COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu a les Col·lacions Joan Cassià que un monjo preguntà al seu ancià «quin és el mitjà de guardar constantment aquesta uniformitat, què dius? Perquè a vegades cal infringir el dejuni a l’hora de Nona per a obsequiar als hostes que arriben.» I l’ancià li respongué: «Convé observar amb la mateixa sol·licitud un i un altre precepte: abstinència i hospitalitat. D’una banda, hem de guardar escrupolosament la discreció en el menjar, per amor a la puresa i a la temprança. Per un altre, cal complir amb caritat els deures de cortesia respecte als germans que ens visiten. Perquè seria sens dubte un absurd que, rebent a un hoste, o millor dit, a Crist, que és a qui rebem en la persona de l’hoste, no participéssim en el seu menjar i li deixéssim només sobre la taula. Però heus aquí un procediment fàcil, pel qual podrem satisfer complidament amb totes dues exigències escapant a tota censura. A l’hora Nona no mengem més que un dels pans que ens permet la regla, reservant l’altre per a la tarda, pensant en la visita que puguem rebre. Si arriba, en efecte, algun germà, mengem en la seva companyia aquesta única porció, sense necessitat d’afegir res a la nostra refecció acostumada. Si així ho fem, no ens farà pena l’arribada d’un hoste, que sempre ha de constituir per a nosaltres un esdeveniment grat. Així haurem complert amb els deures ineludibles de la urbanitat sense faltar un àpex al rigor del nostre dejuni. Cas que no hàgim de rebre cap visita, podem encara menjar amb tota llibertat el panet al que ens dona dret la mateixa regla.» (Segona conferència de l’abat Moisès, 25-26).

Sant Benet, que ha begut en les fonts dels Pares, va en la mateixa línia, mantenir l’equilibri, mantenir la moderació, buscar a cada situació una solució assenyada i adient a la nostra vida de monjos. Rebre als hostes com si fossin el Crist no és tant sols un costum sinó una particularitat, una característica de la vida monàstica i no pas menor o accessòria.

Correm sempre el risc d’encastellar-nos en una hospitalitat fàcil, la dels nostres amics, aquells que per la seva fe i la seva cultura religiosa se situen al nostre propi nivell. Quan l’Església ens demana que siguem signes, no és pas per a arribar només fins aquells que ja ens coneixen perquè llavors difícilment escaparíem a l’acusació de formar un gueto. L’hospitalitat és tant més difícil quant avui l’estil de vida, inclusivament l’estil de vida cristiana, evoluciona més ràpidament que l’estil de les nostres comunitats monàstiques. Per això ens trobem enfront de problemes nous. Ens trobem enfront del problema de la clausura, de la necessitat per a una comunitat de disposar d’un espai lliure de visions encuriosides en excés. Rebre com a hoste a una persona és estimar-la per si mateixa i per això segons la millor tradició dels fills de Sant Benet qualsevol que arriba a la casa de Déu ha de ser acollit amb el respecte degut a les persones, als fills de Déu, d’altra manera no seria una veritable hospitalitat; però sempre sense pertorbar mai el centre de la nostra vida.

Aquesta hospitalitat resta representada sobretot per l’hostatger que no pot ser altra cosa sinó el delegat de la comunitat. Aquest germà no està encarregat dels hostes com d’una obra personal: en realitat és tota la comunitat, la que rep a l’hoste. Així d’alguna manera l’hostatger s’eclipsa davant la comunitat. És ell qui acull a l’hoste, però ha de tractar per tots els mitjans de representar davant d’ell a tota la comunitat. En cap cas l’hostatger no pot dir que l’hostatgeria sigui seva, com el cuiner no pot dir que ho sigui la cuina, el cellerer el rebost i així qualsevol altre. Per això sant Benet demana que es designi per a aquesta tasca a un germà, l’ànima del qual estigui posseïda del temor de Déu; amb aquesta expressió estat tot dit, recull prudentment, com de costum fa sant Benet, el sentit de l’acolliment dels hostes. Aquest home de Déu que ha de ser l’hostatger, un home espiritual, ha de ser un autèntic monjo. Cada hostatger té la seva personalitat i una major o menor facilitat en el seu tracte amb els altres. L’hoste arriba al monestir sobretot àvid de viure una realitat espiritual i aquesta realitat, si existeix, serà sempre perceptible malgrat qui sigui l’hostatger. Cal però que l’hostatger recordi sempre el que és, i mai aprofiti el seu lloc, la seva missió, per a dissipar-se i per a compensar, potser amb múltiples contactes, un cert desequilibri afectiu.

Escrivia l’Abat Denis de Ligugé que l’obstacle més gran per a l’hospitalitat és la conversa ociosa que, sobretot en un monestir, però també en qualsevol altrre lloc, trivialitza i marceix les millors oportunitats de superació que es presentin (Lettre de Ligugé, n° 149, “El monje, el huésped y Dios”). Hostatgers o no, tots portem el nostre tresor en fràgils gerres de terrissa. Cal aplicar a l’hostatger i a tot monjo, el que sant Pau diu en la Carta als Gàlates, sobre els fruits de l’Esperit, que són la caritat, el goig, la pau, la longanimitat, l’afabilitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la temprança. Els hostes són germans, per tant cal que l’hostatger sigui un home espiritual que posseeixi un discerniment, un judici sà i recte. És aquest un treball constant i difícil de discerniment, que sempre cal fer amb tacte i amb fermesa

Un hoste qualsevol explicava que una certa vegada visitava un monestir acompanyat per un monjo de molt d’enginy, sembla que més aviat amb massa enginy. Aquest monjo multiplicava les seves agudeses i, pràcticament, s’interessava només per una o dues persones del grup, les que li queien millor que les altres. Era com cal aquest monjo hostatger? Déu ens guardi dels hostatgers que tenen resposta per a tot, ha de ser la seva pobresa la que es guanyi a l’hoste, unida a la senzillesa de la comunitat i llur fidelitat en la manera de viure la seva fe al monestir.

El principi metodològic i pràctic és que ningú dona el que no té, ningú és capaç de donar el que no té. Tant sols en la mesura que visquem la pau interior, l’escolta de la Paraula, l’oració com a diàleg i punt de trobada amb el Senyor, la fraternitat i el treball, sols així podrem transmetre als altres els valors de la vida que professem. Això regeix per als hostes habituals o regulars, pels hostes més o menys il·lustres i sobretot també pels hostes passavolants o pels qui acollim d’uns mesos ençà que han acudit aquí fugint del desastre que és tota guerra. En tots hi ha el Crist, certament, però està encara més present en aquells qui pateixen més. En paraules del papa Francesc «tots estem cridats a acollir als germans i a les germanes que fugen de la guerra, de la fam, de la violència i de pèssimes condicions de vida. Tots junts som una gran força d’ajuda per a tots els qui han perdut la pàtria, la família, el treball i la dignitat. (...) No caiguem en el parany de tancar-nos en nosaltres mateixos, indiferents a les necessitats dels germans i preocupats només dels nostres interessos.» (Audiència general 26 d’octubre de 2016).