diumenge, 25 de setembre de 2022

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Roda el món i torna al Born» aquesta dita significa que és bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves, però que finalment acabarem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem. Quatre cops l’any tornem, per dir-ho així, al Born, tornem a començar la lectura de la Regla, aquest text en el que ens hi trobem com a casa i que ens resulta familiar de tant de sentir-lo. Però ja de bon començament sant Benet ens diu que no n’hi ha prou amb sentir-lo, que hem d’escoltar-lo i parar ben bé l’orella al que ens vol dir el mestre. I qui és aquest mestre? Podríem respondre que sant Benet, però sense deixar de ser això cert, sant Benet amb tota la seva saviesa pràctica no fa altra cosa que posar en solfa els manaments i consells evangèlics i el Mestre, en majúscules, no és altre que el Crist mateix.

En el pròleg sant Benet se’ns adreça directament a nosaltres, siguem qui siguem, però partint de tres premisses; per començar a escoltar hem de tenir clar: renunciar als nostres propis volers, militar pel Senyor Crist i prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. No és pas banal ni secundari al que ens comprometem i ens hi comprometem perquè manifestem la ferma voluntat de retornar per l’obediència a aquell de qui ens hem apartat per la desobediència. Sant Benet ens vol deixar ben clar que en la vida hi ha dos camins: un ens porta cap a Déu i l’altre ens hi allunya, un ens pot portar a la gloria i l’altre ens porta directament a l’infern. Però no patim per escollir el camí correcte i sobretot, un cop escollit, no patim per mantenir ferm el timó de la nostra vida per la ruta correcte, perquè tenim sempre una ajuda inestimable i inigualable, la del Senyor; però això sí, l’hem de demanar, l’hem de pregar. Així doncs la pregària és el company de viatge imprescindible per poder avançar, perquè sense pregària no hi ha ajut i sense l’ajut d’aquell qui tot ho pot no hi ha cap ni una possibilitat de poder avançar amb fermesa i diligència pel camí dels manaments cap a la gloria. La pregària, ens ho deia avui sant Joan Crisòstom, és el bé suprem, consisteix en el diàleg amb Déu i és equivalent a una unió íntima amb Ell (cf. Homilia 6 sobre l’oració).

Sant Benet subratlla ja amb la primera paraula de la Regla la receptivitat que hem de tenir i de mantenir al llarg de la nostra vida. Per poder actuar ens cal abans saber com actuar correctament; l’escolta va sempre per endavant i després hem d’actuar en conseqüència amb el que hem escoltat. És aquesta la diferència fonamental entre escoltar i sentir. Sentir sentim moltíssimes coses al llarg del dia, segurament la major part sense massa importància, banals; però l’orella ha d’estar atenta per escoltar allò que és vertaderament important. Sant Benet ens vol oïdors de la Paraula, oïdors atents perquè sols l’escolta porta a l’obediència. Si hem d’estar sempre a punt per obeir ens cal estar doncs sempre a punt per escoltar. I si volem escoltar hem de crear unes condicions adients a l’escolta. Una mica com en un teatre, on en començar l’obra s’apaguen els llums, es fa el silenci i s’il·lumina l’escenari i les orelles estant atentes tant sols al que els actors diuen. Si en un espectacle més o menys banal es fa el silenci, l’orella es posa atenta i la mirada es dirigeix únicament allí on interessa, com no ha de ser molt més així si qui ens parla és el Senyor i la trama de l’obra va de la nostra pròpia vida, de la nostra pròpia salvació.

El nostre camí monàstic ha d’estar marcat per l’escolta i això requereix crear l’escenografia necessària per poder centrar la mirada i l’orella allí on l’hem de centrar. La Lectio Divina, potser com cap altre moment o al menys com a moment privilegiat d’escolta significa parar l’orella al que ens diu l’Escriptura. No gens menys la litúrgia és essencialment escolta de la Paraula; aleshores són aquests dos moments forts d’escolta on cal sortejar altres distraccions que ens descentrin i al cap i a la fi ens impedeixin escoltar. I si escoltem, escriu Aquinata Böckmann, és perquè hi ha qui parla, és perquè Déu ens parla i quan Ell parla, quan ens parla directament a nosaltres, no hi pot haver altre actitud que la de l’escolta atenta. Escriu Dom Paul Delatte que hi ha altres regles que tenen un caràcter més impersonal, que tenen un aspecte marcadament legislatiu, que són més seques; però que sant Benet ja des de la primera paraula de la Regla es posa en contacte directe amb l’oïdor i així la nostra vida monàstica comença amb una conversa amable amb el mateix Senyor.

No és fàcil mantenir l’orella atenta, sant Benet ho sap pro bé, l’escolta ens cal exercitar-la, practicar-la, segurament passant a vegades travessies del desert, nits fosques; però perseverant en la recerca d’aquell qui s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills i no contristant-lo mai amb les nostres males obres. I què n’és de fàcil de caure en la displicència de les males obres, en el plaer momentani de la distracció o de la dissipació, sense pensar en això mateix, que és un plaer momentani, mentre que el que realment val la pena és la centralitat del Crist, viure per Ell intentant sempre de viure en Ell.

Hem estat fets fills de Déu pel baptisme, ens ho recorda sant Benet, però no per això ja ho tenim tot guanyat. Amb el baptisme, com amb la professió monàstica, se’ns obren les portes del contacte amb Déu, en la Paraula, en els sagraments, en l’Eucaristia; però el sol contacte no ens portarà a la salvació, no ens durà tots junts a la vida eterna, com escriu sant Benet. D’aquí que calgui, que sigui imprescindible, una actitud activa, d’escolta, de pregària i d’obediència, no sigui que irritem al Senyor amb les nostres maleses.

Avui iniciem de nou, com fem quatre cops l’any, la lectura de la Regla. Avui de nou sant Benet ens convida a tenir una actitud d’escolta. Parem més atenció al text de la Regla que cada dia escoltem, arribant puntuals a la seva lectura, preparant-se la lectura el lector de la col·lació, repassant-la els oïdors en arribar a la cel·la. La lectura de col·lació i essencialment la lectura de la Regla no és un moment secundari de la nostra jornada, ans al contrari; no és un moment per a rebaixar l’atenció, ans al contrari; no és el moment d’arribar-hi tard i assistir-hi de manera distreta vençuts pel pes de la jornada, ans al contrari. És el moment d’escoltar atentament.

Sant Benet ens hi parla directament i ens parla de mantenir l’orella atenta, no tant sols al que ell mateix ens diu, que potser ja seria de per si important, sinó de mantenir l’orella atenta al que ens vol dir el Senyor. Com deia el Papa Benet XVI el 9 de juliol de 2008: «Avui, buscant el veritable progrés, escoltem també la Regla de Sant Benet com a llum de guia en el nostre camí. El gran monjo continua essent un veritable mestre en l’escola del qual podem aprendre a ser experts en el veritable humanisme.»

diumenge, 18 de setembre de 2022

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En un monestir les influències externes a l’època de sant Benet podien venir de part dels qui els visitaven, els hostes, o bé del que els monjos veien quan sortien a fora. Sant Benet aquí no parla tant d’una sortida puntual com d’una sortida llarga en el benentès de que aleshores qualsevol viatge implicava emprar-hi moltes hores. Avui la influència externa ens pot venir per molts altres llocs perquè les comunicacions han avançat enormement i la telefonia o les xarxes socials formen part del nostre dia a dia. És potser que sant Benet volia als seus monjos aïllats del món? És que tal volta ens hi vol també avui? No es tracta tant d’això com de fugir de distraccions innecessàries, evitant de descentrar-nos del que ha de ser realment important per a nosaltres.

La nostra societat té ben après que per a consumir cal crear primer la necessitat d’un determinat producte, de fet aquí rau el sentit de la publicitat, crear el desig i no és tant sols el sentit de la publicitat sinó també moltes vegades de la mateixa dinàmica social, no desitgem el que no coneixem però si ho coneixem deslliurar-nos del desig ja no és tant fàcil. Segurament en el temps de sant Benet el monjo que havia de sortir per una o altra raó del clos del monestir no se’n podia estar d’explicar el que havia vist i això pertorbava als seus companys de comunitat perquè es podien sentir atrets pel que els hi explicaven o fins i tot idealitzar-ho perquè ves a saber si qui ho explicava no exagerava o es deixava portar per un excessiu entusiasme que acabava per generar pertorbació en les ànimes dels oïdors.

Per evitar aquests riscos sant Benet disposa en el capítol anterior que al monestir hi hagi de tot, que sigui autosuficient i així evitar l’ocasió de vagar a la recerca de coses potser supèrflues. No cenyim el sentit d’aquest capítol a coses materials perquè ben bé el podríem llegir també en clau de crear-nos necessitats afectives o ves a saber de quin altre caràcter. Sant Benet ens aconsella de mantenir-nos en l’equilibri tant com puguem i que mirem d’estalviar-nos coses que puguin pertorbar o distreure del que ha de centrar la nostra vida: la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball.

