De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada