diumenge, 1 de gener de 2023

LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha dues menes de monjos, dues maneres de viure la vida monàstica de manera correcta: els cenobites i els anacoretes. Per contra n’hi ha unes altres dues que són incorrectes i perilloses per a l’ànima: els sarabaïtes i els giròvags, amb una vida que sant Benet titlla de miserable i de la qual quasi no val la pena ni parlar. El cenobitisme es va anar imposant com la fórmula per excel·lència per a la vida monàstica i aquesta generalització es deu en gran part a la Regla amb la que sant Benet establí una norma rectíssima de vida per als monjos. Sant Benet no escriu un text, la Regla, com una mena de norma teòrica o abstracta, la seva Regla, que és la nostra, parteix i neix de l’experiència espiritual i vital. Hi ha aquí una primera contradicció ja que si sant Benet estableix que per viure la forma de vida monàstica de l’anacoreta cal passar primer per una llarga prova al monestir i ens parla dels perills de no fer-ho així, tots sabem que ell mateix ho feu a l’inrevés, visqué primer com a anacoreta i després en comunitat, precisament per això sabia molt bé de que parlava i dels perills que no són en cap cas teòrics sinó sempre ben reals. Segurament al llarg de la seva vida de recerca de Déu, partint de la seva pròpia experiència com a anacoreta, es degué topar amb sarabaïtes i amb giròvags que l’acabaren de convèncer de que aquells no eren bons camins per arribar a Déu, molt rectes potser però al cap i a la fi acabaven per portar quasi bé a l’infern.

I aquesta experiència vital de sant Benet va fins i tot més enllà de la vida monàstica i com digué el Papa Benet XVI: «l’obra de sant Benet, i especialment la seva Regla, van ser un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més allà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, el rostre d’Europa, suscitant després de la caiguda de la unitat política creada per l’Imperi Romà una nova unitat espiritual i cultural, la de la fe cristiana compartida pels pobles del continent. D’aquesta manera va néixer la realitat que anomenem Europa». (Audiència General, 9 d’abril de 2008). En el fons rau la qüestió de sotmetre’s a la voluntat de Déu o de tractar d’imposar de totes, totes la nostra pròpia voluntat. Per cercar Déu no hi ha capa altra camí que deixar-se portar per Ell, tot i que a vegades ens podem arribar a enganyar a nosaltres mateixos i ens arribem a creure que la voluntat de Déu coincideix exactament, fil per randa amb la nostra. Però desenganyem-nos perquè habitualment no és pas així malgrat que fins i tot puguem verbalitzar-ho o raonar-ho amb grandiloqüència i una certa radicalitat de façana; la voluntat de Déu sovint és una i la nostra amb sort no és coincident i sense tanta sort és contrària. Per aquesta raó sant Benet creu oportú plantejar-nos que per cercar a Déu amb certes garanties cal seguir una Regla, obeir un abat i viure-ho tot plegat en una comunitat. No vol pas dir això que així ja hagin de desaparèixer les dificultats, sinó que tal volta les podrem afrontar en millors condicions.

Sempre podem tenir la temptació de viure l’experiència dels sarabaïtes, malgrat viure en comunitat podem tenir la temptació i qui sap si l’oportunitat de mirar de viure en el monestir guardant fidelitat encara al món, portant una tonsura o un hàbit més com una aparença que com una realitat i ajuntar-nos amb dos o tres amics per recloure’ns en les cledes del nostre orgull, la nostra voluntat i el nostre egoisme i no tenir altra llei que la satisfacció dels nostres propis desitjos; és a dir viure una vida monàstica tova com el plom on és sant allò que diem nosaltres sant i il·lícit allò que no ens plau. També podem caure en la temptació de seguir al monestir vivint la vida monàstica des de l’òptica dels giròvags, tombant amunt i avall ja sigui físicament o mentalment i coincidint en la raó de fons de la vida dels sarabaïtes, servir els nostres propis volers i aquí fins i tot sucumbint en la gola. Com diria sant Benet no costa gaire de veure com és d’absurd això (cf. RB 65,4). Recollint la idea del Papa Benet XVI; l’objectiu de la vida del monjo era i és buscar a Déu. En temps de sant Benet es trobaven en la confusió d’un temps en què res semblava quedar en peus, i davant d’aquesta crisi de valors i de societat, els monjos volien dedicar-se a allò essencial, a treballar amb tenacitat per trobar el que vertaderament val i roman sempre, trobar aquell qui és la mateixa Vida. Els monjos buscaven i busquen a Déu. Volien i volen passar del secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable. El Papa Benet parlava d’una orientació «escatològica» de la vida monàstica, que no cal entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment; és a dir darrere del provisional buscar allò que és definitiu. Cercar Déu per als monjos i per a tots els cristians, no es tracta d’una expedició per un desert sense camins, una recerca cap al buit absolut. Déu mateix posa senyals de pista, fins i tot aplana un camí, i del que es tracta és de trobar-lo i de seguir-lo aquest camí. Que no és altra que la seva Paraula que, des de les Escriptures, s’obre al cor dels homes. (Discurs al Collège des Bernardins, 12 de setembre de 2008).

Sols cercant Déu, en contacte amb la seva Paraula i en el clos de monestir podrem aprendre a lluitar contra el maligne que pren formes agradables als nostres ulls i als nostres sentits, que sap molt bé com seduir-nos fins a fer-nos pensar que allò que ens proposa és el que toca i cal fer i massa sovint no caiem en que és el que ens ve de gust de fer i per tant moltes vegades no coincideix amb allò que Déu vol i demana de nosaltres. Arribar a bastar-nos sols amb la nostra mà i el nostre braç no és cosa fàcil i encara menys saber-nos bons discernidors dels vicis que ens assalten, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió. En paraules de nou del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. (...) Una vida en el seguiment de Crist no es pot fundar en criteris unilaterals; amb lliuraments a mitges, la persona quedaria insatisfeta i, en conseqüència, potser també espiritualment estèril.» (Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007). Sant Benet ens vol radicalment monjos perquè sap per experiència pròpia i aliena que sols així lliurats en cos i ànima a la recerca del Crist podrem arribar tots junts a la vida eterna o al menys tindrem l’oportunitat d’arribar-hi. Quan els monjos vivim l’Evangeli de manera radical, quan conreem en profunditat la unió amb Crist, arribem a allò que és essencial i té la primacia cercar al Crist i no anteposar res al seu amor. (Cf. Benet XVI 20 de novembre de 2008). Com escriu el Papa Benet en el seu testament espiritual: «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada