LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cal tenir mesura en tot, menys en una cosa: en l’amor. Perquè hem d’estimar sense mesura. I aquí ens trobem en el nus del problema que tenim cada persona, que posem mesura a l’amor.

Posem mesura a l’amor, quan no en tindríem que posar mai. En canvi, si que hem de posar mesura en el menjar. Cal ser ordenat en el menjar.

Sant Benet ens fa un menú sa. Ens proposa dos menjars cuits, fruita, hortalisses tendres, si hi ha, una lliura de pa. Al posar 2 menjars cuits ja ens esta assenyalant que el qui no pot prendre de l’un en prengui de l’altre.

Podem tenir intoleràncies en algun producte, que l’experiència et fa veure que no et va bé, tal o tal altre producte. Per això, si d’un menjar no puc, sempre hi ha altre per suplir-ho.

A part d’aquest dos menjars cuits, segons l’època de l’any tindrem unes fruites i unes hortalisses tendres. Cal aprofitar, cada època amb els seus fruits. Per això, també cal aprofitar l’excedent de l’estiu per fer conserva per l’hivern.

El pa, tal vegada ara no se’n menja com abans, els nostres pares; però cal la mesura adient per a cada àpat.

Estarà al judici i al poder de l’abat, si cal afegir alguna cosa més, tal vegada per el treball o per ser una celebració concreta; però, cal mantenir la mesura en tot. Perquè sempre hem d’evitar la disbauxa que no és propi de cap cristià, i el monjo és un cristià, la disbauxa no és cap virtut.

Com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa».

Cita que ve de Lluc 21,34. I que ens exhorta a vetllar per a estar ben preparats per presentar-nos davant del Fill de l’home (cf. Lc 21,36).

Per això, ens cal la mesura en el menjar i l’amor sense mesura en la nostra relació amb els altres. Perquè els altres son els qui ens preparen per rebre Crist.

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet confessa en el capítol següent, dedicat a la beguda, que li fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres. Per això al respecte intenta establir uns mínims i uns màxims, convida al monjo a mantenir-se en una certa mesura i sobretot a no caure en els extrems de l’enfit o de l’embriaguesa. La taula comunitària té un paper important en la Regla, l’exemple més clar és tanmateix la lectura que s’hi escolta, la grandesa dels refetors monàstics, el silenci que cal observar-hi o la ritualitat durant els àpats. És l’herència directe de les primeres comunitats cristianes, a les que la nostra vida intenta tenir sempre com a referent, que no estaven pas mancades de conflictes tal com diu l’Apòstol als cristians de Corint: «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa.» (1Co 11,20-21). Tal volta per això sant Benet no vol que ningú passi gana, ni tampoc que ningú begui o mengi en excés, fins a l’extrem d’arribar a la sacietat.

Resulta a vegades curiós com donem a la reunió al voltant de la taula més importància que al mateix Ofici Diví; perquè no tant sols ens veiem temptats, sinó que fins i tot caiem en la temptació de no anar a Matines o a Laudes, però difícilment faltem al refetor a l’hora del desdejuni i encara menys a la del dinar. Oblidem tal volta el que diu el llibre del Deuteronomi, una cita emprada per Jesús per refutar la temptació del maligne al desert: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.» (Dt 8,3; Mt 4,4; Lc 4,4). Perquè sobretot vivim de la Paraula de Déu i aquesta ha de ser el nostre primer aliment i al que hem de mirar de no renunciar de cap de les maneres; d’aquí també la lectura al refetor, perquè mentre el cos s’alimenta ho faci també l’esperit.

La nostra vida se centra en la pregària, tant comunitària com personal, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu; és per a afrontar aquesta triple tasca per la que ens cal alimentar-nos correctament, com també ens cal descansar el suficient, aquí també sense excessos, ni tampoc mancances. Perquè en el tema del menjar i de la beguda o en el del descans, tant és excedir-se com negligir-ho; el que ens cal és estar sempre a punt per a servir al Senyor i mirar de fer-ho en les millors condicions possibles, per estar al cent per cent per a Ell. No seria de rebut que un monjo, Déu no ho vulgui, no pogués portar a terme la seva jornada tant per un excés com per una manca d’alimentació, com no ho seria si no estigues sempre a punt a causa d’un excés o una manca de descans. D’aquí que sigui tant important seguir el ritme fixat en la nostra jornada diària, per tal de no perdre cap oportunitat de contacte amb el Senyor.

La possibilitat de caure en un enfit no sempre existeix; d’habitud ara i aquí estem avesats a que no ens manqui el plat a taula i tal volta per això a vegades ens mostrem excessivament exigents amb el que se’ns hi posa, sempre fruit del treball i l’amor d’un germà de comunitat, i qui sap si sabríem millor dir que hi havia a taula que no pas quin Salm hem pregat a determinada hora canònica. Però en una comunitat, si mirem al llarg de la seva història amb una mica de perspectiva, veurem que hi ha moments de tot. Sense anar més lluny a casa nostra mateix; així escrivia el P. Giovanni Rosavini en el seu dietari dels primers dies de la refundació de Poblet: «Hi havia gana (...) la col que havíem trobat entre les nostres provisions, es va acabar molt aviat. Al cap d’uns dies en va venir una altra, i també alguna altra més en els dies successius, però un bon dia el senyor Toda ens va dir que el fred li havia gelat totes les cols i que no ens en podia donar més, perquè no eren bones. Passats dos o tres dies, jo passejant entorn de la muralla del Monestir, vaig trobar l’hortet de les cols. Efectivament estaven gelades, però jo sabia que encara eren bones. En vaig collir una i la vaig portar al germà Giovanni (Fioravanti que feia de cuiner). Ens la vam menjar i la vam trobar boníssima. Em sembla que no en va sobrar ni una fulleta». I conclou amb ironia: «Vam constatar que les coses robades són més bones.» (Comunió de l’ànima). En aquells temps potser algun dels monjos somiava en arribar a l’enfit, però pel que sembla en tot cas no podia passar de ser un simple somni qui sap si motivat per la mateixa gana, encara que el mateix P. Rosavini deia en una entrevista que «no pasamos hambre, sólo teníamos un apetito muy grande» (Revista Poblet, núm. 3). No es pot pas dir d’aquells primers monjos de la restauració, com deia l’Apòstol als de Filips, que el seu déu fos el ventre, i posessin la seva glòria en les parts vergonyoses o que tot el que apreciessin fossin coses terrenals (cf. Fl 3,19); perquè gaudir d’una col gelada segurament no escau entre els esquemes del que podem qualificar de gola o excés. Com escriu el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat: «una altra cosa és quan la restricció o la fam imposen quedar-se amb el que un es troba o té a l’abast. Llavors les reduccions voluntàries per motius ideològics o de cultura gastronòmica són simplement música celestial.» (Alimentació i vida espiritual).

El monjo és un home, té un cos i li cal menjar, no pot passar sense aliment. Però no tots els monjos són iguals, ni estan en les mateixes condicions. Sant Benet és molt sensible a les necessitats dels febles, dels qui vertaderament necessiten més; així ens parla dels malalts, dels infants i dels vells però sempre mirant de guardar en cada cas la sobrietat. Escriu el monjo de Sept-Fons Dom Robert Thomas: «Déu ha posat un gust en els aliments i li ha donat a l’home el sentit del gust; cal doncs mortificar la gana i el gust? (...) Hi ha una mesura a guardar, una discreció a observar; la mortificació no és una finalitat en sí mateixa; tant sols sota el pretext de la discreció un pot donar més o menys marge a la naturalesa humana.» (La journée monastique).

No és un tema nou el de la mesura, el de l’equilibri entre mantenir el cos en bones condicions i alhora no caure en l’excés. L’Apòstol escrivia als de Corint: «És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos» (1Co 6,13) o als Efesis els deia també: «No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.» (Ef 5,29). Déu ens ha fet viure en un cos mortal i el mateix cos, com la nostra ànima, és un regal de Déu que hem de tractar amb respecte com a do de Déu que és. D’aquí que ens cal viure sense excessos, amb la justa mesura, sense falses idolatries, ni cultes al cos tant freqüents en els nostres dies, sinó amb sobrietat; sense perdre mai de vista per qui vivim i per qui volem viure.

Escriu sant Bernat amb la seva habitual contundència verbal referint-se als excessos en les menges i com eren servides en alguns monestirs de la seva època: «Per a què tanta cura sinó per a matar la seva monotonia? Tampoc descuren la seva presentació en les safates, perquè la vista pugui delectar-se també com després ho farà el paladar. Així, per a quan l’estómac comença a demostrar la seva saturació, ja els ulls han quedat satisfets. Però, malgrat la vistositat que ofereixen a les mirades i la seducció amb què complauen al gust, el pobre estómac, que no entén de colors ni assaboreix les menges, és condemnat a rebre tot el que li entra, i en la seva opressió se sent no precisament satisfet, sinó com enterrat sota el menjar.» (Apologia a Guillem; 20,2). Una crida contundent contra el risc d’enfit, una crida a fer-nos servidors de Crist, nostre Senyor, i no pas del nostre propi ventre (cf. Rm 16,18). Mesura, simplicitat i austeritat, és a dir temprança i fidelitat a l’esperit de la Regla, i això en tot, en la pregària, en el treball, en la Lectio, en el descans i també, com no pot ser d’altra manera en el menjar i en el beure. Res en excés, sense caure en el defecte i tot fet sempre per a poder estar a punt per a servir al Senyor en tot moment.

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: "Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa". 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Expliquen que a Tarragona el juliol de 1936 el primer convent en ser cremat fou el de les clarisses, situat al passeig de les palmeres, al terreny on avui hi ha un important hotel; la veu popular explica que una de les monges, afortunadament totes van salvar la vida, digué com un plany; “fixa’t quina mala sort, tot just avui ens cremen el convent quan teníem el bacallà a l’aigua per fer-lo demà”. És una anècdota que no vol pas dir que aquelles pobres religioses fossin unes golafres, sinó que ens ve a mostrar com a vegades en la vida comunitària donem importància a coses que realment no la tenen tant i tal volta és conseqüència de que el ritme de la vida diària se’ns fa monòton, sobretot quan perdem de vista el que és el principal, seguir al Crist i descobrir-lo cada dia en la seva Paraula, en l’Eucaristia, en els altres.

Malgrat que tot allò relacionat amb els àpats i el sosteniment alimentici no pugui ser considerat primordial en la vida monàstica, no per això sant Benet li presta una atenció menor. Li dedica concretament de manera directa o indirecta sis capítols, que no són pocs. Com no podria ser d’altra manera en aquests capítols s’hi reflecteixen també les idees fonamentals de la Regla: la moderació, l’igualitarisme asimètric prestant més atenció als febles i l’al·lèrgia a l’ociositat, ben representada per la presència de la lectura durant els àpats, com si no ens fos permès de perdre el temps en converses ocioses amb el veí de taula o menjar badant mentalment en coses mundanes.

Sant Benet es preocupa doncs de que la taula sigui servida amb caritat, que els malalts, els ancians i els infants siguin atesos amb bondadosa condescendència, que la lectura no falti sempre atesa per un lector que no s’allunyi de Déu per l’esperit de la vanitat, que al refetor no se senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix, que es mengi sense caure mai en la disbauxa ni l’enfit, que es begui, si no hi ha més remei, sense caure mai en la sacietat ni encara menys en l’embriaguesa i que tot es faci a les hores indicades. Per no ser un tema principal, Déu n’hi do del que ens aconsella sant Benet d’acomplir.

Aquí com sempre podríem dir que vivim altres temps, que si aleshores es llegia al refetor potser ara s’hi podria veure la televisió; si no s’hi parlava, potser ara podem fer-ho i així uns llargs etcèteres. El sentit pel que sant Benet estipula totes aquestes coses no ha canviat pas i la lectura, el silenci, la sobrietat i tota la resta continuen tant vigents com sempre. No són valors d’ahir, són valors monàstics d’ahir i d’avui, perquè són la plasmació pràctica dels valors fonamentals de la Regla com la humilitat, l’obediència, el mateix silenci i en definitiva la conversió de costums.

Podríem dir que si em ve de gust parlar quan menjo, hi tinc tot el dret; si em plau menjar quan vulgui, hi tinc tot el dret; si m’abelleix menjar tal o qual altra cosa i beure sense tanta moderació, hi tinc tot el dret i és cert, hi tenim el dret; però no hem vingut al monestir a fer la nostra de voluntat sinó la d’aquell qui ens hi ha cridat i la Regla, els consells del nostre pare sant Benet, no són sinó una plasmació d’aquesta alta voluntat. Si caiem en la temptació d’improvisar cada dia, de fer de la nostra voluntat, per no dir del nostre caprici, la norma, no som vertaderament monjos; no vol dir pas que siguem males persones, simplement que per fer el que ens vingui de gust no calia venir al monestir. Nosaltres no vivim aquesta nostra vida obligats o per força, com podria ser en una institució penitenciaria o fins i tot en un col·legi o a l’exèrcit. Nosaltres hem escollit voluntàriament de seguir al Senyor, a qui es pot seguir de moltes maneres diferents, però nosaltres ens hem sentit cridats a seguir-lo ara i aquí i per tant ho hem de fer sempre de bon grat perquè som nosaltres els qui ens hem de convertir al Senyor en aquesta comunitat que segueix una Regla i no pas tota la comunitat s’ha de convertir als nostres desitjos cada dia diferents.

