Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La humilitat: el cinquè graó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La humilitat: el cinquè graó. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 de gener del 2023

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que “rectificar és de savis” sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un “equivocar-se és de savis”; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (…) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

diumenge, 11 de juliol del 2021

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: «Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Dom Pierre Miquel que en la Regla de sant Benet hi ha un capítol titulat com ha de ser l’abat, un altra com ha de ser el prior i un tercer que porta el títol com ha de ser el majordom; però no n’hi ha cap sota l’epígraf com ha de ser el monjo (Conoscere Benedetto, p. 221). Primer cal partir de que l’abat, el prior i el majordom són monjos com qualsevol altre i que d’habitud la seva vida física i monàstica té un abans i un després dels càrrecs que ocupen, o molt millor dit dels serveis que presten. Com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació i a l’abat el servei i això és vàlid per a qualsevol responsabilitat dins d’una comunitat perquè a vegades el servei pot arribar a ser un perill per a la mateixa vocació monàstica si un no té cura de la seva salut espiritual, potser també la física, però sobretot de l’espiritual. Els elements que ens ajuden a mantenir aquesta salut espiritual els explicita sant Benet essencialment en dos capítols: en el IV quan ens parla dels instruments de les bones obres i en el VII quan ens parla de la humilitat; si ho mirem bé tota la resta gira a l’entorn d’aquestes dues premisses: Bones obres i humilitat.

Sant Benet sap prou bé que al llarg de la nostra vida de monjos ens venen al pensament coses dolentes; els pecats que cometem són en primer lloc de pensament, i sols després de paraula, obra i omissió; i també hi ha aquells pecats que a priori tant sols coneixem nosaltres i per descomptat Déu mateix que ens coneix fins i tot millor que la mare que ens va portar al món. I aquest home de Déu que fou i en certa manera a través de la seva Regla encara és sant Benet, això ho sap prou bé. En aquest cinquè graó de la humilitat un cop passat pels del temor de Déu, per fer la seva voluntat i no la nostra i per ésser obedients i pacients; ens diu sant Benet que ens hem de sentir febles, saber-nos pecadors i fiar-nos a la misericòrdia del Senyor.

No ens parla aquí sant Benet de la confessió sacramental, que és imprescindible en la nostra vida de monjos i de creients; ni tampoc de tot allò que podria afectar a un capítol de culpes comunitari; ens parla en primer lloc del que potser sigui l’arrel de tot plegat; dels pensaments dolents que són la font d’on brollen els nostres pecats i les nostres faltes.

Tots els pecats que embruten la nostra ànima, que ens allunyen de Déu surten dels nostres pensaments. La mentida, la falsedat, la rancúnia, l’ofensa, la deslleialtat, la vanagloria, la supèrbia i així una llista que es pot allargar fins a l’infinit i una mica més enllà, han tingut el seu origen en el nostre pensament. «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules; vigila les teves paraules, esdevindran accions; vigila les teves accions, esdevindran hàbits; vigila els teus hàbits, esdevindran el teu caràcter; vigila el teu caràcter, esdevindrà el teu destí», diu la famosa dita atribuïda a Lao Tse pensador xinès del segle VI A.C., i és que sinó tinguéssim mals pensaments seria molt difícil pecar.

Quantes vegades fem servir aquella frase de que «no he pogut més i m’ha sortit tot el que duia dins des de molt de temps» per justificar l’acritud davant d’un germà amb el que hem tingut un problema? El que li hem dit s’ha anat covant dins nostre i a vegades potser no ens hi hem resistit prou, no ens hem esforçat massa per apartar i desmuntar el raonament que anàvem construint sabedors de que tard o d’hora acabaríem per treure’l de la pitjor manera possible.

Ens cal practicar el temor de Déu i la paciència, cercar sempre de fer la voluntat del Senyor i ser obedients a aquesta; ens ho ha dit sant Benet abans d’arribar a aquest graó. A vegades sembla fins i tot que la nostra vocació ens fa nosa, perquè quan ens assalten i van madurant dins nostre els mals pensaments acabem per perdre la claredat que algun moment havíem aconseguit tenir i la ment se’ns obnubila. Sant Benet ens diu que aquets mals pensaments que són dolents i ho sabem prou bé no ens enganyem, els hem de treure i confiar-los a altri.

Però en aquest breu graó sant Benet no s’atura tant sols en els pensaments dolents, ens parla també de les faltes comeses en secret, aquelles que creiem que no veu ningú o tal volta allò que fem i que creiem que queda en la impunitat. Ens ho diu sant Mateu en el capítol VI del seu Evangeli, el nostre Pare veu el que fem en el secret, quan no ens veu ningú o quan estem tancats a pany i forrellat, Ell veu en el secret i sap tothora que estem fent, si fem el bé o fem el mal que no volem, com diu sant Pau. No, les nostres malifetes no queden ni ocultes ni impunes, mai hi queden; Déu sempre les sap. Per tant molt millor confessar-les i netejar la nostra consciència acudint a la misericòrdia de Déu de la qual mai hem de desesperar.

Escrivia Dom Godofrè que fou abat de Cister «Donem a conèixer en primer lloc els mals pensaments que ens molesten i als que ens resistim; dels quals, per tant, no som culpables. Aquestes temptacions les té tothom i encara que no consentim a elles quan ens assalten sempre ens humilien (...). Hi ha pensaments que ens obsessionen i ens persegueixen sense deixar-nos un moment de repòs. (...) “quan soc feble és quan soc realment fort”. - escriu sant Pau (2Co,12,10) – Heus aquí La humilitat pràctica – afegeix Dom Godofrè – pastada en la desconfiança cap a un mateix i en la confiança en Déu. (...) Quan ensopeguem en les proves del quart graó és quan sentim la nostra misèria, creient-nos capaços de tot i tenint vergonya de nosaltres mateixos. Són moments fàcils per al desencoratjament i són precisament els moments en els que ens cal donar testimoni de la nostra absoluta confiança en la misericòrdia de Déu.»
(La humildad segon san Benito, p. 213-214).

diumenge, 13 d’octubre del 2019

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.

Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.

Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.

Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.

diumenge, 8 d’abril del 2018

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.

diumenge, 15 de gener del 2017

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.

Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).

La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.

La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.

El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.

Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.

El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».