Tot plegat no era fàcil en temps de sant Benet, els monestirs actuaven sovint com a centres espirituals, certament, però també socials, culturals i econòmics; això obligava a contactes i relacions que de ben segur deurien ser majoritàriament edificants però també de ben segur que en un o altre grau no deuria ser així.

També avui vivim al límit d’una doble temptació. D’una banda nosaltres mateixos podem caure en la temptació de comentar coses de la comunitat a gent aliena a ella i així no ajudem pas a solucionar res, ans al contrari agreugem les coses perquè majoritàriament la gent que no ha experimentat la vida consagrada, la vida religiosa o la vida monàstica, difícilment pot entendre-la; ni que siguin familiars, perquè tanmateix coneixeran el que nosaltres els diem en un moment de desànim o de dubte i acabaran per aconsellar-nos o, Déu no ho vulgui, per voler aconsellar la comunitat des de fora, amb uns criteris qui sap si ben intencionats, però que no responen ni a la realitat ni a la nostra manera de viure la fe. Un altra risc, que sovint succeeix, és el de persones que s’apropen a una comunitat amb intenció d’ajudar-la però acaben per no conèixer ni respectar els límits del que pot significar posar-se allí on no els demanen, com col·loquialment es diu. I això que pot passar en una relació familiar o laboral, traspassat al nostre món monàstic pot acabar amb la frustració d’uns i altres. Equilibri, moderació, responsabilitat són valors sempre a mantenir, sempre a preservar. Per aconseguir-ho cal no perdre mai la nostra centralitat en el Crist, no deixant-nos seduir per coses externes que poc o res tenen a veure amb el que hi hem vingut a fer al monestir.

Molts avenços de la nostra societat són bones eines per a moltes coses, sempre que s’utilitzin amb una bona finalitat, però també poden ser elements de destorb sinó s’empren de manera adequada. Per exemple un telèfon mòbil en molts casos és una bona eina que facilita moltes coses, mal emprat o arribant a ser-ne dependents acaba per ser un element pertorbador en la nostra vida diària i com aquesta moltes altres coses.

Tot això sant Benet, sense saber fins a on arribaria el món, ja ens ho adverteix, que mirem d’evitar distreure’ns i de distreure als altres d’allò que ens és realment important. I no és pas fàcil, tot al nostre voltant està ben disposat per a distreure’ns o proporcionar-nos una certa evasió, en això la nostra societat n’és una experta i si en temps de sant Benet tot plegat venia pel contacte físic amb l’exterior quan un hoste venia al monestir o un monjo anava de viatge, avui els canals són molt més amplis, infinitament més amplis.

Escriu Dom Paul Delatte que res no ens apartarà de la clausura i de l’estabilitat si cadascun de nosaltres analitza amb fermesa els motius que el puguin moure a sortir o a no sortir, d’anar allí o d’anar allà. Per això sant Benet confia al superior de determinar si això cal o no cal, per prevenir tota incertesa i cercar la seguretat al màxim nivell que sigui possible.

N’hem de ser tots conscients d’aquestes coses, perquè com diuen els estatuts cartoixans, i on hi escoltem cel·la podem posar-hi monestir: «convé que el que viu retirat en la seva cel·la vetlli diligent i sol·lícit per a no procurar-se ni acceptar cap sortida d’ella, fora de les generalment establertes; més aviat consideri la cel·la tan necessària per a la seva salut i vida, com l’aigua per als peixos i el prat per a les ovelles. Si s’acostuma a sortir d’ella amb freqüència i per causes lleus, aviat se li farà odiosa; perquè, com diu Sant Agustí: “Per als amics d’aquest món no hi ha res més fatigós que no treballar”. Per contra, com més temps guardi la cel·la, tant més a gust viurà en ella, si sap ocupar-se d’una manera ordenada i profitosa en la lectura, l’escriptura, la salmòdia, la pregària, la meditació, la contemplació i el treball. Entretant, vagi acostumant-se a la tranquil·la escolta del cor, que deixi entrar-hi a Déu per totes les seves portes i sendes. Així, amb l’ajuda divina, evitarà els perills que sovint ens ronden.» (Estatuts Cartoixans, 4).

