diumenge, 22 de desembre de 2019

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.

El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.

Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.

En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.

Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.

No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada