QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet en aquest capítol ens parla de l’ordenament de la salmodia en les altres hores de l’Ofici Diví, donat que ens ha parlat ja de Matines, l’ofici nocturn i de Laudes. Ara s’ocupa de les Vespres, les Completes i les denominades hores menors, que aleshores incloïa també Prima que va ser suprimida arrel de les reformes del Concili Vaticà II.

Sant Benet però ens fa aquí prestar atenció en el verset inicial i en d’altres aspectes comuns a l’Ofici Diví com ara el Kyrie eleison, el comiat i la benedicció final. Aspectes que potser de tant coneguts i repetits no els hi prestem a vegades l’atenció necessària i ho fem ritualment, quasi sense adonar-nos-en del que estem fent.

El verset que sant Benet ens diu que hem de dir abans de començar a salmejar: Deus in adiutorium meum intende, amb la resposta: Domini ad adiuvandum me festina, és el primer vers del Salm 69. Aquestes paraules formen de fa segles l’oració introductòria de cada hora dels breviaris romans, monàstics i ambrosians, tot i que durant els últims tres dies de la Setmana Santa i en l’ofici de difunts la fórmula emprada originàriament era una altra. Mentre es reciten, o es canten, tots els presents fan el senyal de la Creu i amb aquestes paraules i amb el signe de la Creu es representa que ens posem de manera especial en presència del Senyor. La tradició diu que sant Benet va introduir aquest costum en l’ofici monàstic i que sant Gregori el va estendre a totes les esglésies romanes. Joan Cassià (Col·lacions, X, 10), per la seva part diu que des dels primers temps del cristianisme els monjos van usar aquesta introducció sovint i molt probablement també fora de l’Ofici Diví, com una mena de jaculatòria.

En posar aquesta súplica al començament de cada hora, l’Església implora l’ajuda de Déu sobretot per evitar les distraccions mentre preguem, seguint el consell de sant Benet a la Regla «Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Segurament la traducció litúrgica al català d’aquest verset no ha estat la més encertada o no recull ben bé tota l’amplitud del sentit de la frase llatina, però al cap i a la fi també invoca al Senyor perquè estigui amb nosaltres i ens ajudi, que estigui amb nosaltres molt especialment durant la pregària i ens ajudi a pregar, a servir al Senyor amb temor i a salmejar amb gust (cf. RB 19,3-4).

L’objectiu de la pregària continuada al llarg del dia no és altra que el de santificar la nostra jornada, es a dir a posar-nos i a sentir-nos en tot moment en presència del Senyor i res millor per conscienciar-nos-en que pregar i invocar el seu ajut. Santificar el dia amb la nostra pregària, amb el nostre treball, amb la lectura de la Paraula de Déu i amb qualsevol altre activitat no és pas una tasca fàcil. Sovint no és que ens endropim sinó que simplement ens relaxem i ens sembla que està bé estar a determinades hores o sentir-nos en determinades hores en presència del Senyor, però que potser no cal que sigui sempre i en tot moment. És humà relaxar-se, però estar o creure’ns en presència del Senyor no vol dir pas estar en tensió, en el sentit pejoratiu del terme, al cap i a la fi sentir-nos a la seva presència és el que volem com ho explicita el salm 27 «Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!» Buscar-la és el que vull, Senyor!» (Sl 27,8). I per sentir-nos en la seva presència al llarg de la Regla, sant Benet va plasmant diversos consells, com per exemple el del capítol 19, l’actitud en la salmodia, o el del capítol 20 sobre la reverència en la pregària, ambdós conclouen aquests dotze capítols dedicats a l’Ofici Diví i que venen a ser un resum de tota la resta de la Regla en relació amb aquesta actitud nostra en presència del Senyor.

Escriu André Louf (La vida espiritual) que la pregària cristiana no neix d’una necessitat de l’home de dirigir-se a Déu, sinó que dimana del fet que un dia Déu es va dirigir a l’home mitjançant la seva Paraula i aquesta Paraula de Déu presideix tota pregària; Déu pren la iniciativa i espera que l’home resti atent i aculli amb goig la seva gràcia. Cristians i hebreus disposem d’una escola i d’un mètode de pregària que procedeix directament de l’Esperit de Déu, disposem d’una Paraula que posada en lletra i transmesa en l’Escriptura al cap i a la fi no és altra cosa que un reflex de la intervenció de Déu en la història, en l’Església i en cadascun de nosaltres. Pregar amb el psalteri no significa tant sols llegir-lo o recitar-lo, cal penetrar-hi en el seu sentit fer-nos-el nostre i això tant sols ho aconseguirem centrant-nos en la pregària, concentrant-nos, gaudint-ne. Quin sentit te recitar o cantar els salms de manera buida i sense sentiment? Com podem aconseguir sentir la pregària com a nostra i com a comunitària sense l’ajut del mateix Senyor? Sovint no en som massa conscients de la riquesa que significa la nostra pregària amb els Salms, la mateixa que tant sovint va fer Jesús quan anava tot sol a la muntanya i passava les nits pregant. Per això mateix és una pèrdua, menysvalorem l’Ofici Diví, quan no hi posem els cinc sentits. Què faig pendent de si a l’església hi ha algú o no quan tinc davant dels ulls la Paraula amb la que Déu ens invita a lloar-lo? Com puc estar amb la boca closa, revisant les meves mans o amb la mirada perduda en l’infinit quan és Déu mateix qui surt al meu encontre per escoltar-me, per escoltar-nos? Els Salms són per a interioritzar-los i això no ve tot sol, ens hi hem d’esforçar, ens hi hem de centrar, perquè més enllà d’una melodia, més enllà d’una lletra hi ha Déu mateix amb qui ens comuniquem. Tant sols si el salm arriba al cor del qui el prega neix en nosaltres la vertadera pregària, d’altra manera podem donar l’aparença de que preguem, però no ho fem pas. La pregària no ha de ser pel monjo una obligació, ha de ser una vertadera necessitat i de la pregària comunitària neix la pregària personal, en el nostre dia a dia no n’hi ha una sense l’altra. Sols si aconseguim aquest clima podrem dir amb tota veritat en concloure l’hora «Beneïm al Senyor. Donem gràcies a Déu», perquè sols així pregant de tot cor l’haurem beneït i d’això si que li hem de donar gràcies, d’haver-nos acompanyat i d’haver-lo pogut trobar en cada verset de cada salm. Sols així santificarem vertaderament el dia, d’altra manera semblarà que complim, però de fet no serà així.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Reprendre, interpel·lar i exhortar, això és reprendre ben durament o exhortar a progressar més i més i fins i tot amenaçar i castigar; són paraules no pas banals, sinó més aviat gruixudes i sembla que sant Benet faci bona aquella dita de «qui et vol bé et farà plorar». Les paraules per sant Benet són importants, així la paraula «abat» surt 135 cops a la Regla, mentre que «Déu» ho ha fa 93 cops i «Crist» tant sols 21, en un text evidentment cristocentrista; tant sols per aquesta dada és evident que sant Benet li dona una rellevància especial a l’abat.

Però com diu sant Bernat al prelat el fa la necessitat mentre que al monjo el fa la vocació, per tant no ha de perdre mai de vista l’abat la seva pròpia vocació viscuda enmig d’altres vocacions, ni encara menys la seva pròpia fragilitat viscuda enmig d’altres fragilitats. No ha de perdre mai de vista que també ell pot ser a voltes inquiet i a vegades pacífic; en algun moment desobedient i en algun altre moment sofert; de vegades delicat i d’altres obstinat; però això no l’allunya pas dels germans, ans al contrari l’apropa perquè el fa conscient de la seva fragilitat, de les seves febleses tant físiques com morals i de la seva pròpia perfectibilitat i per extensió de les dels altres germans. La fragilitat no és de per si una mancança, sí que ho és en canvi desconèixer-nos febles i fràgils perquè això ens impedeix avançar vers Crist ja que ens aturem i refugiem en la nostra autosatisfacció.

La referència que fa sant Benet a la història d’Elí no és fortuïta. Sant Benet treu el seu ensenyament de l’Escriptura, de les paraules de l’Escriptura i de les històries i personatges que hi apareixen. Elí era el summe sacerdot; ben versat en la llei de Déu però si en la seva vida personal, és probable que hagués executat els seus deures sacerdotals fidelment i fins i tot hagués ensenyat a consciència la llei de Déu als seus; sembla que el primer llibre de Samuel ens el presenta feble i en excés indulgent amb els seus fills, perquè no administrava la disciplina que aquests necessitaven, la qual cosa va desplaure al Senyor Déu i li portà desconsol a ell mateix. Encara més quan els seus dos fills es van convertir en clars violadors de la llei de Déu. El llibre de Samuel ens mostra com no reprendre pot comportar mals pitjors que el dolor de la reprensió pot ocasionar. Molts dels conceptes de la Regla, el denominat codi penal, ens sonen avui com a desplaçats, políticament incorrectes; però el que no ha passat pas de moda és el que motiva a sant Benet a plantejar-los, perquè també avui podem arribar a ser indisciplinats, obstinats, tossuts, orgullosos o desobedients.

