LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
 
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu un autor espiritual: «La pau interior demana despreniment, un despreniment que s’expressa en el silenci i en la solitud, la pobresa i l’obediència, la castedat i la pregària. En la nostra vida tot tendeix a obrir de bat a bat la porta del nostre cor al Senyor, a asseure’ns tranquil·lament als seus peus per escoltar la seva paraula, a deixar-nos lliures per viure en íntima comunió amb Ell.» (El camí de la vertadera felicitat, p. 135).

Sant Benet ens mostra avui com és arribar a aquesta pau espiritual pujant el darrer graó de la humilitat, arribant a aquella caritat de Déu que, de tant perfecta com és, foragita el temor i ens fa complir no ja per temença, sinó per costum, naturalment, sense esforç. Esdevenir nets de vicis i de pecats no és tasca fàcil, l’egoisme, l’enveja, l’ambició, la temptació d’aconseguir el que volem sigui com sigui sempre ens assetja; però esdevenir nets de tot això no és pas impossible perquè tenim l’exemple dels sants, de tots els sants, dels reconeguts i dels de la casa del costat, que diu el papa Francesc, i sobretot tenim l’exemple del mateix Crist nascut humanament sense pecat però que visqué com a vertader home i que coneix a fons la naturalesa humana i per tant les nostres flaqueses i els nostres temors.

Per imitar aquests exemples sant Benet ens mostra un camí en positiu, el de la humilitat, que sant Bernat ens explica en negatiu, el de la supèrbia. No és aquest el de la humilitat un camí ni planer, ni fàcil; és un camí que sovint recorrem caient, retrocedint i ensopegant un cop i un altre amb les mateixes pedres i que fins i tot a vegades estem temptats a abandonar, cercant falses dreceres que lluny de portar-nos al Crist, ens porten a la nostra autorefencialitat, això és a la supèrbia. Escoltàvem fa uns dies a Teresa Forcades dir en una de les seves cartes a Francesc Torralba que malgrat portar ja uns anys de vida monàstica se sentia sovint al primer graó. Aquesta sensació ens assalta a tots i si no la tenim pot voler dir que ens creiem no ja al dotzè graó sinó que anem pel vint-i-quatrè, però és quan ens hem equivocat d’escala i estem ben enfilats en la de la supèrbia que costa molt menys de pujar però molt més de baixar, ens hi trobem enfilats quan volem aconseguir per mitjans il·lícits allò que no se’ns ha donat i creiem que de dret ens pertoca i no dubtem fins i tot a manipular als nostres germans, Déu no ho vulgui, fent mal als altres i a nosaltres mateixos.

No ens podem refiar mai de les nostres soles forces, fins i tot el monjo que ens pot semblar més observant pot relliscar escales avall i trobar-se de nou al primer graó de manera sobtada. Quan ens succeeix ho podem reconèixer perquè travessem un desert en el nostre contacte amb la Paraula, ens pesa i fa basarda anar a l’Ofici i mirem d’arribar-hi el més just possible o de cercar i creure’ns qualsevol petita excusa per no anar-hi; se’ns fa costerut servir als germans i tot és mirar el que fan als altres per poder justificar-nos.

I és que la vida monàstica té bastant de rutinària, un horari que es repeteix dia rere dia; unes lectures que podem trobar en un moment o altra, quan ens assalta l’apatia, allunyades del que voldríem escoltar i així tantes altres coses que ens fan donar la culpa de tot plegat a qualsevol altre, menys a nosaltres mateixos que som alhora causants i víctimes d’aquesta situació. La rutina de la vida monàstica no és ni ha de ser un obstacle, ans al contrari ens ha de ser d’ajuda per centrar-nos en el vertader i fonamental objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè aquesta rutina no és pas monotonia, en la nostra vida cada dia tenim la possibilitat de descobrir quelcom de nou, d’avançar un pas més cap al Crist i per aconseguir-ho ens cal ser fidels a allò que és fonamental en el nostre dia a dia: la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

A vegades cerquem fora del monestir quelcom que ens sorprengui, que ens tregui de la rutina i si ens afalaga molt millor; un nouvingut a Vespres, un hoste al qui interpel·lar, un amic exterior al qui confiar-nos. Els monjos no som illes, parafrasejant a Thomas Merton, tampoc fortaleses amb merlets punxeguts, però hem d’estar sempre alerta davant del risc de perdre la centralitat de la nostra vida en coses banals, que de fet no ens interessen. Ho veiem en els nostres germans ancians o malalts, quan arriba l’hora en que les forces impedeixen de portar una vida comunitària plena hi ha qui ho viu en la plenitud de la comunió, bé seguint els oficis de la comunitat, bé portant una vida de pregària personal cada cop més intensa. Però també és cert que hi pot haver qui tingui vertaderes dificultats perquè la pràctica de la pregària comunitària l’ha perduda fa temps i sols anhela una relació externa que, siguem sincers, no és en cap cas el centre de la vida del monjo. Ens ho diu sant Benet en aquesta conclusió del capítol setè sobre la humilitat, el monjo ho és vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, set dies a les setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta sis dies l’any i això es mostra en la pràctica: a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o drets.

Un monjo no neix, un monjo es fa, es va fent poc a poc deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina i ajudant-hi mirant tant com pugui d’enderrocar aquelles tanques que impedeixen l’accés al Senyor al fons dels nostres cors. Els nostres enemics en aquest camí no són pas imaginaris, sant Bernat ens els enumera ben clarament, els nostres enemics, aquells contra els que hem de lluitar cada dia són: la curiositat o la tafaneria si volem dir-ho d’una manera més col·loquial, la lleugeresa d’esperit i la indiscreció de la llengua, el riure fàcil i l’alegria tonta, la jactància, la recerca de la pròpia glòria singularitzant-nos, l’arrogància de creure’ns millors que els altres o imprescindibles, la presumpció i el desig de posar-nos allí on no se’ns demana, excusar els propis pecats i exagerar els dels altres, no acceptar les coses que ens poden semblar aspres i dures, donar la culpa de tot el que ens passa als altres i a la fi sant Bernat ho resumeix tot plegat en els dos darrers graons de la supèrbia parlant d’adquirir el costum de pecar a partir de considerar-nos lliures per pecar.

La vida monàstica ha tingut i té en sant Benet i la seva Regla un vertader marc, aquest text esdevé com un manual que ens permet concretar aquella que és vertaderament la nostra norma rectíssima de vida, l’Evangeli, és a dir la Paraula de Déu. No ens proposa sant Benet ni un camí planer, ni un camí on tot ens plagui; ans al contrari ens diu que és un camí estret, forçosament estret, però ens va indicant els passos a seguir perquè a la fi si atenem els seus consells i ens obrim a la voluntat de Déu, aquesta serà també la nostra i el camí s’anirà eixamplant. Ens ho diu ben clarament quan conclou aquest capítol parlant de que l’amor de Déu ha de ser el nostre únic motiu per a viure com a monjos, cercant amb gust la virtut.

Escriu Joan Cassià que: «La veritable discreció no s’adquireix més que a canvi d’una veritable humilitat. (...) Hem de procurar amb obstinació, adquirir el bé de la discreció, mitjançant la virtut de la humilitat. És l’únic que pot preservar-nos de les extralimitacions, tant en el vici com en la virtut, o, cosa que és el mateix, deslliurar-nos de les faltes, tant per excés com per defecte» (Col·lacions).