COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que per sant Benet la salvació de les ànimes dels abats i abadesses està difícil, més difícil que la de qualsevol altre monjo o monja; o com a mínim no és més fàcil. Cap salvació de cap ànima és fàcil, però a qui a més se li confia més se li exigeix, tenint sempre present les limitacions, les flaqueses tant físiques com morals que fan la tasca més àrdua. Ens diu sant Benet que cal estar «tement sempre el futur examen»; aquesta frase molt sovint m’ha impactat perquè si ja tenim prou feina a salvar la nostra ànima com més per afegir-hi la responsabilitat sobre les ànimes d’altri davant del Senyor. Però sant Benet ajuda en aquesta doble responsabilitat en dir-nos també que tots junts anem cap a la vida eterna; junts però cadascú amb la nostra pròpia personalitat perquè el Senyor ens ha fet diferents, diversos i sobretot lliures; amb diferents temperaments, diferents intel·ligències i caràcters. D’aquí que calguin per a uns els afalacs, per a d’altres amenaces i per a d’altres persuasió; o també en alguns moments una cosa o altre per als mateixos depenent de les circumstàncies concretes. És la immensa riquesa d’una comunitat i alhora la major dificultat, perquè sovint no veiem en l’altre la imatge del Crist sinó que voldríem que l’altre fos com nosaltres voldríem que fos i això si no ens en n’adonem acaba per crear-nos problemes i a vegades no pas menors. Ja diu sant Benet també que si l’abat vol fregar massa pot córrer el risc de trencar el vas; i cal reconèixer que trobar un equilibri no és pas fàcil.

La comunitat la fem entre tots, per això no ens podem permetre de carregar la nostra responsabilitat personal sobre els altres més enllà del que pertoca, ni podem baixar la guàrdia, perquè la vida de la comunitat depèn de cadascun de nosaltres i del nostre grau de compliment, de compromís, de com visquem la nostra vida de monjos, de cristians compromesos. Això és important també per als petits detalls que potser no ho són tant, perquè tot ajuda. Si no acudim a una pregària, si hi fem tard, si no guardem el silenci quan toca i on toca, i molt més si no respectem a un germà i tantes altres coses estem fent un mal a la comunitat, també a nosaltres mateixos, però alhora i sobretot a la comunitat. Escrivia sant Bernat que «ens assetgen tres perills: «comparar-nos als altres, mirar enrere o intentar d’atura-nos (...) El qui s’atura, encara que no abandoni l’Orde i fingeixi desitjos de seguir endavant, acabarà essent tirat per terra (...) Per això no ens convé retardar el pas i encara menys fixar-nos en els altres i comparar-nos a ells. Correm humilment i avancem sense aturar-nos.» (Sermó als abats, 2)

Ja ens ho diu sant Benet que no és una cosa fàcil sinó àrdua i difícil i per damunt de tot cal tenir present la salvació de les nostres ànimes. Aquesta insistència de sant Benet en la salvació de les nostres ànimes, que no posa barata, per fer servir una idea del teòleg Dietrich Bonhoeffer, ens centra en el vertader i únic objectiu de la nostra vida monàstica en comunitat, hem vingut a cercar a Déu i a recórrer el camí cap a Ell al llarg de tota la nostra vida monàstica, per a la fi poder trobar-lo, poder veure la claror de la seva mirada. Si això no ho oblidéssim mai, els abats i abadesses els primers i a tots els monjos i monges, després ens seria més fàcil i planer ser sol·lícits, esmenar les faltes i mancances pròpies i ajudar a superar les dels altres.

Tot aquest capítol mou a una profunda reflexió, a un sentiment de no arribar al que ens demana i a un propòsit d’esmena, tot i saber que caiem un cop i un altre en els mateixos paranys. Perquè llegint aquest capítol un no pot fer res més que adonar-se de les immenses limitacions personals, demanar perdó i confiar-se a la gràcia del Senyor. Seria fàcil corregir als altres si no tinguéssim les nostres pròpies falles. Però el fet d’estar nosaltres mateixos encara lluny de l’objectiu d’aquest o altre aspecte de la vida cristiana i monàstica no pot ser un pretext per renunciar a indicar aquest objectiu als nostres germans. Per això sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que es tracta de dos aspectes de la mateixa responsabilitat; per als altres i alhora corregint les pròpies faltes. El fet que l’abat tingui les seves pròpies mancances no és, per tant, ni un legítim pretext per no exhortar a la conversió contínua ni per als germans una excusa per no parar atenció als ensenyaments i exhortacions, perquè tots tenim el mateix deure de conversió contínua.

Sant Benet subratlla de manera clara aquí la prioritat dels valors espirituals; tot i que no es pot defugir la responsabilitat sobre els béns materials, cosa que contempla al llarg de la Regla; tot ha d’estar encaminat cap a l’objectiu espiritual. Qualsevol altre valor hi està supeditat, en funció d’ajudar-nos a poder portar una vida centrada en la recerca de Déu. Tot plegat ens ha de portar a la purificació interior, aquella a la que podrem arribar a la fi de l’escala de la humilitat. Imperfectes com som Déu ens crida a caminar cap a la conversió, a caminar cap a Ell, no anteposant-li mai res.