L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, abat de Poblet

Sant Benet ens presenta el primer graó de la humilitat: una obediència sense espera.

Sí, una obediència dels qui res no s’estimen tant com el Crist. És a dir el monjo per sant Benet ha de ser humil i la humilitat de la persona que vol seguir les petjades de Crist ha de desenvolupar-se per mitja de l’obediència.

De fet, un dels tres vots monàstics, millor dit el primer és l’obediència. Però, podem pensar que això de l’obediència implica una manca de llibertat, de decisió, de voluntat.

Ara bé, l’obediència que es presta al superior és a Déu a qui es presta. Això ho hem de tenir molt clar perquè això ens portarà a viure l’obediència amb una més gran llibertat i de cor.

Perquè de cor hem d’escoltar i de cor hem d’obeir sempre, perquè cada vegada que estem obeint al superior estem obeint a Déu.

L’obediència ha de realitzar-se amb promptitud, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Perquè totes aquestes actituds que podem tenir davant d’un manament, no ens ajuden a viure amb pau, sinó que sumen neguit més neguit.

Déu ho veu tot i no podem dissimular la nostra actitud davant de l’obediència. Cal doncs practicar l’obediència amb llibertat de cor i sempre tenint present que a qui obeïm és Déu.

L’exemple d’obediència el tenim en Jesucrist, que no va fer la voluntat pròpia sinó la del Pare. Visquem delerosos de seguir Crist i fem com ell, que no sigui la nostra voluntat sinó la del Pare. Renunciem a la nostra pròpia voluntat per esdevenir més lliures a complir la voluntat de Déu. No ens distraguem i seguim el nostre camí de conversió des d’aquest primer graó de la humilitat que és l’obediència.