L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El silenci fa créixer les persones, perquè els fa guardar la pròpia vida, davant de massa paraules supèrflues. La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal.

Una observança en la que cada dia tenint els ulls fits en el Senyor, portem una vida de sobrietat, de puresa, de sacrifici, de joia espiritual que ens porti a l’alegria Pasqual.

Tota la nostra vida ens ha de portar a la joia Pasqual. Per això ara ens preparem amb la tasca que cadascú tenim cada dia, en el treball i en la pregària Treball i pregària que ens ocupen la vida monàstica. Per això el treball sempre l’hem de fer ben fet, el millor per al Crist que sempre ens espera, perquè tot el que fem és sempre per al Senyor. En la pregària ben feta, la comunitària i la particular, sempre hem de tenir temps per a unir-nos al Senyor.

El Sant Pare Lleó XIV, en el seu missatge de Quaresma ens diu:

L’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més veritable de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, perquè no quedi sense resposta. Entrar en aquesta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir avui per Déu a escoltar com Ell, fins a reconèixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església» (Exhort. ap. Dilexi te (4 d’octubre de 2025, 9).

I continua el Sant Pare:

Si la Quaresma és temps d’escolta, el dejuni constitueix una pràctica concreta que disposa a l’acollida de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim “fam” i allò que considerem essencial per a la nostra subsistència. Serveix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantenir desperta la fam i la set de justícia, traient-la de la resignació, educant-la perquè es faci pregària i responsabilitat envers el proïsme.

La Quaresma és un temps preciós que tenim per acceptar el que vol Déu de nosaltres. Cal estar ben atens a la Paraula de Déu. Cal saber escoltar perquè la Paraula germini en el nostre cor.

El missatge del Sant Pare Lleó XIV, ens posa l’accent en l’escolta, el dejuni i la comunitat. La vida cristiana és una vida eclesial i comunitària. La nostra vida és un exemple de vida comunitària.

Ara és temps de viure aquesta vida cristiana amb més autenticitat perquè cadascú de nosaltres vam fer una professió solemne on ens vam lliurar voluntàriament al Senyor. Que no vegem defraudada la nostra esperança.

QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El silenci fa créixer a la persona, perquè el silenci és cosa de l’ànima. Per això, els monjos hem de cultivar el silenci. Ara bé, hi ha unes hores que podríem dir de gran silenci son les hores de la nit, des de Completes a Laudes. Per això, en aquestes hores hem de mantenir el silenci, que ningú no parli després de Completes.

Com ho podem fer? Simplement sortint de l’església amb gravetat, anant en silenci pel claustre, que això sempre ens convé, i seguir el camí cap a la cella sense fer cap comentari pel camí si coincideixes amb un altre monjo. Ja sabem que pel claustre hem d’anar d’un en un i mai de dos en dos ni parlant.

El silenci ho hem de veure com una ajuda per a obrir-nos al transcendent, a Déu que va dient les seves coses, per això ens cal el silenci per poder escoltar.

Aquest capítol ens parla també del moment després de sopar, de la lectura de les Collacions o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients. Aquest moment, que nosaltres a Poblet llegim la Regla entre setmana, seguit per la lectura espiritual, també ens convé no negligir aquest breu moment en que la comunitat està reunida, on de vegades he de dir alguna cosa.

És un acte comunitari important perquè anem escoltant la Regla que ens guia en el nostre dia. Vivim una vida comunitària i això implica que no podem estalviar-nos d’assistir a cap acte comunitari. Seguim la regla de sant Benet i no hem d’anteposar res a Crist, que es fa present en cada acte comunitari.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

«Déu meu, veniu a ajudar-me, no tardeu a defensar-me» (Sl 69).

En tot el que fem cada dia sempre hauríem de tenir present qui ens ajuda. Per molt insignificant que sigui el que fem, sigui portar un cobert , un plat, repartir el pa de cada dia, rentar els plats, deixar-los ben nets, sempre és Crist a qui servim. L’ajuda ens vindrà del Senyor, quan sabem a qui estem servint.

Rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus, mantenir en bon estat els atuells del seu ofici, servir els germans sense murmuració, tot cal fer-ho en pau.

L’escola de la Regla de sant Benet ens empeny a servir en tot moment amb alegria. Si el servei és l’essència del cristianisme, els monjos ho tenim que tenir molt clar que com Jesús la nostra vida és una vida de servei.

Evidentment algunes tasques poden ser més agradables que d’altres. Però, si posem els cinc sentits i amb l’ajuda de Déu podem fer-ho tot amb joia espiritual.

El qui servim sempre és Crist, si tallem ceba o fem macarrons, al final de tot servei sempre està Crist esperant la nostra donació, el nostre amor pels altres que és i sempre serà amor per ell.

La pràctica del servei ens farà adquirir una més gran caritat. La recompensa ens està esperant en la vida amb Crist, ara ja podem albirar-la i aspirar amb delit a la vida eterna.

De moment hem de servir-nos mútuament els uns als altres amb pau, amor i sense murmuració. Ens cal fer-ho tot per amor a Crist que és a qui hem vingut a servir al monestir.

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ni la Regla, ni l’abat, ni ningú pot dir que he obrat malament. Jo estic per damunt de tot. Jo suro com l’oli sempre.

Aquesta podria ser l’actitud d’aquell monjo que no vol corregir-se, no vol fer cas de la correcció que li han fet, que li estant fent, ni la que li faran.

L’orgull és el seu pecat. L’orgull és molt mal company de viatge en la vida monàstica. A l’orgull cal humiliació i més humiliació. Si el germà ha estat corregit fins a la fi, amb exhortacions, amb les Escriptures divines, amb l’excomunió, amb els assots que ja no podem fer avui, si veia l’abat que no pot la seva traça, què cal fer doncs?

La pregaria d’ell i de tota la comunitat, perquè és el Senyor qui fa i desfà. El Senyor és el qui pot donar seny, guarició, salut a aquest germà que no vol corregir-se en el seu error.

Si, ni així es guaria, l’abat ha d’extirpar el malvat perquè no contagi els altres germans. Perquè diràs tu, que allò que de cap manera es corregeix es pot arribar a pensar que sigui lícit. I de cap manera ho és, per això el malvat ha de ser separat del bo, com el blat del jull.

Si l’infidel es vol separar que se separi. En l’ordenament de la Regla està clar que per regular la vida del monjo cal humilitat, cal fe, cal estima per uns costums, per un lloc, per una comunitat que t’acull.

Cal endinsar-nos en el camí de la humilitat, perquè l’orgull sigui història remota.

Cal prestar una obediència sana, sincera, amorosa i plena de fe, de confiança en el qui vol ajudar-te a créixer amb esperança.