QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest d’avui ens pot semblar un capítol menor. Som a la part de la Regla que segons alguns estudiosos del text va ser afegida un cop acabada la primera redacció, així sembla demostrar-ho la conclusió del capítol 66 quan acaba dient: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.» (RB 66,8). Estant afegits talment com si a sant Benet li hagués vingut al cap llavors que s’havia deixat alguna cosa per dir. Si tenim present que entre aquests darrers capítols hi ha el 72 dedicat al bon zel, que ve a ser en certa manera un compendi de tota la Regla, potser aquesta interpretació o no és del tot encertada o fou una sort que sant Benet se n’adonés que s’havia deixat alguna cosa i ens regalés el capítol 72 que és com la joia de la Regla, la seva clau de volta. La disposició d’aquest capítol d’avui entre el que ens parla de si demanen als germans coses impossibles i el següent que ens diu que ningú s’ha d’atrevir a pegar a un altre germà, pot donar-nos una certa idea d’unitat. No seria inversemblant pensar en un germà al que se li ha demanat una cosa que aquest jutja impossible i que un altra surt en defensa d’aquest o bé al contrari, la seva actitud el disgusta o l’irrita i acaba per agredir-lo. En conclusió podríem dir que no hem de prendre partit ni a favor ni, encara menys, en contra, sobretot si ens passa pel cap arribar a l’agressió física, Déu no ho vulgui.

Però que ens pot portar a defensar-ne un i a agredir-ne un altra? Segurament unes relacions interpersonals mal plantejades. Ens mostra que vivim amb animadversions i amb passions i les dues possibilitats, totes dues, no són pròpies de monjos i alhora són perjudicials per la vida comunitària. La relació entre els germans ha de ser fraterna en el sentit evangèlic del terme. Pensem sempre en l’exemple de la comunitat apostòlica on certament hi havia lligams d’afecte tot i que no exempts de situacions que podríem dir, sinó conflictives si al menys tenses. La comunitat apostòlica va tenir molts conflictes; el mateix llibre dels Fets dels Apòstols ens en parla i bastantes vegades. Foren conflictes entre podríem dir tendències o maneres de viure la fe des del judaisme camí del cristianisme; conflictes amb una motivació geogràfica entre el centre i la perifèria; conflictes amb el poder polític dominant en aquell moment tant a nivell religiós com civil; conflictes també fonamentats sobre els interessos econòmics; conflictes entre grups i entre persones, entre líders i membres de les comunitats, entre lideratges de la primera i de la segona generació, entre tradició i fe; conflictes externs i interns; conflictes en definitiva alguns quasi inevitables i d’altres del tot evitables; conflictes previstos o provocats, i conflictes ocasionals o imprevistos; conflictes oberts i clars, i conflictes amagats i no declarats; hi hagué de tot. Ja la mateixa comunitat estant Jesús present presentà conflictes, tant sols cal pensar amb la reacció dels apòstols davant la petició de la mare de Jaume i Joan de que aquets ocupessin els primers llocs al Regne (cf. Mt 20,20) o la resposta d’un Crist ressuscitat vora el llac de Tiberíades davant de Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més quan Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava i li digué a Jesús «Senyor, i d’aquest, què en serà?» i Crist li va respondre «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (cf. Jn 21,20-22). O també quan pel camí els deixebles havien discutit sobre quin d’ells era el més important i Jesús els reprengué amb duresa (cf. Mc 9,34). Així doncs els deixebles discrepaven entre ells, ambicionaven primers llocs i tenien moltes altres actituds ben humanes malgrat tenir al Mestre vora seu, malgrat haver fet experiència del ressuscitat, malgrat haver rebut la força de l’Esperit Sant.

El document titulat La vida fraterna en comunitat de l’actual Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, aleshores Congregació, deia: «Les comunitats, per tant, no poden evitar tots els conflictes; la unitat que han de construir és una unitat que s’estableix al preu de la reconciliació. La situació d’imperfecció de les comunitats no ha de descoratjar» (La vida fraterna en comunitat, 56). I afegia: «La vida fraterna en comú exigeix, per part de tots, un bon equilibri psicològic sobre la base del qual pugui madurar la vida afectiva de cadascun. Component fonamental d’aquesta maduresa, és la llibertat afectiva, gràcies a la qual el consagrat esdevé mestre de la seva vocació i mestre segons la seva vocació. Només aquesta llibertat i maduresa permeten precisament viure bé l’afectivitat, tant dins com fora de la comunitat. Estimar la pròpia vocació, sentir la crida com una raó vàlida per a viure i acollir la consagració com una realitat veritable, bella i bona que comunica veritat, bellesa i bondat a la pròpia existència: tot això fa a la persona forta i autònoma, segura de la pròpia identitat, no necessitada de suports ni d’altres compensacions, fins i tot de tipus afectiu; i reforça el vincle que uneix al consagrat amb aquells que comparteixen amb ell la mateixa crida» (La vida fraterna en comunitat, 37).