diumenge, 11 de setembre de 2022

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que sant Benet no consideri el sacerdoci com quelcom apropiat per a la vida monàstica, al menys en els dos capítols que hi dedica no es mostra massa entusiasta del sacerdoci tant pel que fa als preveres que volen entrar al monestir, com pel que fa a ordenar a un monjo de sacerdot. De fet no és ben bé així, sant Benet reconeix, com no podria ser d’altra manera la importància del sagrament i per extensió de la vida sacramental en la comunitat monàstica. Simplement que li fa certa basarda que algú per rebre el sacerdoci o per ser ja prevere es cregui per damunt dels altres germans i trenqui aquesta uniformitat que sant Benet tant defensa en la Regla. Sabuda és la frase de sant Bernat que diu que al monjo el fa la vocació i al prelat el servei i aquí podríem llegir-hi que també al prevere o al diaca el fa el servei. O com escriu Joan Cassià evitar «desitjar les sagrades funcions del sacerdoci sota pretext d’edificar a moltes ànimes i fer conquestes per a Déu, arrencant-lo així de la humilitat i l’austeritat de la nostra vida.» (Col·lacions. Primera conferència de l’abat Moisés, 20)

Estem en els capítols que sant Benet dedica a aquells qui volen entrar al monestir, de fet no ho posa fàcil en cap cas; demana de discernir ben atentament la vocació del qui truca a la porta, tant pel que fa al candidat com pel que fa, sobretot, a la comunitat. Potser tant sols quan fa referència als infants ens parla més aviat de que se li tanquin totes les portes de manera que no li quedi a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l, una afirmació que avui trobaríem quasi sectària, però que no ho era en aquella època.

La major part dels comentaristes de la Regla son monjos però també són preveres i aquesta mateixa circumstància fa que potser no hi hagi la suficient distància o imparcialitat per analitzar el tema amb equanimitat. Pensem en que si sant Benet era tant esquerp respecte al sacerdoci, la posterior reforma de Cluny, per simbolitzar-ho en un moment concret, va situar el paper del monjo prevere en una posició que el mateix sant Benet de ben segur no hauria desitjat mai i això va arribar fins al Concili Vaticà II si fa o no fa i potser una mica més enllà pel pes que a vegades agafen les tradicions. Encara que sovint en el curs dels segles s’ha unit de fet a la vida monàstica el sacerdoci i l’apostolat en les seves diverses formes, malgrat això el monacat com a tal no comporta cap unió necessària amb la vida clerical i amb l’apostolat individual. Afortunadament avui aquest tema ja no suscita diferències en les comunitats però potser sí que genera certes frustracions en entendre la vida monàstica com un camí curricular on després de la professió temporal ve la professió solemne i després d’aquestes les ordenacions de diaca i de prevere i evidentment aquestes dues darreres poden ser complementaries però no pas essencials en la vida del monjo. Venim al monestir a ser monjos i a servir a la comunitat, és a dir a l’Església, és a dir al Crist, sigui amb l’ofici o amb el ministeri que sigui. Segueix vigent però la prevenció a caure en la vanagloria o la gloria buida, com escriu Joan Cassià en el Llibre 11 de les Institucions que és on recull una frase que ha fet fortuna i que diu: «Des de molt antic fins avui segueix essent vàlida la sentència dels Pares, de que el monjo ha de fugir per tots els mitjans possibles de les dones i dels bisbes». I afegeix amb ironia: «I això no puc anunciar-ho sense posar-me vermell, ja que no he pogut fugir de la meva germana, ni escapar de les mans del bisbe.» (Institucions, 11,18).

Aquinata Böckmann, una de les millors comentaristes de la Regla i, evidentment, no prevere, escriu que per a la nostra mentalitat actual no hi ha cap problema; que és evident que els preveres poden entrar al monestir però que aquest no era el cas als orígens de la vida monàstica i que un dels punts fonamentals d’aquest capítol fa referència a que podia aleshores donar-se el cas de que una comunitat tingués necessitat d’un prevere per a celebrar l’Eucaristia i decidís amb precipitació, moguda per aquesta necessitat, d’acceptar al prevere sense prendre’s el temps necessari per verificar si aquest es podia adaptar a la vida comunitària. I és evident que la vida d’un prevere i la d’un monjo no són exactament iguals, podríem dir que responen a carismes diversos i per tant a vocacions en principi distintes. Tampoc no seria acceptable que algú entrés en un monestir amb el secret desig d’esdevenir prevere en no haver-ho aconseguit dins d’una església local, seria una falsa vocació que més tard o més d’hora acabaria per malmetre’s o tampoc, Déu no ho vulgui, algú aspirés a ser ordenat per tal de tenir una mena d’assegurança laboral en situacions adverses. I tots som conscients de que molts germans nostres, especialment en acabar el Concili Vaticà II, esdevingueren preveres diocesans i deixaren de ser monjos, perquè ser monjo “a la carta”, fora d’un monestir, en una parròquia o en un santuari no és ben bé el que descriu sant Benet a la Regla com a vida monàstica.

