LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Bruno Fabio, professor de Dret Canònic de la facultat sant Pius X de Venezia, que el dret canònic té una particularíssima funció que és didàctica i formativa alhora i que aquesta funció s’estén a tot el poble de Déu ja sigui quan s’identifiquen conductes irregulars, ja sigui quan són prescrites mesures punitives (Diritto penale canonico). En la Constitució Apostòlica Les lleis de la Sagrada Disciplina de sant Joan Pau II amb la qual promulgava el nou Codi de Dret Canònic el 25 de gener de 1983, fa tot just quaranta anys, s’hi pot llegir: «La finalitat del Codi no és de cap manera substituir en la vida de l’Església i dels fidels la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat. Per contra, el Codi mira més aviat de crear en la societat eclesial un ordre tal que, assignant la part principal a l’amor, a la gràcia i als carismes, faci alhora més planer el creixement ordenat d’aquests en la vida tant de la societat eclesial com també de cadascuna de les persones que pertanyen a ella.»

A un home avesat al món legal, com fou sant Benet, no li podia pas passar per alt que a l’hora d’establir unes normes que ell volia forçosament rectíssimes i que alhora sabia sols un principi per a la vida monàstica, calia contemplar i establir un sistema penal a partir del qual una comunitat es pogués defensar d’actituds anticomunitàries per part de membres concrets i també ajudar al qui falta a reintegrar-se en la comunió. Així, per aquesta raó utilitarista però també profundament espiritual, apareix al llarg del text de la Regla el que s’ha vingut a denominar com a codi penal benedictí. Situada en el seu moment històric aquesta legislació, lluny d’aparèixer com a inhumana, està marcada per la caritat vers cada individu i sobretot vers el conjunt de la comunitat. Certament determinades actituds individuals de caire improcedent o directament il·legals, poden acabar per afectar al conjunt d’una comunitat i deixar-la tacada i tocada davant del seu entorn, davant de l’Església i davant del conjunt de la societat. A tots ens passen pel cap exemples concrets que desgraciadament podem conèixer de manera directa, indirecte o a través dels mitjans de comunicació.

Escrivia el Papa Benet XVI, ja emèrit i al redós de la reunió dels presidents de les conferències episcopals convocats el febrer de l’any 2019 pel Papa Francesc per parlar sobre la crisi dels abusos sexuals a l’Església: «El Senyor ha iniciat una història d’amor amb nosaltres i vol recapitular tota la creació en l’amor. L’oposició al mal, que ens amenaça a nosaltres i al món sencer, en darrer terme pot consistir només en el fet que ens abandonem a aquest amor. Ell és la veritable força d’oposició contra el mal. La potència del mal sorgeix a través de la nostra negació de l’amor de Déu. Se salva qui es confia a l’amor de Déu. El nostre no ser salvats es deu a la incapacitat d’estimar a Déu. Aprendre a estimar a Déu és per tant el camí de la redempció de l’ésser humà.» (L’Església i l’escàndol dels abusos sexuals).

Aquesta relació entre l’amor de Déu i el trencament de la comunió en una comunitat, una diòcesis o en el conjunt de l’Església és la mateixa que apunta sant Benet en el capítol de la Regla que avui ens surt al pas. I és que la falta, qualsevol falta sigui lleu o greu, però evidentment molt més si és greu, trenca la comunió amb Déu i amb els germans, trenca els lligams de l’amor. Aquest és l’origen i alhora la conseqüència de tota falta, la manca de comunió i d’amor. Però a una falta greu, a arribar a cometre una falta greu no si arriba de cop, hi ha un camí en el que les faltes lleus es van acumulant, van esdevenint quotidianes, la nostra consciència es va relaxant poc a poc, pas a pas, i acaba per no donar-los-hi ja importància i és aleshores quan arriba el moment de la falta greu, perquè ens hem anat acostumant a faltar i ja no ens ve d’aquí de cometre una falta greu. En el magisteri de l’Església ho podríem calibrar en l’habitud de cometre pecats venials que pot acabar per desembocar en la comissió d’un o més pecats mortals, aquells que deterioren la nostra relació amb Déu de manera important, fonamental i que no tenen altra sortida per restablir la comunió i l’amor amb el Senyor i la comunitat, sigui al nivell que sigui, que la contricció, el penediment i la reparació.