I és que si aquesta defensa d’un germà o igualment l’animadversió que pogués portar a agredir-lo, venen d’un afectivitat desordenada, fruit de la concupiscència que diria sant Joan Pau II, el conflicte interior no és pas menor. En una comunitat ens uneix una mateixa vocació, una mateixa crida viscuda de maneres molt diverses, en moments molt diversos però que respon a un únic Senyor, a Déu que és qui ens crida quan vol, on vol i de la manera que vol. No venim a viure amb tal o altre germà per afinitats personals, això la nostra societat ja té altres marcs on viure aquest tipus de relacions. L’amic és Crist i aquesta amistat és per ser compartida i no viscuda amb exclusivitat ni amb gelosies. Escriu Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «Ningú discuteix que la renúncia forma part del camí de la vida espiritual. Però no renunciem per renunciar, renunciem a un bé per a obtenir un bé molt més gran» (Los riesgos de la vida religiosa). Escrivia sant Elred, mestre en la matèria: «quan ja estiguis segur que res inconvenient et demanarà ni t’oferirà el teu amic, que considera a l’amistat com a virtut, no com a lucre, que fuig de l’adulació i detesta la permissió, que actua amb llibertat, però conservant la discreció, que és pacient en la correcció i ferm i estable en la dilecció, llavors sentiràs aquella espiritual dolçor, és a dir, “Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans!” (Salm 133,1)» (L’amistat espiritual).

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 setembre 2020

Els comentaristes o exegetes de la Regla ens diuen que en un primer redactat aquesta acabava en el capítol 66 quan parla dels porters del monestir i conclou dient que la Regla ha de ser llegida sovint en comunitat per que ningú pugui al•legar ignorància; tal com demana que l’escolti tres cops qui vol entrar al monestir per saber així ben bé a què es compromet. Podria interpretar-se doncs que aquets capítols finals són com un afegitó, com si sant Benet s’hagués adonat, qui sap si passat un temps d’una primera redacció, de que li calia dir alguna cosa més sobre certs aspectes concrets de la nostra vida, que el dia a dia, la vida comunitària, li mostrava que s’havia deixat per dir quelcom i no pas menor en importància. Si va anar així ens ha llegat el magnífic regal per exemple del capítol 72 sobre el bon zel que resumeix el moll de l’os de tot el text.

Quan anem escoltant la Regla ens n’adonem de que sant Benet no és massa amic dels particularismes, de les relacions particulars excessivament estretes; més aviat ens adverteix molts cops del perill que suposen per a uns i per als altres; per als qui en són protagonistes i per als qui en poden ser víctimes. Aquest capítol que avui hem escoltat no el podem deslligar del següent perquè en el fons ens parlen del mateix, de les amistats particulars o dels grups de pressió dit en llenguatge social actual. Sant Benet ens diu que de cap manera ens podem prendre la llibertat de defensar a un altre germà ni de pegar arbitràriament, vol dir sense permís de l’abat que evidentment no pot ni ha d’existir, a un altre germà. El perill de donar ocasió a escàndols és molt greu i el que no volem per a nosaltres no ho hem de fer a l’altra, conclou acudint a l’Escriptura. Ens ve a dir sant Benet que no som ningú per erigir-nos en jutges del nostre germà i per tant, encara menys, per absoldre o condemnar a ningú. Això no és fàcil, ens costa de portar-ho a la pràctica, d’acceptar la pluralitat, la diversitat, alhora que la comunió en l’únic objectiu que ens ha d’unir, la recerca de Déu per arribar a la vida eterna.

Déu ens crida a la vida monàstica, com crida a la vida sacerdotal, a la matrimonial o a d’altres; però aquí els companys de viatge no els escollim, ens els posa Déu en el nostre camí. Aleshores fer accepció de persones, jutjar-les dignes o indignes de ser monjos no entra pas en les nostres atribucions. Sovint creiem que sí, que Déu ens ha fet jutges d’una mena de tribunal amb atribucions excepcionals per decidir si aquest o aquell altre monjo ha de restar o ha de marxar; ha de tenir aquest o aquell altre servei, millor que càrrec. L’origen del suposat poder judicial del que creiem estar investits rau en la nostra manca d’humilitat, és quan els graons de la humilitat els baixem tots d’una i a trompades, perquè jutgem de manera improcedent i imprudent a un altre germà fins a defensar-lo o agredir-lo. És el que ens diu l’Evangeli de veure la brossa en l’ull del germà i no la biga en el propi ull, en el relat de Mateu i Lluc (Mt 7,3-5 i Lc 6,41-42).

Sant Benet ens parla de fets concrets que manifesten aquesta nostra afecció o desafecció a un o altre germà. Ho concreta parlant de defensar i de pegar i això ho podem fer de manera directe i evident, Déu no ho vulgui, o de manera dissimulada o indirecte. Ho escoltem aquets dies en la lectura del refetor sobre la murmuració, aquest mal que tant afecta a l’Església i sobre el que el Papa Francesc tant ens adverteix. La murmuració és una agressió tant o més reprovable que la física; com ho pot ser una mala cara amb aquells qui creiem que no ballen al so del ritme que marquem o els cops de porta, en els que sovint caiem uns i altres, per manifestar així, per deixar així ben clar el nostre malestar cap aquell o l’altra germà, que val a dir que molt sovint no es dona pas per al•ludit. El monestir no és el lloc per a portar a terme determinades actituds personals, al monestir no hi ha lloc per a les amistats massa particulars del tipus que tal volta no hem tingut el coratge d’afrontar en allò que se’n deia abans el món i que aquí massa sovint porten a manipulacions, malestar, dependències malsanes i a divisions comunitàries. Aquí no hi ha lloc per a que ens assalti el pensament de que si aquest o aquell altra monjo no hi fos jo no seria pas aquí; o a la inversa, que cal que aquest o aquell altra marxin per a poder restar-hi jo tranquil. Aquest no és el camí ni de l’Evangeli ni de la Regla; a més és un camí estèril perquè avui em fa goig o nosa aquest i demà serà un altra el qui em causarà alegria o molèstia la seva presència, perquè en el fons hi ha quelcom que m’impedeix de veure nítidament en el germà la imatge de Déu i no és tant sols el que fa el germà, per molt admirable o reprovable que sigui, el que m’ho impedeix, soc jo mateix qui ho impedeixo amb el meu egocentrisme, creient-me el centre de tot i la perfecció feta carn. Sols hi ha un home perfecte i és Crist, com recorda el Concili Vaticà II (GS, 41); tots nosaltres, ens agradi o no, ens ho creguem o no, som d’allò més perfectibles. L’afecció i la desafecció; l’afinitat i la desafinitat no s’han de traslluir en defenses o ofenses perquè aquestes esdevindran sempre injustes i parcials. El jutge sols és Déu, nosaltres, tots plegats per molt perfectes que ens puguem arribar a creure, tant sols som els objectes del seu judici. Com ens deia avui sant Màxim de Tori a Matines «aquell qui és conscient de tenir per company a Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes el qui ens preserva.» (Sermó 73).

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.

Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).

Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol i el següent de la Regla s’atribueixen en exclusiva a sant Benet. Formen part d’una secció que comença amb el capítol sobre el lloc en la comunitat i acaba amb els dos bells capítols sobre l’obediència mútua i el bon zel.

Hem de veure-hi, per tant, una advertència contra dues possibles desviacions per defecte o per excés de la caritat i l’amistat, i no pas un rebuig. El monjo no deixa pas de ser un home com qualsevol altre, la vida comunitària ens porta a viure la nostra afectivitat d’una manera poc convencional i correm el risc de caure en certes desviacions.

Els tractats sobre els aspectes psicològics de la vida en comú ens alerten que hi ha maneres de viure les nostres relacions interpersonals que no són sanes. La necessitat d’afectivitat ens pot portar a cercar constantment o de forma més o menys habitual el reconeixement d’altri. Ens pot succeir que quan fem quelcom cerquem de manera més o menys conscient complicitats que afalaguin el nostre jo. Les relacions entre nosaltres han de ser sempre lliures, no basar-se en la prepotència d’una part i la submissió d’una altra, ha de ser una relació entre iguals però no orientada a satisfer el nostre egoisme sinó a enriquir-nos mútuament.

En un moment o altre tots correm el risc de caure en aquesta dependència, ja sigui per compartir tasques, ser semblants en un punt de vista de la vida comunitària, o fins i tot pot ser que l’únic que ens uneixi, Déu no ho vulgui, sigui un pessimisme apocalíptic que estem necessitats de predicar.