Aquinata Böckmann conclou el seu comentari amb una frase que ens pot sonar «No som pas carreristes, estem al servei del que se’ns demana. Ser monjo abans que res». O com deia el Papa Francesc a un grup de seminaristes el passat 7 de febrer: «Què et puc oferir Senyor, és una pregunta que no gira al teu voltant, no és el desig d’aquella càtedra, d’aquella parròquia, d’aquell càrrec a la cúria; no, és una pregunta que ens demana obrir el cor a la disponibilitat i al servei. És una pregunta que ens defensa del carrerisme. Aneu amb compte amb el carrerisme, si us plau! Al final no ajuda.»

La Regla prescriu l’obediència, la humilitat, la conversió de costums i l’estabilitat per a tots els monjos. Que sant Benet digui aquí que el prevere ha de guardar la disciplina de la Regla, que l’ha d’observar en tot no deixa de ser també una manera d’afirmar que la incorporació d’un prevere a una comunitat monàstica és possible, però sempre que sigui conscient de la seva doble vocació: de prevere i de monjo i que a partir del moment en que entra al monestir aquesta darrera prevalgui sobre qualsevol altre. Cal prestar atenció a l’estabilitat que és segurament el tret diferencial més important entre un i altre carisma. Una dignitat particular, escriu Aquinata Böckmann, no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar més humil, s’ha de, diu ella, fondre en una comunitat de germans amb l’única excepció de les coses que fan referència al seu servei ministerial.

diumenge, 4 de setembre de 2022

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu a les Col·lacions Joan Cassià que un monjo preguntà al seu ancià «quin és el mitjà de guardar constantment aquesta uniformitat, què dius? Perquè a vegades cal infringir el dejuni a l’hora de Nona per a obsequiar als hostes que arriben.» I l’ancià li respongué: «Convé observar amb la mateixa sol·licitud un i un altre precepte: abstinència i hospitalitat. D’una banda, hem de guardar escrupolosament la discreció en el menjar, per amor a la puresa i a la temprança. Per un altre, cal complir amb caritat els deures de cortesia respecte als germans que ens visiten. Perquè seria sens dubte un absurd que, rebent a un hoste, o millor dit, a Crist, que és a qui rebem en la persona de l’hoste, no participéssim en el seu menjar i li deixéssim només sobre la taula. Però heus aquí un procediment fàcil, pel qual podrem satisfer complidament amb totes dues exigències escapant a tota censura. A l’hora Nona no mengem més que un dels pans que ens permet la regla, reservant l’altre per a la tarda, pensant en la visita que puguem rebre. Si arriba, en efecte, algun germà, mengem en la seva companyia aquesta única porció, sense necessitat d’afegir res a la nostra refecció acostumada. Si així ho fem, no ens farà pena l’arribada d’un hoste, que sempre ha de constituir per a nosaltres un esdeveniment grat. Així haurem complert amb els deures ineludibles de la urbanitat sense faltar un àpex al rigor del nostre dejuni. Cas que no hàgim de rebre cap visita, podem encara menjar amb tota llibertat el panet al que ens dona dret la mateixa regla.» (Segona conferència de l’abat Moisès, 25-26).

Sant Benet, que ha begut en les fonts dels Pares, va en la mateixa línia, mantenir l’equilibri, mantenir la moderació, buscar a cada situació una solució assenyada i adient a la nostra vida de monjos. Rebre als hostes com si fossin el Crist no és tant sols un costum sinó una particularitat, una característica de la vida monàstica i no pas menor o accessòria.

Correm sempre el risc d’encastellar-nos en una hospitalitat fàcil, la dels nostres amics, aquells que per la seva fe i la seva cultura religiosa se situen al nostre propi nivell. Quan l’Església ens demana que siguem signes, no és pas per a arribar només fins aquells que ja ens coneixen perquè llavors difícilment escaparíem a l’acusació de formar un gueto. L’hospitalitat és tant més difícil quant avui l’estil de vida, inclusivament l’estil de vida cristiana, evoluciona més ràpidament que l’estil de les nostres comunitats monàstiques. Per això ens trobem enfront de problemes nous. Ens trobem enfront del problema de la clausura, de la necessitat per a una comunitat de disposar d’un espai lliure de visions encuriosides en excés. Rebre com a hoste a una persona és estimar-la per si mateixa i per això segons la millor tradició dels fills de Sant Benet qualsevol que arriba a la casa de Déu ha de ser acollit amb el respecte degut a les persones, als fills de Déu, d’altra manera no seria una veritable hospitalitat; però sempre sense pertorbar mai el centre de la nostra vida.

Aquesta hospitalitat resta representada sobretot per l’hostatger que no pot ser altra cosa sinó el delegat de la comunitat. Aquest germà no està encarregat dels hostes com d’una obra personal: en realitat és tota la comunitat, la que rep a l’hoste. Així d’alguna manera l’hostatger s’eclipsa davant la comunitat. És ell qui acull a l’hoste, però ha de tractar per tots els mitjans de representar davant d’ell a tota la comunitat. En cap cas l’hostatger no pot dir que l’hostatgeria sigui seva, com el cuiner no pot dir que ho sigui la cuina, el cellerer el rebost i així qualsevol altre. Per això sant Benet demana que es designi per a aquesta tasca a un germà, l’ànima del qual estigui posseïda del temor de Déu; amb aquesta expressió estat tot dit, recull prudentment, com de costum fa sant Benet, el sentit de l’acolliment dels hostes. Aquest home de Déu que ha de ser l’hostatger, un home espiritual, ha de ser un autèntic monjo. Cada hostatger té la seva personalitat i una major o menor facilitat en el seu tracte amb els altres. L’hoste arriba al monestir sobretot àvid de viure una realitat espiritual i aquesta realitat, si existeix, serà sempre perceptible malgrat qui sigui l’hostatger. Cal però que l’hostatger recordi sempre el que és, i mai aprofiti el seu lloc, la seva missió, per a dissipar-se i per a compensar, potser amb múltiples contactes, un cert desequilibri afectiu.

Escrivia l’Abat Denis de Ligugé que l’obstacle més gran per a l’hospitalitat és la conversa ociosa que, sobretot en un monestir, però també en qualsevol altrre lloc, trivialitza i marceix les millors oportunitats de superació que es presentin (Lettre de Ligugé, n° 149, “El monje, el huésped y Dios”). Hostatgers o no, tots portem el nostre tresor en fràgils gerres de terrissa. Cal aplicar a l’hostatger i a tot monjo, el que sant Pau diu en la Carta als Gàlates, sobre els fruits de l’Esperit, que són la caritat, el goig, la pau, la longanimitat, l’afabilitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la temprança. Els hostes són germans, per tant cal que l’hostatger sigui un home espiritual que posseeixi un discerniment, un judici sà i recte. És aquest un treball constant i difícil de discerniment, que sempre cal fer amb tacte i amb fermesa

Un hoste qualsevol explicava que una certa vegada visitava un monestir acompanyat per un monjo de molt d’enginy, sembla que més aviat amb massa enginy. Aquest monjo multiplicava les seves agudeses i, pràcticament, s’interessava només per una o dues persones del grup, les que li queien millor que les altres. Era com cal aquest monjo hostatger? Déu ens guardi dels hostatgers que tenen resposta per a tot, ha de ser la seva pobresa la que es guanyi a l’hoste, unida a la senzillesa de la comunitat i llur fidelitat en la manera de viure la seva fe al monestir.

El principi metodològic i pràctic és que ningú dona el que no té, ningú és capaç de donar el que no té. Tant sols en la mesura que visquem la pau interior, l’escolta de la Paraula, l’oració com a diàleg i punt de trobada amb el Senyor, la fraternitat i el treball, sols així podrem transmetre als altres els valors de la vida que professem. Això regeix per als hostes habituals o regulars, pels hostes més o menys il·lustres i sobretot també pels hostes passavolants o pels qui acollim d’uns mesos ençà que han acudit aquí fugint del desastre que és tota guerra. En tots hi ha el Crist, certament, però està encara més present en aquells qui pateixen més. En paraules del papa Francesc «tots estem cridats a acollir als germans i a les germanes que fugen de la guerra, de la fam, de la violència i de pèssimes condicions de vida. Tots junts som una gran força d’ajuda per a tots els qui han perdut la pàtria, la família, el treball i la dignitat. (...) No caiguem en el parany de tancar-nos en nosaltres mateixos, indiferents a les necessitats dels germans i preocupats només dels nostres interessos.» (Audiència general 26 d’octubre de 2016).