Que els àpats no són un detall menor en la nostra vida hi ha un element físic, arquitectònic, que ens ho mostra amb força: el refetor. L’escenari, el marc dels àpats comunitaris, en els monestirs que segueixen la Regla de sant Benet i encara més concretament en els monestirs cistercencs, amb la seva mateixa estructura deixa patent la transcendència de l’acte perquè esdevenen un marc més que solemne. I no sols el refetor ja que la mateixa estructura del claustre dedica una ala a la refecció, on hi ha la cuina i el refetor; al cap i a la fi és una escenificació de la importància que sant Benet dona al manteniment del cos, sense excessos, però de manera convenient ja que és un regal del Senyor del que ens cal tenir sempre cura.

Els orígens de tot plegat els hem escoltat aquest darrers dies de boca de Joan Cassià en les seves Institucions que llegim a la lectura de col·lació. Però també en les Col·lacions ens diu: «d’una banda, hem de prevenir-nos per no relliscar pel pendent d’una apetència voluptuosa en el menjar fins a arribar a una relaxació que podria ser fatal, ni anticipar l’hora fixada, ni abandonar-nos al plaer de les menges extralimitant-nos en elles. Però convé, per una altre banda, prendre l’aliment i tenir el somni deguts al temps establert, qualsevol que sigui la repugnància que sentim. No oblidem que un i altre extrem són temptacions de l’enemic. Però la caiguda sol ser més greu per un dejuni immoderat que per un apetit satisfet. Perquè amb aquest es pot portar, amb l’ajuda de la compunció, una vida moderadament austera; amb l’altre, és impossible.» (Col·lacions, XVII).

Moderació contra desaforament, contenció contra sens mesura; com escriu el mateix Joan Cassià: «En realitat, i apurant una mica les coses, la naturalesa no exigeix per a la seva subsistència més que el menjar i beguda quotidianes. Tota la resta, per molt que fem per obtenir-ho i conservar-ho, sempre serà aliè a la necessitat, com ho prova l’experiència de la vida. Però com això no és indispensable sinó superflu, només preocupa als monjos tebis i vacil·lants en la seva vocació; mentre que el que és de debò natural no deixa de ser motiu de temptació, fins i tot per als monjos més perfectes, malgrat que la seva vida transcorri en la solitud del desert.» (Col·lacions, VIII).

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Si esperàvem sentir en aquest capítol de boca de sant Benet que la mesura del menjar és menjar sense mesura, és evident que no ho escoltem, perquè en l’ànim de sant Benet hi ha sempre la contenció, la voluntat d’evitar excessos i actuar sempre amb discreció. Tal criteri l’aplica, com no pot ser d’altra manera, a les coses referides al cos, al menjar i a la beguda, cercant-hi també la mesura perquè com escoltàvem de sant Bernat aquests dies als seus sermons sobre el Càntic dels Càntics «aquest llenguatge espiritual desaprova la vostra vehemència menys discreta, fins i tot la vostra obstinada intransigència. Us entesteu en no acontentar-vos amb la vida comuna. No en teniu prou amb els dejunis assenyalats per la Regla, ni les solemnes vigílies, ni l’observança regular. Us sembla excessiu el vestit i l’aliment; preferiu la singularitat a allò comú. Per què us torneu a governar vosaltres sols? (...) Fins quan us tindreu per savis? Déu es lliurà i se sotmeté a uns éssers mortals i vosaltres seguiu encara pels vostres camins? Heu rebut un bon esperit, però no us serviu bé d’ell» (Sermó 20,3).

En un món on un gran nombre de persones sofreixen a causa de l’escassetat d’aliments i on d’altra banda n’hi ha moltes altres que adopten règims alimentaris lleugers buscant un major benestar sense per això descobrir virtuts espirituals en el dejuni; aquests dos capítols que sant Benet dedica al menjar i a la beguda ens han de moure a la reflexió sobre el paper que el menjar, la nutrició representa en les nostres vides com a monjos. Fixem per un moment la nostra atenció en l’espai físic destinat en els monestirs per a acollir els àpats; es tracta d’un espai comunitari per excel·lència; espai en el qual habitualment acollim també als hostes, als qui ens visiten i això és ja un símptoma evident de la importància que té en la vida comunitària el refetor. Un espai comú que l’arquitectura tradicional monàstica ha volgut embellir tant gairebé com l’Església o la sala capitular; representant aquestes tres dependències l’equilibri de la vida monàstica amb els espais dedicats al descans, al treball i a la lectura de la Paraula de Déu. Menjar és un acte natural, com també ha de ser-ho espiritualment per al monjo la lloança a Déu és a dir l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula, que ens alimenta espiritualment. Per sant Benet aquesta moderació ha de concretar-se al llarg de la jornada del monjo en una norma fonamental, aquesta és estar on cal estar, quan si ha d’estar i fent el que s’hi ha d’estar fent.

Si hem vingut al monestir, no ha estat contra la nostra voluntat, sinó perquè la nostra voluntat ha vingut a emmotllar-se a la voluntat de Déu, és a dir què voluntàriament hem vingut al monestir per complir la seva voluntat. Aquesta voluntat es concreta, com recorda sant Benet, en l’Evangeli i en el seu diguem manual pràctic que és la Regla.

Per això per exemple és tan important no negligir o retardar l’assistència al capítol comunitari diari perquè aquest s’inicia amb la lectura d’un capítol de la Regla. Potser podem pensar que ja l’hem sentit tantes vegades que ja no ens fa falta escoltar-la més; sí aquest és el nostre pensament, si això és el que pensem i a partir d’aquí negligim o retardem l’assistència al capítol, la lectura de col·lació i completes; som els més necessitats d’escoltar de nou la lectura de la Regla perquè en ella Sant Benet va desgranant pas a pas com al llarg de la nostra jornada diària, al llarg de tota la nostra vida de monjos, hem de concretar aquesta donació de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, que no passa certament per imposar la nostra voluntat per sobre de tot i concretar aquesta actitud en estar fent el que volem, quan volem i on volem; perquè hi ha un temps en la vida monàstica per a cada cosa; un temps per a pregar, un temps per a treballar, un temps per a descansar, un temps per a estar en contacte amb la Paraula de Déu, un temps de contacte comunitari, un temps per a alimentar-nos i uns espais concrets per a realitzar cadascuna d’aquestes activitats.

Per tant si quan hem d’acudir al refetor o a la sala capitular ens dediquem a una altra cosa, que potser no és en absolut criticable en un altre moment de la jornada, estem negligint la nostra vida de monjos i això podem aplicar-ho a cadascuna de les nostres activitats. Si per exemple el temps dedicat a la neteja comunitària estem on no hauríem d’estar, fent potser el que no hauríem de fer en aquell moment en que som cridats a fer la neteja; també ens apartem del seguiment de la Regla l’acompliment de la qual hem d’estimar. La clau ens la deia avui sant Ambrós a Matines: estimar és molt més que guardar, perquè guardar és fruit moltes vegades de la necessitat o del temor, mentre que estimar és fruit de la caritat (cf. Comentari sobre el Salm 118).

Per a Sant Benet és molt important l’equilibri, la mesura, la moderació, el ritme; evitant com diu sant Bernat les singularitats que sempre mostren darrere d’elles l’arrel de l’egoisme, la petjada, el sentiment de considerar-nos superiors als altres i per tant menysvalorar, tenir de menys als nostres germans. Els nostres dons i talents han de ser posats al servei del Senyor, en una comunitat concreta a la qual creiem que Déu ens hi ha cridat. Quan ens parla sant Benet per exemple del vestit, ens diu que no fem un problema del material amb què estigui elaborat. Això mateix podríem aplicar-lo al menjar; perquè certament uns dies el que arriba al refetor pot ser del nostre grat, altres dies potser no tant i en alguna ocasió pot ser que se serveixi un plat que avorrim. Això no ha d’entristir-nos, ni menys encara provocar el nostre enuig. Sant Benet no busca pas que els monjos estiguem mal alimentats, fins i tot és comprensiu, en el següent capítol que parla sobre la beguda, de la impossibilitat d’una abstinència i tampoc es mostra contrari a que un dels nostres sentits, com és el gust, sigui vulnerat i sobretot presta atenció als febles, als malalts.

En l’actualitat en la nostra comunitat podem sentir-nos afortunats perquè sis germans posen generosament els seus dons i talents al llarg de la setmana a elaborar el menjar; cadascun amb el seu estil propi; però tots ells moguts pel desig de servir tan bé com sigui possible al conjunt de la comunitat.

Sant Benet busca en qualsevol cas una alimentació sòbria, equilibrada i suficient per a rebre-la al refetor en silenci, amb agraïment cap a aquells que l’han elaborat i sense perdre alhora l’atenció a la lectura que ens serveix simultàniament d’informació o d’aliment espiritual. La mesura sempre com a norma, també en el menjar perquè com escriu sant Bernat «aquesta cautela l’hem d’observar en la pròpia conducta, de manera que no se sobrepassi mai el límit de la discreció amb cap mena de superstició, lleugeresa o vehemència del fervor sota el pretext d’una major devoció.» (Sermó 20,9)

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.

La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.

En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.

Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.

Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.

Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.

Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.

A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.

La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.

Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.

Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).

Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1).