Ens cal estar atents a no perdre la comunió i l’amor i per estar atents ens cal estar amatents al dia a dia de la nostra vida. Certament ja ho escrivia Evagri Pòntic: «El dimoni dit dimoni meridià, és aquell que causa el pitjor dels conflictes. Projecta el seu atac en el monjo cap a la quarta hora i assetja la seva ànima fins a la vuitena hora. Per començar fa que sembli que el sol no es mou gens o gairebé gens i que el dia consta de cinquanta hores. Alhora obliga al monjo a mirar constantment per la finestra, a sortir de la cel·la, a observar el sol amb deteniment per determinar quan falta per a la novena hora, a mirar aquí i allà, per veure si potser podem sortir per fer això o l’altra.» No es pas nou, aquesta és una malaltia crònica de la vida monàstica i no sols de la vida monàstica, i neix del descuit de la salut espiritual, del descuit de la pregària personal, de l’abandó d’aquella virtut que és la puntualitat o aquella altra que és la regularitat i així se’ns va fent feixuc obeir la campana que ens crida a Matines o mantenir el silenci o la concentració davant de la Paraula que aleshores lluny de parlar-nos, ens acaba per avorrir o decebre. D’aquí a cometre una falta lleu hi ha un petit pas, si és que no considerem ja falta l’absentisme en l’Ofici Diví o qualsevol altra d’aquests símptomes de crisi interior. És aleshores quan ens habituem a cometre faltes lleus que esdevenen per a nosaltres allò de lo més natural i habitual i les justifiquem en l’actitud d’aquell o de l’altra germà i poc a poc, pas a pas, Déu no ho vulgui, caiem en la falta greu, és a dir pequem greument. I en pecar trenquem la comunió i l’amor. Per exemple de tant murmurar podem caure en el menyspreu als germans i de tant menysprear-los podem arribar fins i tot, Déu no ho vulgui, a odiar a aquell o a l’altre. Ens ho mostra sant Benet en aquest capítol, al cap i a la fi, molts cops som nosaltres mateixos els qui ens excloem de la taula o de l’oratori, els qui ens excomuniquem i no pas esclatem en plor de penitència, ans al contrari, quasi ho fem en crits de joia per sentir-nos qui sap si alliberats. Però és vertaderament aleshores quan som esclaus, quan estem ben lluny de ser lliures, perquè som presoners de les nostres passions.

No són riscos imaginaris, són ben reals i als que tots, absolutament tots, estem exposats en un moment o altre. El risc de caure per l’escala de la humilitat i fer cap de sobte al primer graó sempre el correm; aleshores cal espolsar-se la pols de l’autoreferencialitat i ben agafats a la barana de l’escala, que és la Regla, i fits els ulls en qui ens espera al capdamunt, que és el Crist, aixecar-nos i iniciar de nou la pujada amb passos segurs, ben fonamentats en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Escriu sant Bernat: «Sol succeir, i ni ho diem ni ho constatem sense gran dolor, que alguns, al principi de la seva conversió, són molt timorats i diligents fins que s’inicien, en un cert grau, en la vida monàstica. I precisament quan haurien de ser majors els seus anhels, segons aquelles paraules: els qui em mengen quedaran afamats de mi, comencen a comportar-se com si es diguessin: per a què lliurar-li més, si ja tenim el que ens va prometre? Si sabessis el poc que posseeixes encara i què aviat ho podries perdre, de no conservar-t’ho el que t’ho va donar! Sols aquestes dues raons haurien de ser-nos suficients per a ser molt més gelosos i submisos a Déu. Així no pertanyerem a aquesta mena de persones que no habiten a l’empara de l’Altíssim, perquè pensen que no el necessiten: són els que no esperen en el Senyor.» (Sobre l’ascesi i la contemplació, I,3).

I perdre l’esperança en el Senyor és el pitjor dels pecats. És desesperar de la misericòrdia de Déu, és pecar contra l’Esperit Sant i d’això el mateix Jesús ens diu: «El qui parli contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parli contra l’Esperit Sant no serà perdonat ni en aquest món ni en l’altre.» (Mt 12,32).