De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquesta setmana escoltàvem la paràbola de les verges prudents i de les imprudents o de les noies assenyades i de les desassenyades; l’espera de l’espòs com a objectiu i la necessitat de preparar-nos-hi per la seva arribada. La lectura espiritual pot esdevenir per a nosaltres com oli per a la torxa de la nostra fe, cal que ens afanyem per tenir en tot moment la torxa de la nostra fe ben assortida d’oli, no fos cas que l’espòs arribes en el moment menys pensat i ens agafes sense. La lectura de la que ens parla avui sant Benet cal que la fem de manera continuada, cada dia perquè tant sols així tindrem la llàntia a punt. De res no val esperar al darrer moment perquè potser aleshores sigui massa tard.
Quina ha de ser la nostra lectura? En primer lloc i de manera fonamental i privilegiada la Paraula de Déu, el contacte personal amb Déu a través de la seva Paraula. Però a mantenir la llum de la nostra fe ens hi pot ajudar també la lectura del magisteri de l’Església i la les obres dels Pares. No es tracta tant sols de formar-nos, que en certa mesura també, sinó sobretot de cercar, de llegir allò que ens ajudi a ser una mica millors cada dia. Escrivia un autor espiritual al respecte «ja que has entrat en un monestir, no has de tenir res en comú amb els estudis d’aquells que en els nostres temps es dediquen en la solitud a estudiar llengües, ni amb aquells que investiguen les argúcies dels filòsofs o els temes espinosos dels teòlegs. Tu cerca, llegeix, ocupa’t tant sols de lectures que et fessin millor.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11). La lectura ha de ser per al nostre profit, per al nostre creixement espiritual. D’aquí el interès de sant Benet en que no negligim aquesta activitat, la seva insistència en deixar un o dos ancians a la cura d’evitar que la peresa ens canviï l’estona de lectura en una estona de no fer res, que ja sabem que l’ociositat és enemiga de l’ànima, com també ens diu sant Benet i font de murmuració, una de les principals xacres de la vida comunitària.
La Lectio Divina és el mètode, l’oportunitat que ens ofereix la vida monàstica per apropar-nos a la Paraula de Déu. Algun autor diu que la Lectio succeeix més que no pas es fa, perquè precisament és una lectura divina, una trobada entre la Paraula de Déu i el interior de l’home, per tant cal afrontar-la amb la disposició d’acollir una presència, que potser no sempre ens afalagarà les orelles, ans al contrari, però que hem d’abordar amb la voluntat de ser interpel·lats per la Paraula que ve de Déu i és de Déu.
D’aquí que també a això ens hi ajudi la lectura del magisteri de l’Església i la de les obres dels Pares. El Concili Vaticà II va fer molt de remarca en que l’Escriptura es referma en la tradició, en el magisteri i en la reflexió dels autors que al llarg dels segles han anat configurant el conjunt del que anomenem tradició. El Concili no volgué simplement amb aquest raonament contraposar-se al sola scriptura de la Reforma, sinó destacar que la seva lectura, la seva interpretació, el seu estudi al llarg dels segles ens ajuda i molt a comprendre el sentit mateix de la Paraula de Déu. La tradició esdevé així una riquesa incorporada, no pas oposada, sinó complementaria i fonamentalment una ajuda per apropar-nos a la Paraula. El Papa Benet XVI ho resumia dient que: «Escriptura i Tradició, Escriptura i anunci apostòlic com a claus de lectura, s’uneixen i gairebé es fonen, per a formar juntes el “fonament ferm posat per Déu” (2 Tm 2,19). L’anunci apostòlic, és a dir la Tradició, és necessari per a introduir-se en la comprensió de l’Escriptura i captar en ella la veu de Crist.» (Audiència General, 28 de gener de 2009).
Com ens diu el mateix sant Benet «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4).
