diumenge, 15 de gener de 2023

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que “rectificar és de savis” sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un “equivocar-se és de savis”; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (…) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada