establert en temps del Imperi romà, seguint la distribució de la jornada que feien les campanes del fòrum a Roma, d’aquí la seva denominació encara avui seguint la de les diferents hores del dia a Roma: Tèrcia, Sexta, Nona. Així les primitives comunitats cristianes establiren l’horari de pregària al llarg de tot el dia; fos en un lloc comú o fos en l’àmbit familiar, la pregària centrada en la salmòdia esdevingué ben aviat un element fontal de la vida dels creients. D’altra banda si bé no és possible verificar en el Nou Testament un vincle explícit entre pregària i temps, el referent és evident en el ritme cultual del Temple i de la pregària a la Sinagoga. La primitiva vida monàstica al desert feu de l’Ofici el punt de trobada constant amb Déu. Sant Benet hereu de tota aquesta tradició segueix el principi de santificació del dia, de tot el dia, de cada part del dia, a través de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res de res.

Pregar és treballar i treballar és pregar, és la idea que mou a sant Benet i que s’ha traduït en l’expressió ora et labora, que de fet no apareix enlloc a la Regla però que resumeix molt bé la idea de fons. En algun moment o altre de la vida de qualsevol persona pot assaltar-nos la idea de que som en certa manera esclaus del temps, presoners del rellotge podríem dir. Seria aquesta sensació fruit d’una buidor espiritual perquè el temps també és un regal de Déu, un regal que ens fa per tal d’omplir-lo, de santificar-lo i per tal de santificar-lo ens cal rebre la fortalesa necessària i aquesta força ens ve per la pregària. Tant sols així el temps, el pas de les hores, pot esdevenir també un mitjà d’encontre amb Déu; el temps, el rellotge, la campana, esdevenen així no pas un incordi o fins i tot un enemic, ans al contrari és el moment concret en que Déu surt al nostre encontre. Preguem doncs per santificar el nostre temps, per dedicar el nostre temps al servei del Senyor i donar així sentit a la nostra vida, de tal manera que cada instant del dia o de la nit sigui un signe de la presència del Senyor. A cada moment la seva pregària i una pregària per a cada moment. Aquesta era també la idea del Concili Vaticà II expressada de manera més concreta en els principis i normes de la Litúrgia de les Hores, disposant que la recitació de l’Ofici tingui lloc en el moment més aproximat al de l’hora natural de cada hora canònica. Es volia posar així fi a l’anticipació que acabava per esdevenir desnaturalització del vertader sentit de la pregària de les Hores. Era habitual anticipar les Matines i les Laudes del dia següent a la vigília o bé recitar tot l’ofici d’una tirada seguint aquella dita de que feina feta no fa destorb i aquesta pràctica fins i tot podia ser considerada de bon clergue, en el mal entès de que el mal clergue no la feia ni anticipada ni retardada. El Concili volia així retornar el sentit originari de la pregària de les Hores i evitar una mentalitat legalista i complidora del mínim exigit per retornar al principi de que santificant cada hora santifiquem tota la nostra existència.

Santifiquem doncs nosaltres de manera suficient la nostra jornada diària? El salmista ens parla de que set vegades al dia dona lloança (Salm 119,164) i de que a mitjanit es lleva per a lloar al Senyor (Salm 119,62). El Concili Vaticà II suprimí la pregària de Prima però mantenint la resta ens ofereix la possibilitat de farcir la nostra jornada amb la pregària. En un moment donat al nostre monestir les hores denominades menors foren agrupades en una de sola, la que coneixem avui com a pregària del migdia. Tanmateix les normes de la Litúrgia de les Hores contemplen tant la disposició de Tèrcia, Sexta i Nona com la possibilitat de celebrar la denominada Hora d’entre dia, afegint però el Concili que es conservessin en l’Ofici Coral les denominades Hores menors mantenint-les, salvat el que digui el dret particular, per part d’aquells comunitats que menen vida contemplativa (76). Segur que les raons que mogueren a aquesta reforma domèstica eren prou justificades; però tal volta ens hauríem de plantejar si aquelles raons segueixen avui vigents, si no seria millor per exemple començar la tarda amb la pregària de Nona i donar-li així a la nostra jornada vespertina un sentit encara més ple. Certament, quan s’ha fet un canvi i sobretot si aquest comporta eliminar alguna obligació, la tornada enrere es fa encara més feixuga; però mai hauria de primar en el que fa relació a la pregària la nostra comoditat personal o mantenir les coses per sentit acomodatici comunitari. Ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium que «al cor es mantindran les hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona (89e) (...) i tots els qui executen l’Ofici al cor o en comú han de complir el deure que els ha estat encomanat amb la màxima perfecció, tant per la devoció interna de l’ànima com pel comportament exterior.» (SC 99).

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.

Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.

Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.

Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.

En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.

La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.

El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).

La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.

L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).

L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.