Tenim dos espais al llarg de la jornada dedicats a la lectura. Sempre primant la de la Paraula de Déu, sí que podem dedicar també temps per a aquesta tradició sempre enriquidora i sempre nova. Evitem la negligència, la peresa o l’ociositat, destinant més estona per a proveir d’oli les nostres llànties, la torxa de la nostra fe. No fos que l’espòs arribés quan encara estem pensant, demà sí, demà em dedicaré a llegir i la nostra llàntia s’apagués i ens trobéssim a fosques davant l’arribada de l’espòs. Un espòs que no pot ser pas altra fora de Jesucrist, cap home per notable que sigui deixarà mai de ser una creatura imperfecte o millor dit perfectible als ulls de Déu i per a perfeccionar-nos res millor que el contacte amb la Paraula de Déu i amb la reflexió d’aquells que han centrat la seva vida en aprofundir en el seu misteri.
El mateix autor espiritual abans esmentat afegeix: «Qualsevol cosa que llegeixis, llegeix-la amb la intenció d’aprendre el que és necessari o bé perquè et convé a la compunció i a la devoció. Per això en tot t’has de proposar com a finalitat la gloria de Déu, no sigui que pensant en tu mateix, al sortir més savi dels estudis, cerquis o desitgis quelcom caduc, com honors, càrrecs o reputació. Llegeix doncs amb simplicitat, és a dir tant sols per créixer en el coneixement i l’amor de Déu.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El treball manual de cada dia: els dies de Quaresma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El treball manual de cada dia: els dies de Quaresma. Mostrar tots els missatges
diumenge, 30 d’agost del 2020
diumenge, 23 de febrer del 2020
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 febrer 2020
La nostra vida es fonamenta en tres pilars: La pregària, sigui comunitària o bé personal, el treball i la lectura, sigui de la Paraula de Déu o dels pares. D’aquest tercer pilar ens parla avui sant Benet. No l’hem pas de negligir, forma part fonamental de la nostra vida i de la nostra formació permanent; del nostre camí cap a la vida eterna. El coneixement de les lletres i la recerca de Déu són dos aspectes intrínsecament lligats en la mateixa vida de sant Benet. Una de les principals ocupacions del monjo és la Lectio Divina; tant que avui en aquesta part del capítol XLVIII sant Benet pressuposa que cada monestir, ja a la seva època, disposava de suficients volums perquè aquesta lectura fos àmplia i rica en contingut i en extensió. No era pas fàcil aleshores; però ja des dels seus orígens la vida monàstica està estretament lligada a la formació intel·lectual, teològica dels monjos; cadascun en la mesura de les seves possibilitats. Els monjos, en l’època de sant Benet, no adquirien la seva formació de manera acadèmica, sinó en el mateix monestir, mantenint l’equilibri entre les diferents parts de la seva vida. Això ha donat lloc al concepte de teologia monàstica en contrast, que no pas en oposició, a la teologia escolàstica, entesa com la que es tractava en les escoles catedralícies de la època.
És un tema estretament lligat amb la mateixa figura de sant Benet, amb la seva formació molt més experencial que acadèmica en l’aspecte teològic, en algú que venia de la formació jurídica en el baix Imperi Romà. En el mateix text de la Regla aquesta doble vessant, coneixement de les lletres i recerca de Déu, es fa ben present. Certament en l’època de sant Benet no es parla de lectura personal, en el sentit de fer-ho en silenci, sinó que sempre es parla de lectura en la doble vessant de llegir i escoltar, d’aquí que recomani tant directament de fer-ho en silenci durant les hores de descans perquè no es molesti als altres que potser reposen. Així expliquen, que quan Pere el Venerable estava refredat no podia ni expressar-se en públic ni fer la seva Lectio, ja que no estava en disposició de vocalitzar la seva lectura.
Les coses d’abans han passat, en certa manera, ara ja no és un problema llegir en privat, sense articular paraula; en aquest aspecte les coses han canviat però no pas en el de la importància de la lectura en la nostra vida, en la nostra autoformació. Hi dediquem forces hores, una hora al matí i una altre a la tarda al contacte amb la Paraula de Déu o el magisteri dels pares de l’Església o d’altres mestres espirituals. Escoltem la lectura al refetor en dinar i en sopar, que ens pot agradar o hi podem prestar més o menys atenció segons sigui, i també la de la col·lació a més de la que podem escollir en funció de les nostres necessitats si estudiem o hem de preparar quelcom, o dels nostres interessos o preferències. Fet i fet al cap de l’any hi dediquem una part important del nostre temps a la lectura i això ens ha de servir de profit per la nostra vida.