Escriu Alessandro Manenti que si necessitem constantment el somriure de la mare per tirar endavant no ens serà pas fàcil acceptar el missatge de la creu. Destaca tres punts en la vertadera amistat: En primer lloc la finalitat que ha de ser estimular la major comunió amb Déu; en segon lloc el mitjà que és la renúncia a la gratificació d’aquelles coses que entorpeixen el camí vers Déu; en tercer lloc el discerniment entre fi i mitjans, saber si els mitjans ens apropen o allunyen del nostre fi, cercar Déu en el clos del monestir.

Al llarg de la seva Regla sant Benet ens mostra que la comunitat s’ha de basar en vincles de comunió, en l’amor i l’afecte entre germans i entre ells i l’abat. Algú podria tenir més fidelitat als compromisos personals que no pas als que ha assumit lliurement i per tant això afectaria a la qualitat de vida de la comunitat. Pot succeir que un germà tingui un afecte excessiu o mal orientat vers un altre que el porti a defensar-lo per sobre de la comunitat. Si una amistat és madura i les persones adultes que en participen segueixen essent independents i saben mirar objectivament les situacions en les que l’altra persona és veu immersa, aleshores si l’altre necessita una correcció, estarem afligits pel que aquesta situació comporta, però ens alegrarem, al mateix temps, perquè se li dóna una oportunitat per al seu creixement humà i espiritual.

Quan una amistat no és realment adulta, condueix a una mena de fusió emocional més que a una relació entre dos individus autònoms. Aleshores hi ha més distància crítica i tot el que succeeix de dolorós a l’amic es percep com un atac personal. Llavors la persona, en sentir-se amenaçada pel que passa a l’altre pot portar-lo a defensar-lo en contra de la comunitat. Si aquests llaços emocionals no tenen la suficient maduresa i s’uneixen a un grup de germans, sorgeixen grups de pressió que poden acabar amb una comunitat, destruir la vida comunitària. Sant Benet sembla haver experimentat aquest tipus de situacions i per això ens adverteix contra aquesta desviació de l’amistat.

Es refereix també als lligams familiars perquè tots pertanyem a famílies. Primer hi ha el cercle familiar on vam néixer, compost de la nostra mare, el nostre pare, i, possiblement, els nostres germans i germanes. Després hi ha la família extensa, composta de tots els nostres parents propers. El grup social, ètnic o nacional al qual pertanyem que són també grans famílies. Una comunitat monàstica no és de fet una família ni la comunitat de les comunitats, que és un orde monàstic, és un tipus diferent de família; tot i que avui parlem de la gran família cistercenca, franciscana, carmelita o cartoixana, que comprèn diversos ordes legalment separats. Fins i tot, Pau VI va anomenar gran «família de nacions» la comunitat humana.

El missatge de l’Evangeli és que la intensitat de la comunió dins d’una comunitat està en estreta proporció a la seva capacitat d’obrir-se als altres. Cada vegada que un grup humà, ja sigui una parella, una família, una comunitat o una nació, es tanca sobre si mateixa de forma egoista, els conflictes interns es tornen ingovernables i poden conduir a la desintegració del grup. Per contra, cada vegada que un grup humà està obert a la comunió amb Crist i amb altres grups i el compromís amb ells és un projecte comú, fàcilment es poden administrar els seus conflictes interns. La comunitat monàstica no es basa en lligams familiars, ni d’amistat, ni de pertinença social o ètnica. Es fonamenta sobre la pertinença a Crist que supera tota frontera humana i tot egoisme personal.

Oblidar això pot provocar greus dificultats a una comunitat; esdevé quan rebutgem de reconèixer la nostra precarietat, la nostra indigència moral i humana, una de les formes de replegament pot ésser formar parelles o grups d’amics, un clan dins d’una comunitat. Cap de nosaltres no està exempt d’aquest risc, som humans i tenim afinitats més amb uns que amb d’altres. Hi ha qui, per exemple, es mira la llista de serveis o de vacances més amb el recel de amb qui li tocarà que amb una voluntat de servei o de convivència.

La unitat de la comunitat és fràgil i fer-la trontollar sempre és perillós, ho hem vist en aquesta casa al llarg dels anys i no cal concretar més, tot plegat potser perquè en algun moment certes persones han posat per sobre les amistats i afinitats personals a la mateixa comunitat, i succeeix que a la fi abandonen la vida monàstica regular per fer-se una comunitat a mida.

Aquest punt com tots està a les nostres mans, ens cal esforç i treball per tots junts construir i mantenir dia a dia la vida comunitària. «Suportant-nos amb gran paciència les febleses, tan físiques com morals, no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, tement Déu amb amor, no anteposant res absolutament al Crist» (cf. RB 72,5-11).