ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu sant Joan Crisòstom: «Jesucrist ens uneix a Ell (...) El qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més.» (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4). Podem estar sempre temptats de no donar excessiva importància a les faltes que podem anomenar lleus; aquelles a les que es refereix avui i al llarg dels darrers capítols que hem escoltat sant Benet, tals com les equivocacions a l’oratori, fer tard a l’ofici i a la taula, parla de fer-hi tard ja ni es planteja que ens hi absentem sense una causa justificada, i afegeix com satisfer els excomunicats per aquestes faltes. De tot plegat si hi caiem, Déu no ho vulgui, podem pensar que no n’hi ha per tant, que podem retornar a la fidelitat quan i com vulguem. En primer lloc sense l’ajuda de Déu no ho podrem pas aconseguir; però en segon lloc per poder rebre aquesta ajuda ens cal demanar-la i per demanar-la ens cal ser conscients de que la necessitem, és a dir sabedors de que estem en falta. De fet qualsevol addicció que podríem qualificar de mundana pateix els efectes d’aquest voluntarisme que ens fa pensar que quan vulguem ens en sortirem i que som nosaltres els qui dominem les passions i les temptacions. Difícilment és així i si algú que està enganxat al que podríem anomenar com a vicis se’n pot sortir sense ajuda, tampoc nosaltres sense l’ajuda d’aquell qui tot ho pot ens en podrem sortir per superar les nostres faltes. Exemples ens en venen a tots al cap; puc dir que deixo la Lectio per descansar una mica més al matí, però de fet com que és quelcom per a mi molt necessari si ho vaig deixant arribarà a un punt de difícil retorn o de no retorn. El mateix passa amb l’absentisme a l’Ofici Diví, perquè un podria suposar que quan hi faltem ens hauríem de sentir millor en estar qui sap si més descansats, però veus que qui va caient en aquest greu absentisme, lluny de sentir-se millor, va fent cada cop més cara de pomes agres, es mostra cada cop més susceptible o irritat amb qualsevol cosa que creu que el contraria i, en algun cas, hem vist com acaba per perdre la vocació monàstica, quan potser de fet el que acaba és abandonant-la. D’aquí la no poca rellevància de les faltes lleus, perquè repetides, disculpades per la nostra consciència, cada cop més laxa, i sistematitzades, acaben per esdevenir faltes greus i causa de crisi generalitzada de la nostra espiritualitat.

Al cap i a la fi tenim por de confrontar les nostres mancances perquè en el fons estem certs de la pobresa dels nostres arguments per justificar les faltes lleus, i ja no cal dir de les greus. Aquest argument pot ser perfectament vàlid pel que fa a com ens posicionem davant del sagrament de la penitència perquè, com en el conjunt de l’Església passa, no ens enganyem, també nosaltres podem caure i caiem en l’argumentació de que “Déu ja em coneix”, “Ell ja sap que en el fons sóc bo”, “perquè m’haig de sincerar amb un altre home tant o més pecador que jo” i així tantes altres argumentacions. No ens enganyem faltem, pequem i moltes vegades conscientment, perquè la temptació d’imposar sempre i arreu la nostra voluntat, de fer la nostra i que els altres girin al nostre voltant, és a dir al nostre caprici, és forta, omnipresent i molt perillosa si no ens n’adonem a temps i rectifiquem; encara que existeixi el risc de caure una i altra vegada, això no és argument per no intentar aixecar-se també una i altra vegada, al menys intentar-ho. La nostra vida monàstica, la nostra vida de cristians és una cursa, ens ho diu l’Apòstol a la Carta als de Corint, i com a tal té moments de certa eufòria, moments de cansament; però el que no hem de perdre mai de vista és que en aquesta cursa de fons l’únic important és la meta, arribar tots junts a la vida eterna com ens diu sant Benet, i difícilment hi arribarem si ens aturem, si ens asseiem a descansar en una pedra a meitat del camí i perdem la voluntat de reemprendre la cursa, perquè quan la reprenguem potser el dia ja declina i el camí s’ha fet ja massa fosc i relliscós per a poder-lo seguir.

Sant Benet proposa reconèixer el mancament, abans no sigui un altra qui el faci saber, i donar-ne satisfacció com una manera d’alliberar-nos i de recomençar, posant, per emprar una expressió col·loquial el comptador a zero; guarint les ferides sempre amb l’objectiu de poder seguir endavant. La nostra ànima que pateix pels pecats sobretot pateix quan ens els guardem, quan no els confessem; perquè aleshores lluny d’apartar-los el que fem és conservar-los de manera dolorosa al nostre interior i cada cop ens van fent més mal. I la solució no està en sortides que apareixen davant dels nostres ulls com a molt fàcils, però que més tard o més d’hora acaben passant factura en la nostra salut espiritual mermant-la; podent arribar així al pitjor dels escenaris, restar al monestir perquè no sabem on anar, per inèrcia, per costum, perquè no tenim altra alternativa i això és molt trist i pobre. Tot plegat causat per haver perdut la pau interior, per haver malmès la relació amb el Senyor, per haver descuidat i haver caigut repetidament, negligentment en faltes.

«Es conta que tres confrares amics es van fer monjos. El primer va voler pacificar als qui es combatien, segons està escrit: “Benaurats els qui procuren la pau” (Mt 5,9); el segon, va triar visitar als malalts; i el tercer va anar a viure al desert. Ara bé, el primer, cansant-se per causa de les lluites dels homes, i no podent curar-los a tots; entristit va anar a veure al qui servia als malalts, i el va trobar descoratjat i sense haver arribat a complir plenament el manament al que s’havia compromès. I de comú acord van anar els dos a veure a l’ermità, li van exposar la seva tribulació i li van demanar que els aconsellés convenientment. Després d’un breu silenci, aquest va posar aigua en un recipient i els va dir: “Mireu l’aigua”. Estava tèrbola. Una mica després els va dir de nou: “Mireu com ara l’aigua està tranquil·la”. I quan van mirar l’aigua, van veure els seus rostres com en un mirall. I llavors els va dir: “Així és també el que està enmig dels homes: l’agitació li impedeix veure les seves faltes, però quan viu en el desert, llavors les veu.» (Llibre dels ancians, 2,29). Així ens passa a nosaltres també, la nostra pròpia agitació interior ens impedeix de veure amb claredat les nostres faltes que alhora són també elles mateixes causa de nova agitació. Sant Benet no vol que ens habituem a cometre faltes, ens aconsella que tant bon punt a l’hort, al rebost, al forn, a la cuina o en qualsevol servei en cometem una tinguem el valor de reconèixer-la i rectificar.

Estem a punt de començar el temps quaresmal, aquell en el que sant Benet ens demana que posem alguna cosa més de la nostra part, perquè tot i que ens digui que la nostra vida hauria de ser tota ella una Quaresma, sap que no és pas així, que intentem desempallegar-nos de tot allò que ens pugui fer nosa o al menys tenim la temptació de fer-ho. Un bon propòsit quaresmal, perquè la Quaresma al cap i a la fi no és altra cosa que un camí cap a la Pasqua com tota la nostra vida és un camí cap a la vida eterna, seria fer atenció a les faltes, a aquestes faltes que podem qualificar de lleus però que repetides, que impunitzades acaben per portar-nos, Déu no ho vulgui, a caure en el pou de les faltes greus, a caure en el fangar del desarrelament de la nostra vocació, del qual la sortida és sinó impossible sí extremadament fatigosa.

Escriu sant Joan Crisòstom: «El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no en surten fàcilment, sinó que els cal que els altres els en treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. » (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4).