Sant Benet ens convida a no negligir aquesta lectura, fins i tot a vigilar que no la descuidi ningú, i ho fa amb la seva habitual contundència en afegir-hi la frase Déu no ho vulgui, referit a que siguem peresosos, negligents o pedra d’ensopec per als altres, objecte de destorb, de distracció. No és pas un caprici, una predilecció personal de sant Benet, sinó que està en la línia del convenciment de que la nostra vida és un camí, cap a la vida eterna, i per recórrer-lo ens cal l’aliment espiritual i aquest l’aconseguim amb la pregària i amb la lectura, sigui de la Paraula de Déu, fonamental en la nostra vida, sigui amb la lectura de tots aquells que l’han estudiada i reflexionat sobre ella. Parem-hi atenció, imitem per exemple aquells qui ens ha precedit i que amb una constància admirable han recorregut les pàgines de la Sagrada Escriptura, al llarg de la seva vida diverses vegades; descobrint-hi sempre quelcom de nou, deixant-se sorprendre per la Paraula de Déu directament dirigida al nostre cor i a la nostra ment.
Com escriu el Papa Benet XVI en l’Exhortació post sinodal Verbum Domini, sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església: «Pel que fa a la vida consagrada, el Sínode ha recordat abans de res que «neix de l’escolta de la Paraula de Déu i acull l’Evangeli com la seva norma de vida». En aquest sentit, viure seguint a Crist cast, pobre i obedient, es converteix «en exegesis viva de la Paraula de Déu». L’Esperit Sant, en virtut del qual s’ha escrit la Bíblia, és el mateix que «ha il·luminat amb llum nova la Paraula de Déu als fundadors i fundadores. D’ella ha brollat cada carisma i d’ella vol ser expressió cada regla», donant origen a itineraris de vida cristiana marcats per la radicalitat evangèlica.» (VD, 83)
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 febrer 2020
La nostra vida es fonamenta en tres pilars: La pregària, sigui comunitària o bé personal, el treball i la lectura, sigui de la Paraula de Déu o dels pares. D’aquest tercer pilar ens parla avui sant Benet. No l’hem pas de negligir, forma part fonamental de la nostra vida i de la nostra formació permanent; del nostre camí cap a la vida eterna. El coneixement de les lletres i la recerca de Déu són dos aspectes intrínsecament lligats en la mateixa vida de sant Benet. Una de les principals ocupacions del monjo és la Lectio Divina; tant que avui en aquesta part del capítol XLVIII sant Benet pressuposa que cada monestir, ja a la seva època, disposava de suficients volums perquè aquesta lectura fos àmplia i rica en contingut i en extensió. No era pas fàcil aleshores; però ja des dels seus orígens la vida monàstica està estretament lligada a la formació intel·lectual, teològica dels monjos; cadascun en la mesura de les seves possibilitats. Els monjos, en l’època de sant Benet, no adquirien la seva formació de manera acadèmica, sinó en el mateix monestir, mantenint l’equilibri entre les diferents parts de la seva vida. Això ha donat lloc al concepte de teologia monàstica en contrast, que no pas en oposició, a la teologia escolàstica, entesa com la que es tractava en les escoles catedralícies de la època.
És un tema estretament lligat amb la mateixa figura de sant Benet, amb la seva formació molt més experencial que acadèmica en l’aspecte teològic, en algú que venia de la formació jurídica en el baix Imperi Romà. En el mateix text de la Regla aquesta doble vessant, coneixement de les lletres i recerca de Déu, es fa ben present. Certament en l’època de sant Benet no es parla de lectura personal, en el sentit de fer-ho en silenci, sinó que sempre es parla de lectura en la doble vessant de llegir i escoltar, d’aquí que recomani tant directament de fer-ho en silenci durant les hores de descans perquè no es molesti als altres que potser reposen. Així expliquen, que quan Pere el Venerable estava refredat no podia ni expressar-se en públic ni fer la seva Lectio, ja que no estava en disposició de vocalitzar la seva lectura.
Les coses d’abans han passat, en certa manera, ara ja no és un problema llegir en privat, sense articular paraula; en aquest aspecte les coses han canviat però no pas en el de la importància de la lectura en la nostra vida, en la nostra autoformació. Hi dediquem forces hores, una hora al matí i una altre a la tarda al contacte amb la Paraula de Déu o el magisteri dels pares de l’Església o d’altres mestres espirituals. Escoltem la lectura al refetor en dinar i en sopar, que ens pot agradar o hi podem prestar més o menys atenció segons sigui, i també la de la col·lació a més de la que podem escollir en funció de les nostres necessitats si estudiem o hem de preparar quelcom, o dels nostres interessos o preferències. Fet i fet al cap de l’any hi dediquem una part important del nostre temps a la lectura i això ens ha de servir de profit per la nostra vida.
Sant Benet ens convida a no negligir aquesta lectura, fins i tot a vigilar que no la descuidi ningú, i ho fa amb la seva habitual contundència en afegir-hi la frase Déu no ho vulgui, referit a que siguem peresosos, negligents o pedra d’ensopec per als altres, objecte de destorb, de distracció. No és pas un caprici, una predilecció personal de sant Benet, sinó que està en la línia del convenciment de que la nostra vida és un camí, cap a la vida eterna, i per recórrer-lo ens cal l’aliment espiritual i aquest l’aconseguim amb la pregària i amb la lectura, sigui de la Paraula de Déu, fonamental en la nostra vida, sigui amb la lectura de tots aquells que l’han estudiada i reflexionat sobre ella. Parem-hi atenció, imitem per exemple aquells qui ens ha precedit i que amb una constància admirable han recorregut les pàgines de la Sagrada Escriptura, al llarg de la seva vida diverses vegades; descobrint-hi sempre quelcom de nou, deixant-se sorprendre per la Paraula de Déu directament dirigida al nostre cor i a la nostra ment.
Com escriu el Papa Benet XVI en l’Exhortació post sinodal Verbum Domini, sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església: «Pel que fa a la vida consagrada, el Sínode ha recordat abans de res que «neix de l’escolta de la Paraula de Déu i acull l’Evangeli com la seva norma de vida». En aquest sentit, viure seguint a Crist cast, pobre i obedient, es converteix «en exegesis viva de la Paraula de Déu». L’Esperit Sant, en virtut del qual s’ha escrit la Bíblia, és el mateix que «ha il·luminat amb llum nova la Paraula de Déu als fundadors i fundadores. D’ella ha brollat cada carisma i d’ella vol ser expressió cada regla», donant origen a itineraris de vida cristiana marcats per la radicalitat evangèlica.» (VD, 83)
diumenge, 1 de desembre del 2019
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
diumenge, 2 de desembre del 2018
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
diumenge, 27 de maig del 2018
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura, pregària i treball; no es pot dir tant en tants pocs versets; sant Benet resumeix aquí ras i curt els tres punts centrals de la vida del monjo: Un horari senzill, adaptat a cada època de l’any, que té per eix, per pal de paller, la Paraula de Déu i la pregària, que precedeix i conclou els temps de treball. Sant Benet mostra una gran preocupació perquè la nostra jornada estigui ocupada en tot moment i així la nostra vida segueixi una pauta reglada, perquè és el mateix sant Benet que ens diu que l’ociositat és enemiga de l’ànima o que dona lloc a que neixi la murmuració, el gran mal de la vida comunitària. Un temps pel treball, un temps per la pregària, un temps per la lectura; vol garantir així sant Benet a cada activitat el temps necessari i s’esforça per guardar un equilibri i assegurar un bon ritme de la jornada, dedicant tota la nostra atenció a cada cosa quan toca. D’aquí que sigui tant important viure la totalitat del pla per cada dia que ens proposa sant Benet, perquè si n’oblidem o en negligim alguna part correm el risc de perdre-ho tot.
Dedicar tres hores a la lectio a l’hivern venia donat per les condicions de l’estació; però fixem-nos-hi que quan sant Benet situa el contacte amb la Paraula a primera hora del matí això continua tenint avui un sentit, aquesta hora és un temps propici en el qual tenim una disposició favorable per la lectura. Com també les pregàries distribuïdes al llarg de la jornada omplen de sentit els temps dedicats al treball. Per sant Benet no tindria sentit escurçar-les, reduir-les perquè acompanyen el transcórrer del dia, són com el so d’un rellotge que van marcant, santificant, el decurs de la jornada; una idea a tenir present.
Observem també la importància de seguir atentament el que ens mana la campana, la veu de Déu com se l’ha definida a vegades. En sentir-la cal deixar el que estem fent per estar a punt per fer el següent que toca; sense retards, sense caure en la temptació de seguir una estona més i això si que ens costa, perquè sempre trobaríem alguna excusa per acabar el que tenim entre mans. Sant Benet ho sap prou bé, per això ens demana la disciplina d’obeir el toc de campana. Per sant Benet no podem estar mai desvagats, no podem tampoc tenir el treball simplement com un mitjà ascètic, d’ocupació del temps o d’entreteniment; el treball dels monjos ha de ser productiu, ha de donar fruits; que tots treballin a la feina que se’ls encomani, ens diu la Regla. Certament en la nostra societat pot costar que el treball d’una comunitat monàstica sigui competitiu en el mercat, perquè cal una especialització, acomplir un seguit de normatives, realitzar uns productes que donin un cert marge de benefici i tot plegat sense deixar de ser monjos, és a dir amb una jornada limitada, acotada en quan a temps perquè mai hem d’obviar la pregària i la lectura, sempre han de tenir prioritat. Aquest tema del treball ja el va tractar a la carta de visita l’Abat General i és un tema que ens caldrà afrontar en els propers mesos amb rigor, tant pel valor monàstic del treball, és a dir perquè forma un dels tres pilars essencials de la nostra vida, com perquè depenem en excés dels ingressos pel turisme i aquests estan sotmesos a oscil·lacions i mai prou garantits del tot; diguem que és un monocultiu i que dependre d’un sol tipus d’activitat pot ser arriscat amb excés. Per iniciar alguna altra activitat cal parlar-ho en comunitat, estudiar bé les possibilitats i prendre una decisió entre tots, amb el mínim de riscos; certament tot un repte però ineludible en els propers mesos.
No gens menys important és el paper que sant Benet dona en aquest text a la lectura; la nostra societat està saturada d’informació, però no és informar-nos el que la Regla ens demana sinó formar-nos; una lectura pausada, meditada, tranquil·la. En primer lloc de la Paraula de Déu, en la lectio divina; però també al refetor, a la col·lació i en la lectura privada dels pares o d’autors espirituals. La lectio divina com a contacte amb l’Escriptura és un valor afegit destacat pel Concili Vaticà II. La Bíblia és i ha de ser el llibre per excel·lència que centri el nostre interès, el de tot cristià. L’Escriptura la podem experimentar cada dia com la paraula viva de Déu. Dins d’ella destaca la gran importància de la salmòdia, tanmateix en un temps, el de sant Benet, en que calia memoritzar el salteri. Deia el Papa Benet que els Salms són el «que la tradició bíblica dóna al poble dels creients perquè es converteixi en la seva oració, en la nostra oració, en la nostra manera de dirigir-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En ells hi ha l’expressió de tota l’experiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. S’hi entrellacen i expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en els Salms, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. En tant que oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la que estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.»
En uns breus versets sant Benet fa tot un repàs dels punts fonamentals de la nostra vida de monjos: pregària, treball, Paraula, obeir la campana, prioritzar els salms. Tinguem-ho sempre present per revisar la nostra vida diària.
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura, pregària i treball; no es pot dir tant en tants pocs versets; sant Benet resumeix aquí ras i curt els tres punts centrals de la vida del monjo: Un horari senzill, adaptat a cada època de l’any, que té per eix, per pal de paller, la Paraula de Déu i la pregària, que precedeix i conclou els temps de treball. Sant Benet mostra una gran preocupació perquè la nostra jornada estigui ocupada en tot moment i així la nostra vida segueixi una pauta reglada, perquè és el mateix sant Benet que ens diu que l’ociositat és enemiga de l’ànima o que dona lloc a que neixi la murmuració, el gran mal de la vida comunitària. Un temps pel treball, un temps per la pregària, un temps per la lectura; vol garantir així sant Benet a cada activitat el temps necessari i s’esforça per guardar un equilibri i assegurar un bon ritme de la jornada, dedicant tota la nostra atenció a cada cosa quan toca. D’aquí que sigui tant important viure la totalitat del pla per cada dia que ens proposa sant Benet, perquè si n’oblidem o en negligim alguna part correm el risc de perdre-ho tot.
