LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet confessa en el capítol següent, dedicat a la beguda, que li fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres. Per això al respecte intenta establir uns mínims i uns màxims, convida al monjo a mantenir-se en una certa mesura i sobretot a no caure en els extrems de l’enfit o de l’embriaguesa. La taula comunitària té un paper important en la Regla, l’exemple més clar és tanmateix la lectura que s’hi escolta, la grandesa dels refetors monàstics, el silenci que cal observar-hi o la ritualitat durant els àpats. És l’herència directe de les primeres comunitats cristianes, a les que la nostra vida intenta tenir sempre com a referent, que no estaven pas mancades de conflictes tal com diu l’Apòstol als cristians de Corint: «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa.» (1Co 11,20-21). Tal volta per això sant Benet no vol que ningú passi gana, ni tampoc que ningú begui o mengi en excés, fins a l’extrem d’arribar a la sacietat.

Resulta a vegades curiós com donem a la reunió al voltant de la taula més importància que al mateix Ofici Diví; perquè no tant sols ens veiem temptats, sinó que fins i tot caiem en la temptació de no anar a Matines o a Laudes, però difícilment faltem al refetor a l’hora del desdejuni i encara menys a la del dinar. Oblidem tal volta el que diu el llibre del Deuteronomi, una cita emprada per Jesús per refutar la temptació del maligne al desert: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.» (Dt 8,3; Mt 4,4; Lc 4,4). Perquè sobretot vivim de la Paraula de Déu i aquesta ha de ser el nostre primer aliment i al que hem de mirar de no renunciar de cap de les maneres; d’aquí també la lectura al refetor, perquè mentre el cos s’alimenta ho faci també l’esperit.

La nostra vida se centra en la pregària, tant comunitària com personal, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu; és per a afrontar aquesta triple tasca per la que ens cal alimentar-nos correctament, com també ens cal descansar el suficient, aquí també sense excessos, ni tampoc mancances. Perquè en el tema del menjar i de la beguda o en el del descans, tant és excedir-se com negligir-ho; el que ens cal és estar sempre a punt per a servir al Senyor i mirar de fer-ho en les millors condicions possibles, per estar al cent per cent per a Ell. No seria de rebut que un monjo, Déu no ho vulgui, no pogués portar a terme la seva jornada tant per un excés com per una manca d’alimentació, com no ho seria si no estigues sempre a punt a causa d’un excés o una manca de descans. D’aquí que sigui tant important seguir el ritme fixat en la nostra jornada diària, per tal de no perdre cap oportunitat de contacte amb el Senyor.

La possibilitat de caure en un enfit no sempre existeix; d’habitud ara i aquí estem avesats a que no ens manqui el plat a taula i tal volta per això a vegades ens mostrem excessivament exigents amb el que se’ns hi posa, sempre fruit del treball i l’amor d’un germà de comunitat, i qui sap si sabríem millor dir que hi havia a taula que no pas quin Salm hem pregat a determinada hora canònica. Però en una comunitat, si mirem al llarg de la seva història amb una mica de perspectiva, veurem que hi ha moments de tot. Sense anar més lluny a casa nostra mateix; així escrivia el P. Giovanni Rosavini en el seu dietari dels primers dies de la refundació de Poblet: «Hi havia gana (...) la col que havíem trobat entre les nostres provisions, es va acabar molt aviat. Al cap d’uns dies en va venir una altra, i també alguna altra més en els dies successius, però un bon dia el senyor Toda ens va dir que el fred li havia gelat totes les cols i que no ens en podia donar més, perquè no eren bones. Passats dos o tres dies, jo passejant entorn de la muralla del Monestir, vaig trobar l’hortet de les cols. Efectivament estaven gelades, però jo sabia que encara eren bones. En vaig collir una i la vaig portar al germà Giovanni (Fioravanti que feia de cuiner). Ens la vam menjar i la vam trobar boníssima. Em sembla que no en va sobrar ni una fulleta». I conclou amb ironia: «Vam constatar que les coses robades són més bones.» (Comunió de l’ànima). En aquells temps potser algun dels monjos somiava en arribar a l’enfit, però pel que sembla en tot cas no podia passar de ser un simple somni qui sap si motivat per la mateixa gana, encara que el mateix P. Rosavini deia en una entrevista que «no pasamos hambre, sólo teníamos un apetito muy grande» (Revista Poblet, núm. 3). No es pot pas dir d’aquells primers monjos de la restauració, com deia l’Apòstol als de Filips, que el seu déu fos el ventre, i posessin la seva glòria en les parts vergonyoses o que tot el que apreciessin fossin coses terrenals (cf. Fl 3,19); perquè gaudir d’una col gelada segurament no escau entre els esquemes del que podem qualificar de gola o excés. Com escriu el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat: «una altra cosa és quan la restricció o la fam imposen quedar-se amb el que un es troba o té a l’abast. Llavors les reduccions voluntàries per motius ideològics o de cultura gastronòmica són simplement música celestial.» (Alimentació i vida espiritual).

El monjo és un home, té un cos i li cal menjar, no pot passar sense aliment. Però no tots els monjos són iguals, ni estan en les mateixes condicions. Sant Benet és molt sensible a les necessitats dels febles, dels qui vertaderament necessiten més; així ens parla dels malalts, dels infants i dels vells però sempre mirant de guardar en cada cas la sobrietat. Escriu el monjo de Sept-Fons Dom Robert Thomas: «Déu ha posat un gust en els aliments i li ha donat a l’home el sentit del gust; cal doncs mortificar la gana i el gust? (...) Hi ha una mesura a guardar, una discreció a observar; la mortificació no és una finalitat en sí mateixa; tant sols sota el pretext de la discreció un pot donar més o menys marge a la naturalesa humana.» (La journée monastique).

No és un tema nou el de la mesura, el de l’equilibri entre mantenir el cos en bones condicions i alhora no caure en l’excés. L’Apòstol escrivia als de Corint: «És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos» (1Co 6,13) o als Efesis els deia també: «No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.» (Ef 5,29). Déu ens ha fet viure en un cos mortal i el mateix cos, com la nostra ànima, és un regal de Déu que hem de tractar amb respecte com a do de Déu que és. D’aquí que ens cal viure sense excessos, amb la justa mesura, sense falses idolatries, ni cultes al cos tant freqüents en els nostres dies, sinó amb sobrietat; sense perdre mai de vista per qui vivim i per qui volem viure.

Escriu sant Bernat amb la seva habitual contundència verbal referint-se als excessos en les menges i com eren servides en alguns monestirs de la seva època: «Per a què tanta cura sinó per a matar la seva monotonia? Tampoc descuren la seva presentació en les safates, perquè la vista pugui delectar-se també com després ho farà el paladar. Així, per a quan l’estómac comença a demostrar la seva saturació, ja els ulls han quedat satisfets. Però, malgrat la vistositat que ofereixen a les mirades i la seducció amb què complauen al gust, el pobre estómac, que no entén de colors ni assaboreix les menges, és condemnat a rebre tot el que li entra, i en la seva opressió se sent no precisament satisfet, sinó com enterrat sota el menjar.» (Apologia a Guillem; 20,2). Una crida contundent contra el risc d’enfit, una crida a fer-nos servidors de Crist, nostre Senyor, i no pas del nostre propi ventre (cf. Rm 16,18). Mesura, simplicitat i austeritat, és a dir temprança i fidelitat a l’esperit de la Regla, i això en tot, en la pregària, en el treball, en la Lectio, en el descans i també, com no pot ser d’altra manera en el menjar i en el beure. Res en excés, sense caure en el defecte i tot fet sempre per a poder estar a punt per a servir al Senyor en tot moment.