Sant Benet ens parla d’arribar tots junts a la vida eterna, d’aquí que sigui tant important redreçar el nostre camí quan l’esgarrem, perquè els nostres errors, les nostres faltes, els nostres pecats, no ens afecten tant sols a nosaltres, sinó també a tota la comunitat. Certament hi ha faltes i faltes i també algunes faltes comeses per qualsevol dels membres de l’Església, afecten al cap i a la fi a tota l’Església, a la seva credibilitat, a la seva capacitat de continuar essent un referent moral en la nostra societat; ho sabem prou bé i a tots ens venen al cap casos concrets. Però també faltes podríem dir menors, en el cas de la vida en comunitat, acaben per afectar a tots els membres. No tant sols a nivell diguem-ne material, perquè si algú no fa el que li pertany de fer un altre germà ho haurà de fer, sinó també i sobretot a nivell espiritual perquè manquem al que és el nostre objectiu principal, cercar Déu en el clos del monestir en una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

Comentant aquest capítol Dom Paul Delatte escriu que el poder de l’abat és diví, això és incert i cert alhora, incert en tant en que el concepte de poder derivat directament de Déu fa segles que ha estat superat i pot portar a excessos; però cert en tant que tots i cadascun dels monjos, tots i cadascun dels creients tenim un poder diví; Déu ens ha cridat a la fe, a la vida comunitària, ens ha cridat al monestir o a qualsevol altra paper a jugar dins de l’Església i això sovint ho oblidem. La fe no fa vacances, no podem fer vacances de Déu, la fe és per a viure-la a temps complert, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana i davant d’aquesta realitat, que és realitat encara que a vegades no ho vulguem viure així, és normal que hi hagi moments d’obediència i d’altres de desobediència; de pacifisme i d’altres d’indisciplina; moments en que ens cal rebre un correctiu i d’altres en que som mereixedors d’exhortació.

Pot semblar tasca impossible des de la nostra fragilitat i flaquesa acceptar la correcció, rebre-la o donar-la. En primer lloc per poder acceptar-la ens cal saber-nos febles, pecadors; no de paraula sinó creure’ns-hi de veritat i així construir la voluntat d’esmena i ser capaços de corregir-nos; no pas perquè l’abat així li plagui, sinó per la nostra pròpia voluntat d’acostar-nos a Déu. Sembla una tasca impossible però no ho és perquè el mateix sant Benet ens dona al inici d’aquest paràgraf del segon capítol, la clau d’interpretació: el model de l’Apòstol, és a dir la doctrina de sant Pau i ben bé hi podríem afegir, el model apostòlic, és a dir emmirallar-nos en la comunitat apostòlica, en aquella primera Església incipient on tot era de tots, on es donava cadascú segons les seves necessitats i on s’aprenia a conviure en comunitat. Perquè aquella primera Església no tingué uns inicis fàcils; el seu cap, Pere, no era la perfecció personificada, era un home a voltes arrauxat, a voltes poruc i molt sovint desbordat per la realitat que vivia i que el sobrepassava i el mateix es pot dir de Pau de caràcter fort i llengua vigorosa.

Escrivia així el nostre Abat General de l’Apòstol situant a Pere vora el llac de Tiberíades: «Pere va veure amb certesa que Jesús creia en el seu amor, que creia en ell des de la primera resposta, que creia en ell des de sempre, des del seu primer encontre. Sols després de tres anys viscuts amb Ell, després d’haver-lo vist patir, de que morís després d’haver-lo negat i abandonat, sols ara Pere descobria que Jesús necessitava del seu amor, que Jesús, el Fill de Déu que havia vençut la mort, estava assedegat del seu amor. (...) Pere ja tant sols tindria una missió que complir, estimar a Jesucrist, respondre a la seva set d’amor, i respondre com el pecador que era, com el miserable que era. Era com si Jesús li digués “Pots negar-me mil cops, pots negar-me durant tota la teva vida, però mai t’oblidis d’estimar-me, no em privis mai del teu amor.» (Simón, llamado Pedro; p. 122-123).

La clau de volta de la relació de Jesús amb Pere o la de Pau amb el Senyor no és cap altre que l’amor. No hem d’actuar per por a la reprensió, sinó per amor al Crist i moguts per aquest amor lluitar per vèncer inquietuds, indisciplines i desobediències i abraçar-nos a la paciència per la qual ens diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist. Com escriu Siràcida: «Fill meu, si et proposes de servir el Senyor, prepara’t per a la prova. Redreça el teu cor, sigues valent i no t’espantis en els moments difícils. Agafa’t al Senyor, no te n’apartis, que a la fi de la vida seràs enaltit. Accepta tot el que et pugui venir i sigues pacient quan et vegis humiliat; perquè, com en el foc es prova l’or, en la fornal de la humiliació són provats els escollits.» (Sir 2,1-5).