Dedicar tres hores a la lectio a l’hivern venia donat per les condicions de l’estació; però fixem-nos-hi que quan sant Benet situa el contacte amb la Paraula a primera hora del matí això continua tenint avui un sentit, aquesta hora és un temps propici en el qual tenim una disposició favorable per la lectura. Com també les pregàries distribuïdes al llarg de la jornada omplen de sentit els temps dedicats al treball. Per sant Benet no tindria sentit escurçar-les, reduir-les perquè acompanyen el transcórrer del dia, són com el so d’un rellotge que van marcant, santificant, el decurs de la jornada; una idea a tenir present.
Observem també la importància de seguir atentament el que ens mana la campana, la veu de Déu com se l’ha definida a vegades. En sentir-la cal deixar el que estem fent per estar a punt per fer el següent que toca; sense retards, sense caure en la temptació de seguir una estona més i això si que ens costa, perquè sempre trobaríem alguna excusa per acabar el que tenim entre mans. Sant Benet ho sap prou bé, per això ens demana la disciplina d’obeir el toc de campana. Per sant Benet no podem estar mai desvagats, no podem tampoc tenir el treball simplement com un mitjà ascètic, d’ocupació del temps o d’entreteniment; el treball dels monjos ha de ser productiu, ha de donar fruits; que tots treballin a la feina que se’ls encomani, ens diu la Regla. Certament en la nostra societat pot costar que el treball d’una comunitat monàstica sigui competitiu en el mercat, perquè cal una especialització, acomplir un seguit de normatives, realitzar uns productes que donin un cert marge de benefici i tot plegat sense deixar de ser monjos, és a dir amb una jornada limitada, acotada en quan a temps perquè mai hem d’obviar la pregària i la lectura, sempre han de tenir prioritat. Aquest tema del treball ja el va tractar a la carta de visita l’Abat General i és un tema que ens caldrà afrontar en els propers mesos amb rigor, tant pel valor monàstic del treball, és a dir perquè forma un dels tres pilars essencials de la nostra vida, com perquè depenem en excés dels ingressos pel turisme i aquests estan sotmesos a oscil·lacions i mai prou garantits del tot; diguem que és un monocultiu i que dependre d’un sol tipus d’activitat pot ser arriscat amb excés. Per iniciar alguna altra activitat cal parlar-ho en comunitat, estudiar bé les possibilitats i prendre una decisió entre tots, amb el mínim de riscos; certament tot un repte però ineludible en els propers mesos.
No gens menys important és el paper que sant Benet dona en aquest text a la lectura; la nostra societat està saturada d’informació, però no és informar-nos el que la Regla ens demana sinó formar-nos; una lectura pausada, meditada, tranquil·la. En primer lloc de la Paraula de Déu, en la lectio divina; però també al refetor, a la col·lació i en la lectura privada dels pares o d’autors espirituals. La lectio divina com a contacte amb l’Escriptura és un valor afegit destacat pel Concili Vaticà II. La Bíblia és i ha de ser el llibre per excel·lència que centri el nostre interès, el de tot cristià. L’Escriptura la podem experimentar cada dia com la paraula viva de Déu. Dins d’ella destaca la gran importància de la salmòdia, tanmateix en un temps, el de sant Benet, en que calia memoritzar el salteri. Deia el Papa Benet que els Salms són el «que la tradició bíblica dóna al poble dels creients perquè es converteixi en la seva oració, en la nostra oració, en la nostra manera de dirigir-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En ells hi ha l’expressió de tota l’experiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. S’hi entrellacen i expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en els Salms, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. En tant que oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la que estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.»
En uns breus versets sant Benet fa tot un repàs dels punts fonamentals de la nostra vida de monjos: pregària, treball, Paraula, obeir la campana, prioritzar els salms. Tinguem-ho sempre present per revisar la nostra vida diària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)